diumenge, 27 de juliol del 2008

Anys i anys, per molts anys...

Més o menys fa un any vaig obrir aquest bloc. Estava de vacances, com ara, i ja feia temps que mascullava la idea de fer un bloc. Mira, em feia gràcia.

No és que aquest siga un bloc referència ni res paregut, però funciona d'allò més bé com a via d'escapament personal i inclús s'ha engegat algun debat interessant. Tinc alguns lectors bastant asidus, de llocs ben diferents, segons puc saber des del Google Analytics. No només de Barcelona, Girona, Castelló o València, que són els llocs "normals", sinó també per exemple de Madrid, Granada o últimament Londres. No pareix gran cosa, però em fa il·lusió.

Aquest bloc, ara per ara més bé d'anar per casa amb un disseny precari, té voluntat de millora i de futur. En breu serà traslladat a un domini propi i intentaré incrementar els meus minses coneixements informàtics per millorar la visualització i també m'intentaré esforçar més en els continguts.

Esperem que l'any que ve siga més tranquil i tinga més temps per a socarrarme.

Gràcies!

dijous, 24 de juliol del 2008

"No hay más ciego que el que no quiere ver"

Aquesta frase ens permet seguir amb la prèvia del congrés del PSOE valencià. Al canvi de nom comentat en el post anterior s'han unit altres propostes que confirmen el que hom sospitava. Ferraz ha trobat la solució a tots els mals: cal robar al PP l'espai de centre i valencianista "bien entendido".

Es veu que han estudiat i reestudiat les enquestes del CIS per descobrir que la gent autoubicada al centre vota en massa a Francesc Camps, i que aquesta autoubicació està més a la dreta al País Valencià que a d'altres punts d'Espanya. Enhorabona.

La següent reflexió és que per recuperar un espai perdut fa tretze anys cal reformular les bases ideològiques del partit, anunciar als quatre vents que ja no són d'esquerres, sinó de centre, i soterrar qualsevol vestigi de nacionalisme, per molt formal que siga. És a dir, acostar-se a la ubicació a l'eix esquerra-dreta i l'eix nacionalisme valencià-nacionalisme espanyol que actualment ocupa el PP per competir per una massa d'electors que pot donar els vots necessaris per governar.

L'estratègia, que a nivell formal pot paréixer encertada, planteja una sèrie de problemes pràctics bastant greus. Per exemple, la manta no és tan llarga com es vol, i per tant si dediques tant d'esforç a cobrir el centre pots deixar l'esquerra descoberta. Cert és que l'esquerra del PSOE-v és una olla de grills, però l'abstenció ha segut i és una opció. Per altra banda (dedicat a Canaleta), una estratègia es pensa i es fa, però no es publica en portada als diaris!

Però el principal problema és que el mimetisme, en política, és un suïcidi. A cap marca del món se li acudiria imitar a una marca més exitosa perquè sap perfectament que no vendria ni un producte. Doncs en política igual. Si tu ofereixes centre, transvasament i gestió privada de serveis socials és una bona manera d'ajudar als que venien exactament el mateix que tu però abans, millor i des del govern. O potser el PSOE-v té la voluntat de ser una marca sudcoreana de les dites mee-to?

El que més clama al cel de tot és la poca capacitat de fer un diagnòstic encertat. Els problemes dels socialistes valencians provenen del fet de ser socialistes i portar el PV al nom? O potser venen de tindre quatre secretaris generals i tres gestores de crisi en dotze anys? El fet que cada congrés siga un espectacle hamletià podria ser una altra causa? I que apunyalen per l'esquena als seus propis candidats? I ho podria ser que encara estiguem parlant de les mateixes famílies caïnites dels 80? Que siguen incapaços d'articular un discurs creïble en matèria d'aigua, infraestructures, finançament autonòmic, senyes d'identitat, llengua, serveis socials, potser haurà influit també?

En compte d'imitar la fórmula exitosa del PP, potser s'hauria de començar per prestigiar una marca destrossada després d'anys de guerres internes i trabar un discurs sòlid i coherent en les matèries clau en l'agenda valenciana. És a dir, fer política i plantejar una alternativa al govern de Camps. És només una idea.

divendres, 18 de juliol del 2008

Una història de renúncies

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà" i "Nosaltres exvalencians", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2: el procés precongresual del PSOE valencià no mereix un post, mereix deu tesis doctorals. Ara que comence vacances intentaré destilar informació i anàlisi i en parlarem "largo y tendido".

dilluns, 14 de juliol del 2008

El congrés, encerts i algunes errades

Ja hem traspassat l'equador dels congressos dels partits catalans. Aquest cap de setmana ha estat el torn de Convergència Democràtica de Catalunya, i se'n poden extreure diverses lectures.

Hi ha hagut encerts evidents. No m'hi extendré massa, perquè la activíssima comunitat virtual convergent disposa de suficients altaveus cibernètics. Només alguna breu referència: inclusió de corrents i sensibilitats (que contrasta amb l'executiva d'Esquerra, per exemple), motivació i mobilització de la militància a través d'idees en positiu i la integració quasi definitiva de la política 2.0 ja no com a mitjà per la difusió d'idees, sinó també com a valor. S'ha pogut seguir el congrés a base, per exemple, de twitter, on hi havia informació, reflexions, enllaços a fotos, vídeos i molt més. Per no parlar dels recursos oferits pel propi partit. Un deu.

Però també s'han repetit algunes errades que han portat CiU a haver guanyat dos cops les eleccions al Parlament i no poder governar. L'equació pareix ser la mateixa: si PSC, ERC i ICV no sumen, CiU governa. Amb tres o quatre escons per més CiU, PSC, ERC i ICV no sumen. Amb tres o quatre escons més, CiU governa. La fórmula, que és lògicament pulcra, té un problema: si un dels eslabons de la cadena falla, CiU no governa. I és una fórmula sense pla B.

Diuen que la Casa Gran vol superar aquest esquema. Segur? La voladura de ponts entre CiU i ERC (alguns diuen que es va produir en 2003, jo crec que va començar en 1995) ha estat el factor determinant per no veure Artur Mas com a Molt Honorable. Doncs aquest factor no s'està pas revertint, encara que ho parega. Ens expliquem.

Certes actituds de superioritat, de germà gran convergent que mira amb condescendència primer i amb recel i odi després el germà petit republicà, han estat l'argument (o l'excusa) dels últims temps. "Aquests es creuen que el país és seu i que els hi hem tret", o "Aquests ens miren per sobre el muscle, qui s'han cregut que són?", són frases i idees recurrents els últims cinc anys. I la Casa Gran no soluciona el problema: el reprodueix, l'allarga i per tant l'agrava.

La Casa Gran del catalanisme corre el greu perill de ser vista com a l'expressió de la nova prepotència convergent: el catalanisme pivota al nostre voltant perquè som els autèntics, els bons. Qui es diga catalanista s'ha d'acostar a nosaltres i integrar-se al nostre projecte. I qui no ho faça, no pot considerar-se com a tal.

Una cosa a priori inclusiva pot ser de facto més excloent que qualsevol altra cosa i generar un fort rebuig. La Casa Gran enlloc de tendir ponts simplement pot canviar de lloc el riu, i si no es mou suficients metres el resultat pot perfectament tornar a ser el mateix. És a dir, la solitud més absoluta a la bancada parlamentària i l'oposició.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Dénia

Ja tenim una nova moció de censura aprovada a un ajuntament valencià. I ara no estem fent conya, no és qualsevol poble: Dénia, capital de la Marina Alta, ciutat amb vora 45.000 habitants.

Hi havia un pacte de govern PSOE amb el Bloc. 9 +2, 11. Ara, tota l'oposició junta (PP, dos partits independents, foscos al meu entendre, i el PSD, una invenció subvencionada des del Consell per fer forat al PSOE) s'han ajuntat a un trànsfuga del PSOE i han arrebatat la batllia a Paqui Viciano.


De nou, interessos tèrbols pel mig. El govern municipal havia frenat alguna actuació urbanística important. I el factor humà, el fer l'egipci, ha tornat a ser determinant.

Es demostra per enèsim cop que el Pacte Antitransfuguisme és una mentida de l'alçada d'un campanar. Uns i altres s'aprofiten de trànsfugues constantment, i ningú presta atenció a una cosa: si en global s'entén ja com a normal fer el "tamayo" als ajuntaments, poca cosa ens queda. El municipalisme és la primera trinxera de la democràcia representativa, i la credibilitat del sistema és la principal perjudicada. Quan vas a votar a les municipals (especialment a la costa valenciana) mai saps per a què servirà el teu vot.

Ha d'haver formes legals de millorar la qualitat democràtica als ajuntaments. Han d'haver reformes possibles per evitar que els plens municipals siguen escenaris on la voluntat popular és trepitjada per actuacions individuals (i col·lectives també) que posen en dubte tota pàtina de justícia al sistema representatiu.

Si no, tot és un gran i enorme camp de cultiu per als populistes sense escrúpols que, directament, van amb la cara descoberta.

Un poc de música

Buscant pel món youtube, he trobat aquesta peça de Pau Casals interprentant la suite n. 1 per violoncel de Johan Sebastian Bach. La meua intenció original era buscar Rostropovic intepretant Bach, però si hi ha el mestre Casals, que a més de ser un geni musical era nostre, el mestre Casals es queda.

La qualitat de so de la gravació, feta el 1954 a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Prada de Conflent, no és excessiva com es pot esperar, però m'agrada molt l'escenografia de la peça.

Ja vaig comentar en un post anterior que m'he convertit al barroc, ací teniu una nova mostra.

Disfruteu-la.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Posicionament, la clau de l'èxit

Ja han passat els congressos dels dos grans partits espanyols. Tot i que arribaven en situacions ben diferents i més enllà de disquisicions internes, tant populars com socialistes han aprofitat per enviar missatges ben clars sobre el seu posicionament en l'escena política.

El PP ha volgut tornar a la recepta de l'èxit dels noranta: moderació en les formes, imatge d'eficiència, recanvi necessari davant de la incapacitat dels socialistes. És per això que s'estan esforçant en un nou viatge al centre. Adopten un perfil d'oposició ben diferent a la del periode 2004-2008. Com ja hem comentat en un post anterior, s'han posicionat com a un partit modern en l'àmbit social, responsable en l'àmbit econòmic i intransigent en l'àmbit territorial. I s'han preocupat d'enviar missatges per vendre aquesta idea.

El PSOE, per la seua part, ha reaccionat ràpid. Si el PP ja no és cavernari en qüestions socials, té a dues dones com a secretària general del partit i portaveu al Congrés dels Diputats, si la crisi no perdona i el PP conserva la imatge d'eficiència econòmica... Què fer? Com diferenciar-se de l'oposició? Doncs amb un nou posicionament, en aquest cas eminentment social.

Reforma de la llei de l'avortament per ampliar-ne els supòsits legals, obertura del debat públic sobre el dret a una mort digna, la proposta del vot dels immigrants... Tot són mesures per impulsar la imatge de progressisme en temps foscos en l'economia. Situant aquests temes de caire social a l'agenda pública, on fins ara tenien poca incidència, estableixes una diferenciació evident entre les dues marques que en principi t'ha d'anar a favor i aprofites per deixar menys espai a altres temes més incòmodes.

El PP mai acceptarà certes reformes socials que van frontalment en contra del seu ideari d'extracció cristiana, i això ajudarà a tornar a situar-lo en el cantó dret de la partida. O almenys això és el que es pretén.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Crònica d'una mort anunciada

Per fi, després d'any i pico de fer el ridícul més espantós a les Corts valencianes, el grup parlamentari de Compromís es desfà. Vaja, en virtud del reglament intern, Glòria Marcos, coordinadora d'EUPV i candidata a presidenta de la Generalitat per la coalició, serà expulsada, i amb ella marxaran els altres dos d'EU. Quedaran llavors dos escons del Bloc i dos d'IPV.

Acaba així el sainet del Compromís? L'esquerra nacionalista valenciana treballarà sense perdre energies en batalles estèrils? Hi haurà una aposta per la creació del ja mític tercer espai? Se sabrà ja quina és l'aposta estratègica del Bloc? Iniciativa clarificarà quin paper juga? Esquerra Unida podrà trobar el seu espai? El PCPV continuarà la deriva unitarista? PP i PSOE tindran una alternativa seriosa a les Corts i a les urnes?

O no? O pel contrari seguiran el ridícul, les batalletes, les filtracions interessades a premsa, les escenificacions teatrals, les contradeclaracions, la risa en les bancades de PP i PSOE i, en definitiva, la inexistència de fet d'una alternativa al règim canovista encobert dels nostres dies?

Els responsables de tot açò, fins ara, no han donat massa motius per l'esperança. I no queda massa temps, perquè una de les coses que més costa guanyar (i més encara recuperar) en el circ polític és la credibilitat. I d'això, als actuals dirigents de Bloc i Iniciativa, els en queda ben poca.

Clarificació estratègica i canvi de cares. O el desert.

dimarts, 1 de juliol del 2008

La roja

Bé, no opinaré sobre la victòria d'Espanya a l'Eurocopa. És públic que per mi, no era desitjada. Però m'han vingut ganes de fer un parell de reflexions pseudosemiòtiques sobre la moda de "la roja".

Ha estat una gran tàctica comercial per part de Cuatro, indiscutible. És una bona marca, té atributs guerrers, passionals, motivadors. I té una clara connotació política que és interessant. Més encara quan qui governa és Zapatero.

Tot això ja ho ha explicat molta gent, i prou millor que ho faria jo, segur. Però, què és per a mi "la roja"?

La roja és la bandera dels que durant segles han lluitat per les classes populars, per l'emancipació de la classe obrera, dels que creien que el treball era un dret i el camí cap a la l'alliberament de classe, el color d'aquells que han mort pels drets dels seus iguals a viure amb dignitat, el color dels que han lluitat contra l'opressió, contra les desigualtats, contra l'explotació de l'home per l'home. És el color del motor de la història, d'una lluita que alguns creuen que ha reeixit, i d'altres que creiem que s'ha quedat a mitges per recular a poc a poc. Una lluita que sempre ha estat més el somni que una realitat. Una lluita que ha estat aprofitada per alguns dels majors assassins de la història per fer barbaritats i genocidis trepitjant els drets que deien defensar.

Però una lluita, un somni, que ha fet caminar la història d'Occident. I de quan en quan, a alguns, com diria Lakoff, se'ns activa la interpretació "roja" de la realitat.

Així, per moltes eurocopes que guanye el país veí i moltes cadenes de televisió pesades que hi haja, per mi la roja serà la bandera de la lluita per la llibertat dels oprimits. Ho sent.