Five days for the trip

Val, sí, feia temps que ja no deia res, però l'estrés és dolent per a tot.

Com alguns sabreu, en cinc dies té prevista l'eixida l'expedició Els 16 de Washington, eixa mescla de friquisme, professionalisme i academicisme que anem als EUA a seguir les eleccions a la presidència dels Estats Units. Elecció que serà històrica, passe el que passe, i li ho podrem contar als néts.

En tot cas, l'expedició ens hem dotat d'un nou mitjà de difusió, el bloc Els 16 de Washington. Allà ens podreu seguir, esperem que dia a dia, moment a moment. Ens emportem els portàtils, que per alguna cosa ho són, de portàtils.

Recordeu que també tenim twitter, alguns. Us en faig una relació al lateral.

Espere que en aquests cinc dies de tensa espera, entre fer-se la maleta i seguir els trackings de Gallup i els calculadors electorals de la CNN i el Washington Post, tinga temps per escriure algunes impressions.

Presentació del llibre Històries de l'illa sense costes aquest divendres

El proper divendres 24 tindré el plaer de presentar a Barcelona el llibre "Històries de l'illa sense costes", del meu amic i castellonenc de pro Miquel Torres.

Em fa especial il·lusió en primer lloc perquè és amic meu, i això sempre fa gràcia. Però és que, un cop llegit, crec que li estic presentant el llibre a un valor a l'alça de la la literatura catalana, sincerament.

A mi sempre m'han agradat els relats breus. Pedrolo, Monzó i tants altres. M'agrada com hi ha gent capaç de condensar una història en poques planes, on s'inclouen reflexions, vivències, personatges... En pocs paràgrafs, una història sencera on entens els protagonistes i perquè fan el que fan. Com em sembla tremendament difícil, ho admire.

Doncs Històries de l'illa sense costes, al meu entendre, agafa el millor d'aquesta tradició de narrativa breu. Té un aire fantàstic, oníric, de ciència-ficció. Però tot i estar basat en situacions irreals, les vivències són plenament humanes i inclús les reflexions són reconeixibles per tots nosaltres, tan normals.

Vaja, que us el recomane de bona gana. A més, pels amics del mitjà internet, Miquel ha posat en marxa un bloc perquè hom puga llegir alguns dels seus relats i comentar-los, si li ve de gust. Un llibre una mica 2.0, o potser 1.5...

Evidentment, esteu totes i tots convidats a la presentació. Divendres 24 d'octubre, 19.00 hores, Espai País Valencià (c. Verdi, 174, baixos). Hi haurà l'autor, esclar. Després de la presentació farem una "picaeta" i comentarem la jugada.

Vos espere!

Il fare politica

Ahir vaig anar al Verdi Park a veure, dins "El documental del mes", Adéu Revolució, (Il fare politica) (Hugues Le Paige, 2005). Tracta de la relació de quatre persones de Mercatale, un poble de l'anomenada Toscana Roja que en la postguerra li deien "la Piccola Rusia", amb la política i la militància al Partit Comunista d'Itàlia.

És un film molt interessant, i que tot i que se centra més en els personatges que en el partit o la discussió política, serveix per observar el procés de descomposició del PCI, el partit comunista més important d'Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial. El documental es fixa en com viuen la política aquestes quatre persones, que de compartir militància i plantejaments en 1982, emprenen camins ben diferents fins 2005, any d'edició de la pel·lícula. És un procés paral·lel a la desaparició dels pòsters de Ho Chi Minh i Lenin de la Casa del Popolo.

Recordem que el PCI es va refundar en caure el mur de Berlin per transformar-se en el Partito Democratico della Sinistra (PDS), que després esdevindria el Democratici di Sinistra. En el camí van perdre l'escissió Rifondazione Comunista. Les diferents marques han anat formant part bastant assíduament de les coalicions d'esquerres que s'han enfrontat a Silvio Berlusconi, amb diferent sort.

Dels quatre protagonistes del documental, només un continua militant a DS en 2005. La resta han deixat la militància activa en gran part pel canvi de concepció de la manera de "fare politica", per la substitució dels partits de masses, que eren una eina potentíssima de socialització i participació comunitària, per una militància passiva que tres dels nostres protagonistes no accepten de cap manera. I això que com diu Carlo Giuntani, un dels personatges, és més fàcil continuar que deixar-ho. Perquè tots tenien el compromís i la participació política a l'ADN personal i no és fàcil canviar-ho.

És bastant recomanable, en definitiva.

Nova col·laboració a cronica.cat

Aquesta setmana he engegat les meues col·laboracions periòdiques amb el diari digital cronica.cat. La veritat és que em fa bastanta il·lusió. Si tot va bé, cada dijous em podreu llegir opinant sobre l'actualitat del País Valencià.

De moment, el primer article, com no podia ser d'altra manera, parlava sobre el Nou d'Octubre.

El podeu llegir si cliqueu ací.

US Elections: un sopar en joc

Tinc un sopar jugat en ma mare a què Obama guanya les eleccions. Ella manté que un afroamericà encara no pot arribar a ser president de la primera potència mundial. Ens el vam jugar fa cosa de mes i mig, quan la cosa no estava molt clara, però el dissabte passat li vaig dir mig en broma que anara preparant uns eurets perquè la cosa està decantada.

Decantada, sí, però no solucionada. Això només ho sabrem el dia 4 a la nit, la matinada a la costa est (de la península). Tot i això, a vint i escaig dies de l'election day, tots els indicis apunten a la victòria demòcrata.

Així ho diuen les enquestes i experts com Karl Rove (principal assessor de Bush, dit l'Arquitecte). Obama està fregant, si no ha traspassat ja, la tanca dels 270 vots electorals. Podria permetre's el luxe de perdre a Ohio i Florida i encara així guanyaria el matx. El debat d'ahir, amb una clara victòria del senador d'Illinois, probablement accentuarà la tendència els propers dies.

Podríem inclús viure el fenomen conegut com a "bola de neu": quan és molt evident la victòria d'un contendent, molta gent tendeix a donar suport al probable guanyador per raons d'acceptació social. Si és així la derrota de McCain podria ser escandalosa.

Però algú creu que en més de vint dies la maquinària republicana no reaccionarà? Jo no. Encara queda partit per jugar. Ho han demostrat els últims atacs a la integritat patriòtica d'Obama. De moment poc efectius, però i si hi ha noves dades, nous fets que abonen aquesta idea? Hi ha temps suficient per instal·lar-la al subconscient col·lectiu. I si no és aquesta, alguna altra carta quedarà per jugar al partit de l'elefant.

Perquè de moment, la veritat, estan fent una campanya realment fluixa, que a més no s'ha vist beneficiada per la crisi financera nordamericana. El plantejament de referèndum sobre la figura d'Obama no ha quallat, Sarah Palin és un bluff, McCain ha patinat greument amb economia i els cara a cara no han servit els interessos republicans.

La campanya de Barack Obama ha viscut de la inèrcia de les primàries i s'ha fet més clàssica. Tampoc han destacat els seus moments brillants, però amb el vent a favor a cops més val no moure's i no arriscar.

De totes maneres, jo encara espere un cop d'efecte republicà. Em resistisc a creure que ja no hi ha partit quan tot just estem a meitat de la segona part. El sopar encara no el done per guanyat.

Washington DC: falta un mes

Només falta un mes. Trenta dies i estaré volant amb British Airways direcció Washington DC via Londres. Setze persones conformem una expedició de gent de la política i la comunicació per viure en primera persona les eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica.

Em fa una especial il·lusió per diversos motius. En primer lloc per la companyia. El grup és ben divers en tots els sentits, a nivell professional, geogràfic i també ideològic. Molts d'ells són blocaires, com servidor: Albert, Pau, Ferran, Carlos, Bàrbara, Laia, Marc, Guillem... Un grup de gent del que tens moltes coses a aprendre. Caldrà mantenir les orelles ben atentes i absorbir el màxim de coneixements. Com som tots gairebé igual de friquis de la política, la diversió està assegurada. En definitiva, un grup ben parit.

El gran alicient, esclar, són les circumstàncies de l'elecció presidencial. Tenim dos challengers, cosa ben estranya, i a més un d'ells és negre. I segons el que diuen les últimes enquestes, té moltes possibilitats de guanyar. Podrem explicar que hem presenciat en directe la primera elecció d'un president afroamericà?

A més està el factor Obama. Encara no està clar si ha marcat un canvi de paradigma en la relació entre la política i la ciutadania, però el que sí que és cert és que venint de ben lluny està a punt de ser president. Ha fet la primera campanya d'utilització massiva i estratègica de les xarxes socials virtuals com a element mobilitzador i creador d'opinió. I això de per sí ja és sumament interessant.

A part de la jornada electoral tenim una altra activitat molt interessant: la World Conference of the International Association of Political Consultants, que també serà a Washington DC de dijous a diumenge. Allà els protagonistes ens analitzaran la campanya i els factors clau.

S'estan coent altres activitats, com entrevistes i trobades amb gent de la política i la comunicació, visites al Departament d'Estat, la Universitat de Georgetown i qui sap si alguna sorpresa més.

Vaja, un goig de viatge, amb combinació d'objectius professionals amb aficions personals. Serà de ben segur una experiència inoblidable. I, com no, espere narrar-vos-la a través d'eines com el bloc, twitter i el que es puga.