La campanya està essent, al meu entendre, justeta: no hem viscut cap gran aportació, cap gran bomba mediàtica ni novetats remarcables en els usos i les tecnologies electorals. Es parla que és la primera campanya 2.0, però els propis dospuntzeristes dels partits saben que no és així. S'han utilitzat intensament les noves tecnologies, sí, però en un sentit d'altaveu. Organitzacions i individus juguen en campanya a un joc unidireccional, més enllà d'alguna tímida iniciativa poc destacable.
En general, més enllà de l'activitat en les xarxes socials i anècdotes lamentables de ràpid consum mediàtic, la campanya obeeix a un mal que assola la política catalana, i no només la catalana, els últims anys: la política en retirada.
És una qüestió general. La política perd espais d'influència. A nivell global (les actuacions sense marge arran de la crisi financera així ho demostren) i a nivell local (desprestigi de les institucions i de l'activitat de gestió de la res publica). Causa i conseqüència a l'hora és que, a un nivell inferior, els partits polítics han tancat fronteres, han cavat trinxeres i s'han dedicat a enrocar-se en sí mateixos com a organitzacions, deixant de cobrir grans espais de la societat que han de trobar altres referents.
Vull exemplificar-ho. Fa onze anys, en 1999, Pasqual Maragall va impulsar la plataforma Ciutadans pel Canvi. Era una forma d'obrir la política a la participació de gent que veina de fora i tenia coses a aportar en una determinada direcció. Què queda de CpC? Un parell de persones que van a les llistes del PSC, però no queda ni la formalitat de la coalició. En 2003, l'associació Catalunya 2003, impulsada per l'exdirigent de CDC Pere Esteve, s'integrava a les llistes d'ERC. En 2006 Montserrat Nebrera figuraria de número 2 en les llistes del PPC al Parlament. Almenys hi havia un cert esforç per transmetre una imatge d'obertura. Escruteu les llistes ara, en 2010, i voreu com ha canviat la situació.Tampoc cal estendre's molt en les comparacions de perfils de candidats. Algunes figures miraven molt més enllà dels murs de l'organització, aportaven matisos i gent nova als projectes. Parle de Maragall, Carod i Piqué, per exemple. Pocs anys després ens trobem que els candidats Montilla, Puigcercós i Sánchez-Camacho representen perfils molt diferents, que miren endins perquè la pròpia organització necessita referents sòlids des d'un punt de vista intern, en aquesta època de turbulències. Poden aportar més cohesió interna, però no guanyen espais de cara a enfora. I a les eleccions no només voten els militants.
Ni tan sols el cavall guanyador d'aquestes eleccions, Convergència i Unió, ha fet cap fitxatge destacable de perfil independent ni s'ha preocupat per integrar cap plataforma externa de suport que donés un cert matís a unes llistes monolítiques farcides de militància fidel. Això, uns i altres, ho deixen per les eleccions europees, molt més frívoles.
I aquestos aparells de granit es reflecteixen, evidentment, en allò que comentàvem al principi: l'activitat a les xarxes socials. Més enllà o no de l'existència de directrius, la cosa és que el matís brilla per la seua absència. D'excepcions n'hi ha, clar està, ells ja saben qui són. Però sembla que les xarxes també serveixen per guanyar mèrits de cara a promocions internes o proves de fidelitat i trempera partidària, com un mal vici més dins de les organitzacions polítiques.
Que no se'm malinterprete: no pose noms i dianes, sinó que percep que aquesta visió de la política en retirada, que sembla que s'ofega, es transmet als partits, i d'allà a les campanyes. I com la política oficial no sap com actuar i es retira de parts del quadre, eixen bolets de la política no oficial, outsider, que van des de persones honestes que no se senten representades pel sistema fins a formacions xenòfobes, egos immensos i frikis diversos.
Totes les candidatures clàssiques es conformarien amb mobilitzar els 'seus'. Cap cerca d'espais nous, cap moviment d'apertura. Amb els 'seus' ja en tenen prou. És la política en retirada aplicada a l'estratègia electoral.
