diumenge, 24 de maig del 2009

Eleccions europees i desinterès

Ja tenim ací la campanya electoral de les eleccions menys electorals de les que es fan i es desfan. Sí, en les que votem al Parlament europeu. És una institució que està a Estrasburg. Aquests dies no ens cansem de sentir que ens hi juguem tant i quant, a Europa, i que un 70% de les lleis i normatives que fan i apliquen governs i parlaments estatals, autonòmics i ajuntaments estan afectades per les decisions que es prenen a Europa. I llavors, per què tindrem una abstenció bèstia el proper 7 de maig?

No sabem què passa a Europa. No entenem què és una directiva, no sabem per què serveix una votació del Parlament, no comprenem el paper de la Comissió Europea. No sabem si Europa està a Brussel·les o a Estrasburg. Tenim un Parlament, el Consell d'Europa, les cimeres de caps d'estat, la Comissió, els consells de ministres... i el Banc Europeu, una política exterior difusa, coses sobre immigrants, alguna cosa hem sentit d'un exèrcit europeu...

Tot plegat resulta gairebé incomprensible pel ciutadà mitjà, el que no és jurista especialitzat en dret comunitari, politòleg o corresponsal a Brussel·les. És a dir, el 99% de la població té problemes per entendre com funciona la Unió Europea. Cert és que ningú li ho ha explicat amb interès, i a això ajuda que els mass media informen d'Europa sense massa carinyo generalment.

Però amb una mica d'informació és pitjor. Resumint, ens demanen el vot llistes de circumscripció estatal, algunes d'elles amb sigles que no sabem ni d'on són, perquè els ajudem a entrar a un parlament enorme que no decideix quasi res i on els diputats escollits a Espanya tenen un pes relatiu irrisori. I un cop allà serà difícil passar comptes perquè ves tu a saber què fan, que ningú n'informa, i quan ho fan no ho entenem perquè no sabem quina aplicació real tenen aquestes decisions.

Tot plegat molt motivador. Sobretot quan, a més, el 90% de temes d'agenda a la campanya són de política interna. Perquè és l'única manera de mobilitzar vot.

Europa ens desconcerta. I no ens enganyem, si quan més gent vota menys val el nostre vot (matemàtica simple), quina importància té que ens quedem a la platja el dia 7 de maig? Doncs la veritat, numèricament inapreciable. En un ajuntament mitjà el vot no pesa quasi res, en un parlament autonòmic menys encara, en l'estatal seguim baixant d'importància, i a Europa... uf!

Dit tot això, jo el dia 7 votaré. Com diu aquell, perquè em dóna la gana. Però imaginareu la meua passió...

Per cert, recomane molt "Els estats contra Europa", de Juli Martí Casals. Un assaig curtet i molt interessant sobre construcció europea i relat. Es poden entendre moltes coses... Qui fa Europa no se la creu. Així anem!

dilluns, 11 de maig del 2009

Carretero

Un comentari del gran Miquel m'ha recordat que tinc un bloc que alimentar. I ja fa un més que no li done ni molles! Va, que fa dies que tinc ganes de comentar coses sobre l'estratègia d'en Carretero.

Carretero vol la independència, vol que el Parlament proclame la independència fruit d'una majoria parlamentària independentista. No acaba d'explicar què farà quan li diguen que no, però vaja, podem dir que fins aquí pareix tot net i polit. El que no s'acaba d'entendre ben bé és la seua forma de construir aquesta majoria necessària per aprovar i després encarar un feixuc procés de secessió. Aposta per "dinamitar el sistema de partits" i segmentar el país en unionistes i independentistes. Per què? Però si els independentistes són menys! Per què dividir el país en dos blocs per quedar-te tu al més xicotet? L'eliminació dels grisos no pareix el millor camí per sumar partidaris a l'independentisme. Els grisos poden ser seduïbles. Els blancs no. No empentes la gent cap al blanc!

Per altra banda, fer un partit nou no és dinamitar el sistema de partits. Com a molt podràs variar la correlació de forces entre els partits existents, però el sistema és molt més que això. Si el resultat ha de ser una altra capelleta, amb el seu secretari d'organització i candidat, joventuts subvencionades i transparència limitada o nul·la, la representativitat democràtica no guanya massa.

I personalment em preocupa això que es comenta molt últimament, que cal deixar de parlar de dretes i esquerres i parlar només d'independència. Mmmm... Això sona molt i molt lleig. I no em val "un d'això ja en parlarem" quan siguem independents. I mentrestant? Què? Fem hospitals públics o deixem la salut a la iniciativa privada? Protegim els espais naturals o que ho decidisca el mercat? Ensenyem religió a l'escola o no? Rodalies o trànsit rodat? Polítiques socials i endeutament o acomiadament lliure i arques públiques sense tocar? La política, com a art de la gestió de la res pública, va molt més enllà de la independència. Si en tot el camí que li pot quedar a una hipotètica independència no parlem de res més... açò és la selva!

En definitiva, presentar un partit amb un únic punt programàtic em sembla temerari. Votar-los, vaja, és el que em sembla temerari.

PS: Fins ara a Carretero certa gent li reia les gràcies perquè el que feia només afectava a Esquerra. Però si fa un partit i pot robar vots a més gent, especialment a l'ala sobiranista de CDC o UDC, ja veurem si té tanta cleca. De moment, opinadors de referència a l'espai sobiranista de CiU ja han deixat de riure's tant.

PS2: En cap moment qüestione la legitimitat d'una persona, que de fet em sembla bastant respectable, per mirar de construir una alternativa política. Respectable com a persona i com a intent. Parle d'estratègia i de discurs, només.