dijous, 25 d’octubre del 2007

Nacionalistes d'Esquerres

Bones socarrats i socarrades,

Llegia l'altre dia, fa ja un parell de setmanes, que neixia una nova corrent interna dins EUPV, anomenada Nacionalistes d'Esquerres. Els impulsors són gent majoritàriament de la Safor, als que se'ls presuposa una miqueta de consciència nacional.

Ja s'han començat a moure, i ja està clar on queden ubicats. Afirmen que volen reforçar el component nacionalista dins EUPV i fan una crítica ferotge a Esquerra i País, als que acusen de poc menys que traidors, tot i que tampoc diuen estar del tot al costat de la direcció a qui responsabilitzen en part de la crisi del partit.

A mi el que em pareix és que algú vol mantenir una certa legitimitat nacionalista dins EUPV ara que Iniciativa del Poble Valencià, abans EiP, estan a punt de marxar pegant una 'portà'. És la pròpia direcció, Marcos, Sanz, Sixto & cia? És un grup benintencionat de militants? La veritat, no ho sé, però crec que el PCE i els seus seqüaços o bé ho han instigat o bé ho saluden amb alegria, donat que els permet mantenir la ficció d'un cert barnís nacionalista.

No ens enganyem, d'acord que EUPV ha apostat per la unitat de la llengua i el dret a l'autodeterminació, amb la veu baixeta, això sí, però algú es creu que Marga Sanz, que és incapaç de pronunciar mig mot en valencià, Ricardo Sixto i companyia els importa una merda el País Valencià? Vinga home, ja està bé de ficcions. El PCE és un partit ranci, vell, incapaç d'adaptar-se als nous temps, totalitari, impermeable, i, en definitiva, inservible per construir el futur del País Valencià. Inservible o inclús un obstacle. Anar agafadets de la mà del PCE és no saber veure la realitat, o bé voler confondre el personal.

És el que pense: ens calen opcions nítides, nacionalistes i d'esquerres, que treballen a curt, mig i llarg plaç per la plenitud nacional del País Valencià i la justícia social. Ni corrents interns, ni globus sonda de direccions qüestionades, ni sectarismes estèrils. Ens juguem el nostre futur com a poble, i no és poc.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Kimi

Mira, m'ha fet gràcia. Tant de parlar de si Hamilton o Alonso, i ep!, guanya Kimi Raikkonen.




I jo content, perquè sempre he sigut de Ferrari i tant l'asturià com l'anglés em cauen com una patada al cul.

Ale, a cascar-la.

divendres, 19 d’octubre del 2007

Tuf a ranci

Nostresinyor, que diria ma mare.

Torna Lerma! Joan Lerma!


Un personatge que va viure el seu moment àlgid als vuitanta és la persona idònia per donar la cara per un partit suposadament modern? És aquest el missatge que dóna el PSOE-v a la societat?

A fer la mà

(feu una ullada al seu web, no sé com definir-lo, més enllà que estiga només en castellà)

dijous, 18 d’octubre del 2007

Alguna cosa fa olor a podrit en Blanqueries

De nou, el secretari general dels socialistes valencians viu un episodi de traició. Sincerament, el PSOE valencià (em negue a dir PSPV) és el més semblant a una cort danesa shakespeariana. Quant et descuides, conspiració, punyalades per l'esquena, filtracions, i tot el possible per fotre't la vida. Que li ho pregunten a Joan Romero!

M'és igual si han hagut favors a Pla des d'una constructora. No és l'objecte del qual tractaré, de fet com parlava ahir amb un amic, i diu també Jordi a Tardor a l'Euromed, ara és possible que tingués més canxa electoral al País Valencià. Ens agraden una miqueta bruts, els polítics. Algú que no pot trincar una miqueta no és digne del càrrec. Som un poble estúpid? Senyor jutge, el meu client no respondrà a aquesta pregunta.


Done per sentat que Ignasi Pla ha estat apunyalat per companys seus de partit que volen que se'n vaja de la secretaria general. N'estic segur, hi ha suficients antecedents que així m'ho fan pensar, i també que la filtració anés a la SER i al Levante. Més clar aigua. I a més s'ha volgut que se sàpiga des del primer moment que ha segut algú del partit. Només ells són capaços de fer-ho.

El tema és que el PSOE-v és un cas digne d'estudi. No conec al món (és una expressió, ara no cal parlar d'EUPV) un altre cas de partit amb aquesta capacitat d'autodestrucció. Des que Joan Lerma va pringar davant Zaplana i el pacte del pollastre bis, ja fa dotze anys, s'estan cascant els uns als altres, sense pietat i sense consideració. Sembla que la més mínima menjadora val totes les traicions, i que quatre càrrecs orgànics dins un partit en descomposició bé es valen hipotecar en vots l'opció majoritària del centreesquerra valencià. La veritat, fa molt de temps que em donen autèntica llàstima.

El PSOE-v és una ànima en pena, sense la força aglutinadora del poder són un grup de famílies ambicioses de baix perfil que pacten o es traicionen depenent dels més baixos interessos a curt termini. Són gent capaç de posar-se el ganivet a la boca i atacar per un càrrec d'assessor, de mitja legislatura com a diputat provincial, de secretari d'organització comarcal, coses així.

I quin és el problema real de tot plegat? A mi la salut interna del PSOE-v m'esbara, sincerament. Però tal i com estan les coses, els valencians no ens podem permetre el luxe de tenir dos forces a l'oposició que són incapaces d'exercir com a tal, com a oposició, per baralles internes. La diferència és que mentre un projecte s'està dissenyant de nou, i ja vorem com queda, l'altre cau en els mateixos errors des de l'any 95.

Ahir Pla va agrair al ple de les Corts el tracte del PP aquests dies. No m'estranya que els populars el tracten bé, no tenen cap necessitat d'embrutar-se quan dins dels sociates se sobren ja per matar-se entre ells.

Donen vergonya, donen llàstima, què desgraciats. Quin espectacle.

El proper lema electoral del PSOE-v és: "Amb amics així, qui vol enemics?"

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Pont molt hispànic

Cap de setmana llarg, per fi, tranquil.

Mentre Camps anava al pasturatge de borregos del dotze d'octubre (supose que per celebrar algun tipus de genocidi a l'altra banda de la bassa), la Marina quedava arrassada per l'aigua (al meu país la pluja no sap ploure, deia Raimon. Sempre he pensat que ho deia Estellés, veí dels meus pares per cert, però ho he buscat al guguel i he vist que és Raimon), i els borregos dels quals s'aprofita tot (no com els que pasturaven per Madrid) moren a Riba-roja, servidor de vostés s'ha dedicat a fer el que col·loquialment se'n diu el gos, el manta, no res, fartar, dormir, jugar a la 'play' i a l'ordinador. De fet, escriure este 'post' és l'activitat intel·lectual més intensa dels tres dies.

Necessitava el descans. Fa temps que torne cansat de la feina, sobretot d'esperit. A fora, al món real, passen coses i cal pensar, i la soledat d'un pis del Raval (amb alguns tocs externs de reggeaton del veïnat, que mai falten) ja va bé. Alto: he dit pensar, no necessàriament arribar a conclusions serioses o aplicables.

Reconec que he parlat sol, amb les parets. I quan les parets m'han començat a respondre, m'he preocupat. Tranquils, avui torna Pau, el meu company de pis, i ja tindré un element inte·ligent (?!) per respondre'm. Perdoneu la broma, no ho he pogut resistir.

A cops, les coses passen sense més, no cal pegar-li més voltes. No és filosofia zen, és filosofia de pont de la hispanitat.

I la pregunta final és: si enguany, per coses del calendari, el dia 24 de desembre, laborable, cau dilluns, i el dia 31 de desembre, laborable també, cau en dilluns també, per què collons no hem canviat la festa de la puta hispanitat per un dels dos?? Seria molt més pràctic, a nivell de bitllets d'Euromed, qualsevol de les dues opcions, 24 i 31. En fi.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Em despiste uns dies i...

Xè si passen coses!

Ibarretxe convoca una consulta a la Comunitat Autònoma Basca (que no Euskal Herria) pel 25 d'octubre de l'any que ve. Mare!


No vull ser dolent ni insinuar un causa-efecte, però pocs dies després Garzón torna a ser el jutge democràta mésmillor del món i deté 23 persones de Batasuna, i escrivint estes línies veig que 17 van a presó incondicional. Tres hurres per l'estat de dret, la Constitució espanyola , la llei de partits i la mare que els ha parit a tots!


Passant a temes més frívols, Irlanda ha tingut una actuació lamentable en el Mundial de Rugby i ens n'hem anat a casa sense passar a quarts. De totes maneres, més lamentable quasi és el fiasco d'Austràlia i Nova Zelanda, que anaven de favorites i els han xafat la guitarra. Les semis són França - Anglaterra i Sudàfrica - Argentina. Sincerament, ja no sé en qui anar. Qui em fa més ràbia de tots? No ho sé.



El cap de setmana passat vam anar a la Llacuna una gent de l'Espai a fer una xerrada en el Correllengua i va estar de putamare. Gran festa, tornarem!


Segur que em deixe coses per dir, però vaja...