Mira i la ciutat de València

Aquesta setmana també em ve de gust penjar al bloc el meu article al cronica.cat. Ací va.

El professor d'història és el títol de la nova novel·la de Joan Francesc Mira, que tanca una trilogia encetada ni més ni menys que fa vint anys amb Els treballs perduts i continuada amb Purgatori. Espere amb ànsia poder llegir el text.

Mira és l'intel·lectual valencià viu més important. Destaca particularment en tres camps: la traducció dels clàssics (immensa Divina Comèdia de Dante), l'assaig (la revisió constructiva que fa de Fuster a Sobre la nació dels valencians és imprescindible) i la narrativa. Sense menystenir, ni per un moment, la seua faceta com a articulista, que omple els buits entre obra i obra. Si a tot això sumem un gran compromís cívic amb el seu país el resultat és un d'aquells personatges imprescindibles que són ben escassos.

Que Mira traga una novel·la ens permet gaudir de les seues paraules a les entrevistes de promoció. Destil·la lucidesa analítica i intel·ligència en tot allò que diu. Arran de les reflexions del protagonista d'El professor d'història, aquests dies l'escriptor parla molt de la seua relació en la ciutat de València, aquesta València actual que ens fa sentir estranys a alguns nadius però que tant agrada a tanta gent, pel que pareix.

Molts valencians tenim una relació amor-odi en el nostre cap i casal. Com a capital ha de ser l'ariet del país, l'avantguarda cultural, conceptual, política i econòmica. I en certa forma ho és, però més bé de la part del país que menys ens agrada. I per això ens veiem obligats a estimar-la i no podem evitar odiar-la. Patim certa esquizofrènia en aquesta relació.

Si la generació de Joan Francesc Mira, formada per autèntics homenots com ell, hagués reeixit amb el seu projecte de país, hui en dia València seria una ciutat diferent, moderna, culta i arrelada a la seua terra, en compte de ser un monument a la buidor, la frivolitat i la coentor, feta a imatge de la mediocritat dels seus dirigents. Les generacions següents ho haurem de seguir intentant.

(Em permet també enllaçar l'entrevista a Vilaweb TV)

Canvis conjunturals o estructurals? (2) La forma de fer campanyes

El segon post sobre els canvis va dedicat a la meua part preferida: les campanyes electorals. És evident que l'equip d'Obama ha innovat, bàsicament pel concepte que ja hem esmentat diverses vegades: la utilització estratègica d'internet i les xarxes virtuals no només com a altaveu d'un missatge, sinó com a element catalitzador de la maquinària de campanya.

Les campanyes es diuen així perquè tenen molta semblança en les campanyes militars. Doncs Obama ha utilitzat una arma que McCain ho ha sabut explotar. Això li ha donat una avantatge en voluntaris, found raising i impacte social. Obama tenia aviació i McCain cavalleria.

Però, quina lectura o aplicació d'aquest canvi, que sí que estic segur que és estructural, en la forma de fer campanyes es pot fer des del nostre context polític? Com es poden fer campanyes estil 2.0 ací? De moment, no es pot.

Fins ara hem tingut alguns exemples, manifestament insuficients, d'utilització de les eines de la xarxa per la gestió d'una campanya. El problema és que ningú ha apostat per la xarxa per a fer política. S'ha utilitzat internet per difondre missatge (i poc), però no com a element central en la planificació i execució d'una estratègia. Ningú s'ho ha cregut encara ni hi ha invertit diners.

Però com implicar en política a certs sectors poblacionals si no és a través dels nous mitjans? Mirem qualsevol estudi de mitjans i veurem quin és el l'activista d'internet tipus: jove o mitjana edat, acadèmicament preparat, opinions formades, progressista i potencialment abstencionista. En definitiva, material de primera qualitat.

I a aquesta gent no hi arribaràs per un mailing. Són (som?) gent acostumada a compartir informació, no a rebre-la i repicar-la. Amb cultura participativa i no d'obediència cega. Comunicació bidireccional i no unidireccional. 2.0 i no 1.0. Però el problema és que tenim uns partits polítics i unes administracions que no arriben al 0.5. Si hi ha poca voluntat d'informar, quina n'ha d'haver de compartir en xarxa?

Si el medi és el missatge, com deia McLuhan, actualment hi ha un missatge que no s'està donant, perquè hi ha un medi que no s'està utilitzant. Fins quan s'obviarà aquest fet?

Canvis conjunturals o estructurals? (1) La fi del mite WASP

Amb aquest encete una sèrie de posts sobre com s'han desenvolupat la campanya i les eleccions als EUA i les conseqüències que poden tenir sobre el futur.

Començarem pel que crec que pot ser la fi del mite WASP (White Anglo Saxon Protestant). Els WASP són la classe (definició laxa i poc científica que em permetreu) que ha marcat la pauta als Estats Units des de la seua fundació a finals del XVIII. En tots els aspectes: són els fundadors de la nació, sempre han sigut el poder econòmic, l'avantguarda social i evidentment sempre han controlat la política nordamericana. Només un president s'escapa de la definició WASP, bàsicament per la religió. J.F. Kennedy era catòlic.

Però a la vista dels resultats del 4-N això podria canviar. No m'estic referint tant al color de la pell del proper president (que també), sinó a qui ha donat la presidència a Obama. Per primer cop, una equació estranya de negres, hispans, pobres i joves ha donat com a resultat un president dels EUA.

Només el 41% dels homes blancs i un 46% de les dones blanques han votat Obama. I això inclou als catòlics descendents d'irlandesos i italians, que no són pocs. McCain guanya per golejada en aquest segment poblacional. Obama arrassa en tots els altres en percentatges brutals. I l'augment de la participació ha vingut per aquí: les minories.

Quines conseqüències s'hi podrien derivar? Què significa que sectors de la població que fins ara no participaven del procés polític? Si decidia només la classe mitjana blanca, temes com la seguretat social universal i altres prestacions socials no estaven en l'agenda política (almenys la realitzable), per no parlar de polítiques redistributives. Però i ara?

Els sectors que han fet president Obama tenen el pes electoral suficient per reclamar un gir en la forma de fer política. Han dit "estem ací i ara ens heu d'escoltar". Es faran escoltar? Els escoltarà Obama?

D'això depèn en bona part que d'ací a quatre anys aquests sectors es tornen a implicar en un procés electoral. Serà un canvi conjuntural o estructural?

(Post inspirat en una conversa amb el consultor Roberto Izurieta a la George Washington Universtity. Hi ha gent que et dóna claus per entendre algunes coses. Gracias Roberto)

Article al Crònica

Per desengreixar una miqueta sobre les eleccions als Estats Units, que encara em queda corda, copie ací l'article al cronica.cat d'aquesta setmana. A vore si generem un poc de debat!

Compromís, un pas més cap al bipartidisme

Aquesta setmana, amb la dissolució de facto del grup parlamentari, s'ha escrit l'última pàgina de la història de Compromís pel País Valencià, una coalició que ningun dels seus integrants principals se la creia excessivament. Un cop més, a la política valenciana el tacticisme s'ha imposat a l'estratègia a llarg termini i la conseqüència més immediata és que estem a les portes del bipartidisme absolut a les Corts Valencianes, amb la pèrdua de legitimitat representativa que això significa.

No es pot fer una coalició electoral si no hi vols ser. No es pot fer una coalició electoral si no la vols vendre. No poden haver més filtracions a la premsa que reunions. No es poden llençar missatges contradictoris a tort i a dret. No es pot ser incoherent amb les polítiques municipals de cada partit. No pot anar de cap de llista qui més ha fet per boicotejar la coalició. No es pot fer una no-campanya electoral. No pot ser que al primer dia el grup parlamentari salte pels aires. Així no es fan les coses.

El Compromís ha sigut un nyap enorme que ha fet molt per instal·lar en certs sectors socials valencians un desconcert i desànim que costarà de treure. Els fets no tenen marxa enrere, però no estaria de més que algú en prengués nota i no es repetiren errors garrafals. Si algú ha d'assumir responsabilitats o no, això és cosa dels partits i les seues executives. Però el que és evident és que l'electorat i la societat valenciana reclamen estratègies clares i missatges nítids que oferisquen alternatives i solucions, tant pel que fa a la formulació d'un model exitós de societat com a les qüestions més palpables del dia a dia.

Tant el nacionalisme com l'esquerra al País Valencià han d'apostar per refer el seu discurs i oferir respostes si volen sobreviure políticament. La imatge penosa i lamentable que ha ofert el sainet del Compromís ha de servir per extreure lliçons col·lectives. Deixar de fer de la política un pati d'escola i començar a fer política, amb majúscules. O resignar-se a escollir entre Camps i Alarte en 2011. No hi ha volta de full.

Algunes claus de la campanya

En un post anterior vam comentar el paper dels joves i Internet com a catalitzador de la campanya d'Obama, però evidentment han hagut altres causes per la victòria del candidat demòcrata. N'esmentarem algunes, moltes de les quals estaven ben presents en les converses que he pogut mantenir amb gent més que interessant a Washington DC.

El camp de joc. A les exit polls era evident que l'issue principal de la campanya havia estat l'economia, en un context de crisi ferotge. Ni Iraq, ni terrorisme, ni política internacional. Economia, amb una classe mitjana en moments difícils que necessita una música que li agrade.

El passat recent. Totes les persones de l'àmbit republicà que hem parlat han coincidit en afirmar que la presidència de George W. Bush ha estat la pitjor de la història dels Estats Units. Per això l'esforç d'Obama de vincular McCain amb el president, i també el del senador d'Arizona per desmarcar-se'n.

Sarah Palin. El temps ha demostrat que l'elecció del ticket republicà no ha sortit efecte. Els republicans moderats (hi ha més dels que sembla) es van tirar les mans al cap. La qualitat política de Palin s'ha revelat més bé baixa. Però atenció, això s'ha sabut amb el temps. L'aposta ha estat atrevida i això se li ha de reconéixer a McCain.

El finançament. Obama ha recaptat 650 milions de dòlars. Tenir més peons permet col·locarlos a més llocs i dispersar les tropes del contrari. Obama ha obligat McCain a fer campanya fins i tot al seu propi estat, Arizona, per por a perdre'l. Això l'ha obligat a desviar recursos de llocs com Ohio, Pennsylvania i Indiana.

En una de les converses que vam tenir, un reputat consultor ens va fer notar que una empresa amb uns ingressos per vendes de 650 milions de dòlars té un valor aproximat de 3250 milions de dòlars (si el volum de vendes representa el 20% del valor total. És el que vaig entendre, no sé massa d'economia!). L'equip d'Obama ha creat una empresa que val més de tres mil milions de dòlars en menys de dos anys i partint de zero. I l'alt percentatge de donants que aportaven quatitats xicotetes cada poc temps permetia una entrada regular d'efectiu.

El funcionament. La campanya d'Obama estava ben ensamblada i amb molt de greix a les articulacions. Ha funcionat com un autèntic rellotge, i no era fàcil coordinar a més de milió i mig de voluntaris. Alguna gent l'ha definit com la campanya perfecta, sense errades. Només va tenir un moment dubitatiu als primers moments de l'efecte Palin, però per sort o per una decisió correcta de no dir res la candidata a vicepresidenta es va acabar retratant ella soleta.

L'estratègia. Molta recaptació, temes de campanya beneficiosos i una maquinària que funciona no valen de res sense una estratègia correcta, coherent i perdurable en el temps. I l'estratègia d'Obama ha estat perfecta des del primer dia. Va començar la campanya presidencial a les primàries: jo represente el canvi que entre tots hem de construir. Tots els missatges enquadraven a la perfecció en aquest dibuix. Funcionava igual contra Hillary, Bush o McCain. I atenció: el canvi implicava a les minories, que li han acabat per donar la presidència a Obama.

Això contrasta amb una estratègia més bé canviant de McCain. Country first és un lema que poc ha de veure amb Joe the Plumber, per exemple. Dos elements centrals de la campanya que són incoherents entre ells.

El candidat. Més enllà de jove, dinàmic, empàtic i atractiu, Obama és una persona que desprén intel·ligència amb tot allò que fa. Sobretot en un detall clau: s'ha sabut rodejar de gent encara més intel·ligent que ell. Per a mi això és la màxima demostració de capacitació. Si no hi entenc d'un tema, posaré algú que hi entenga. L'equip del candidat ha estat format per referents de les campanyes, l'estratègia i la comunicació. A Obama mai li ha importat si abans eren gent dels Clinton o de qui fos. Si eren bons havien d'anar amb ell.

Bé, aquestes són només algunes claus que sumades a la mobilització dels joves i voluntaris i a la utilització inteligent de les xarxes virtuals han acabat per conformar una equació de victòria. I cal afegir que la campanya de McCain no ha estat dolenta del tot, al contrari. Però s'han enfrontat una bona campanya del segle XX contra una campanya quasi perfecta del segle XXI.

Un cop tornat

Ja fa 24 hores que he tornat a casa. El jet lag encara apreta fort, no sé ben bé en quin dia estic, després d'haver dormit tantes hores. De fet, entre les hores perdudes a l'avió i les dormides, m'han furtat un dia sencer!

L'estat de xoc encara continua, ajudat per la boirina mental. Només recorde que un dels últims dies de viatge, mentre assistia a una conferència sobre les claus de la campanya recentment acabada, vaig apuntar a una llibreta el llistat de posts que volia fer sobre coses diferents. En són molts, tot seguit copie la llista, que no va per ordre d'importància:

- Algunes claus de la campanya, un cop sabem que ha guanyat
- Saber interpretar el canvi
- Gent interessant que he conegut
- Canvi estructural o conjuntural? (aquest post té tres parts, mínim)
- Lliçons americanes
- Nascuts per ser lliures

Els propers dies miraré d'anar tatxant cosetes del llistat. Incompliré un dels criteris més importants dels posts, que és el d'actualitat, però mira, la vida és dura.

De moment, només fer-vos partíceps de la brutalitat de viatge que he viscut, fantàstic, intens, que ha servit per aprendre moltes coses, per conéixer gent interessant i per mantenir converses que recordaré durant molt de temps. Ah, i a més hem fet turisme del clàssic i m'he comprat un iPod.

Com no, agraïr als altres 15 de Washington aquesta experiència. A tots ells dedique el següent vídeo, abans de fer un següent post ja més seriós:

Obama, el moviment

Gran part de l'interès del viatge a Washington que estic disfrutant i que mai agrairé prou el haver-ho fet és la candidatura d'Obama a les eleccions. Ras i curt. Com s'ha creat el fenomen Obama, com actua i com ha aconseguit que un negre demòcrata guanye les eleccions.

Obama no és un candidat. Obama és un moviment. Cal apreciar bé la diferència. No és John Kerry, ni tan sols Bill Clinton. La campanya d'Obama marca un abans i un després en la comunicació política perquè ha aconseguit un grau d'implicació popular absolutament inimaginable en cap context. I te n'adones justament quan es converteix en una història d'èxit. Quan veus a milers de persones, majoritàriament joves, concentrant-se en els voltants de la Casa Blanca per celebrar una victòria electoral. Et xoquen les five, t'abracen i t'agraeixen que vages des de Barcelona per viure-ho. Eufòria col·lectiva.

Però per què Obama ha trascendit la seua dimensió de candidat i s'ha convertit en un moviment de masses, millor dit, de molts individus que han treballat activament per la seua elecció com a president? Hi ha moltes claus, moltes. Jo en destacaré dues: trencar per primer cop les estructures clàssiques electorals i canviar la forma de parlar i dir les coses.

La campanya d'Obama s'ha construit absolutament al marge del Partit Demòcrata. Ha renunciat voluntàriament a ser el candidat demòcrata, millor dit, només demòcrata, per esdevenir el candidat dels joves, dels antiguerra d'Iraq, i també dels que encara creuen que el somni americà, el tan manit American dream, és possible i significa l'autèntic motor del progrés dels EUA com a projecte de futur. Perquè si una cosa he entès al viatge és que els EUA no són un país, són un projecte basat en la realització col·lectiva. Un projecte d'èxit, per cert. Aprofundirem un altre dia en això.

Recuperant el fil del post, un candidat que parlava directament a molta gent, fermament posicionat en uns valors que trascendeixen les divisions entre partits.

El segon factor és el canvi de forma de dirigir-se al ciutadà-elector. Construint la seua base d'activistes entre els joves, Obama ha aconseguit mobilitzar unidireccionalment a tota una generació. Com? Parlant-los en un llenguatge que entenen i utilitzant els canals adequats. Llenguatge allunyat de les convencions i xarxes socials virtuals. Evident al mateix temps que innovador. Deixes de tractar a l'elector com un simple comprador de producte, li demanes la seua participació i implicació directa en un projecte que també depèn d'ell. El lema és Change WE can believe in. Nosaltres. De tu a tu, ajuda'm, podem. I això ningú ho havia fet mai. En certa forma, campanyes 1.0 contra campanya 2.0. Xarxa, compartir, no rebre i obeir.

Després d'aquests dies tan brutalment intensos se'm queden desenes d'històries, anècdotes i reflexions que fer. Miraré d'anar-les postejant, encara que siga en moments poc mediàtics. Sobretot quan torne i no puga dormir pel jet lag.

Per acabar aquest post, encara en estat de xoc, vos dic que viure un moment històric en primera persona ha estat una de les millors decisions de la meua vida.

Salut!

First days

Gent! Salutacions des de Washington DC. Avui ens hem empanat una miqueta i encara estem a l'hotel, postejant i alimentant els nostres espais 2.0.

Dia intens ahir. Patejada immensa de l'hotel a la White House, l'obelisc, el llac reflectant, el Lincoln Memorial, Vietnam Memorial, National Archives -amb la Constitució, la Carta de Drets i la Declaració d'Independència...

Veient aquestes coses s'entén molt bé el relat dels Estats Units com a projecte. Quan estàs mirant a l'estàtua enorme del Lincoln (que té connotacions molt hel·lèniques, per cert), et gires i veus la línia amb el memorial de la Segona Guerra Mundial i l'obelisc de fons, saps que el Capitoli està més enllà, i ho veus clar. Aquesta gent té relat, se'l creu i l'explota. I és la clau de l'èxit. Les bases estan clares, hi ha consens, i això els permet liderar sense complexos.

Quin és el relat i el projecte d'Espanya? Quin el de Catalunya? Quin el del País Valencià? Sense les bases, no hi ha res.

(Perdoneu la brevetat, m'hagués agradat més profunditat, però poc temps i molta cua als ordinadors)