L'altre dia em van entrevistar pel Pàgina 26 per explicar una miqueta què feiem a l'Espai. El gran Vicent i jo ens vam fer una coca-cola i vam xerrar una estona, tot molt agradable. Ací teniu el resultat.
Pàgina 26 és un mitjà de comunicació relativament nou, totalment electrònic i fet des d'un punt de vista valencià. De moment porten els inicis amb una dignitat destacable. Queda afegit a la consulta diària.
dimecres, 30 d’abril del 2008
divendres, 25 d’abril del 2008
301
25 d'Abril de 2008. Avui fa 301 anys de la Batalla d'Almansa. Portem ja més de tres segles de llarga pena. I, vista la situació, els que ens queden encara.
Demà me'n vaig a Alacant. En avió i hotel, com els senyorets. Si no vaig a la manifestació i al concert, és com si em faltés alguna cosa. Les diades són importants, però a cops del costum perden una miqueta el sentit, no?
Almenys, aprofitarem per anar a la junta de la FEV i per menjar-se un arròs en costra. Per la resta, més del mateix. A cops em pregunte si serveix per alguna cosa, però davant el dubte, hi anem i punt.
Demà me'n vaig a Alacant. En avió i hotel, com els senyorets. Si no vaig a la manifestació i al concert, és com si em faltés alguna cosa. Les diades són importants, però a cops del costum perden una miqueta el sentit, no?
Almenys, aprofitarem per anar a la junta de la FEV i per menjar-se un arròs en costra. Per la resta, més del mateix. A cops em pregunte si serveix per alguna cosa, però davant el dubte, hi anem i punt.
Sonata in D Minor "La Folia" (RV 63)
Estic obsessionat en esta peça, no me la puc treure del cap. Em produeix una sensació ben estranya.
En temes artístics, sempre havia estat antibarroc. Preferia molt més la simplesa del romànic i les altures del gòtic. Però llavors vaig anar a Roma. I ai amics, 'la città eterna' és molta città. Em vaig convertir al barroquisme de forma immediata, la bogeria de les formes, la grandesa, l'exageració. En definitiva, l'excés. Il Gesù. Sant Ignasi. Sant Pere. I tantes altres esglésies salvatges. Excessives. Estàtues contorsionades. Columnes recargolades. Em vaig enamorar.
I de fa poc he passat al barroquisme musical també. Vivaldi. Bach. Telemann. Albinoni. L'escola flamenca, la francesa, la italiana. Fantàstic.
Al Youtube hi ha diferents versions de la Sonata "La Folia". He triat esta, una miqueta diferent, més contundent i menys dolça.
Disfruteu-la.
dijous, 24 d’abril del 2008
Cavallers, on peguem? Als rojos o als blaus?
Dissabte passat, en la Jornada de Cultura Popular valenciana, van pujar uns companys del Club de Pilota de Crevillent i ens van fer un taller de pilota valenciana, concretament de raspall.
Vaig disfrutar, i molt, enfaixant-me la mà i pegant uns bons carxots a la pilota. I pica, ai si pica! Feia temps que era aficionat, però televisiu. A Barcelona no es juga a pilota, i a Castelló, quan hi ha partides, és Magdalena i no tinc el cos jo per anar al trinquet.
Vaja, que vaig xalar a base de bé. Al nord som més d'escala i corda. A les comarques centrals i del sud practiquen més el raspall i les llargues. També hi ha galotxa i frontó. La pilota ha patit, com tot, l'època de modernització de l'esport i la substitució de les pràctiques tradicionals de carrer per coses més mediàtiques. Pareixia abocada a perdre's o a quedar-se en un reducte folklòric. Però ha ressuscitat gràcies a l'aposta decidida per la professionalització dels pilotaris, possible perquè algunes empreses importants, com Bancaixa, hi han abocat diners, així com la televisió pública valenciana. Ara gaudeix de prou bona salut, tenim jugadors mediàtics i trofeus importants.
La pilota és l'esport nacional del País Valencià. Com a tal me l'estime i el reivindique.
Però més enllà, pot ser una lliçó ben útil. La pilota ha triomfat perquè és viable, i tot i que es juga en la televisió també et pots trobar una partida en qualsevol carrer de Gilet, Rafelcofer o Xaló.
Per què doncs no treiem certes ofertes polítiques valencianes del reducte folklòric i les professionalitzem? És molt romàntic manifestar-se a la Carrasqueta, però una cosa no treu l'altra. Si els pilotaris de les Corts es comportaren com uns esportistes professionals, tingueren una estratègia per guanyar el Bancaixa i presentaren a la ciutadania i la societat civil una cosa viable, seriosa i professional, potser un altre gall ens cantaria.
El 2011 està ací, senyors. O fem les coses de forma professional, o ens en anem a casa.
Cavallers, on peguem? Als rojos o als blaus?
Vaig disfrutar, i molt, enfaixant-me la mà i pegant uns bons carxots a la pilota. I pica, ai si pica! Feia temps que era aficionat, però televisiu. A Barcelona no es juga a pilota, i a Castelló, quan hi ha partides, és Magdalena i no tinc el cos jo per anar al trinquet.
Vaja, que vaig xalar a base de bé. Al nord som més d'escala i corda. A les comarques centrals i del sud practiquen més el raspall i les llargues. També hi ha galotxa i frontó. La pilota ha patit, com tot, l'època de modernització de l'esport i la substitució de les pràctiques tradicionals de carrer per coses més mediàtiques. Pareixia abocada a perdre's o a quedar-se en un reducte folklòric. Però ha ressuscitat gràcies a l'aposta decidida per la professionalització dels pilotaris, possible perquè algunes empreses importants, com Bancaixa, hi han abocat diners, així com la televisió pública valenciana. Ara gaudeix de prou bona salut, tenim jugadors mediàtics i trofeus importants.
La pilota és l'esport nacional del País Valencià. Com a tal me l'estime i el reivindique.
Però més enllà, pot ser una lliçó ben útil. La pilota ha triomfat perquè és viable, i tot i que es juga en la televisió també et pots trobar una partida en qualsevol carrer de Gilet, Rafelcofer o Xaló.
Per què doncs no treiem certes ofertes polítiques valencianes del reducte folklòric i les professionalitzem? És molt romàntic manifestar-se a la Carrasqueta, però una cosa no treu l'altra. Si els pilotaris de les Corts es comportaren com uns esportistes professionals, tingueren una estratègia per guanyar el Bancaixa i presentaren a la ciutadania i la societat civil una cosa viable, seriosa i professional, potser un altre gall ens cantaria.
El 2011 està ací, senyors. O fem les coses de forma professional, o ens en anem a casa.
Cavallers, on peguem? Als rojos o als blaus?
Corcubión
Bé, no me'n puc estar i he de desfogar-me en el tema de Corcubión. Este cas demostra que la política de pactes municipal és autònoma i que no ha de viure supeditada a interessos generals de partit.
Municipals 2003. A Corcubión, preciosa localitat de la Costa da Morte (altament recomanable la seua fira medieval, allà cap a finals de juliol), governa el Bloque Nacionalista Galego des del 1979, amb successives majories absolutes de Rafael Mouzo, cosa que l'havia convertit en un batlle històric del nacionalisme, de la Costa da Morte i de tota Galícia. En 2003 perd la majoria absoluta amb un ajuntament força fragmentat, tot i que és la força amb més escons. A nivell nacional, PSdG i BNG fan un pacte marc: totes dues forces pactaran allà on siga possible per evitar ajuntaments populars, i la força amb més escons tindrà l'alcaldia.
Doncs bé, això a Corcubión no passa, els socialistes pacten amb uns independents i arrebaten la batllia al BNG. S'arma l'escàndol a les files nacionalistes. Els socialistes campegen el temporal, guarden la roba i es queden l'alcaldia sense majors conseqüències.
Municipals 2007. Els independents s'integren al PSdG i els resultats són 4 socialistes, 4 nacionalistes (amb dotze vots menys en total) i 1 PP. El pacte marc a nivell de país es manté, cosa que hauria de fer que el BNG votés el candidat del PSdG. Però com és imaginable les relacions no viuen el seu millor moment. Mouzo, gat vell, ofereix tinència d'alcaldia a la regidora del PP i es fa el pacte.
Ah! Però ara sí que es fa tema d'estat de la "traició" i, fruit de la pressió del PSdG (amb qui ara comparteix la Xunta) i la premsa afí, el BNG expedienta i tramita l'expulsió dels quatre regidors. Després de mesos de suspensió els acaba readmetent (les bases no ho podien permetre).
Rafael Mouzo, malalt, ha de renunciar a la batllia. El PSdG veu l'oportunitat de recuperar la batllia, la del PP sobrevalora el seu paper i pretén ser alcaldessa (!?), el BNG es veu totalment legitimat per continuar el pacte (era un acord de legislatura) i posa al seu número 2 (Oscar Ínsua, el meu amic) d'alcaldable. Al final, tothom acaba votant el seu candidat i fruit de l'empat a quatre al ple i els dotze vots d'avantatge a les eleccions l'alcaldia passa a mans del PSdG, en minoria.
Tot això ens ensenya, a part que alguns incompleixen els pactes sense conseqüències i a d'altres els costa una expulsió temporal, és que al dia a dia municipal manen els assumptes locals, i pretendre canviar això des de despatxos de seus centrals de partits no té sentit. Als pobles i viles, ningú millor que els col·lectius locals per decidir amb qui s'han de casar i amb qui no.
Oscar, a venganza sirve-se fría...
Municipals 2003. A Corcubión, preciosa localitat de la Costa da Morte (altament recomanable la seua fira medieval, allà cap a finals de juliol), governa el Bloque Nacionalista Galego des del 1979, amb successives majories absolutes de Rafael Mouzo, cosa que l'havia convertit en un batlle històric del nacionalisme, de la Costa da Morte i de tota Galícia. En 2003 perd la majoria absoluta amb un ajuntament força fragmentat, tot i que és la força amb més escons. A nivell nacional, PSdG i BNG fan un pacte marc: totes dues forces pactaran allà on siga possible per evitar ajuntaments populars, i la força amb més escons tindrà l'alcaldia.
Doncs bé, això a Corcubión no passa, els socialistes pacten amb uns independents i arrebaten la batllia al BNG. S'arma l'escàndol a les files nacionalistes. Els socialistes campegen el temporal, guarden la roba i es queden l'alcaldia sense majors conseqüències.Municipals 2007. Els independents s'integren al PSdG i els resultats són 4 socialistes, 4 nacionalistes (amb dotze vots menys en total) i 1 PP. El pacte marc a nivell de país es manté, cosa que hauria de fer que el BNG votés el candidat del PSdG. Però com és imaginable les relacions no viuen el seu millor moment. Mouzo, gat vell, ofereix tinència d'alcaldia a la regidora del PP i es fa el pacte.
Ah! Però ara sí que es fa tema d'estat de la "traició" i, fruit de la pressió del PSdG (amb qui ara comparteix la Xunta) i la premsa afí, el BNG expedienta i tramita l'expulsió dels quatre regidors. Després de mesos de suspensió els acaba readmetent (les bases no ho podien permetre).
Rafael Mouzo, malalt, ha de renunciar a la batllia. El PSdG veu l'oportunitat de recuperar la batllia, la del PP sobrevalora el seu paper i pretén ser alcaldessa (!?), el BNG es veu totalment legitimat per continuar el pacte (era un acord de legislatura) i posa al seu número 2 (Oscar Ínsua, el meu amic) d'alcaldable. Al final, tothom acaba votant el seu candidat i fruit de l'empat a quatre al ple i els dotze vots d'avantatge a les eleccions l'alcaldia passa a mans del PSdG, en minoria.
Tot això ens ensenya, a part que alguns incompleixen els pactes sense conseqüències i a d'altres els costa una expulsió temporal, és que al dia a dia municipal manen els assumptes locals, i pretendre canviar això des de despatxos de seus centrals de partits no té sentit. Als pobles i viles, ningú millor que els col·lectius locals per decidir amb qui s'han de casar i amb qui no.
Oscar, a venganza sirve-se fría...
dimecres, 23 d’abril del 2008
Miscelània
Bé, en primer lloc disculpes per haver-me esborrat del bloc tants dies. La vida mana!
Després, se'm queden per dir diverses coses:
O meu amigo Oscar Ínsua finalmente non vai ser o alcalde de Corcubión. Os "amigos" do PSdG botáronllo. É longo de explicar, pero vaia. Oscar tranquilo, o tempo pon a todo dios no seu sitio, e dentro de tres anos vas ter a túa oportunidade. ¡Adiante sardiñeiro!
Ja hem acabat la setmana cultural valenciana. Molt d'esforç, potser massa. Fer molta feina i que altres no en facen a cops crema, sincerament, però el compromís sempre acaba podent. Ara bé, pel que fa a assistència de públic, un exitàs.
M'he enamorat de la peça Trio sonata "La folia" RV 63 de Vivaldi. La coneixia, però ara estic obsessionat en esta obra mestra del barroc de nou minuts i mig. Em transporta, no sé on, però em transporta. Últimament estic prou barroc en gustos artístics, ja diuen que els valencians ho som un poc, de barrocs. Algun dia xarrarem d'això en més calma.
Ara me'n vaig a la Rambla a passejar-me Sant Jordi. M'encanta, de veres.
Em queda pendent parlar de pilota valenciana, Hillary Clinton i falles diverses. Ho promet!
Després, se'm queden per dir diverses coses:
O meu amigo Oscar Ínsua finalmente non vai ser o alcalde de Corcubión. Os "amigos" do PSdG botáronllo. É longo de explicar, pero vaia. Oscar tranquilo, o tempo pon a todo dios no seu sitio, e dentro de tres anos vas ter a túa oportunidade. ¡Adiante sardiñeiro!
Ja hem acabat la setmana cultural valenciana. Molt d'esforç, potser massa. Fer molta feina i que altres no en facen a cops crema, sincerament, però el compromís sempre acaba podent. Ara bé, pel que fa a assistència de públic, un exitàs.
M'he enamorat de la peça Trio sonata "La folia" RV 63 de Vivaldi. La coneixia, però ara estic obsessionat en esta obra mestra del barroc de nou minuts i mig. Em transporta, no sé on, però em transporta. Últimament estic prou barroc en gustos artístics, ja diuen que els valencians ho som un poc, de barrocs. Algun dia xarrarem d'això en més calma.
Ara me'n vaig a la Rambla a passejar-me Sant Jordi. M'encanta, de veres.
Em queda pendent parlar de pilota valenciana, Hillary Clinton i falles diverses. Ho promet!
dilluns, 14 d’abril del 2008
Els temps canvien
Avui fa 77 anys que Francesc Macià va proclamar al balcó del Palau de la Generalitat la República catalana. Madrid seguia la iniciativa i el borbó de torn es va exiliar. La República catalana va esdevenir la Generalitat de Catalunya amb els pactes de Sant Sebastià i es va integrar al sistema institucional de la II República espanyola.
Avui una ministra catalana d'un partit de tradició republicana i federal ha passat revista a una formació de l'exèrcit espanyol i ha cridat sense rubor: "Capitán, mande firmes. ¡Viva España!" i la tropa "¡¡Viva!!". La ministra "¡Viva el Rey!" y la tropa "¡¡Viva!!".
Els temps canvien.
divendres, 11 d’abril del 2008
15 anys després, Guillem, no t'oblidem
Ara fa quinze anys, un jove del poble de mos pares, Guillem Agulló, va ser assassinat a sang freda a mans de feixistes. Un crim polític, ideològic, en tota regla, es va voler fer passar des de delegacions de govern i mitjans mesells per una baralla entre joves. No senyor. El mataren perquè havia comès un pecat: voler un país lliure en un món just. I això que a tants ens sembla una idea per seguir avançant, per alguns és raó per assassinar.
Quinze anys després, els assassins estan ja al carrer. De fet algun d'ells fins i tot va en llistes electorals per ser escollit regidor. Vergonya de país.
Però quinze anys després, la indignació encara és viva, i la memòria reviu, un i altre cop. Perquè Guillem, nosaltres no oblidem. La força de la memòria ens dóna energia per avançar.
Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!!
Setmana Cultural valenciana a Barcelona
Amics i amigues,Em plau presentar-vos un any més, i ja van quatre, la Setmana Cultural "El País Valencià a Barcelona". Este sarao el montem la gent de l'Espai País Valencià, col·lectiu de valencians residents a Catalunya que volem bàsicament dues coses: contribuir a acostar el País Valencià i Catalunya, dos territoris germans que sovint viuen d'esquenes, i d'aquesta manera ajudar a (re)construir els Països Catalans com a marc comú; i seguir sent el que som, valencians, amb totes les conseqüències. Denunciar les nostres desgràcies i felicitar-nos per les nostres fites.
La setmana cultural pretén bàsicament ensenyar a la gent de Barcelona i el Principat en general algunes mostres de la cultura valenciana més tradicional i la més moderna. Arrels i futur.
A destacar, 12 d'abril, 21 hores, plaça del Poble Romaní, concert "Al País Valencià cantem en català", amb Desgavell, Agraviats i Sva-ters, tres grups que apreten fort.
I dissabte 19 d'abril, també al Poble Romaní, Jornada de Cultura Popular, amb espectacles infantils, pilota valenciana, gran paella popular, dolçaines i tabalets, danses tradicionals, i per rematar el Desperta Folk! festival de música folk dels països de la Corona d'Aragó.
Consulteu la programació sencera ací, i què és l'Espai ací.
Esteu tots i totes convidats! Vos esperem!
dimecres, 9 d’abril del 2008
Els terrenys de joc
Legislatura intensa la que es mamprén a Espanya. Esta setmana Zapatero serà investit per majoria simple, i en els discursos que hem sentit ja es comencen a albirar els escenaris que ens podem trobar durant els propers quatre anys.El PSOE li ha vist les orelles al llop i s'han acabat les excursions esquerranoses i federalistes. Grans pactes d'estat, diu Zapatero. És a dir, el centre. En sentit ideològic i físic. Tornarem als temps de les loapes? Els dos grans partits espanyolistes competiran per aquestes bosses de vots. Primer camp de joc.
En dos mesos tindrem unes balances fiscals tramposes (algú creu el contrari?) i negociarem un sistema nou de finançament per Catalunya. Ací veurem un altra pedra de toc de la legislatura. Pesarà més el PSC o el gir centralista? Què hi té a dir el president Montilla? A jutjar per les jugades que li fa últimament Moncloa al Govern (desacreditacions per la sequera amb actitud de Benvingut Mr. Marshall, promesa de les balances... a Duran!), les tensions estan servides. Jo sóc del parer que el PSC, aquesta legislatura, més que una sort pels resultats té un "marron" dolcet. Tothom mirarà amb lupa què fan. S'han acabat els temps del sucursalisme còmode? D'aquesta relació depèn en bona mesura el futur polític i electoral de Catalunya.
Un altre terreny de joc que s'obri, i que poca gent s'hi fixa, és Euskal Herria. El PSE ha superat de forma històrica el PNB i per primer cop es veuen amb cor d'assaltar Ajuria Enea. El lehendakari té una consulta promesa en octubre. Fer-la és un problema perquè situa el seu partit dins un pols polítics que no molts volen, i no fer-la és pitjor perquè és un atac a la credibilitat de la persona, el partit i les institucions basques.
I per últim, que no l'últim, tenim Génova... Les hostilitats comencen a trencar-se, i es van dibuixant les parts en confrontació. Els suports de don Mariano pareixen estar més bé a la perifèria (Galícia, Andalusia, País Valencià, Balears, Catalunya...), avantatge i inconvenient. A l'altra banda, Espe desfulla la floreta i espera el millor moment per atacar, i no té per què ser al proper congrés, on no sap si podrà guanyar l'envit. Atenció al paper que pot jugar Gallardón en tot plegat: les venjances se serveixen fredes...
En fi, tornarem a tindre una legislatura marcada pel debat territorial, i ja no només entès com a autonòmic o federal, sinó també com a relacions entre territoris per qüestions com, per exemple, l'aigua.
Cavallers, va de bo!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)