Socarrats però no vençuts!

Símbols i relat polític en un vídeo musical

2011-10-31T21:30:00.006+01:00

No hi ha res més útil que un símbol, en el sentit comunicatiu de la paraula, per explicar un concepte complex. Els símbols signifiquen coses, tenen un contingut inherent reconeixible per emissor i receptor, que fa que amb una imatge, una paraula, un color, es puga explicar un concepte complex. Per això, els símbols són la millor manera de construir i explicar un relat, també un relat polític. Amb una intenció ideològica evident, o no tant, estem envoltats de símbols no polítics que construeixen relats polítics.

Fa poques setmanes Obrint Pas va fer públic el vídeo que ha gravat La Taca Produccions sobre el tema La vida sense tu del seu últim disc Coratge. No descobrirem ara que aquest grup té una forta càrrega política en les seues lletres. Però justament La vida sense tu no és tan evident. És un record a una història d'amor que passa a València, que comença i clou amb versos de Vicent Andrés Estellés. En una temàtica típica del gran poeta de Burjassot, la lletra té un to quotidià, quasi costumista, sobre les experiències personals al cap i casal. El pis d'estudiants, roba estesa, les escales del Mercat Central, el tramvia del Pont de Fusta al Cabanyal. Poques o ninguna referència ideològica directa.

Ara bé, el vídeo, sense cap proclama verbal ni imatges contundents, és una mostra perfecta d'encadenament de símbols que construeixen un relat polític totalment identificable. Els membres del grup canten al bell mig de la plaça Redona, al barri del Carme, un símbol de la València tradicional que, pocs dies després de la gravació, començaven a reformar canviant totalment la seua fesomia. El vídeo enllaça plans fets amb travellings de diversa gent immòbil, persones i col·lectius que destaquen per viure i lluitar per una altra manera d'entendre la ciutat de València distinta a l'oficial. La gent de Ca Revolta, el col·lectiu Lambda, el Centre Social Terra, el Racó de la Corbella, els dimonis de Benimaclet, Escola Valenciana, Salvem el Cabanyal, el Fòrum per la Memòria, músics de Rapsodes, Orxata Sound System i altres, Miquel Gil i Pep el Botifarra, pilotaris, Xavi Castillo, llauradors de l'Horta...

Tota aquesta gent està emmarcada en llocs simbòlics del cap i casal i voltants, plans que ja per sí sols tenen molt de contingut. El vídeo ens mostra primer cares serioses, dures, i cap al final es muden en gestos alegres, somriures i riures.

Persones i col·lectius que són símbols de diferents lluites culturals, polítiques i socials de la València rebel, la València digna, la València insubmisa, la València viva i combativa, sovint invisible. Sense fer cap referència ideològica explícita el vídeo suposa una lliçó de relat polític construït amb símbols reconeixibles, ja siguen persones, col·lectius o llocs, sobre una forma determinada d'entendre la ciutat i el País Valencià.

El vídeo, a més, conté un valuós missatge que tothom entén sense necessitat d'explicar-lo: la situació és molt seriosa i dura, com resen les cares del principi, però l'esperança d'un futur millor, d'una València i d'un País Valencià millor, amera la lluita de la València irredempta. Per totes aquestes raons, en pocs dies compta amb vora trenta mil visites. Perquè tothom l'ha entés i ha generat moltíssima empatia. Molta gent, d'una forma o una altra, més que identificar-s'hi, s'ha vist dins el vídeo.

Cinc minuts de música i imatges poden contindre molt més relat ideològic i ser molt més útils per explicar-lo que hores i hores de paraules explícites. “La vida sense tu”, d'Obrint Pas, n'és un bon exemple.

Generals (2): un afegit d'última hora

2011-10-17T20:46:00.002+02:00

Ahir, tot escrivint el post sobre el 20N, vaig deixar de considerar una variable que cal tenir en compte. Després d'entonar el mea culpa, explique el plantejament i el per què no canvia la tesi exposada.

Deia que serà molt difícil treure el xip econòmic del cap de les persones a l'hora de decidir el vot. Ho mantinc, clar està. Comentava que al PSOE li interessa desviar els temes de campanya a àmbits on no perd tan per golejada als estudis d'opinió, i que al PP li interessava mantindre el focus en la butxaca de la ciutadania (o en la percepció de la butxaca, que és el que compta).

Però resulta que tenim un convidat a l'agenda d'última hora que pot fer girar els issues de campanya. La fi d'ETA. La valoració ciutadana de la lluita contra el terrorisme dels socialistes és bona, però sobretot és un aspecte que compacta molt els votants propis després de l'època d'atacs furibunds en la primera legislatura ZP, aquella de l'àcid bòric i les 'cessions' en la 'negociació' de l'anterior treva. Allò va fer empipar prou els votants socialistes i va fer que el PP s'anés escorant cap a la radicalitat en l'imaginari col·lectiu.

Ara, pel que pareix, el PP no n'ha aprés massa. Les seues postures continuen molt radicalitzades, víctimes de grups d'opinió que ells mateixos han alimentat però que ara els marquen un discurs agressiu que pot arribar a molestar votants desmotivats de classe mitjana i fer-los reaccionar, oh terror, votant socialista.

Fer parlar portaveus com Mayor Oreja no ajuda el PP a guanyar les eleccions. Si no volen matar l'economia com a tema principal de campanya haurien de saber contemporitzar amb aquest tema, perquè tenen les de perdre. No guanyen res en aquesta batalla, al contrari, poden perdre molt. A ningú en un mínim trellat li disgusta que ETA abandone les armes. Donar la impressió que aquesta decisió del grup armat no t'acaba d'agradar no és el millor passaport a la Moncloa.

Al meu judici, no crec que la probable dissolució d'ETA marque tant les eleccions com per provocar un gir electoral tan gran que pose en dubte la victòria popular. Però l'actitud del PP durant les properes setmanes ens farà saber si fan per evitar-ho o eixamplen la seua única via d'aigua.

Generals (2): la guerra dels grans i les expectatives

2011-10-16T13:35:00.004+02:00

Rematar la feina, per una banda. Evitar el ridícul, per una altra. Aquests són els grans reptes de populars i socialistes de cara al 20N. Com poden arribar els seus objectius a bon port?

El PP el que vol és guanyar amb majoria absoluta, és evident. I, pel que diuen les enquestes, la té a tocar. Compte: ben a prop anava, teòricament, en 1996, i després Aznar resulta que parlava català a la intimitat. Tenen el repte de saber mantindre els seus motivats, lluny de confiances, sense mobilitzar massa el votant socialista latent. Això precisa una campanya de perfil baix a nivell públic, però amb una brasa latent a nivell de base per escalfar suficient sense cremar res.

El PSOE necessita just el contrari, mobilitzar un electorat potencial que no té cap pinta d'anar a votar-los. No té cap element a favor: la valoració del govern ZP és nefasta, el candidat ha de vendre idees diferents a les d'un executiu que ha vicepresidit durant els últims anys. La campanya gira de forma evident al voltant de l'economia i l'atur, els elements més fluixos pels socialistes i més forts pel PP segons les xifres demoscòpiques. Les bases, més “bàsiques” que mai, estan desmotivades.

Els populars creuen que els seus estan ja suficientment motivats per la gestió socialista i per això fugen de concretar propostes i treure a passejar espantalls de política social, com la boda entre persones del mateix sexe, avortament, etc. Els socialistes volen, pel contrari, situar la campanya en termes menys econòmics. A judici personal, amb la que està caient, és impossible treure el xip econòmic al personal. Només cal veure un informatiu o llegir el diari. Ara bé, una eixida de to d'un bisbe o més aparicions públiques de gent com Aznar sempre pot rascar uns quants vots.

En tot cas, caldria expressar el dubte sobre el fet que el vot de rebuig al PP en aquest cas anés al PSOE, com sol ser habitual a nivell espanyol. Hi ha certs moviments arran de terra, com per exemple això que coneixem com a 15M, que pot perjudicar encara més la marca PSOE. És un moviment (per definir amb algun mot) que té un component antisistema que pot apartar dels socialistes aquells votants que, en cas d'emergència, votaven el dic de contenció a la dreta antisocial. El 22M eixos vots anaren a partits menuts, al País Valencià cap a Compromís, EU i inclús UpyD.

Per tant, festejar en l'àrea 15M i voler ocupar espais a l'esquerra, que podria paréixer l'estratègia que està duent a terme l'equip de Rubalcaba, pot eixir bé i treure vots d'aquell espai... o bé pot alimentar una fera que el que vol realment és cruspir-te. Compte amb això.

El PSOE té doncs tots els números en la rifa del daltabaix electoral. I per això el seu objectiu no és guanyar les eleccions, és perdre-les amb una dignitat que permeta complicar la legislatura als populars i reconstruir la casa sense haver d'enderrocar-la del tot. El PP, en canvi, tot el que no siga majoria absoluta és un resultat amarg. I quan més segur pareix, més amarg pot ser. Tot és qüestió d'expectatives.

Generals (1): el repte de Compromís

2011-10-06T09:04:00.000+02:00

Quan hom pensa en les eleccions del proper 20N ho dóna tot per decidit. Ja sabem qui guanyarà abans de començar la partida. En clau valenciana poden paréixer bastant paregudes als comicis a les Corts del País Valencià: el PP va sobrat, el PSOE lluita per evitar el major desastre de la història i Compromís i EUPV malden per obtindre representativitat. Tots sabem com va acabar la història al maig: el PP va arrasar, però amb una certa erosió; el PSOE es va enfonsar, però no tant com pareixia, i les coalicions del grup mixt van aconseguir grup propi a la càmera valenciana.

És fàcil caure en la temptació de pensar en una repetició de la jugada. El PP guanyarà, amb més raó si seguim l'onada espanyola, el PSOE patirà i se n'aprofitaran els nacionalistes i els comunistes. Però cal ser conscients que cada elecció és un món, i per més que hagen passat pocs mesos l'equació és ben diferent. Sobretot per una de les marques: Compromís.

La coalició nacionalista i verda se la juga tota a una carta. O entra o no. O es confirma com un actor polític de primer ordre a l'escenari valencià o torna a patir els fantasmes de l'extraparlamentarisme. Les enquestes són propícies: la majoria d'estudis donen el diputat per València. Però mai s'han d'oblidar quins són els elements que s'han de tindre en compte per l'èxit o el fracàs de la candidatura.

La història electoral: en una conjuntura evidentment diferent i molt negativa, Compromís (Bloc+Iniciativa) va treure una xifra de vots lamentable en 2008. No es va arribar a 30.000 vots a València. Els votants tradicionals del Bloc, la base de la força de la marca, sempre s'han volatilitzat a les generals. Evitar-ho és tot un repte

Candidatura: en una elecció en clau interna, el Bloc va preferir l'exalcalde de Sueca, Joan Baldoví, a l'independent Diego Gómez, a priori més conegut. Baldoví té un gran hàndicap de coneixement públic fora del seu entorn. El ticket amb Cristina Sánchez, d'Iniciativa, no ajuda tampoc. Hauran de fer un gran esforç per remuntar-ho, probablement amb la força de la marca. El paper en campanya d'Enric Morera i sobretot Mònica Oltra s'antoixa clau per aconseguir la representació.

La incògnita Equo: Compromís té un gran problema, i és que cada cop que hi ha unes eleccions s'han de tornar a negociar els termes de la coalició. I ara amb un nou convidat a taula, Equo, tota una incògnita que pareix que ha enrarit i sobretot endarrerit més del que tocava el pacte, inevitable per altra banda. La incorporació d'Equo s'ha vist fins i tot en la marca i el nom de la candidatura, cosa estranya si era una marca ja testada i amb èxit.

Mantenir l'onada: tots els problemes o traves abans esmentades cauran per si soles si la coalició sap mantenir la força de l'onada que la va portar a uns resultats increïbles a les autonòmiques de maig, amb 120.000 vots a la circumscripció de València. Fidelitzant-ne dos de cada tres l'escó seria al sac.

Ara bé: segons dades del CIS, el 40% dels vots a les autonòmiques provenien d'exvotants del PSOE. Un 30% dels votants de Compromís va decantar el seu vot l'última setmana. Un terç també assegura que el moviment 15M va influir en en la papereta que van dipositar a l'urna. El de Compromís no és el que diríem vot fidel i consolidat, i no són restes de sèrie: són una quantitat més que considerable. La fidelització és la clau.

Compromís funciona, però cal tindre en compte que no es vota contra el PP i el “règim” de Camps. No val repetir estratègia quan l'equació no té els mateixos elements. Ni tipus d'elecció, ni candidats, ni temes de campanya, ni altres elements externs són els mateixos. En tot cas, per primer cop, el seu èxit o fracàs depén exclusivament de la seua feina: hi ha més altaveus que mai i la conjuntura política, amb els socialistes alliberant vots i escons, i amb la marca de moda, és millor que mai. La pilota és a la seua teulada.

D'on vingueren els vots del 22M?

2011-10-03T10:04:00.002+02:00

Fa pocs dies, el CIS publicà la seua enquesta postelectoral referent a les autonòmiques i locals del 22 de maig. Hi ha dades interessantíssimes, amb molt de suc. Nosaltres avui ens entretindrem en la meua taula preferida: la de creuament de record de vot d'aquestes eleccions i les anteriors autonòmiques.

En un entorn on els dos principals partits van perdre suport, especialment el PSOE, és evident que la immensa de majoria de gent que els ha votat en 2011 ja ho va fer en 2007. No hi ha hagut una incorporació de votants digna d'esmentar. El transvasament de vots de socialistes a populars i a l'inrevés tampoc és gens significatiu.

Ara bé, l'interès ve en els partits que van guanyar vots: EU i Compromís. D'on els vénen els vots? Molt fàcil: del PSOE. Un 40% de persones que afirmen haver votat Compromís diuen haver votat socialista en 2007, i un 35% és la mateixa xifra per EU. En els dos casos, la xifra és molt alta i indica que la majoria del seu vot és, en termes col·loquials, prestat.

I del primer Compromís, el de 2007, com se l'han partit EU i el Compromís actual? Un 44% del vot d'EU ve de la candidatura encapçalada per Glòria Marcos fa quatre anys, mentre que un 31% de l'actual Compromís prové d'aquells votants.

És a dir, Morera i Oltra van recollir més suports entre exvotants del PSOE que entre els exvotants del primer Compromís. Si jo fos estratega de Compromís tindria en compte aquesta xifra.

Una altra curiositat és que un de cada deu votants d'EU prové del PP.

En resum, els partits menuts es nodreixen en gran part de vot exsocialista, factor especialment remarcable en el cas de Compromís. L'èxit futur d'aquestes opcions depén en gran mesura de si aquest vot, que s'ha demostrat volàtil, es fidelitza o no. Les properes eleccions generals són una bona prova de foc.

PS: Entre les altres dades, una de les que criden més l'atenció és la valoració de l'actuació del govern central al País Valencià: els votants del PSOE creuen en el mateix nombre que ha estat favorable i desfavorable. Curiós, si més no, i desolador pels socialistes. Els d'EU tenen una postura pareguda. Els de Compromís, i sobretot els populars, suspenen clarament el govern central. Aquestes dades expliquen perquè el victimisme i la denúncia continua dels greuges que causa Zapatero és un dels issues favorits dels estrategues del carrer Quart. La idea del maltractament ha calat profundament. Però atenció: aquest tema caduca en dos mesos.

TV3 i la llum de les fogueres

2011-02-20T19:07:00.007+01:00

Explica el Llibre dels fets que Jaume I, un cop conquerida Mallorca i dominada l'illa, abans de partir cap al continent, va decidir conquerir també Menorca. El seu exèrcit no estava en el seu millor moment, però un cop allà va pensar que valia la pena intentar-ho. La tàctica va ser brillant: enviar emissaris demanant la rendició a Ciutadella mentre el rei i l'exèrcit romanien a Mallorca, tot fent un campament nocturn que es podia vore a la llunyania des de Menorca i encenent-hi centenars de fogueres perquè des de les torres de vigilància de la ciutat paregués que guaitava un exèrcit enorme i poderós. Els menorquins, veient la sort que havien corregut els seus veïns mallorquins (diguem que les espases catalanes van desenvolupar-hi una activitat intensa), van decidir claudicar sense plantar cara i van rendir vassallatge al jove rei pèl-roig.

Passem a l'actualitat. En 2011, escandalitzada, la gent es pregunta les raons del tancament de Televisió de Catalunya al País Valencià. Amb dades a la mà, ni la "catalana" té tanta audiència ni el sud de l'Ebre està entre els seus focus d'atenció informativa. És a dir, en aquesta suposada tàctica de control mediàtic estalinista dels actuals inquilins del Palau de la Generalitat tindria poca importància una televisió clarament minoritària: poca gent veu TV3 i tampoc informen sobre el País Valencià més enllà de l'anècdota. I llavors, per què arriscar-se a una (previsible?) resposta social i quedar davant del món com a censuradors que tanquen televisions al segle XXI?

La resposta és fàcil: és l'estratègia, estúpid! Tancar TV3 i aprofitar les reaccions posteriors encaixa perfectament en l'estratègia marc del Partit Popular de Camps de cara a les properes eleccions. Es pot aprofitar tàctica i estratègicament en tres aspectes diferents.

En primer lloc, efecte cortina de fum: durant uns dies, inclús setmanes, l'oposició deixarà de parlar de com el PP utilitza diners públics per pagar la campanya electoral i de com el president de la Generalitat es deixa subornar per parlar de com és de feixista i censurador. Tot allò que siga no parlar de Gürtel és una bona notícia, perquè el cas està realment complicat per Camps.

En segon lloc, perquè permet tornar a posar en agenda pública coses com aquesta, que enforteixen la seua imatge construida de defensors dels interessos dels valencians que tant els agrada i atacar el PSOE per no fer-ho. És a dir, poden exhibir punts forts i atacar el punts febles de l'adversari: PP defensa el poble valencià, PSOE s'alia amb els catalans. Sí, és un tema vell, però funciona. No tant com abans, però encara funciona. Sobretot perquè no permet una resposta clara dels socialistes a risc de ser acusats d'antivalencians.

I per últim però més important: tanquen TV3 perquè poden. I com poden, ho fan per demostrar que ho poden fer. És un pas més en l'estratègia de la por, la de fer por amb les fogueres del campament fent-te pensar que no tens res a fer perquè si plantes cara et passaran a ferro.

Diu un amic meu molt sabut que el PP guanyarà aquestes eleccions ensenyant enquestes on arrasen. I crec que té raó. El PP guanyarà les eleccions perquè ha fet creure tothom que és invencible. Que no hi ha Gürtel que valga, ací ells fan i desfan i ningú més que ells pot guanyar i governar. La prepotència com a estratègia política. Guanyaran burlant-se de l'oposició a les Corts, insultant-los i tractant-los d'inútils. Guanyaran amenaçant com uns gàngsters de barri als docents que no s'agenollen. Guanyaran segrestant el senyal de TV3 i convertint els informatius de Canal 9 en un Nodo en colors. Guanyaran arrasant el Cabanyal i el poc que queda de costa valenciana.

Es tracta d'ensenyar tant de múscul als rivals febles, d'encendre tantes fogueres i fer tanta llum davant uns habitants porucs que ningú tinga avui en dia al cap un escenari diferent al d'una majoria absoluta aixafant a les Corts Valencianes el dia 23 de maig. I el veritable problema és que aquest objectiu està totalment aconseguit, perquè les fogueres fan massa llum perquè quede la més mínima moral de victòria. A dia d'avui, no conec a ningú que considere factible una alternativa política al Consell a curt plaç.

Canvi d'aires i nova etapa

2010-12-23T14:18:00.004+01:00

Pocs cops havia pensat que arribaria aquest dia. Demà posaré fi a una llarga etapa, d'onze anys, vivint a Barcelona.

Vaig vindre a aquesta meravellosa ciutat amb divuit anyets, un xiquet en aspiracions d'adult, a estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Corria setembre de l'any 1999. Ara estem a cavall de 2010 i 2011 i continue sent un xiquet, però sense tantes aspiracions per fer-me adult.

He viscut immensament a gust en aquesta ciutat. De veres i en la mà al cor. Ací he fet alguns dels meus millors amics, companys d'aventures acadèmiques, associatives, laborals, festives i gairebé sempre batalladores. No puc negar que estic de fa uns dies envaït per una certa tristor, més bé melangia. No ens enganyem, onze anys són onze anys. La meua vida està, de totes totes, a Barcelona, en aquesta ciutat i en la gent que l'habita.

Però cal saber renovar-se i saber també aprofitar els cops de vent. He acabat, per decisió pròpia i perquè tocava, en una fase laboral que durava ja vora sis anys. Massa, potser, per algú de la meua edat. O de qualsevol edat. He après moltíssimes coses treballant a diferents gabinets de comunicació de la Generalitat de Catalunya. A la gent que m'ha fet confiança i als companys de feina només els puc estar eternament agraït per aquests anys tan fantàstics. Però ja s'anava fent necessari un canvi.

Així doncs, em va arribar una proposta engrescadora, atractiva i molt motivadora des de València. Per dedicar-me al que m'agrada, la comunicació estatègica en l'àmbit social i polític. I he aprofitat aquest cop de vent per canviar el meu cau i situar-lo a la capital del meu país, a una ciutat amb la qual tots els valencians tenim una relació d'amor-odi, per ser a l'hora tan bonica i tan hostil, perquè la necessitem liderant un país al qual gira l'esquena.

És l'hora de fer coses noves, d'aprendre coses noves, d'enfrontar nous reptes professionals i personals i d'anar sense dubtar, com diu la cançó de La Gossa Sorda, a la batalla!

Gràcies Barcelona. Hola València.

La política en retirada

2010-11-24T20:05:00.005+01:00

Bé, amb prou feines falten cinc dies pel dia D. Reconec que la meua promesa de revitalitzar el bloc ha estat parcialment incomplida. Ah, i ja em sap mal. Però és que el temps passa volant, i quan més s'acosta el 28N més feina tinc, i sumat a uns caps de setmana també tremendament ocupats doncs dóna com a resultat una manca de temps i de frescor mental que no ajuda al blocaire.

La campanya està essent, al meu entendre, justeta: no hem viscut cap gran aportació, cap gran bomba mediàtica ni novetats remarcables en els usos i les tecnologies electorals. Es parla que és la primera campanya 2.0, però els propis dospuntzeristes dels partits saben que no és així. S'han utilitzat intensament les noves tecnologies, sí, però en un sentit d'altaveu. Organitzacions i individus juguen en campanya a un joc unidireccional, més enllà d'alguna tímida iniciativa poc destacable.

En general, més enllà de l'activitat en les xarxes socials i anècdotes lamentables de ràpid consum mediàtic, la campanya obeeix a un mal que assola la política catalana, i no només la catalana, els últims anys: la política en retirada.

És una qüestió general. La política perd espais d'influència. A nivell global (les actuacions sense marge arran de la crisi financera així ho demostren) i a nivell local (desprestigi de les institucions i de l'activitat de gestió de la res publica). Causa i conseqüència a l'hora és que, a un nivell inferior, els partits polítics han tancat fronteres, han cavat trinxeres i s'han dedicat a enrocar-se en sí mateixos com a organitzacions, deixant de cobrir grans espais de la societat que han de trobar altres referents.

Vull exemplificar-ho. Fa onze anys, en 1999, Pasqual Maragall va impulsar la plataforma Ciutadans pel Canvi. Era una forma d'obrir la política a la participació de gent que veina de fora i tenia coses a aportar en una determinada direcció. Què queda de CpC? Un parell de persones que van a les llistes del PSC, però no queda ni la formalitat de la coalició. En 2003, l'associació Catalunya 2003, impulsada per l'exdirigent de CDC Pere Esteve, s'integrava a les llistes d'ERC. En 2006 Montserrat Nebrera figuraria de número 2 en les llistes del PPC al Parlament. Almenys hi havia un cert esforç per transmetre una imatge d'obertura. Escruteu les llistes ara, en 2010, i voreu com ha canviat la situació.

Tampoc cal estendre's molt en les comparacions de perfils de candidats. Algunes figures miraven molt més enllà dels murs de l'organització, aportaven matisos i gent nova als projectes. Parle de Maragall, Carod i Piqué, per exemple. Pocs anys després ens trobem que els candidats Montilla, Puigcercós i Sánchez-Camacho representen perfils molt diferents, que miren endins perquè la pròpia organització necessita referents sòlids des d'un punt de vista intern, en aquesta època de turbulències. Poden aportar més cohesió interna, però no guanyen espais de cara a enfora. I a les eleccions no només voten els militants.

Ni tan sols el cavall guanyador d'aquestes eleccions, Convergència i Unió, ha fet cap fitxatge destacable de perfil independent ni s'ha preocupat per integrar cap plataforma externa de suport que donés un cert matís a unes llistes monolítiques farcides de militància fidel. Això, uns i altres, ho deixen per les eleccions europees, molt més frívoles.

I aquestos aparells de granit es reflecteixen, evidentment, en allò que comentàvem al principi: l'activitat a les xarxes socials. Més enllà o no de l'existència de directrius, la cosa és que el matís brilla per la seua absència. D'excepcions n'hi ha, clar està, ells ja saben qui són. Però sembla que les xarxes també serveixen per guanyar mèrits de cara a promocions internes o proves de fidelitat i trempera partidària, com un mal vici més dins de les organitzacions polítiques.

Que no se'm malinterprete: no pose noms i dianes, sinó que percep que aquesta visió de la política en retirada, que sembla que s'ofega, es transmet als partits, i d'allà a les campanyes. I com la política oficial no sap com actuar i es retira de parts del quadre, eixen bolets de la política no oficial, outsider, que van des de persones honestes que no se senten representades pel sistema fins a formacions xenòfobes, egos immensos i frikis diversos.

Totes les candidatures clàssiques es conformarien amb mobilitzar els 'seus'. Cap cerca d'espais nous, cap moviment d'apertura. Amb els 'seus' ja en tenen prou. És la política en retirada aplicada a l'estratègia electoral.

Els missatges de campanya

2010-09-30T00:03:00.001+02:00

El missatge central d'una campanya electoral marca l'eix del discurs i posiciona el partit en el tema que més li interessa. Aquest missatge s'ha de concentrar al lema de la campanya (a hores d'ara precampanya), que és un element d'importància capital en la contesa, no debades els partits es gasten molts diners en la seua elaboració i testeig. El lema marca l'eix de la resta de materials de campanya: cartelleria, falques de ràdio, espots televisius... Observem doncs els lemes dels principals partits:

CiU: "Comença el canvi"

Lema de fàcil anàlisi: la carta del canvi polític jugada amb totes les conseqüències. Si fem cas del que diuen les enquestes, qualsevol altre missatge hauria estat un error. CiU és el canvi, si vols canvi vota CiU.

PSC: "El canvi real"

Aquest és més complex. Un partit que presenta com a cap de llista al president de l'actual govern juga la carta del canvi? A més d'una persona li pot semblar una proposta marciana. Apunta al canvi que s'ha produït a les actuacions de la Generalitat amb president socialista, introduïnt un missatge de balanç de gestió. Potser els tirs també van per mirar de restar espai de canvi a CiU, treure-li el monopoli del concepte, introduïnt el matís "real" per contraposar-lo a uns rivals que viuen lluny de la realitat, en una subtil referència al sobiranisme.

Esquerra: "Gent valenta"

L'últim lema de precampanya en arribar, una mica tard. Apel·la a la valentia de la gent d'Esquerra de cara al futur -plantejar un referèndum d'independència fent un salt a la legalitat- i en el passat -haver fet dos governs d'esquerres després d'anys de nacionalisme conservador-. El lema és suficientment vague com perquè cadascú se l'interprete al seu gust. L'objectiu és clar: apuntar a l'orgull d'uns càrrecs i militants que han rebut cops per totes bandes els últims set anys, anímicament baixos, que han viscut una forta crisi interna i en caiguda lliure en els sondejos. Missatge en clau interna.

(Cal anar amb compte a les construccions lingüístiques amb els lemes. "Gent valenta" es llegeix i escriu igual que "Gent va lenta". Ja circulen bromes per la xarxa)

Partit Popular de Catalunya: "Es mucho lo que nos une"

La versió d'entrada del web és en castellà, per tant respectem aquesta decisió, que té molt a veure amb el missatge. El lema situa el PPC en l'eix nacional com a "garant" de la unitat d'Espanya. En un moment àlgid del sobiranisme, després de set anys dels socialistes governant amb independentistes, el PPC es posiciona nítidament com a espanyolista.

ICV-EUiA: ?

Els ecosocialistes encara no han promocionat cap lema de precampanya. Punt negatiu per ells.

Ciutadans: "Cataluña somos todos"

Amb un to molt semblant al PPC, no debades apunten al mateix segment. Missatge incloent per enfrontar-lo al nacionalisme excloent de la resta de partits.

Partits extraparlamentaris:

Plataforma per Catalunya: no estan utilitzant lema de precampanya pel moment.

Reagrupament: "Independència, democràcia i treball". Tres paraules, tres eixos discursius de l'associació de Joan Carretero, que ha anunciat que es presentarà a les eleccions. Se situen a l'eix nacional i apel·len a la cultura de l'esforç.

Solidaritat Catalana per la Independència: tampoc han utilitzat lema de precampanya, probablement per un esforç per consolidar la marca d'un partit nou, que ja inclou la paraula que els defineix: independència.

Com a últim apunt, fixem-nos que els lemes dels tres partits principals no inclouen cap referència ideològica. No hi ha missatge concret en cap dels dos eixos que conformen la política catalana. No és el cas de PPC, C's i Reagrupament (i en certa manera SCI), que se situen clarament a l'eix nacional.

El camp de batalla

2010-09-19T13:27:00.008+02:00

Comencem les entrades dedicades a les eleccions al Parlament 2010 amb el que, per mi, és un dels aspectes més importants d'una campanya: el camp de batalla, és a dir, on es juga aquesta elecció, quins temes dominen l'escena?

Ja deia Sun Tzu, aquell xinès estratega al que gent original com jo hem contribuit a desgastar-li el nom, que el general que sap triar on situar-se al camp de batalla la té mig guanyada abans de començar. Doncs això, el partit que sàpiga escollir bé situació en els escenaris beneficiosos tindrà més possibilitats d'èxit.

Quins seran els temes dominants? N'hi havia dos que venien de sèrie, pel moment que viu la societat catalana: crisi econòmica i relacions Catalunya-Espanya. És ben evident que, donat que hi ha escenaris inevitables, el que has de fer és saber-te situar en el terreny per extreure'n benefici, a l'hora que mires de desestabilitzar la posició del contrari.

I és aquí on cal ubicar, per exemple, el gir antiindependentista del PSC en les últimes setmanes: en un escenari a priori incòmode, on estàs situat en una posició, el federalisme, que és un gris poc reconeixible, en hores baixes per la sentència de l'Estatut, el que has de fer ésresituar-te i donar "colzades" per desubicar els altres. D'aquesta forma, el PSC acusa contínuament d'indefinició el seu rival, CiU, al mateix temps que es reivindica com contrari a la independència, per si algú dubtava després de set anys de pacte amb independentistes al Govern. El PSC busca fixar una posició des de la qual treure avantatge estratègic, donat que, encara que a cops no ho semble, la majoria social a Catalunya no és independentista. En l'unionisme hi ha més vots que en l'independentisme.

Això també ho sap CiU, que com sempre mira de jugar amb una ambigüitat calculada (Mas: "CiU no és independentista però jo votaria sí a un referèndum"), mentre els rivals intenten destruïr-la amb apel·lacions constants a la definició final, tant per part del PSC, que els intenta escorar cap al camp sobiranista, com d'Esquerra, que els intenta empentar al camp unionista. Esquerra, al seu temps, busca falcar-se com a gran referent independentista per defensar-se d'aquells que venen des dels extrems.

Són només exemples de com situar-se i resituar-se en un issue concret, predeterminat per la situació conjuntural. Una altre aspecte a tenir en compte és que els propis partits poden introduir i potenciar temes on són forts per forçar posicionaments dels altres. És el cas de, per exemple, el canvi com a tema. Els partits d'oposició, sobretot CiU, el situen al mig de la contesa i, per exemple han forçat el PSC a posicionar-se amb el lema "El canvi real", tot i que a d'algú li pot parèixer fins i tot surrealista voler jugar aquesta carta. Al seu torn, PP, ICV i Esquerra no en parlaran massa, de canvi, donat que no en treuen res d'aquesta batalla.

Hi ha temes marcats per la situació social i política i temes introduits amb intenció per actors interns de la campanya. Però també hi ha temes que salten per sorpresa, on els responsables estratègics han de saber-se posicionar ben ràpid, de forma coherent amb el missatge troncal del partit.

Ara mateix em ve al cap la immigració que, tot i ser per la seua importància un tema que sempre hi és a sobre la taula, per una acció concreta a més de mil quilòmetres de distància s'ha convertit en un tema central de l'actualitat. Cal tenir en compte que decisions de tercers poden influir de forma decisiva en una campanya. Sarkozy ho ha fet amb la immigració, però per exemple podria haver passat si el cementiri nuclear s'hagués decidit ubicar a Ascó. O si torna a haver una fallada històrica de Rodalia, o un gran incendi, o el que siga.

La rapidesa de reflexos per fer un posicionament coherent és, llavors, imprescindible. En tots els temes que dominaran una campanya, els partits s'han de saber ubicar en una posició beneficiosa i destruir les posicions dels altres. Convide a reflexionar-hi i anar observant com es desenvolupa aquest aspecte de la campanya.

Tret de sortida

2010-09-10T11:35:00.006+02:00

Com diuen els mals periodistes, amants dels tòpics, "tret de sortida" per les eleccions del 28 de novembre al Parlament de Catalunya. Després del sainet de la convocatòria, aquest post pretén ser introductori a tot allò que se'ns ve al damunt. Bàsicament, què hi ha en joc en aquests comicis al Parlament de Catalunya?

Perdoneu la perogrullada, es decideix la composició del proper Parlament, que és qui triarà el president de la Generalitat. Evidentment, tot això té unes derivades que fan que el sector malalt de la cosa, en paraules del gran Toni Aira, estiguem en el punt àlgid de cada quatre anys. Artur Mas trencarà el gafe i serà el proper president? El PSC resistirà o tocarà fons? Esquerra sofrirà la tan anunciada batacada o remuntarà les enquestes? ICV patirà les conseqüències d'una legislatura moguda o realment ha consolidat un sòl electoral? El PP...? Bé, aquests sempre treuen el mateix. Alguna nova marca aconseguirà seure algú a un escó?

Enfocament estratègic. Mobilització de bases. Perfil dels candidats. Abstenció vs. participació. Temes de campanya. Debats electorals. Influència dels escenaris futurs. Comportament mediàtic. Enquestes. Campanya en línia i xarxes socials. Hi ha molts temes i moltes variables en aquestes eleccions. D'algunes d'elles en parlarem al bloc, d'altres no ens donarà temps i d'altres, directament, no en sabem prou i millor callar.

Així doncs, Socarrats però no vençuts dóna el seu particular "tret de sortida" a les eleccions del 28-N. S'agraeix participació, inclús es poden arribar a pagar cerveses. Ja vorem.

Sentència i discurs

2010-07-05T18:58:00.004+02:00

Bé, ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí. La sentència del TC sobre l'Estatut, és clar. Mentre la fase autonomista s'esgota definitivament i Zapatero rivalitza amb Aznar per ser una manufactura d'independentistes de primer ordre, m'agradaria fer una certa puntualització a algunes reaccions de cronistes i analistes seriosos d'aquest (ex?)país que es diu Catalunya.

Diuen que la sentència (retallada, afrenta, ofensa, com li vulgueu dir) marcarà la precampanya i la campanya. Doncs bé, no ho crec. És un instrument més de legitimació de discurs, però els seus efectes ja estan descomptats del total. És a dir, que sí que se'n parla, per suposat, però no ha variat ni un pam el posicionament dels partits polítics catalans en res de res.

Analitzem i justifiquem. Quina ha estat la reacció del president Montilla i el PSC? En dues coordenades: mirar de seguir legitimant la figura del Molt Honorable com a líder (figura presidencial) i continuar buscant el cos a cos amb l'arxienemic dels socialistes, el pèrfid Partit Popular. Només cal que escoltem les intervencions dels seus portaveus i veurem que és això el que intenten. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.

Observem ara la reacció de Convergència i Unió: seguir navegant en l'esquizofrènia del sobiranisme vs. autonomisme, desprestigiar el Govern per confrontar-lo a la figura sensata de Mas i al mateix temps oferir-se com a garant de la dignitat de Catalunya que altres no saben defensar, afirmen. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.

El torn d'Esquerra. S'ha acabat el bròquil autonòmic i l'engany de l'Estatut, és l'hora del referèndum de la independència però ja. És a dir, busca encapçalar la nebulosa independentista, sense amo conegut, que ja fa temps que veuen que en part no agafa la seua papereta per posar-la a l'urna. Canvis en tres mesos? Cap ni un.

Iniciativa? Volen repetir un referèndum, marcant perfil però sense passar-se. Com sempre. I el PP dient que ja veus tu si calia l'Estatut si el que li importa a la població és el "paro, despilfarro y corrupción". Com en el 96, si m'apureu.

És a dir, la sentència del TC ha arribat, sí, però no ha modificat ni un mil·límetre l'eix discursiu dels partits. Tots fa temps que ja van definir estratègia i, com manen els manuals, la mantindran fins el final.

Give me numbers, mrs. Lanningham

2010-02-17T21:41:00.006+01:00

Aquesta és la frase que li diu Joshia Bartlett a Dolores Lanningham en un dels flashbacks del magistral i monumental últim capítol de la segona temporada de The West Wing. La llavors secretària del seu pare vol que el jove Bartlett defense la igualtat de sous entre homes i dones al seu institut. En la ment del futur Premi nobel d'Economia i president dels EUA (parlem de ficció, esclar) només els números podien demostrar un argument. I ella li ho demostra.

Give me numbers és la frase que em ve al cap quan veiem la suposada futura atomització de l'arc parlamentari català. Els números ajuden, i molt. El panorama polític de l'última legislatura ha estat especialment mogut pel que fa a sigles. Tenim fins a quatre o més noves ofertes, dues d'elles escissions en origen de partits parlamentaris: RCat (o com es vulguen dir quan entre en escena Laporta) i Alternativa de Govern, el divertit nom de la candidatura de Montserrat Nebrera. La tercera és Plataforma per Catalunya, el partit de Josep Anglada, que al seu torn ha patit una escissió que es diu Partit per Catalunya. També ha arribat UPyD.

Tots els partits tenen espais electorals potencials, que fan frontera amb els espais dels altres partits. En cada espai hi ha una gent que vota i una altra que no, i una altra que ho fa segons li vinga en gana. Tradicionalment, a Catalunya s'ha emprat l'esquema del doble eix (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme), i tot i que crec que continua vigent ens movem cap a un escenari més de vot temàtic, per issue.

Doncs bé, si ens podem comptar per espais electorals, per circumscripcions i per percentatges de vot real, vot en blanc i abstenció podem començar a esclarir l'escenari. Qui té espai per entrar al Parlament de Catalunya i qui no?

A Catalunya regeix la LOREG, és a dir, mínim del 3% provincial per obtenir representació. La llei i l'experiència diuen que amb poc més del 3% pots obtenir un escó per Barcelona, que en té molts (85). Així li va ocórrer a Ciutadans en les passades eleccions, amb 80 mil vots i un 3,5% tres escons. Per Girona, Lleida i Tarragona la cosa és molt més peluda. Es necessita sobre un 6,5-7,5% per tenir diputats, que són uns 12 mil vots a Lleida i uns 20 mil a Girona i Tarragona.

Per tant, qui dels "nous" pot superar aquestes xifres i tenir escons al Parlament? Quin és l'escenari perquè un sistema parlamentari hiperfragmentat (sis partits!) siga encara més ampli? És la desafecció suficient? Una crisi econòmica dispersa el vot o el fa més fixe? La cavalcant abstenció facilita l'entrada dels partits xicotets? Quin percentatge de vot perdut per les opcions clàssiques pot acabar en mans de noves ofertes? Qui ha de perdre vots i quants n'ha de perdre perquè els outsiders agafen suficient botí? Quins són els espais de competició que poden moure escons?

Donar resposta a totes aquestes preguntes, a part de meréixer un sopar pagat al Set Portes, faria d'aquest post una cosa massa llarga i no és qüestió d'escriure jo tota l'estona. Per tant, queda obert el debat. Què en penseu?

El nou Compromís

2010-01-25T19:51:00.005+01:00

Avui hi ha hagut a València la presentació de la nova coalició Compromís, on Bloc, Iniciativa i els Verds ens conviden a participar d'un tercer espai a la política valenciana al marge de PP i PSOE.

Si heu anat llegint el bloc no han faltat ocasions on he parlat de l'antic Compromís, aquella sopa de lletres (EUPV-Bloc-EVPV-EVEE-IR) que es va presentar a les eleccions a les Corts Valencianes de 2007 amb una sort amb prou feines discreta. Allò era una cosa mal feta, tard i sense ganes, que transpuava oportunisme i molt, molt mal explicada. El logo era una suma dels logos dels cinc partits que la composaven, els partits van fer campanya per separat i van haver fortes polèmiques internes al respecte.

Analitzem la nova coalició. No en són cinc, en són tres. Quasi els mateixos però canviant Esquerra Unida per una escissió que ningú sap quants en són. L'objectiu és paregut: entrar a les Corts. Almenys ara el tempo és correcte. Però, què ens transmet l'acte de presentació? Que la cosa acabarà malament perquè és la versió 2.0 del mateix fracàs. M'explique.

El nom previst és Compromís. Enric Morera defensa que és un valor i jo crec que està equivocat. El mot Compromís evoca discusions, escisions i desmais. I si evoca alguna cosa positiva és l'oratòria de Mònica Oltra, quan el cap de llista és Morera. Que per cert, la tardança en el relleu del Síndic al grup parlamentari és per estudiar a les facultats...

Ho han fet els tres "líders" (tres partits, tres líders de la maneta) i mostrant un cartell on es llegia Compromís i es veien tres logos. Si no tens nova imatge gràfica no et presentes, i si la imatge gràfica han de ser els tres logos no et presentes, però ni a les eleccions directament.

Els tres líders han estat sols, amb una taula menuda i en un escenari... cutre. L'escenografia ha brillat per la seua absència. El vídeo del Bloc comença amb una frase de Morera que no té res a vore en l'acte, fent broma als periodistes, que ja em dirà algú què pinta al vídeo del web. I no hi ha nota de premsa.

Els missatges transmessos pel tres han estat diferents, però no complementaris. Ja s'ha parlat de pactes postelectorals. El mateix conte de la lletera que se li va trencar al cap a Glòria Marcos. Aquestes coses, juntament amb altres detalls amb els que no m'estendré, donen la impressió inequívoca que s'estan repetint els errors de fa tres anys. Massa cares, massa logos, manca de missatge nítid, incoherència comunicativa, sensació d'improvisació i, sobretot, d'amateurisme. En compte de canviar un relat perdedor, s'ha decidit reforçar-lo.

El que se'ns escapa a més d'un és per què s'empenyen en fer les coses malament de nou. Enquestes a la mà, hi ha gent suficient per articular un espai nacionalista i de progrés al País Valencià. Però si la gent no t'ha comprat la primera part del llibre, per què vens la segona? No serà millor mirar d'escriure un llibre diferent, amb més autors i un altre argument, i que, sobretot, tinga un altre final?

Desenllaç de la primera part

2009-11-26T20:31:00.006+01:00

Que alguna cosa passa a Catalunya és molt evident. Si li expliques a algú que un país té la seua norma superior entre l'espasa i la paret a un tribunal durant tres anys li costaria de creure, però a l'Espanya de les autonomies aquestes coses passen. És ben bé com una pel·lícula que arriba al seu desenllaç.

Dotze diaris, dotze, amb seu central a Catalunya han fet una editorial conjunta reclamant dignitat pel seu país. És un fet insòlit. A mi personalment em pareix molt bèstia que tants rotatius, que no precisament comparteixen línia editorial ni interessos, es posen d'acord en una cosa com aquesta.

El retard de la sentència és intolerable, i tant que sí. Però el problema va més enllà, molt més enllà. Tot açò són símptomes que, de sis anys ençà, alguna cosa ha canviat en els ciments de la vida política catalana. No pretenc fer una causística lineal, però esclar que tota pedra fa paret.

El pas del nacionalisme de centredreta a una oposició "alliberadora" des d'un punt de vista nacional i l'arribada d'un pacte d'esquerres que incorpora una força netament independentista empenta el país a una reforma estatutària que ha de redefinir dues coses: l'etern encaix, com a concepte metafísic, i la clau de la caixa, qui mana sobre els xavos. Per unes coses o per altres, no és intenció d'aquest escrit assenyalar res ni ningú, cap de les dues batalles acaba bé. La proposta pactada al legislatiu català s'escapça amb violència a les Corts de Madrid, i tot i així els borralls que queden són considerats una amenaça a la integritat de l'Estat per amplis sectors i poders fàctics espanyols. Una cosa pareguda passa amb el nou finançament: la primera proposta del Parlament i el resultat final són com un ou i una castanya.

El retard en la sentència dels magistrats del TC, que tenen els bolis ben esmolats per retallar, és una espècie de preparació per la massacre final de la película. No quedarà ni l'apuntador.

Però mentre hi haurà gent que es quedarà a terra llepant-se les ferides de la batalla perduda i maldaran perquè s'allargue el metratge prolongant l'agonia d'un film que ja té desenllaç, alguns guionistes ja estan preparant la segona part del film. La trama serà ben diferent, no anirà de lleis d'encaix ni pactes, sinó que tractarà sobre una cosa ben simple: quedar-se o marxar. I aquest serà el marc on s'hauran de moure els actors i guionistes, alguns amb més traça que d'altres, segur. Més val començar a escriure el guió de la segona part ara que ja sabem com acabarà la primera, per molt que alguns s'entesten en fer-la més i més llarga.

I arribats a aquest punt és preferible que la història l'escriguen guionistes honestos i no determinats encantadors de serps amb intencions i finançament inconfessables, que per més que parlen de la segona part continuen jugant amb el guió i els papers de la primera pel·lícula. No penseu?

Presentació de la SCCIEP

2009-10-19T18:50:00.000+02:00

Alguna cosa es mou sota el sol. El gremi de la comunicació política, si és que li podem dir gremi, viu baix els efectes d'una dispersió en la formació i de manca de definició de l'activitat professional. Els que ens en dediquem venim de camps molt diferents (periodisme, ciència política, publicitat, relacions públiques, dret...) i falta com una mica d'ou per relligar la maionesa.

Doncs el mite Toni Aira ha decidit posar-s'hi a fons i ha empès la creació de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política (SCCIEP), que es presenta dimarts 20 d'octubre a les 19 hores al Palau Robert de Barcelona. Aquesta iniciativa, emparada pel Col·legi de Publicistes, vol ajudar a definir i modelar la professió, a juntar-nos, conéixer-nos i parlar i preocupar-nos dels nostres problemes i dèries.

Convençut per l'amic Aira (no li va costar gens, no ens enganyem) ens hem posat a dins, perquè com diu un bon amic, "tu imagina't que passa alguna cosa i jo no hi sóc".

Ens veiem demà al Palau Robert!

El Mundo diu Filesa

2009-09-25T18:40:00.005+02:00

Plou al cap de Francisco Camps. Després de l'arxivament polèmic de la causa dels tratges, El País torna a carregar després de l'enèsima filtració d'un informe policial, i ara la cosa és ben seriosa: finançament ilegal amb diners negres del Partit Popular de la Comunitat Valenciana. I que comencen a tremolar perquè El Mundo ha comprat el tema qui sap si per posicionar-se al conflicte intern dels de la gavina (albatros, per ser més exactes).

Realment açò que diu l'informe és molt fort. El Mundo, sense pèls a la llengua, ho ha comparat en Filesa, paraula tòtem de l'antifelipisme. I a portada, poca broma. Filesa. La comparació no és casual. Va ser dels primers casos greus de corrupció política i finançament ilegal a Espanya, i té una forta càrrega simbòlica per la dreta espanyola, que s'hi va agafar com a un clau ardent en uns temps durs on Felipe arrassava sense contemplacions i el PSOE dominava pràcticament totes les institucions públiques.

Per tant, ja no estem parlant que Interior, suposadament, filtre informes a El País. Significa que el principal diari de la dreta espanyola pot estar a punt de començar una cacera contra Camps, a qui avui demana veladament la dimissió en l'editorial. Cert és que a elmundo.es s'està donant protagonisme a les reaccions de Costa i cia, però la portada i l'editorial quedaran per sempre.

Ja al seu moment, El Mundo es va comportar com un mitjà de comunicació aparentment normal al cas Fabra, on va fer un seguiment més que digne, de la mateixa manera que els companys de Levante de Castelló, la SER i altres mitjans provincials que escapaven al control de don Carlos. Hi ha qui hi va veure la mà de Zaplana, i hi ha qui la està veient ara.

Pedro J. sabrà per què juga a este joc. Jo sóc malpensat de mena respecte als interessos de les empreses de comunicació, que com totes les empreses el que volen són beneficis, això de la deontologia ho deixen pels pocs periodistes que es poden permetre el luxe de desafiar un superior per raons de consciència. La majoria no ho poden fer, que arribar a final de mes i estalviar des de llocs precaris de redactors sense contracte és bastant complicat.

Però, amb tot, Francisco Camps sap que li plou al cap. I no és poc.

Finlàndia, un viatge en tags i algun vídeo

2009-08-24T14:20:00.003+02:00

Hei. Louna, Haukipudas, Charlie Brown, rubiales. Llacs. Boscos.

Mil vuit-cents quilòmetres, Hyundai Accent, Radio Rock, Radio Aalto, Radio Nova. Metal. Finés. Arbres. Molts arbres. Senyals de trànsit. Radars. Molts radars. Més radars encara. Alces? Arce (sic).

Kaupakattori. Suomenlinna, comarca, Hobitton. Motellet. Alvar Aalto. Moomin. Kioski. Design District. Horaris: 11-18 (???). Stockman.

Pluja, vent, Mordor. Fred. Sol. Crepuscle. Dies eterns.

Rauma, Oulu, Porvoo, Jyvaskyla. Vasa, Pori, Turku. Unesco.

Carles. Maria. Eli. Cervesa. Erasmus. Big kitchen. Continental, cinquet, escoba. Second hand.

Re, salmó. Sauna. Banyador.

Metal, Guns'n'Roses, Green Day, Metallica. Rage Against the Machine. Suudellan. Killing Time.

Air Guitar. Music Video Festival. Epic metal.

Wifi, iPhone, Facebook, Twitter, Gmail, xarxa.

Air France, maleta, enllaç, avaria, avió. Charles de Gaulle. Campanile. Shuttle. Espera.

Suomi. Kiitos!!

Hei hei.

Un circ ple de pallassos

2009-08-09T14:47:00.005+02:00

Si és que ja pareixem iaies amb allò de "jo ja ho havia dit".

El cas Gürtel, aquell que havia d'acabar en un judici a Camps per rebre quatre ridículs tratges, aquell que ha construït des de les seues pàgines el diari El País, aquell on s'han confós els interessos mediàtics, polítics i judicials, se n'ha anat a fer la mà. Com era d'esperar, si un recurs que es resoldrà d'ací un any no ho esmena, el Poc Honorable no serà jutjat. Collons, algú s'havia pensat que passaria per la banqueta dels acusats! Va, home!

En esta bugada hem perdut més d'un llençol. No s'ha investigat allò que s'hauria d'investigar: les adjudicacions arbitràries a la trama corrupta del Correa, el Bigotes i la mare que els ha parit. Hem demostrat, un cop més, que allò de la separació de poders ha passat de moda. No sé a qui li vaig sentir que Montesquieu es deu estar remoguent a la tomba. Ni el TSJCV serveix per jutjar amics personals del seu president, ni la Fiscalia serveix per res més que teledirigir causes contra rivals polítics.

Tampoc el periodisme ha quedat ben parat. Llegir als diferents diaris les informacions sobre Gürtel ha estat vergonyós. Això del quart poder fa riure. I no vull parlar de Canal 9, que acabe de dinar.

I la classe política? Ai mare. El protagonista de tot plegat, el tal Camps, ha mentit descaradament. En seu parlamentària i judicial. I no passa res. El PP s'ha enrocat en la bandera per defensar-se i, gràcies a l'actitud il·lusa dels socialistes, en una escalada d'oposició anodina i mal dirigida, sumada a un govern espanyol suïcida i patós, se n'han ensortit. Alarte, fill meu, no tens res millor de què parlar que de rescursos? I el Bloc ha comprat l'actitud, i tot i que va intentar redirigir el focus del tema cap a la trama corrupta d'adjudicacions i no centrar-la en Camps, no se n'ha sortit.

En definitiva, ens hem passat tots sis mesos representant un circ, el circ que és avui dia el País Valencià, amb una salut democràtica comatosa, uns representants polítics entre la corrupció i la inutilitat i unes institucions desprestigiades que no compleixen cap funció encomanada. Un circ ple de pallassos, on després de mig any tenim a un Consell més fort que mai i una oposició més perduda que mai, mancada d'estratègia a mig i llarg plaç. Perquè no calia ser Nostradamus per saber que la farsa dels tratges acabaria arxivada. En sis mesos on s'ha demostrat més que mai l'obsolència d'un sistema econòmic improductiu i generador de mancances presents i futures. Però calia parlar dels tratges, es veu. Il·lusos.

La necessitat d'una reacció horitzontal, des de baix, regeneradora i fresca, cada dia es va fent més imprescindible. Ja en parlarem un altre dia.

95 millor que 40

2009-07-21T20:59:00.005+02:00

Val, sí, he tardat un mes. Coses que passen. I m'he quedat amb temes a comentar, i tant! I això de Rita avui... però no parlaré d'això. Parlaré de futbol i comunicació, veges.

Per què el Reial Madrid ha decidit gastar-se un potosí en fitxatges? La gent es tira les mans al cap, assisteix incrèdula a tal dispendi, creu que Florentino ha embogit, que on anirem a parar... Però realment, algú creu realment que el Reial Madrid tenia una altra opció?

La "Casa Blanca" estava atrapada i ferida de mort. Havia vist al seu arxienemic, el Barça catalanista de Laporta, fer la millor temporada que se li recorda a un equip des de la invenció del futbol. Una barbaritat, un triplet amb un joc impecable, una plantilla amb jugadors salvatges que són els millors del planeta a la seua posició i un entrenador que enamora quan parla i quan fa jugar. Són arguments aclaparadors que haurien deixat KO a qualsevol rival, un projecte incontestable. O no. Si el joc no t'agrada, canvia'l. Replanteja la situació i gira-la al teu favor.

El senyor Florentino Pérez i la seua gent, que de negocis i màrqueting en saben un ou, han trobat la recepta perfecta: que tothom deixe de parlar del Barça, esborrar la sensació d'admiració col·lectiva i fer que els ulls tornen a mirar i les boques tornen a parlar del Reial Madrid. És allò que es diu portar la iniciativa en campanya. Aplicable a eleccions o qualsevol campanya de comunicació. Jo marque agenda, tothom parla de mi.

Gastar-se més de 200 milions en tres fitxatges forma part de la pròpia estratègia. Si Ronaldo hagués costat 40 milions en compte de 95, creieu que l'efecte hauria estat el mateix? El preu desorbitat, contràriament al que molta gent creu, juga a favor del Reial Madrid: augmenta les dimensions del fet en sí. Augmenta la llegenda de Florentino i abona la imatge de marca del Madrid en el mercat, que és el que realment importa. És l'equip més gran del planeta perquè fitxa als jugadors més cars i tothom l'admira.

El Reial Madrid no podia viure impassible la borratxera d'èxits blaugranes, la confirmació del "més que un club" i del model d'excel·lència de Laporta i Guardiola. Com amb talent futbolístic, estil de joc, cantera i carisma de l'entrenador no pot competir, canvia el terreny de joc i juguem en la gespa de les despeses en fitxatges i les grans presentacions, retransmeses en directe al voltant del món. La grandesa, l'opulència i els fastos. I això, com a Madrid enlloc.

Així doncs, què són els fitxatges dels Cristiano Ronaldo, Kaká i Benzema? Un gran, caríssima i encertada operació de màrqueting, o com desfer la màgia d'un triplet en quatre dies i ser el referent futbolístic del món sense haver jugat cap partit. Bravo Florentino.

Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve

2009-06-14T12:39:00.004+02:00

Aquest és el títol del tercer llibre de la sèrie "País Valencià, Segle XXI", editada per la Universitat de València i Valencians pel Canvi. Com molts de vosaltres sabreu, és una exposició coral de diferents visions del País Valencià des d'una perspectiva fusteriana (en el sentit més ampli i heterodox de la paraula) per tal de reivindicar el discurs polític del valencianisme i la seua vigència en ple segle XXI.

Són tres volums, i en ells hi escriuen personalitats del món social, acadèmic i polític valencià. Hi ha noms de generacions diverses, des d'aquells que ja van treballar en la clandestinitat i van bastir els pilars del nacionalisme en la transició fins als que la Batalla de València els sona només de veure-la a "Del roig al blau". Només hi ha una cosa en comú: tots provenen de la mateixa fusta, tot i que cadascú ha treballat el tronc fusterià com ha volgut, i de fet algunes formes derivades es poden considerar gairebé antagòniques.

Bé, hi escriuen personalitats i també altra gent, com un servidor. He tingut el gust de participar al tercer volum, el de les visions de la generació que ve (o que ja està ací, segons com es mire). Jo he parlat d'allò que crec que més controle i he estudiat: el discurs polític. Al meu article he mirat de fer una anàlisi del discurs de la dreta sucursalista valenciana i he apuntat algunes possibles receptes per fer-li front. Tot d'una forma sintètica i, ja em perdonareu, poc acadèmica, coses de la deformació professional.

En aquest web podeu veure més informació sobre el llibre, que tot just està eixint de la impremta, i els altres dos volums. Hi podeu consultar la presentació del llibre, escrita pel seu coordinador, el gran Jordi Muñoz (que participa amb un article al primer volum), i dos articles, el de Marc Peris i el que he escrit jo.

Vos recomane fer-se un passeig pel recull de premsa i observar la polèmica entre l'editora i La Vanguardia. Curiós, no ens enganyem, i aclaridor.

Bé, jo frise per llegir la resta del llibre, amb signatures tan importants com les de Gerard Fullana, Adelaida Ferre, Francesc Felipe, Xavi Sarrià, Violeta Tena, Francesc Vila... i molts d'altres. Un plaer veure el meu nom al seu costat.

Ja em direu que vos ha paregut la cosa.

Eleccions europees i desinterès

2009-05-24T22:16:00.004+02:00

Ja tenim ací la campanya electoral de les eleccions menys electorals de les que es fan i es desfan. Sí, en les que votem al Parlament europeu. És una institució que està a Estrasburg. Aquests dies no ens cansem de sentir que ens hi juguem tant i quant, a Europa, i que un 70% de les lleis i normatives que fan i apliquen governs i parlaments estatals, autonòmics i ajuntaments estan afectades per les decisions que es prenen a Europa. I llavors, per què tindrem una abstenció bèstia el proper 7 de maig?

No sabem què passa a Europa. No entenem què és una directiva, no sabem per què serveix una votació del Parlament, no comprenem el paper de la Comissió Europea. No sabem si Europa està a Brussel·les o a Estrasburg. Tenim un Parlament, el Consell d'Europa, les cimeres de caps d'estat, la Comissió, els consells de ministres... i el Banc Europeu, una política exterior difusa, coses sobre immigrants, alguna cosa hem sentit d'un exèrcit europeu...

Tot plegat resulta gairebé incomprensible pel ciutadà mitjà, el que no és jurista especialitzat en dret comunitari, politòleg o corresponsal a Brussel·les. És a dir, el 99% de la població té problemes per entendre com funciona la Unió Europea. Cert és que ningú li ho ha explicat amb interès, i a això ajuda que els mass media informen d'Europa sense massa carinyo generalment.

Però amb una mica d'informació és pitjor. Resumint, ens demanen el vot llistes de circumscripció estatal, algunes d'elles amb sigles que no sabem ni d'on són, perquè els ajudem a entrar a un parlament enorme que no decideix quasi res i on els diputats escollits a Espanya tenen un pes relatiu irrisori. I un cop allà serà difícil passar comptes perquè ves tu a saber què fan, que ningú n'informa, i quan ho fan no ho entenem perquè no sabem quina aplicació real tenen aquestes decisions.

Tot plegat molt motivador. Sobretot quan, a més, el 90% de temes d'agenda a la campanya són de política interna. Perquè és l'única manera de mobilitzar vot.

Europa ens desconcerta. I no ens enganyem, si quan més gent vota menys val el nostre vot (matemàtica simple), quina importància té que ens quedem a la platja el dia 7 de maig? Doncs la veritat, numèricament inapreciable. En un ajuntament mitjà el vot no pesa quasi res, en un parlament autonòmic menys encara, en l'estatal seguim baixant d'importància, i a Europa... uf!

Dit tot això, jo el dia 7 votaré. Com diu aquell, perquè em dóna la gana. Però imaginareu la meua passió...

Per cert, recomane molt "Els estats contra Europa", de Juli Martí Casals. Un assaig curtet i molt interessant sobre construcció europea i relat. Es poden entendre moltes coses... Qui fa Europa no se la creu. Així anem!

Carretero

2009-05-11T19:33:00.006+02:00

Un comentari del gran Miquel m'ha recordat que tinc un bloc que alimentar. I ja fa un més que no li done ni molles! Va, que fa dies que tinc ganes de comentar coses sobre l'estratègia d'en Carretero.

Carretero vol la independència, vol que el Parlament proclame la independència fruit d'una majoria parlamentària independentista. No acaba d'explicar què farà quan li diguen que no, però vaja, podem dir que fins aquí pareix tot net i polit. El que no s'acaba d'entendre ben bé és la seua forma de construir aquesta majoria necessària per aprovar i després encarar un feixuc procés de secessió. Aposta per "dinamitar el sistema de partits" i segmentar el país en unionistes i independentistes. Per què? Però si els independentistes són menys! Per què dividir el país en dos blocs per quedar-te tu al més xicotet? L'eliminació dels grisos no pareix el millor camí per sumar partidaris a l'independentisme. Els grisos poden ser seduïbles. Els blancs no. No empentes la gent cap al blanc!

Per altra banda, fer un partit nou no és dinamitar el sistema de partits. Com a molt podràs variar la correlació de forces entre els partits existents, però el sistema és molt més que això. Si el resultat ha de ser una altra capelleta, amb el seu secretari d'organització i candidat, joventuts subvencionades i transparència limitada o nul·la, la representativitat democràtica no guanya massa.

I personalment em preocupa això que es comenta molt últimament, que cal deixar de parlar de dretes i esquerres i parlar només d'independència. Mmmm... Això sona molt i molt lleig. I no em val "un d'això ja en parlarem" quan siguem independents. I mentrestant? Què? Fem hospitals públics o deixem la salut a la iniciativa privada? Protegim els espais naturals o que ho decidisca el mercat? Ensenyem religió a l'escola o no? Rodalies o trànsit rodat? Polítiques socials i endeutament o acomiadament lliure i arques públiques sense tocar? La política, com a art de la gestió de la res pública, va molt més enllà de la independència. Si en tot el camí que li pot quedar a una hipotètica independència no parlem de res més... açò és la selva!

En definitiva, presentar un partit amb un únic punt programàtic em sembla temerari. Votar-los, vaja, és el que em sembla temerari.

PS: Fins ara a Carretero certa gent li reia les gràcies perquè el que feia només afectava a Esquerra. Però si fa un partit i pot robar vots a més gent, especialment a l'ala sobiranista de CDC o UDC, ja veurem si té tanta cleca. De moment, opinadors de referència a l'espai sobiranista de CiU ja han deixat de riure's tant.

PS2: En cap moment qüestione la legitimitat d'una persona, que de fet em sembla bastant respectable, per mirar de construir una alternativa política. Respectable com a persona i com a intent. Parle d'estratègia i de discurs, només.

De nou, la Setmana Cultural del País Valencià a Barcelona

2009-04-13T17:18:00.003+02:00

Com ja és tradició per primavera, arriba la Setmana Cultural del País Valencià a Barcelona. Els companys de l'Espai País Valencià hem organitzat tot un seguit d'actes que inclouen música, literatura, gastronomia, esports tradicionals i debat sobre temes d'actualitat. Podeu consultar la programació sencera al lloc web de l'Espai i ací teniu l'esdeveniment de Facebook.

El plat fort, i mai millor dit, és dissabte 18 d'abril. És el que anomenem la Jornada de Cultura Popular. Des de ben matí, a la plaça del Poble Romaní de Gràcia, tindrem activitats: taller de pilota valenciana, l'esport nacional valencià; música amb el grup Pelandruska, provinent de les comarques de més al sud del País; una paella gegant que, per què negar-ho, tots els anys ens ix bona, i una demostració de danses valencianes. Vaja, que qui s'avorreix és perquè vol.

I tot ho acabarem amb un concert ben prometedor en tres representants d'una fornada de grups valencians que fan coses de qualitat i que encara tenen certes dificultats per tocar a Catalunya: els inclassificables Arthur Caravan, els hiphopers Rapsodes i els electrònics Orxata Sound System. Per cert, d'estos dos últims grups us podeu descarregar directament els seus discos des del seu lloc web baix llicència Creative Commons. D'especial menció em pareix el concepte de cultura horitzontal que pregonen els Orxata. Hi ha vida més enllà dels Obrint i la Gossa.

Bé doncs, esteu totes i tots més que convidats!

I per fer boca, Rap a dit dels Rapsodes:

De tratges, factures i altres tonteries

2009-03-31T20:25:00.004+02:00

Bé amigues i amics, després d'un mes ben estrany, tornem a la càrrega amb el bloc. En este març que portem han passat coses ben significades. Moltes coses. El cos em demana bramar sobre Patxi López i el PSE, però no ho faré. Només em remetré al meu post anterior (del 6 de març!) i a refermar el que allà hi deia. Només afegiré que en un gran exercici de defensa de la independència dels mitjans públics de comunicació, els futurs inquilins d'Ajuria Enea s'han atrevit a dir qui pot eixir i qui no a la tele que paguen tots els bascos i com han de ser els mapes del temps. I la brunete mediàtica no només no piula, sinó que es mostra propera a l'orgasme rojigualdo.

En fi, ja m'he liat, però és que la hipocresia d'aquesta gent no entén d'estètica. Però l'objectiu del post al bloc d'avui no era una altra que dir-li a certs sectors madrilenys que així no es canvia el govern al País Valencià. M'explique.

La ja famosa Operació Gürtel és una sobirana tonteria. Si a d'algú se li ha acudit que pot tenir alguna espècie d'afectació negativa al PPCV està fent volar coloms. Però com és possible? Com podem els valencians ser tan masoques de votar a pressumptes lladres?

Dues raons bàsiques i algunes més secundàries. Creiem realment que el fet que Camps haja cobrat uns eurets en el tratge de l'emperador importa realment? Que Castellano adjudique sistemàticament obres a empreses de colegues? Ací estem entrant en raons morals, i crec jo que estem en condicons de donar poques lliçons. En coses de moralitat, valors i principis, el que has de fer és preguntar-te què faries tu. Evidentment no crec que cap dels lectors del bloc siga president autonòmic (tindria gràcia) però transpassem-ho al nostre nivell.

Si has de fer obres a casa, quants de vosaltres demaríeu si pot ser que no vos facen factura? Això és, a xicoteta escala, una estafa a Hisenda, un frau. La llei diu que has de declarar un pagament i abonar el corresponent impost i no ho fas. Això quina moralitat implica? És la integritat i la honradesa un valor que regisca la teua vida? No. I llavors per què demanes que se li exigisca a qui mana l'ètica que tu no tens?

Si el valor de la integritat no existeix socialment, com pot afectar electoralment a un partit polític? És estúpid com a plantejament. Almenys a mi m'ho pareix.

I en segon lloc, el discurs. Sóc un fanàtic de les construccions discursives, ja ho sabeu. Doncs bé, que el sr. Garzón, excandidat socialista i estrella del rock, impute al president dels valencians en un cas de corrupció sense proves evidents és fàcilment encaixable en el discurs troncal popular: El PP defensa els interessos dels valencians i el seu benestar. Els socialistes estan contra els interessos dels valencians i per això ataquen als que els defensen.

Si esta falla discursiva val per un transvasament faraònic i insostenible, per què no ha de valer per un encausament dubtós del Molt Honorable? Per tant, obviant que el president de la institució que ha de jutjar Camps és amic seu, i que els ritmes de la justícia són els que són i que les acusacions són difícilment demostrables, qui pense que el fet que no existisquen tres factures de roba farà caure el PP al País Valencià està en una altra dimensió.

Per tant, qui vulga substituir el PP al Consell s'haurà d'inventar alguna cosa millor que enviar jutges a fer la feina bruta.

La gran ressaca

2009-03-06T18:56:00.005+01:00

El cos em demanava postejar sobre açò que ha passat en Galiza i Euskadi. Sentimentalment estic més tocat pel tema gallec. Tot i que ja vaig avisar en un post anterior que hi havia que agafar-se poques confiances, no he pogut més que sorprendre'm. Sobretot per les característiques de la davallada del bipartit, que pot ser un exemple dels errors estratègics: per exemple, el BNG ha crescut moderadament a les zones rurals clàssiques, però s'ha esfondrat literalment a Corunya, Ferrol, Vigo i Santiago. Així no es pot anar enlloc a un país, sense força a les ciutats. Recordem només per un segon que Vigo i Ferrol foren les primeres ciutats (primera i tercera per habitants de Galiza) que van ser arrabassades al PP, les dues amb alcaldes del Bloque.

Una possible reflexió és que per guanyar-se un electorat aliè s'ha perdut el propi, allà on tenies la musculatura. Però al PSdG, que m'importa bastant menys, no ens anem a enganyar, li ha passat el mateix. A Galícia, el vot progressista abandona les ciutats, però no entra al camp. S'ho haurien de fer mirar, això.

I la Comunitat Autònoma Basca? Bé, ací hem vist les demostracions de cinisme polític més grans que he vist mai. Perdó per parlar des del fetge, que no s'ha de fer, però vaja, "el bloc es mío y me lo llevo". Tot comença l'any 2002, si no recorde malament. Després del fracàs de l'operació unionista més gran mai executada, la que volia portar Mayor Oreja a la lehendakaritza, a d'algú se li va ocórrer treure uns centenars de milers de vots del Parlament de Gasteiz. Llei de partits, en digueren.

I avui tenim els resultats. Sense allò que s'anomena mediàticament "esquerra abertzale" (com si EA o Aralar no ho foren, d'esquerres i abertzales!) al Parlament, PSOE i PP sumen. La premsa del règim constitucional s'ha afanyat a dir que el nacionalisme ha estat derrotat. Fem números. "No hay más ciego que el que no quiere ver". Si es compten els vots nuls del nacionalisme d'esquerra radical a mi no em surten aquests números... Però és que si no es compten tampoc! Coses del sistema confederal igualitari, 25 escons per província. Numèricament, i comptant per blocs, l'obediència nacional a Euskadi és superior a l'obediència nacional a Espanya. El nacionalisme espanyol supera en escons, però no en vots, al nacionalisme basc. Això és un fet.

Però vaja. Per conseqüència directa de l'aplicació de la Llei de partits, una construcció legal d'aquestes que tufen a ilegalitat i, sobretot, a ilegitimitat (recordem que CiU hi va votar a favor), hi haurà un lehendakari socialista a Ajuria Enea. A veure, l'alternància de per se no és roïna. Però el que no veig clar és com un president "transversal" pactarà un programa de govern de consens si depèn dels vots del PP per ser investit i aprovar els pressupostos. Què passarà amb el model educatiu basc? I amb ETB? Lakua dissoldrà els ajuntaments que no siguen del seu gust? Són coses que anaven al programa del PP. I en aquest món, gratis no hi ha res. Això no és transversalitat. És frontisme i trinxera. I ataca l'exèrcit perdedor.

A més, el gran problema d'aquesta estranya coalició és que els seus principals defensors són l'artilleria de la trinxera. Són El Mundo, El País, ABC, La Razón, els presidents de la Rioja, Cantàbria, Madrid, C-LM... són els primers que cascaran a Patxi López quan vulga contemporitzar i temperar el tint espanyolista, si és que vol. La Brunete mediàtica voldrà que roden caps, i no acceptarà nos per resposta.

Per no parlar que ara, de totes totes, Gasteiz serà un escenari absolutament secundari de Madrid. Supeditat i rendit. I dels tripijocs en la pugna per la presidència espanyola dependrà en bona part l'actualitat de la política basca. El dia que al PP no li interesse aprovar els pressupostos, o els hi pose un preu massa alt, el que rodarà serà el cap de López. Han posat el llop a cuidar del corral.

El "cambio fresco" ha resultat ser una aliança PP-PSOE. Una cosa novíssima, espectacular.

En fi, que diumenge passat va ser un dia horrible. El pitjor de tot és que vam perdre a un humorista sense igual (i això sí que posa trist, collons), però en el terreny mundà l'esquerra gallega va decidir anar-se'n a dormir una generació més i els tancs de la Brunete mediàtica van conquerir Gasteiz. Per no alçar-se, vaja.

PD: Un apunt d'una cosa que se m'escapa. La gent del PSC (partit independent del PSOE, es diu) està exultant amb el tema de Patxi López. Crec que algú els hi hauria d'explicar que el pacte PSOE-PP va justament en contra del seu motiu de subsistència com a cos estrany al sistema espanyol de partits, que és el fet diferencial del país. Si cada cops hi ha menys diferències, els diferents són acceptats pitjor. Companys i companyes socialistes, al loro! A no ser que l'argumentari bàsic de CiU siga veritat i sigueu una sucursal de Madrid i ja us vaja bé. En aquest cas, res tu, a esperar si els números donen amb Alícia Sánchez-Camacho...

Politika 2.0

2009-02-25T15:49:00.005+01:00

Com ja he dit, divendres marxem uns quants cap a Euskadi a seguir in situ les eleccions al Parlament de Gasteiz. No és poca cosa, aquest viatge. Ja us anirem contant com van les trobades.

Una de les primeres activitats que farem serà assistir a l'Aurreko Eguna, a la seu d'EITB, organitzat pel grup Politika 2.0. És aquesta una suma d'activistes i bloggers polítics, ja estiguen vinculats a organitzacions polítiques o no, que demostra l'impuls de la utilització de les noves tecnologies i la cultura 2.0 al debat polític. L'esdeveniment Aurreko Eguna, traduït al català "el dia d'abans", es fa coincidint amb la jornada de reflexió tant a Euskadi com a Galiza, i diferents membres de Politika 2.0 o convidats, com nosaltres mateixos (Els 16 de Washington), explicaran les seues experiències en els processos electorals des d'un punt de vista 2.0.

Us recomane el post del company de viatge Xavier Peytebí al respecte. Quin gran fitxatge, el Xavier!

A més, cal afegir que la gent de Politika 2.0 han col·laborat molt activament per emplenar-nos l'agenda de trobades i recepcions interessantíssimes.

Eskerrik asko, lagunak!

De Parlaments autonòmics

2009-02-22T18:08:00.003+01:00

Uf, feia ja dies que no publicava res. Entre viatges, canvis de feina i d'horari i excés d'activitats he anat molt liat. Però bé, hi ha moltes coses a explicar.

Vaig estar a l'inici de la campanya de les eleccions al Parlament de Galícia. Va ser un viatge collonut, per inesperat. Vaig tenir una setmana de vacances per sorpresa i res, un avió i cap a Compostela. Hi conserve molt bons amics del meu Sèneca allà, fa ja cinc anys. Un d'ells és coordinador de zona de la campanya del BNG, a la Costa da Morte. Per tant, vaig fer un intensiu d'organització a nivell de base, un parell de mitins amb el candidat Anxo Quintana i m'ho vaig passar d'allò més bé. També vaig tenir converses més que interessants amb periodistes locals sobre el paper dels mitjans en certs aspectes d'aquesta campanya, com el conflicte lingüístic nou de trinca o l'animadversió extrema que li ha agafat La Voz al Bloque, que pot estar relacionada amb algun concurs eòlic i amb algun nou mitjà de comunicació que ha aparegut al panorama gallec.

I com ja vaig dir al seu moment en un article al Crònica, la cosa no està tan clara com sembla. La desmobilització és una seriosa amenaça pel bipartit. Feijóo està espectant, mentre Touriño segueix en la seua línia, és a dir, ninguna, i Quintana ha esbarat i caigut amb un mitin amb gent gran. Compte amb diumenge.

Però el tour electoral segueix. The show must go on. Divendres vinent la matriu dels Setze de Washington, més algun fitxage estrella del mercat d'hivern, agafem els trastos i cap a Bilbao, que hi ha eleccions al Parlament de Gasteiz i tenen un alt interès comunicatiu i polític. L'agenda de trobades fa enveja, amb candidats de diferents partits, assessors i analistes de primer nivell. I visitar Euskadi sempre és un gust. A més, en aquest viatge ja no tindrem la unanimitat en el desig que hi havia a les eleccions nordamericanes. Hi haurà discussions, i enceses, sobre el pronòstic electoral.

Avui precisament observava amb atenció les enquestes d'El Mundo i El País. Si bé totes coincideixen a marcar una evident tendència a l'alça del PSE, que podria arribar a disputar l'hegemonia al PNB, hi ha certes dades interessants. Pel que fa a valoració de gestió, de líders i de confiança, Ibarretxe i PNB són els clars vencedor. Així doncs, hi ha dues tendències a les enquestes: el PSE va amunt però el PNB es percep com el partit que ha de governar. El lehendakari, que hauria d'estar cremat, supera en valoració a Patxi López, el fresc i modern.

En tot cas, com l'altre dia xarrava amb una bona amiga que es dedica a açò dels estudis de camp, si les enquestes sempre s'han d'agafar amb pinzes, a Euskadi encara més.

Ho explicarem, i tant que ho explicarem!

Primer article a l'Observatori Obama

2009-02-11T08:21:00.003+01:00

Us penge el meu primer article, publicat ahir, a l'Observatori Obama. I us deixe que me n'he d'anar a l'aeroport perquè me'n vaig a viure, en viu i en directe, l'inici de campanya a les eleccions al Parlament de Galícia. Ja sabeu que a mi m'agrada, allò. Estaré per tant uns dies desconnectat. Salut!

Per si algú en tenia algun dubte, els primers mesos d’Obama a la presidència estaran dedicats gairebé exclusivament a la crisi econòmica. Ho va deixar ben clar ahir a la nit, en la primera conferència de premsa en directe des de la nova oficina, en prime-time. La crisi va per davant de qualsevol cosa, també de la cooperació bipartita a les cambres. Si els republicans no volen actuar, allà ells. “La inactivitat pot convertir la crisi en catàstrofe”, va dir textualment.

Això no és més que un exercici perfecte de coherència comunicativa i política. La preocupació dels nordamericans és la crisi econòmica. No és la política exterior. No és la cooperació entre partits. No és la seguretat i el terrorisme. Ara mateix res d’això fa ombra en importància a la crisi econòmica i al depauperament de la classe mitjana.

Justament aquí va dirigir el gruix dels seus missatges l’equip d’Obama a la recta final de la campanya. La crisi i l’afectació a la middle class. Només cal mirar l’infomercial de 27 minuts quan faltaven pocs dies per l’elecció. Per tant, coherència. S’està dedicant al que va prometre dedicar-s’hi.

I comunicativament gesticula amb encert. Abans de la roda de premsa, ha explicat el seu pla a una reunió a l’ajuntament d’Elkhart, una xicoteta localitat d’Indiana impactada per l’atur. Presenta les mesures primer a aquesta classe mitjana, la que pateix, la que demana atenció.

Després, a la Casa Blanca, davant els mitjans, explica bé les dades, sense maquillar, amb símils efectius: l’últim mes s’han perdut gairebé 600.000 llocs de treball, l’equivalent a tots els llocs de treball a l’estat de Maine. Per això hi ha el seu pla, i per això hi dedicarà tots els esforços de la seua presidència.

Comença la legislatura i el nou president s’arromanga decidit i diu “anem per feina”. És el que va prometre. Ho fa i ho explica, utilitza símbols potents i comunica bé. Un president que treballa contra la crisi i trepitja fort. És el que els nordamericans volen i és pel que molts d’ells el van votar. I per això el que fa està ben fet.

Sense comentaris

2009-02-08T13:17:00.002+01:00

Via el senyor Colomé m'ha arribat açò. No crec que calga fer massa comentaris...

Mandiba i la utilització dels símbols

2009-01-28T12:42:00.005+01:00

Avui, llegint com cada matí Vilaweb, he vist un vídeo resum de la presentació del llibre "El factor humà", del periodista britànic John Carlin, a càrrec del propi autor. El llibre parla de com Nelson Mandela, Mandiba, va ser capaç de seduir a la minoria blanca que suportava l'apartheid, que el considerava un terrorista, per acabar amb el règim segregacionista a Sudàfrica i caminar cap a la reconciliació. Una reconciliació que té un símbol potentíssim: la selecció de rugbi sudafricana, els springboks.

Ens situem en 1995. Mandela, president de Sudàfrica, tenia un gran objectiu que era la reconciliació. Va recórrer al seu propi relat per aconseguir-la: ell havia estat 27 anys a la presó i tenia la legitimitat per intentar-ho. Qui millor que ell? Quina figura més simbòlica que un represaliat amb duresa que ara és president del país? La minoria blanca tenia por de patir revenges pels seus excessos al passat, però Mandela els va convèncer que el millor camí era la reconciliació. A els blancs i a la majoria negra, formada per nou tribus diferents.

I el president Mandela va saber utilitzar una de les institucions més representatives de la dominació blanca, la selecció nacional de rugbi. El rugbi, com hom sap, és un esport britànic i per tant colonial a Sudàfrica. La seua pràctica sol començar a les escoles més distingides on van les millors famílies. Per tant, un esport totalment elitista i de blancs en 1995. Sudàfrica era (i és) una de les grans potències mundials de rugbi.

Doncs bé, Mandiba va aprofitar la celebració a Sudàfrica, en 1995, de la Copa del Món de Rugbi per fer un pas de gegant en la reconciliació. Ell, el represaliat que havia estat 27 anys a la presó, va ser el principal seguidor de la selecció que representava la dominació blanca. Va unir blancs i negres darrere el rugbi, que va deixar de ser patrimoni dels rics descendents d'europeus per ser un símbol nacional d'unitat. "One country, one team". Sudàfrica va guanyar la final de 1995 a Johannesburg amb un drop espectacular de l'obertura Joel Stransky. Nelson Mandela va felicitar un per un els jugadors i va lliurar la copa al capità, el flanker François Pienaar, qui per cert ara és un gran amic de Mandela, en un dels moments més famosos de la història d'aquest esport i del país.

Mandiba va utilitzar una vella tàctica en l'estratègia i la comunicació política: anar al rovell de l'ou, atacar directament el centre del problema. Va agafar un dels símbols més potents de l'elitisme i la segregació de blancs contra negres i se'l va fer seu. Demoledor. I és per coses com aquestes que els símbols són tan importants en comunicació: signifiquen coses, tenen valors i expliquen històries. El símbol Mandiba va redefinir el símbol selecció de rugbi.

Avui en dia a la selecció sudafricana, tot i que encara hi ha majoria blanca, tenim diversos jugadors negres. Entre ells l'ala Bryan Habana, proclamat millor jugador del Mundial de 2007. Que va guanyar de nou Sudàfrica, per cert, per alegria de Nelson Mandela.

A mi és que m'encanta el rugbi...

Lliçons Obama, una experiència a repetir

2009-01-18T18:08:00.005+01:00

Ahir dissabte vaig tindre el gust de parlar en la Marató de comunicació Lliçons Obama. Realment va ser un plaer compartir faristol en tants cracks de la comunicació política.

La convocatòria va ser un èxit. Hi havia la sala plena a vessar i les ponències van tindre un nivell realment alt. Servidor va fer el que va poder per no quedar massa enrere en la disecció de l'infomercial de 30 minuts d'Obama. Van haver-hi un bon nombre de micropresentacions (recordeu, un màxim de cinc minuts, i els organitzadors estaven en plan estricte...). Per destacar-ne una d'entre totes, a mi em va encantar la d'en Xavier Peytebí sobre la utilització del mòbil en la campanya d'Obama. Realment, deconeixia quasi del tot la barbaritat de coses que van fer aquella gent a través dels telèfons cel·lulars... una terminal et convertia en un activista de primera divisió!

Us deixe penjada la meua presentació sobre American Stories, American Solutions. Explicat sempre s'entén més, però per si en tot cas us interessa. Per fer-vos cinc cèntims, la meua tesi és que l'objectiu del macroespot era reforçar el missatge central de la campanya (recuperar el somni americà), apelar directament a les classes mitjanes afectades per la crisi i dominar l'agenda. Però, sobretot, remarcar la inevitabilitat de l'elecció de Barack Obama: ell ja és el president dels EUA. Que era el que molta gent no s'acabava de creure tot i desitjar-ho. Per tant, és un pas més en l'estratègia: Barack ja és el president i té les solucions necessàries. El canvi ja ha començat.

Ah! És clar, felicitats als pares de la criatura maratoniana, Albert Medran i Antoni Gutiérrez-Rubí. El format es va demostrar fantàstic. Jugones!

Infomercial Obama

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: lliçons obama)

Demostració del PP

2009-01-16T11:56:00.002+01:00

Aquesta setmana al crònica.cat...

Hem parlat sovint en aquesta columna del discurs del Partit Popular valencià. La defensa dels interessos dels valencians és l’eix bàsic. I també hem comentat que als populars els agrada exemplificar-ho amb el tema hídric. Doncs bé, aquesta setmana ens n’han donat un bon exemple pràctic.

El Congrés dels Diputats ha de veure el projecte de reforma de l’Estatut de Castella –la Manxa. Està pactat en la comunitat autònoma per PSOE, qui hi governa sempiternament, i PP, amb M. Dolores de Cospedal, secretària general a nivell estatal, com a màxima interlocutora. El nou text inclou a l’articulat una data de caducitat –2015– pel transvasament Tajo-Segura. Concepte proposat per Cospedal, per cert.

El Tajo-Segura abasteix una de les conques més deficitàries de l’Estat espanyol. El Segura rega tota l’horta murciana i el sud del País Valencià. Ara per ara, De la Vega i Javier Arenas negocien les esmenes a l’articulat.

La lògica interna manxega recomanava la caducitat de la infraestructura. Però la lògica valenciana no, és clar. Francisco Camps ha amenaçat amb el vot en contra dels diputats populars valencians a l’Estatut manxec si no s’elimina la data de caducitat. Recordem, proposada per la secretària general del seu partit. Ja voldrien els socialistes dels dos costats del Sénia fer una amenaça pareguda!

En una maniobra digna d’un equilibrista, el PP valencià ha aconseguit carregar a les esquenes de De la Vega el pes de l’article i eixir reforçat d’un problema generat pel seu partit. El portaveu del PPCV a les Corts, Ricardo Costa, ha amenaçat amb reprovar la vicepresidenta (recordem, cap de llista del PSOE per València a les generals) si en 48 hores no s’ha pronunciat inequívocament contra la caducitat del Tajo-Segura.

De res serveix ara que el PSPV referme la seua postura protransvasament, ni que el delegat del govern espanyol jure i perjure que el Tajo-Segura està en funcionament i la situació no canviarà: el marc conceptual, de nou, s’ha reforçat. És Camps qui defensa els interessos dels valencians, i si cal s’enfrontarà a qui siga, també amb qui mana al seu propi partit. I és el PSOE qui els ataca. Simple, fàcil, demoledor.

Marató de comunicació: lliçons d'Obama

2009-01-14T13:28:00.004+01:00

El proper dissabte 17 de gener es farà a Barcelona una marató de comunicació sobre les lliçons de la campanya d'Obama. Tindré el gust de participar-hi. Es tracta de, a través de xicotetes píndoles de cinc minuts de durada, tenir una visió el més global possible de la campanya de comunicació política més bèstia que es recorda.

Hi haurà presentacions de gent molt diversa (politòlegs, periodistes, consultors, càrrecs polítics...) amb un nivell molt alt que ens permetran conéixer diferents aspectes sobre la campanya del president electe. Molts dels que parlem som gent d'Els 16 de Washington.

La meua intervenció versarà sobre l'espot de 28 minuts que la campanya d'Obama va comprar en les principals cadenes de televisió a nivell nacional l'últim divendres de campanya en prime-time. El podeu veure ací baix.

Ací teniu el timing de la marató:

10:00 Albert Medrán: Benvinguda
10:05 Juan Victor Izquierdo: Les fortaleses d'Obama
10:10 Pau Canaleta: David Axelrod
10:15 Marta Albes: Els valors en el discurs
10:20 Albert Medrán: La força del “We”
10:25 Carlos Gómez Canvi: campanyes emocionals vs campanyes de fets
10:30 Guillem López-Bona Font: Grassroots
10:35 Rubèn Novoa: Fundraising
10:40 Antoni Gutiérrez-Rubí: El logotip
10:45 Sílvia Majó: Els correus electrònics de barackobama.com
10:50 Marc Pallarès: La música i els músics
10:55 Xavier Peytibí: La campanya per telèfon mòbil
11:00 Pausa-cafè
11:10 Marc Cortés: Twitter i interactivitat
11:15 Montse Prats: L’arquetip femení en les xarxes de poder/relació d’Obama
11:20 Toni Aira: Jon Favreau i els speechwriters
11:25 Vicent Martínez: L'espot de 30 minuts
11:30 Carlos Guadián: Monitoritzant la campanya
11:35 Marc Teixidor: Change.gov
11:40 Carles Puigdemont: La influència Obama a casa nostra
11:45 José Rodríguez: Impacte a la blogosfera espanyola
11:50 Lourdes Muñoz: Obama, lliçons de gènere
11:55 Joan Riera: Tema a confirmar
12:00 Antoni Gutiérrez-Rubí: Conclusions i comiat

Evidentment, esteu tots i totes més que convidades. Ens hi veiem!

Alarte ja té la foto

2009-01-09T19:12:00.002+01:00

Coincidint amb la ressaca dels Reis, els màgics de l'Orient li han deixat a Alarte la foto que feia temps que buscava, que no és altra que la reunió de tu a tu amb Francisco Camps. La imatge és nítida: un i altre, l'un contra l'altre. Alarte ja és el líder del PSPV-PSOE, ja té tota la legitimitat per enfrontar-se a Camps en 2011.

Algunes coses han canviat a la marca socialista valenciana. Ferraz s'ha implicat molt més amb el nou secretari general que en anteriors ocasions, quan si ho feia era per obstruir o directament torpedinar els resultats dels congressos. Que li ho pregunten a Joan Romero. De la mà de Leire Pajín, amb qui Alarte té una UTE no se sap si temporal, l'aparell del PSOE està amb l'alcalde d'Alaquàs. I Moncloa també. La Delegació del Govern, amb Ricardo Peralta al capdavant, comunica molt més i millor que fa deu mesos. Alguns pensen que ja era hora.

El procés de control intern del partit avança, no sense entrebancs. La consigna és destruir les estructures clàniques per evitar-se problemes. La nova organització provincial ho facilita molt més que la comarcal.

Però tot i aquests punts a favor el principal problema d'Alarte és, sense dubte, de discurs. Hem parlat en alguna ocasió de la sòlida construcció (almenys fins ara) del discurs popular: prosperitat i defensa dels interessos dels valencians. Els adjectius atribuïts als socialistes són els oposats: submissió al PSOE i anar contra el progrés dels valencians. Ahir, més d'un va veure en les posicions d'Alarte un gir en la política hídrica: ells estan a favor del transvasament Tajo-Segura i no es responsabilitza de les posicions anteriors en temes d'aigua. S'estan obrint a un possible transvasament de l'Ebre? El temps dirà.

El seguidisme de qui mana és una tàctica perillosa quan no suïcida. El PP manté permanentment en agenda l'Ebre perquè li dóna vots. Seguir la corrent, mai millor dit, et pot arrastrar. Millor faria Alarte en dibuixar una alternativa en comptes d'apuntalar les postures del Consell. Això fa més fort al Consell, no al PSPV-PSOE.

PS: Recomane a tothom que observe la foto de l'encaixada de mans. Inclús la gent que no coneix les cares d'un i l'altre sabrà distingir perfectament qui és el president i qui el convidat. Qüestió de comunicació no verbal.

Un nou any mogudet... Obama, Ibarretxe, Touriño, Zapatero

2009-01-03T13:14:00.007+01:00

Bé, ja tenim un nou any. 2009 li diuen. Poca broma, el que ens espera.

2009 és l'any en què Barack Obama serà nomenat president dels Estats Units. No, no aniré a la presa de possessió, amb les eleccions de moment ja fem. A veure si quan la reelecció ens podem escapar al gener... No té Obama un panorama fàcil: crisi galopant, desconfiança als mercats i dependència energètica a nivell intern. En política internacional, més enllà del terrorisme, Israel li dóna la benvinguda arrassant Gaza. "Bones, es vosté el nou president dels EUA? Doncs vosté serà el canvi, però ací seguim tots igual d'encabronats", li han dit uns i altres. L'avantatge és el senyor que tenia abans, el que esquiva sabates. El desavantatge, com sempre, les expectatives. No faria mal en rebaixar-les. Fins ara, a nivell d'estratègia, està sent impecable. Però la festa no ha ni començat.

Més a prop de casa, tenim un escenari impensable: eleccions al Parlament basc i al Parlament gallec el mateix dia. Així ho ha volgut Ibarretxe. Així tota la maquinària del PSOE s'ha de dividir entre ajudar Touriño a mantenir un govern autonòmic de coalició o ajudar Patxi López a l'assalt d'Ajuria Enea. Els socialistes i nacionalistes a Galícia pareix que ho tenen coll avall: una coalició governamental raonablement estable, tendència a una lleugera alça tots dos integrants. Però no se sap com afectarà la ingerència basca en els issues de campanya gallecs. I amb tots els elements a la mà les diferències són tan justes que ningú es pot jugar massa diners.

A Gasteiz, la cosa pinta misteriosa. El PSE està convençut que guanyarà i podrà governar. És la principal missió de ZP des de Moncloa, la campanya fa temps que ha començat i s'hi estan deixant molta pasta. I no està sent roïna. Enfront hi ha un PNB que veu seriosament amenaçat el seu govern però al que li queden cartes per jugar. En tot cas, hi ha encara massa incògnites: hi haurà llista de l'esquerra abertzale? Legal, ho dubte. Què farà eixa massa de votants? Qui dominarà la campanya a nivell de temes? Què farà el PP? Li funcionarà a EA l'aposta (per mi estratègicament encertada) pel pol sobiranista?

En fi, seguint la tradició de turisme electoral espere poder presenciar en directe almenys una de les dues eleccions. I si es pot fer una excursió a la campanya de l'altra, millor encara.

Mentrestant, Zapatero segueix sense acabar de quallar. 2009 serà un any dur i difícil, de crisi forta, i caldran respostes. Millors que fins ara, que no s'ha aconseguit treure aquesta sensació d'improvisació i certa frivolitat. Es pot comunicar més i millor, Zapatero!

I ja a casa nostra... a Catalunya la vergonya del finançament ja cansa en excés. És un exemple més de la mediocritat de les estratègies dels governants i opositors. El dia passa any empeny no és una aposta de futur engrescadora. I per què hi ha abstenció, es demanen. I mentrestant la inestabilitat institucional es fa perenne. Poc trempador, la veritat.

I al País Valencià hi ha preguntes. S'accelerarà el cas Fabra? És igual, s'ha demostrat que no influeix. A mi em mereix més atenció el filó obert per la Plataforma per l'Ensenyament Públic en el seu enfrontament amb Font de Mora i el Consell. Esperem que les festes nadalenques i les tàctiques dilatòries no afecten l'envit, que pot eixir molt bé.

De moment, ja està bé. Espere desenvolupar els temes apuntats en més profunditat. Com a primer post de l'any, no està malament, no?

Font de Mora, no n'hi ha prou

2008-12-19T10:19:00.002+01:00

Aquesta setmana al crònica...

Els últims dies hem vist com el conseller Alejandro Font de Mora reculava i retirava (tècnicament, una moratòria) l’ordre per impartir Educació per la Ciutadania en anglés. Però no n’hi ha prou. No cal malinterpretar aquesta frase: la Plataforma per l’Ensenyament Públic ha fet una feina fantàstica, amb un esforç mobilitzador i una coherència en les idees que han sorprés als confiats governants valencians, que creïen que regien un poble de mesells obedients. Doncs la realitat, cabuda, els ha desmentit. No és així. Gràcies a la feina de molta gent el govern Camps ha patit una derrota ben sonada. La primera, a més.

Però com dèiem, no n’hi ha prou. Comentàvem fa unes setmanes en aquestes mateixes línies que l’assumpte de Ciutadania no era més que la gota que havia fet vessar el got de la maltractada educació pública valenciana. L’ocurrència de Font de Mora i Camps era una frivolitat per fer sonar la cleca contra una iniciativa del govern Zapatero. Però els problemes de l’ensenyament al País Valencià van molt més enllà.

Com també vam comentar, l’abandonament del sistema públic d’educació (així com del sanitari, de transports, d’atenció social…) és fruit d’un determinat model de societat que intenta aplicar el Partit Popular. Si hi ha escoles i hospitals privats, qui puga que s’ho pague, i qui no mala sort. Els diners, a l’hípica, la vela i la Fórmula 1.

Aquesta és l’autèntica guerra, quin model de país volem. Els dels serveis públics abandonats i macroesdeveniments esportius o el d’una educació i sanitat amb recursos i a l’abast de tothom. I per això la gent de la Plataforma no es pot conformar amb una moratòria de Ciutadania en anglés. Cal aprofitar la inèrcia de la mobilització per anar conquerint més terreny i no deixar més eixida al Consell que la dignificació i la dotació suficient de recursos pels centres públics valencians. La batalla de l’educació no ha acabat, ni molt menys, i la guerra pels serveis públics serà llarga i dura.

L'edifici pot caure?

2008-12-05T00:25:00.002+01:00

Article pel cronica.cat de la setmana. I que em perdone Jordi per l'apropiació d'idees...

La manifestació del passat dissabte a València va ser històrica. Cent mil persones protestant contra l'abandonament de l'educació pública per part del Consell. La frivolitat de d'Educació per la Ciutadania en anglès ha esdevingut una gota massa gran per un got que ja estava molt ple. Aquesta és la primera esquerda seriosa en l'edifici monolític que ha construït el PP al País Valencià. Una esquerda en l'àmbit de l'educació que es podria reproduir en altres serveis públics deixats de la mà de déu, com la sanitat, l'atenció a la dependència, la justícia, els transports...

Dèiem que el PP ha construït un edifici. Enmig d'una conversa molt interessant l'altre dia va sorgir la idea que els populars valencians no tenen un programa de govern, tenen un model de societat que apliquen de forma implacable. Amb els seus propis valors que es plasmen a través d'accions concretes. Fins ara aquest edifici social ha estat ben plantat, amb els ciments sòlidament assentats en un terra de beneficis ràpids fruit d'una economia basada, mai millor dit, en el totxo. El totxo i el bon moment de molts sectors empresarials gràcies a una conjuntura de creixement generalitzat. Això permetia, en certa forma, ignorar l'estat dels serveis públics, donat que una gran part de la població podia recórrer al sector privat. D'aquesta forma els diners públics es destinaven a la política de grans esdeveniments, com la Copa de l'Amèrica o la Fórmula 1, que contribuïen a augmentar la sensació de prosperitat col·lectiva.

Però aquesta prosperitat col·lectiva pot tenir les hores comptades. Ja no hi ha totxo, les empreses estan en serioses dificultats, augmenta l'atur. Els serveis públics tornen a ser necessaris. L'educació, després d'anys de rebre per tots els costats, ha dit prou. S'han mogut els ciments i la primera esquerda és gran. Tot indica que després en vindran d'altres. I no cal ser arquitecte per saber que moltes esquerdes poden fer caure un edifici.

Canvis conjunturals o estructurals? (i 3): la fi de les maquinàries dels partits?

2008-12-01T11:21:00.003+01:00

La passada campanya presidencial nordamericana ha viscut una particularitat sobre la qual s'ha de fer menció: cap dels dos candidats eren d'allò que es considera "l'aparell" del partit.

Efectivament, McCain no era un republicà clàssic amb el suport del partit. En certa forma això es pot atribuir a l'actuació de Bush, que havia deixat els republicans amb una situació incòmoda. El commander in chief sortint no podia donar un suport contundent al seu candidat perquè el podia hipotecar. El partit va adoptar una actitud d'espera, amb unes bases estàtiques, i en certa forma això va obligar McCain a fer una tria arriscada pel ticket, amb la desconeguda i vehement Sarah Palin.

Més evident és encara el cas dels demòcrates. El partit apostava obertament per Hillary Clinton. Hi havia una raó de pes: Bill Clinton va dedicar els seus últims esforços des de la presidència en fer-se un partit a mida per preparar-li el terreny a la seua dona en 2008. Tant si guanyava com si perdia Gore aquesta era la idea.

Clinton home va tocar totes les tecles possibles i inclús es va embrutar les mans en la campanya de les primàries, entrant-hi de forma agressiva. Però Obama ho va fer millor i va guanyar contra pronòstic i contra la maquinària demòcrata. Els caps del partit es van anar rendint poc a poc a l'evidència i van apostar pel candidat negre. I tot el partit es va posar al seu servei, tot i que Obama va apostar per fer les coses a la seua manera.

Aquesta última campanya ha canviat probablement la percepció del poder dels comités nacionals dels partits, del DNC i el RNC. Més en el cas demòcrata, però no oblidem que McCain s'ha reivindicat com un maverick, un aventurer solitari.

Precisament les primàries haurien de servir per airejar les habitacions fosques on massa sovint es decideixen les coses en política, posant els interessos corporatius de les cúpules d'uns actors del sistema, com són els partits, per sobre dels mèrits i les capacitats de la gent que ha d'omplir les llistes. Per sort, pareix que en 2008 això no ha passat als EUA, i ha establert un precedent emocionantment perillós.

Algú s'anima a fer un paral·lelisme amb els casos valencià, català o espanyol?

Mira i la ciutat de València

2008-11-28T00:17:00.003+01:00

Aquesta setmana també em ve de gust penjar al bloc el meu article al cronica.cat. Ací va.

El professor d'història és el títol de la nova novel·la de Joan Francesc Mira, que tanca una trilogia encetada ni més ni menys que fa vint anys amb Els treballs perduts i continuada amb Purgatori. Espere amb ànsia poder llegir el text.

Mira és l'intel·lectual valencià viu més important. Destaca particularment en tres camps: la traducció dels clàssics (immensa Divina Comèdia de Dante), l'assaig (la revisió constructiva que fa de Fuster a Sobre la nació dels valencians és imprescindible) i la narrativa. Sense menystenir, ni per un moment, la seua faceta com a articulista, que omple els buits entre obra i obra. Si a tot això sumem un gran compromís cívic amb el seu país el resultat és un d'aquells personatges imprescindibles que són ben escassos.

Que Mira traga una novel·la ens permet gaudir de les seues paraules a les entrevistes de promoció. Destil·la lucidesa analítica i intel·ligència en tot allò que diu. Arran de les reflexions del protagonista d'El professor d'història, aquests dies l'escriptor parla molt de la seua relació en la ciutat de València, aquesta València actual que ens fa sentir estranys a alguns nadius però que tant agrada a tanta gent, pel que pareix.

Molts valencians tenim una relació amor-odi en el nostre cap i casal. Com a capital ha de ser l'ariet del país, l'avantguarda cultural, conceptual, política i econòmica. I en certa forma ho és, però més bé de la part del país que menys ens agrada. I per això ens veiem obligats a estimar-la i no podem evitar odiar-la. Patim certa esquizofrènia en aquesta relació.

Si la generació de Joan Francesc Mira, formada per autèntics homenots com ell, hagués reeixit amb el seu projecte de país, hui en dia València seria una ciutat diferent, moderna, culta i arrelada a la seua terra, en compte de ser un monument a la buidor, la frivolitat i la coentor, feta a imatge de la mediocritat dels seus dirigents. Les generacions següents ho haurem de seguir intentant.

(Em permet també enllaçar l'entrevista a Vilaweb TV)

Canvis conjunturals o estructurals? (2) La forma de fer campanyes

2008-11-19T11:37:00.003+01:00

El segon post sobre els canvis va dedicat a la meua part preferida: les campanyes electorals. És evident que l'equip d'Obama ha innovat, bàsicament pel concepte que ja hem esmentat diverses vegades: la utilització estratègica d'internet i les xarxes virtuals no només com a altaveu d'un missatge, sinó com a element catalitzador de la maquinària de campanya.

Les campanyes es diuen així perquè tenen molta semblança en les campanyes militars. Doncs Obama ha utilitzat una arma que McCain ho ha sabut explotar. Això li ha donat una avantatge en voluntaris, found raising i impacte social. Obama tenia aviació i McCain cavalleria.

Però, quina lectura o aplicació d'aquest canvi, que sí que estic segur que és estructural, en la forma de fer campanyes es pot fer des del nostre context polític? Com es poden fer campanyes estil 2.0 ací? De moment, no es pot.

Fins ara hem tingut alguns exemples, manifestament insuficients, d'utilització de les eines de la xarxa per la gestió d'una campanya. El problema és que ningú ha apostat per la xarxa per a fer política. S'ha utilitzat internet per difondre missatge (i poc), però no com a element central en la planificació i execució d'una estratègia. Ningú s'ho ha cregut encara ni hi ha invertit diners.

Però com implicar en política a certs sectors poblacionals si no és a través dels nous mitjans? Mirem qualsevol estudi de mitjans i veurem quin és el l'activista d'internet tipus: jove o mitjana edat, acadèmicament preparat, opinions formades, progressista i potencialment abstencionista. En definitiva, material de primera qualitat.

I a aquesta gent no hi arribaràs per un mailing. Són (som?) gent acostumada a compartir informació, no a rebre-la i repicar-la. Amb cultura participativa i no d'obediència cega. Comunicació bidireccional i no unidireccional. 2.0 i no 1.0. Però el problema és que tenim uns partits polítics i unes administracions que no arriben al 0.5. Si hi ha poca voluntat d'informar, quina n'ha d'haver de compartir en xarxa?

Si el medi és el missatge, com deia McLuhan, actualment hi ha un missatge que no s'està donant, perquè hi ha un medi que no s'està utilitzant. Fins quan s'obviarà aquest fet?

Canvis conjunturals o estructurals? (1) La fi del mite WASP

2008-11-17T11:44:00.006+01:00

Amb aquest encete una sèrie de posts sobre com s'han desenvolupat la campanya i les eleccions als EUA i les conseqüències que poden tenir sobre el futur.

Començarem pel que crec que pot ser la fi del mite WASP (White Anglo Saxon Protestant). Els WASP són la classe (definició laxa i poc científica que em permetreu) que ha marcat la pauta als Estats Units des de la seua fundació a finals del XVIII. En tots els aspectes: són els fundadors de la nació, sempre han sigut el poder econòmic, l'avantguarda social i evidentment sempre han controlat la política nordamericana. Només un president s'escapa de la definició WASP, bàsicament per la religió. J.F. Kennedy era catòlic.

Però a la vista dels resultats del 4-N això podria canviar. No m'estic referint tant al color de la pell del proper president (que també), sinó a qui ha donat la presidència a Obama. Per primer cop, una equació estranya de negres, hispans, pobres i joves ha donat com a resultat un president dels EUA.

Només el 41% dels homes blancs i un 46% de les dones blanques han votat Obama. I això inclou als catòlics descendents d'irlandesos i italians, que no són pocs. McCain guanya per golejada en aquest segment poblacional. Obama arrassa en tots els altres en percentatges brutals. I l'augment de la participació ha vingut per aquí: les minories.

Quines conseqüències s'hi podrien derivar? Què significa que sectors de la població que fins ara no participaven del procés polític? Si decidia només la classe mitjana blanca, temes com la seguretat social universal i altres prestacions socials no estaven en l'agenda política (almenys la realitzable), per no parlar de polítiques redistributives. Però i ara?

Els sectors que han fet president Obama tenen el pes electoral suficient per reclamar un gir en la forma de fer política. Han dit "estem ací i ara ens heu d'escoltar". Es faran escoltar? Els escoltarà Obama?

D'això depèn en bona part que d'ací a quatre anys aquests sectors es tornen a implicar en un procés electoral. Serà un canvi conjuntural o estructural?

(Post inspirat en una conversa amb el consultor Roberto Izurieta a la George Washington Universtity. Hi ha gent que et dóna claus per entendre algunes coses. Gracias Roberto)

Article al Crònica

2008-11-14T10:26:00.003+01:00

Per desengreixar una miqueta sobre les eleccions als Estats Units, que encara em queda corda, copie ací l'article al cronica.cat d'aquesta setmana. A vore si generem un poc de debat!

Compromís, un pas més cap al bipartidisme

Aquesta setmana, amb la dissolució de facto del grup parlamentari, s'ha escrit l'última pàgina de la història de Compromís pel País Valencià, una coalició que ningun dels seus integrants principals se la creia excessivament. Un cop més, a la política valenciana el tacticisme s'ha imposat a l'estratègia a llarg termini i la conseqüència més immediata és que estem a les portes del bipartidisme absolut a les Corts Valencianes, amb la pèrdua de legitimitat representativa que això significa.

No es pot fer una coalició electoral si no hi vols ser. No es pot fer una coalició electoral si no la vols vendre. No poden haver més filtracions a la premsa que reunions. No es poden llençar missatges contradictoris a tort i a dret. No es pot ser incoherent amb les polítiques municipals de cada partit. No pot anar de cap de llista qui més ha fet per boicotejar la coalició. No es pot fer una no-campanya electoral. No pot ser que al primer dia el grup parlamentari salte pels aires. Així no es fan les coses.

El Compromís ha sigut un nyap enorme que ha fet molt per instal·lar en certs sectors socials valencians un desconcert i desànim que costarà de treure. Els fets no tenen marxa enrere, però no estaria de més que algú en prengués nota i no es repetiren errors garrafals. Si algú ha d'assumir responsabilitats o no, això és cosa dels partits i les seues executives. Però el que és evident és que l'electorat i la societat valenciana reclamen estratègies clares i missatges nítids que oferisquen alternatives i solucions, tant pel que fa a la formulació d'un model exitós de societat com a les qüestions més palpables del dia a dia.

Tant el nacionalisme com l'esquerra al País Valencià han d'apostar per refer el seu discurs i oferir respostes si volen sobreviure políticament. La imatge penosa i lamentable que ha ofert el sainet del Compromís ha de servir per extreure lliçons col·lectives. Deixar de fer de la política un pati d'escola i començar a fer política, amb majúscules. O resignar-se a escollir entre Camps i Alarte en 2011. No hi ha volta de full.

Algunes claus de la campanya

2008-11-12T13:17:00.005+01:00

En un post anterior vam comentar el paper dels joves i Internet com a catalitzador de la campanya d'Obama, però evidentment han hagut altres causes per la victòria del candidat demòcrata. N'esmentarem algunes, moltes de les quals estaven ben presents en les converses que he pogut mantenir amb gent més que interessant a Washington DC.

El camp de joc. A les exit polls era evident que l'issue principal de la campanya havia estat l'economia, en un context de crisi ferotge. Ni Iraq, ni terrorisme, ni política internacional. Economia, amb una classe mitjana en moments difícils que necessita una música que li agrade.

El passat recent. Totes les persones de l'àmbit republicà que hem parlat han coincidit en afirmar que la presidència de George W. Bush ha estat la pitjor de la història dels Estats Units. Per això l'esforç d'Obama de vincular McCain amb el president, i també el del senador d'Arizona per desmarcar-se'n.

Sarah Palin. El temps ha demostrat que l'elecció del ticket republicà no ha sortit efecte. Els republicans moderats (hi ha més dels que sembla) es van tirar les mans al cap. La qualitat política de Palin s'ha revelat més bé baixa. Però atenció, això s'ha sabut amb el temps. L'aposta ha estat atrevida i això se li ha de reconéixer a McCain.

El finançament. Obama ha recaptat 650 milions de dòlars. Tenir més peons permet col·locarlos a més llocs i dispersar les tropes del contrari. Obama ha obligat McCain a fer campanya fins i tot al seu propi estat, Arizona, per por a perdre'l. Això l'ha obligat a desviar recursos de llocs com Ohio, Pennsylvania i Indiana.

En una de les converses que vam tenir, un reputat consultor ens va fer notar que una empresa amb uns ingressos per vendes de 650 milions de dòlars té un valor aproximat de 3250 milions de dòlars (si el volum de vendes representa el 20% del valor total. És el que vaig entendre, no sé massa d'economia!). L'equip d'Obama ha creat una empresa que val més de tres mil milions de dòlars en menys de dos anys i partint de zero. I l'alt percentatge de donants que aportaven quatitats xicotetes cada poc temps permetia una entrada regular d'efectiu.

El funcionament. La campanya d'Obama estava ben ensamblada i amb molt de greix a les articulacions. Ha funcionat com un autèntic rellotge, i no era fàcil coordinar a més de milió i mig de voluntaris. Alguna gent l'ha definit com la campanya perfecta, sense errades. Només va tenir un moment dubitatiu als primers moments de l'efecte Palin, però per sort o per una decisió correcta de no dir res la candidata a vicepresidenta es va acabar retratant ella soleta.

L'estratègia. Molta recaptació, temes de campanya beneficiosos i una maquinària que funciona no valen de res sense una estratègia correcta, coherent i perdurable en el temps. I l'estratègia d'Obama ha estat perfecta des del primer dia. Va començar la campanya presidencial a les primàries: jo represente el canvi que entre tots hem de construir. Tots els missatges enquadraven a la perfecció en aquest dibuix. Funcionava igual contra Hillary, Bush o McCain. I atenció: el canvi implicava a les minories, que li han acabat per donar la presidència a Obama.

Això contrasta amb una estratègia més bé canviant de McCain. Country first és un lema que poc ha de veure amb Joe the Plumber, per exemple. Dos elements centrals de la campanya que són incoherents entre ells.

El candidat. Més enllà de jove, dinàmic, empàtic i atractiu, Obama és una persona que desprén intel·ligència amb tot allò que fa. Sobretot en un detall clau: s'ha sabut rodejar de gent encara més intel·ligent que ell. Per a mi això és la màxima demostració de capacitació. Si no hi entenc d'un tema, posaré algú que hi entenga. L'equip del candidat ha estat format per referents de les campanyes, l'estratègia i la comunicació. A Obama mai li ha importat si abans eren gent dels Clinton o de qui fos. Si eren bons havien d'anar amb ell.

Bé, aquestes són només algunes claus que sumades a la mobilització dels joves i voluntaris i a la utilització inteligent de les xarxes virtuals han acabat per conformar una equació de victòria. I cal afegir que la campanya de McCain no ha estat dolenta del tot, al contrari. Però s'han enfrontat una bona campanya del segle XX contra una campanya quasi perfecta del segle XXI.

Un cop tornat

2008-11-11T17:00:00.002+01:00

Ja fa 24 hores que he tornat a casa. El jet lag encara apreta fort, no sé ben bé en quin dia estic, després d'haver dormit tantes hores. De fet, entre les hores perdudes a l'avió i les dormides, m'han furtat un dia sencer!

L'estat de xoc encara continua, ajudat per la boirina mental. Només recorde que un dels últims dies de viatge, mentre assistia a una conferència sobre les claus de la campanya recentment acabada, vaig apuntar a una llibreta el llistat de posts que volia fer sobre coses diferents. En són molts, tot seguit copie la llista, que no va per ordre d'importància:

- Algunes claus de la campanya, un cop sabem que ha guanyat
- Saber interpretar el canvi
- Gent interessant que he conegut
- Canvi estructural o conjuntural? (aquest post té tres parts, mínim)
- Lliçons americanes
- Nascuts per ser lliures

Els propers dies miraré d'anar tatxant cosetes del llistat. Incompliré un dels criteris més importants dels posts, que és el d'actualitat, però mira, la vida és dura.

De moment, només fer-vos partíceps de la brutalitat de viatge que he viscut, fantàstic, intens, que ha servit per aprendre moltes coses, per conéixer gent interessant i per mantenir converses que recordaré durant molt de temps. Ah, i a més hem fet turisme del clàssic i m'he comprat un iPod.

Com no, agraïr als altres 15 de Washington aquesta experiència. A tots ells dedique el següent vídeo, abans de fer un següent post ja més seriós:

Obama, el moviment

2008-11-06T01:40:00.003+01:00

Gran part de l'interès del viatge a Washington que estic disfrutant i que mai agrairé prou el haver-ho fet és la candidatura d'Obama a les eleccions. Ras i curt. Com s'ha creat el fenomen Obama, com actua i com ha aconseguit que un negre demòcrata guanye les eleccions.

Obama no és un candidat. Obama és un moviment. Cal apreciar bé la diferència. No és John Kerry, ni tan sols Bill Clinton. La campanya d'Obama marca un abans i un després en la comunicació política perquè ha aconseguit un grau d'implicació popular absolutament inimaginable en cap context. I te n'adones justament quan es converteix en una història d'èxit. Quan veus a milers de persones, majoritàriament joves, concentrant-se en els voltants de la Casa Blanca per celebrar una victòria electoral. Et xoquen les five, t'abracen i t'agraeixen que vages des de Barcelona per viure-ho. Eufòria col·lectiva.

Però per què Obama ha trascendit la seua dimensió de candidat i s'ha convertit en un moviment de masses, millor dit, de molts individus que han treballat activament per la seua elecció com a president? Hi ha moltes claus, moltes. Jo en destacaré dues: trencar per primer cop les estructures clàssiques electorals i canviar la forma de parlar i dir les coses.

La campanya d'Obama s'ha construit absolutament al marge del Partit Demòcrata. Ha renunciat voluntàriament a ser el candidat demòcrata, millor dit, només demòcrata, per esdevenir el candidat dels joves, dels antiguerra d'Iraq, i també dels que encara creuen que el somni americà, el tan manit American dream, és possible i significa l'autèntic motor del progrés dels EUA com a projecte de futur. Perquè si una cosa he entès al viatge és que els EUA no són un país, són un projecte basat en la realització col·lectiva. Un projecte d'èxit, per cert. Aprofundirem un altre dia en això.

Recuperant el fil del post, un candidat que parlava directament a molta gent, fermament posicionat en uns valors que trascendeixen les divisions entre partits.

El segon factor és el canvi de forma de dirigir-se al ciutadà-elector. Construint la seua base d'activistes entre els joves, Obama ha aconseguit mobilitzar unidireccionalment a tota una generació. Com? Parlant-los en un llenguatge que entenen i utilitzant els canals adequats. Llenguatge allunyat de les convencions i xarxes socials virtuals. Evident al mateix temps que innovador. Deixes de tractar a l'elector com un simple comprador de producte, li demanes la seua participació i implicació directa en un projecte que també depèn d'ell. El lema és Change WE can believe in. Nosaltres. De tu a tu, ajuda'm, podem. I això ningú ho havia fet mai. En certa forma, campanyes 1.0 contra campanya 2.0. Xarxa, compartir, no rebre i obeir.

Després d'aquests dies tan brutalment intensos se'm queden desenes d'històries, anècdotes i reflexions que fer. Miraré d'anar-les postejant, encara que siga en moments poc mediàtics. Sobretot quan torne i no puga dormir pel jet lag.

Per acabar aquest post, encara en estat de xoc, vos dic que viure un moment històric en primera persona ha estat una de les millors decisions de la meua vida.

Salut!

First days

2008-11-03T16:15:00.002+01:00

Gent! Salutacions des de Washington DC. Avui ens hem empanat una miqueta i encara estem a l'hotel, postejant i alimentant els nostres espais 2.0.

Dia intens ahir. Patejada immensa de l'hotel a la White House, l'obelisc, el llac reflectant, el Lincoln Memorial, Vietnam Memorial, National Archives -amb la Constitució, la Carta de Drets i la Declaració d'Independència...

Veient aquestes coses s'entén molt bé el relat dels Estats Units com a projecte. Quan estàs mirant a l'estàtua enorme del Lincoln (que té connotacions molt hel·lèniques, per cert), et gires i veus la línia amb el memorial de la Segona Guerra Mundial i l'obelisc de fons, saps que el Capitoli està més enllà, i ho veus clar. Aquesta gent té relat, se'l creu i l'explota. I és la clau de l'èxit. Les bases estan clares, hi ha consens, i això els permet liderar sense complexos.

Quin és el relat i el projecte d'Espanya? Quin el de Catalunya? Quin el del País Valencià? Sense les bases, no hi ha res.

(Perdoneu la brevetat, m'hagués agradat més profunditat, però poc temps i molta cua als ordinadors)

Five days for the trip

2008-10-27T11:47:00.003+01:00

Val, sí, feia temps que ja no deia res, però l'estrés és dolent per a tot.

Com alguns sabreu, en cinc dies té prevista l'eixida l'expedició Els 16 de Washington, eixa mescla de friquisme, professionalisme i academicisme que anem als EUA a seguir les eleccions a la presidència dels Estats Units. Elecció que serà històrica, passe el que passe, i li ho podrem contar als néts.

En tot cas, l'expedició ens hem dotat d'un nou mitjà de difusió, el bloc Els 16 de Washington. Allà ens podreu seguir, esperem que dia a dia, moment a moment. Ens emportem els portàtils, que per alguna cosa ho són, de portàtils.

Recordeu que també tenim twitter, alguns. Us en faig una relació al lateral.

Espere que en aquests cinc dies de tensa espera, entre fer-se la maleta i seguir els trackings de Gallup i els calculadors electorals de la CNN i el Washington Post, tinga temps per escriure algunes impressions.

Presentació del llibre Històries de l'illa sense costes aquest divendres

2008-10-22T00:28:00.003+02:00

El proper divendres 24 tindré el plaer de presentar a Barcelona el llibre "Històries de l'illa sense costes", del meu amic i castellonenc de pro Miquel Torres.

Em fa especial il·lusió en primer lloc perquè és amic meu, i això sempre fa gràcia. Però és que, un cop llegit, crec que li estic presentant el llibre a un valor a l'alça de la la literatura catalana, sincerament.

A mi sempre m'han agradat els relats breus. Pedrolo, Monzó i tants altres. M'agrada com hi ha gent capaç de condensar una història en poques planes, on s'inclouen reflexions, vivències, personatges... En pocs paràgrafs, una història sencera on entens els protagonistes i perquè fan el que fan. Com em sembla tremendament difícil, ho admire.

Doncs Històries de l'illa sense costes, al meu entendre, agafa el millor d'aquesta tradició de narrativa breu. Té un aire fantàstic, oníric, de ciència-ficció. Però tot i estar basat en situacions irreals, les vivències són plenament humanes i inclús les reflexions són reconeixibles per tots nosaltres, tan normals.

Vaja, que us el recomane de bona gana. A més, pels amics del mitjà internet, Miquel ha posat en marxa un bloc perquè hom puga llegir alguns dels seus relats i comentar-los, si li ve de gust. Un llibre una mica 2.0, o potser 1.5...

Evidentment, esteu totes i tots convidats a la presentació. Divendres 24 d'octubre, 19.00 hores, Espai País Valencià (c. Verdi, 174, baixos). Hi haurà l'autor, esclar. Després de la presentació farem una "picaeta" i comentarem la jugada.

Vos espere!

Il fare politica

2008-10-10T12:28:00.005+02:00

Ahir vaig anar al Verdi Park a veure, dins "El documental del mes", Adéu Revolució, (Il fare politica) (Hugues Le Paige, 2005). Tracta de la relació de quatre persones de Mercatale, un poble de l'anomenada Toscana Roja que en la postguerra li deien "la Piccola Rusia", amb la política i la militància al Partit Comunista d'Itàlia.

És un film molt interessant, i que tot i que se centra més en els personatges que en el partit o la discussió política, serveix per observar el procés de descomposició del PCI, el partit comunista més important d'Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial. El documental es fixa en com viuen la política aquestes quatre persones, que de compartir militància i plantejaments en 1982, emprenen camins ben diferents fins 2005, any d'edició de la pel·lícula. És un procés paral·lel a la desaparició dels pòsters de Ho Chi Minh i Lenin de la Casa del Popolo.

Recordem que el PCI es va refundar en caure el mur de Berlin per transformar-se en el Partito Democratico della Sinistra (PDS), que després esdevindria el Democratici di Sinistra. En el camí van perdre l'escissió Rifondazione Comunista. Les diferents marques han anat formant part bastant assíduament de les coalicions d'esquerres que s'han enfrontat a Silvio Berlusconi, amb diferent sort.

Dels quatre protagonistes del documental, només un continua militant a DS en 2005. La resta han deixat la militància activa en gran part pel canvi de concepció de la manera de "fare politica", per la substitució dels partits de masses, que eren una eina potentíssima de socialització i participació comunitària, per una militància passiva que tres dels nostres protagonistes no accepten de cap manera. I això que com diu Carlo Giuntani, un dels personatges, és més fàcil continuar que deixar-ho. Perquè tots tenien el compromís i la participació política a l'ADN personal i no és fàcil canviar-ho.

És bastant recomanable, en definitiva.

Nova col·laboració a cronica.cat

2008-10-10T12:22:00.002+02:00

Aquesta setmana he engegat les meues col·laboracions periòdiques amb el diari digital cronica.cat. La veritat és que em fa bastanta il·lusió. Si tot va bé, cada dijous em podreu llegir opinant sobre l'actualitat del País Valencià.

De moment, el primer article, com no podia ser d'altra manera, parlava sobre el Nou d'Octubre.

El podeu llegir si cliqueu ací.

US Elections: un sopar en joc

2008-10-08T12:53:00.005+02:00

Tinc un sopar jugat en ma mare a què Obama guanya les eleccions. Ella manté que un afroamericà encara no pot arribar a ser president de la primera potència mundial. Ens el vam jugar fa cosa de mes i mig, quan la cosa no estava molt clara, però el dissabte passat li vaig dir mig en broma que anara preparant uns eurets perquè la cosa està decantada.

Decantada, sí, però no solucionada. Això només ho sabrem el dia 4 a la nit, la matinada a la costa est (de la península). Tot i això, a vint i escaig dies de l'election day, tots els indicis apunten a la victòria demòcrata.

Així ho diuen les enquestes i experts com Karl Rove (principal assessor de Bush, dit l'Arquitecte). Obama està fregant, si no ha traspassat ja, la tanca dels 270 vots electorals. Podria permetre's el luxe de perdre a Ohio i Florida i encara així guanyaria el matx. El debat d'ahir, amb una clara victòria del senador d'Illinois, probablement accentuarà la tendència els propers dies.

Podríem inclús viure el fenomen conegut com a "bola de neu": quan és molt evident la victòria d'un contendent, molta gent tendeix a donar suport al probable guanyador per raons d'acceptació social. Si és així la derrota de McCain podria ser escandalosa.

Però algú creu que en més de vint dies la maquinària republicana no reaccionarà? Jo no. Encara queda partit per jugar. Ho han demostrat els últims atacs a la integritat patriòtica d'Obama. De moment poc efectius, però i si hi ha noves dades, nous fets que abonen aquesta idea? Hi ha temps suficient per instal·lar-la al subconscient col·lectiu. I si no és aquesta, alguna altra carta quedarà per jugar al partit de l'elefant.

Perquè de moment, la veritat, estan fent una campanya realment fluixa, que a més no s'ha vist beneficiada per la crisi financera nordamericana. El plantejament de referèndum sobre la figura d'Obama no ha quallat, Sarah Palin és un bluff, McCain ha patinat greument amb economia i els cara a cara no han servit els interessos republicans.

La campanya de Barack Obama ha viscut de la inèrcia de les primàries i s'ha fet més clàssica. Tampoc han destacat els seus moments brillants, però amb el vent a favor a cops més val no moure's i no arriscar.

De totes maneres, jo encara espere un cop d'efecte republicà. Em resistisc a creure que ja no hi ha partit quan tot just estem a meitat de la segona part. El sopar encara no el done per guanyat.

Washington DC: falta un mes

2008-10-01T18:24:00.004+02:00

Només falta un mes. Trenta dies i estaré volant amb British Airways direcció Washington DC via Londres. Setze persones conformem una expedició de gent de la política i la comunicació per viure en primera persona les eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica.

Em fa una especial il·lusió per diversos motius. En primer lloc per la companyia. El grup és ben divers en tots els sentits, a nivell professional, geogràfic i també ideològic. Molts d'ells són blocaires, com servidor: Albert, Pau, Ferran, Carlos, Bàrbara, Laia, Marc, Guillem... Un grup de gent del que tens moltes coses a aprendre. Caldrà mantenir les orelles ben atentes i absorbir el màxim de coneixements. Com som tots gairebé igual de friquis de la política, la diversió està assegurada. En definitiva, un grup ben parit.

El gran alicient, esclar, són les circumstàncies de l'elecció presidencial. Tenim dos challengers, cosa ben estranya, i a més un d'ells és negre. I segons el que diuen les últimes enquestes, té moltes possibilitats de guanyar. Podrem explicar que hem presenciat en directe la primera elecció d'un president afroamericà?

A més està el factor Obama. Encara no està clar si ha marcat un canvi de paradigma en la relació entre la política i la ciutadania, però el que sí que és cert és que venint de ben lluny està a punt de ser president. Ha fet la primera campanya d'utilització massiva i estratègica de les xarxes socials virtuals com a element mobilitzador i creador d'opinió. I això de per sí ja és sumament interessant.

A part de la jornada electoral tenim una altra activitat molt interessant: la World Conference of the International Association of Political Consultants, que també serà a Washington DC de dijous a diumenge. Allà els protagonistes ens analitzaran la campanya i els factors clau.

S'estan coent altres activitats, com entrevistes i trobades amb gent de la política i la comunicació, visites al Departament d'Estat, la Universitat de Georgetown i qui sap si alguna sorpresa més.

Vaja, un goig de viatge, amb combinació d'objectius professionals amb aficions personals. Serà de ben segur una experiència inoblidable. I, com no, espere narrar-vos-la a través d'eines com el bloc, twitter i el que es puga.

Caramels enverinats: el cas de Calp

2008-09-30T21:00:00.000+02:00

Després de Dénia, viurem una altra moció de censura a la Marina Alta. Ara és el torn de Calp, tot i que en condicions molt diferents. Si bé en Dénia va ser un cas flagrant de transfuguisme, a la ciutat del Penyal d'Ifach la cosa és ben distinta.

A les eleccions municipals de 2007, el PP va perdre la majoria absoluta. Va empatar a nou amb el PSPV, mentre que el Bloc obtenia dos regidors i el PSD un. Units bàsicament pel rebuig a l'estil urbanístic (recordem, estem a la Marina) dels populars i a un cas de prevaricació a l'adjudicació del contracte de recollida de fem es va establir un govern tripartit a l'ajuntament. L'alcalde és el socialista Luis Guillermo Serna, i el primer tinent d'alcalde és el nacionalista Ximo Tur.

Doncs bé, les desavinences no han tardat gens a aparéixer i la convivència entre socialistes i nacionalistes pareix impossible. Sabedor d'això, el PP ha ofert un caramel enverinat al Bloc, i Ximo Tur l'ha acceptat: l'alcaldia. La moció de censura està molt madura i serà els propers dies, Tur serà alcalde amb els vots dels populars i del PSD.

L'operació pareix pulcra, guanyar una alcaldia amb només dos regidors de 21. Però més bé acabarà sent una gran errada estratègica. S'ha pensat bé el Bloc què està perdent pel camí? La legislatura passada Ximo Tur va ser el fuet de la política urbanística de l'ajuntament popular amb una forta campanya d'oposició. També està el cas de la recollida de fems, ara als tribunals. Tur i el Bloc s'empassen totes les declaracions de la legislatura passada? És molt fàcil percebre el que està passant com una manca de coherència.

I no oblidem que mentre el Bloc de Calp està molt mancat d'experiència al poder, el PP coneix l'ajuntament com si hi hagueren nascut. Després d'anys i anys de poder, saben on són tots els resorts clau per fer funcionar una administració... i per destorbar la tasca de govern d'un aliat. Si els socialistes ja feien difícil la tasca de les delegacions del Bloc, que no podran fer els populars?

I com es gestionarà Urbanisme? El PP acceptarà la política restrictiva que propugna el Bloc o acabarà per imposar els seus criteris?

S'estan fent esforços per vendre el nou pacte, però amb una mica de memòria es veu que alguna cosa grinyola. Ximo Tur serà alcalde, però no està clar a quin preu ni per quant de temps. Hi ha altres solucions menys perilloses i més coherents en cas de no poder compartir un govern. Bàsicament una, l'oposició.

Un nou PSPV-PSOE?

2008-09-29T00:32:00.004+02:00

L'esperat 11é Congrés Nacional ja ha passat i Jorge Alarte és el nou secretari general del PSPV-PSOE. Ha guanyat amb un 51% dels vots, vint sufragis de diferència, a la coalició de Ximo Puig amb Francesc Romeu. El més llest de la classe no ha obtingut premi a una estratègia molt ben portada. Però com Ferraz és Ferraz, les maniobres (lícites) de Pajín han sortit efecte i l'alcalde d'Alaquàs ha eixit guanyador.

De totes maneres, del congrés s'extreuen algunes lectures poc novedoses. El partit va votar dividit per la meitat. Madrid s'ha hagut d'arromangar per poder posar-hi cullerada, i això ha acabat unint sectors del PSPV que poc més tenen a veure que l'alèrgia a Ferraz. La nova executiva té poc més d'un 60% de vots favorables.

En definitiva, un gran deja-vú. Un candidat que ven canvi ha guanyat per poc. Fa un discurs integrador i incopora a un parell de membres d'altres candidatures a l'executiva, que queda lluny del suport massiu. El secretari general del PSOE que anima i dóna suport al nou cap del socialisme valencià. Això ja ho hem viscut, no?

Més enllà, els delegats han rebutjat de forma quasi unànime les parts de la ponència oficial on s'ensumava un gir al centre i el canvi de nom de Partit Socialista del País Valencià per Partit Socialista de la Comunitat Valenciana, en un rampell d'orgull propi. Encara així, la candidatura "valencianista" és la derrotada, i Alarte no és precisament un Pasqual Maragall valencià. Serà la defunció definitiva del federalisme valencianista al PSPV?

De tot això, el temps dirà. I també sabrem si s'aprenen lliçons de la història o si l'home és l'únic animal que ensopega catorze anys en la mateixa pedra.

Francesc Romeu, el més llest de la classe?

2008-09-22T10:56:00.007+02:00

A les portes del congrés del PSPV-PSOE pareix que el panorama intern es va aclarint. O no.

José Luis Ábalos s'ha retirat cua entre cames. Previsible, si més no. Un candidat que ja va perdre en 2000 contra Pla ningú entenia què feia allà. Ni els seus li han donat suport. Buscava, probablement, quota a la nova direcció, i és possible que no obtinga ni això.

Ximo Puig ha demostrat els resorts que encara li queden a una de les famílies més clàssiques del partit, els lermistes, per arribar en posició envejable al congrés. S'ha posicionat de forma inteligent en una corrent valencianista i nítidament socialdemòcrata, recurrint al relat clàssic del PSPV. Però clar, Puig representa els 80 i 90, èpoques passades dubtosament glorioses.

Es diferencia així de Jorge Alarte, qui sempre ha aparegut com a proper a Ferraz, sobretot quan Madrid no ha trobat una Sánchez-Camacho de torn en la persona de l'alcalde d'Elx. Representa la via més insulsa del socialisme valencià: el que fa Ferraz (Pajín) està bé, sensibilitat perifèrica la justa, alguna que altra mesura liberalitzadora tampoc està malament. Pareix el candidat més mimètic amb el PP, per tant, segons els càlculs de la cuina Blanco, el millor candidat. Però per fer fora els populars o els lermistes?

Ana Noguera, que alguns diuen que volia ser Sánchez-Camacho, ha jugat el paper de la construcció del tercer espai. És a dir, mirar qui guanyarà per posicionar-se al seu costat i quedar-se part del pastís. En un principi va apostar pel discurs federalista (quin?) i socialdemòcrata (quin??) de Zapatero, per si colava.

Qui en principi tenia sindicades accions amb Noguera era Francesc Romeu. Formalment no pertany a cap família, no té pecats del passat (per la seua joventut, difícil) i es va presentar com la renovació necessària, la superació dels vicis de l'última quinzena. Avançava la partida i pareixia que caïa en els mateixos errors de sempre: wait and see i a vore en qui em col·loque. Però ha rectificat, no se sap si a temps, i torna a ser l'únic candidat sense suport d'aparell, ni valencià ni madrileny, com ell mateix s'encarrega d'explicar.

Romeu té una gran possibilitat i un gran perill. Per una banda pot eixir ben parat d'un congrés on hauria de reinar el cansament de quinze anys de palos interns, famílies enfrontades i pràctiques mafioses. De fet no cal que el guanye, només en saber parlar al faristol i mirar com es casquen els altres ja li funcionaria a quatre anys vista. El gran perill és -més enllà de no aconseguir els avals necessaris per concórrer al congrés, possibilitat gens menyspreable- que s'acabe comportant com un socialista valencià més i siga un bluff.

De tot plegat ens queden diverses lectures: el PSPV-PSOE no aprèn dels errors. El congrés serà divertit. Zapatero té un problema que no està contribuïnt a solucionar. I, sobretot, la democràcia representativa espanyola demostra que vivim a recer de maniobres internes inconfessables que depauperen la qualitat d'un sistema institucional llastat per una partitocràcia grisa que ens obliga a triar entre els candidats que més convenen a les mentalitats funcionarials de les secretaries d'organització.

PS: Per cert, pels amants de la política cibernètica és molt interessant fer-li un ull a les diferents webs dels candidats. Només se salven Alarte i Romeu, la resta són blocs que volen fer passar per llocs web. Particular atenció mereix la tàctica de posicionament a Google de Romeu: cerques el nom del candidat que cerques, l'enllaç patrocinat és el web de Francesc Romeu.

Felicitat

2008-09-21T06:49:00.002+02:00

Un dels meus millors amics, Gerard, un germà com aquell que diu, ha segut esta nit pare d'un xiquet que li diuen Marc. Ha pesat 3,4 quilos i és guapíssim. Ha eixit a la mare, Rosa. És el primer amic-germà que té un "nano" de la quinta 99 de Periodisme UAB. Serà un xaloner com déu mana.

Quan m'ho ha dit no he pogut més que plorar d'alegria, literalment, pels pares, per tota la família que el rebrà i per tots els amigatxos que ja tenim un xiquet al que malcriar. Val, sí, m'he posat tendre, però és que és boniquet, boniquet, i això que només l'he vist en fotos.

Són d'estes coses que t'omplin d'alegria i no pots més que expressar-la per tots els mitjans possibles. I el bloc és una d'elles.

Res, volia compartir este moment de joia en tots vosaltres.

Enhorabona pares!

La causa dels meus mals ha finalitzat

2008-09-19T12:57:00.005+02:00

Ací teniu el per què fa tres setmanes que no piulava al bloc. Ara promet tornar i en més força!

Touriño, exemple d'escenificació

2008-08-28T19:50:00.004+02:00

Deixem per un segon el fragor de les eleccions nordamericanes i centrem-nos en una realitat més propera, però alhora poc coneguda: Galícia. Alguns ja sabeu que li tinc una especial estima al país atlàntic i sóc seguidor fidel de la seua actualitat.

Feia setmanes, si no mesos, que es parlava d'un possible avançament electoral a Galícia. Pel que sembla, era l'opció preferida pel PSOE federal, encapçalat pel gallec José Blanco (rival de Touriño al si del PSdG), temerós de les conseqüències de la crisi. Touriño n'era reticent, en principi. El BNG, soci de govern, tampoc n'era partidari, i el PP volia retardar-ho al màxim per si en uns mesos de crisi es capgirava la seua tendència al declivi.

Els rumors anaven augmentant i cada cop, sempre segons premsa madrilenya, s'acostava més l'opció avançament. Doncs bé, avui Touriño ha fet pública la seua decisió, i ha estat una acció comunicativa planificada i executada a la perfecció.

La compareixença pública no s'ha fet a la seu de l'executiu, sinó a Monte Pío, residència oficial del president. Darrere el faristol es podia veure una fantàstica vista de Compostela, que pels que no l'heu disfrutat és realment preciosa, amb un sky-line coronat per la Catedral de Santiago. I què ha dit Emilio Pérez-Touriño? Que no, no hi ha eleccions avançades, els interessos de país de Galícia no ho aconsellen i que ell, com a president de la Xunta, no pot pensar en debats partidistes i càlculs electorals i ha d'actuar amb responsabilitat.

L'escenografia i el missatge parlen amb claredat: Touriño és el president de la Xunta i d'ell i només d'ell depèn la decisió de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Posant els interessos de país per sobre del seu partit (i l'opinió de Ferraz-Blanco) demostra que està a l'alçada del càrrec de màxim dirigent, no accepta ordres de ningú i marca la pauta. Es destaca per sobre els socis de govern i lapida les crítiques del PP. Touriño mana i domina la situació perquè és el president.

En definitiva, una actuació comunicativa impecable. Tan impecable que algunes veus parlen que el tema de l'avançament ha estat un muntatge per reforçar la imatge institucional del president, opinió que pot semblar conspiranoica. Siga o no així, la posada en escena i el missatge d'avui és un exemple de com comunicar amb eficiència.

Per cert, recomane aquesta crònica de Vieiros que em sembla un exemple de bon periodisme, amb informació, claus per entendre-la i redacció ben feta. Enhorabona al redactor o redactora.

Joe Biden for VP

2008-08-23T11:04:00.003+02:00

La gran incògnita de la campanya demòcrata ja s'ha desvetllat. Finalment la persona triada per Barack Obama per acompanyar-lo al ticket és Joe Biden, sis cops escollit senador per Delaware i chairman de la Comissió d'Afers Exteriors al Senat.

Obama ha optat per una tria clàssica: solucionar amb el vicepresident la principal mancança del candidat. Biden és un dels noms demòcrates amb més coneixements en foreign affairs. Per contra, no arrastra vots en estats clau (Florida, Ohio, Michigan, Virgína), però amb 65 anys dóna imatge de persona experimentada en contrast amb la joventut de Barack Obama.

El paper en campanya del candidat a vicepresident, així com del vicepresident un cop escollit, és bastant extranya a ulls europeus. Bàsicament, el número dos de l'administració serveix per tasques de representació i, sobretot, per si mor el president. Ja li ho diu el president Bartlett al vicepresident Hoynes quan el tria com a ticket per segon cop a la ficció televisiva (de culte) The West Wing. "I per què em tria, senyor?", pregunta Hoynes. "Perquè podria morir", li escriu Bartlett en un paper. El fet de la mort d'un president, més enllà de la malaltia de Bartlett a la sèrie, era bastant habitual en la història nordamericana.

Molt diferent a la tasca de De la Vega a nivell espanyol, qui fa tasques de coordinació de l'executiu, o de Carod-Rovira a nivell català, que té una àrea de gestió molt delimitada.

Joe Biden és una bona tria? El temps ho dirà. Dins de poc tindrem el seu primer speech públic a Springfield, Illinois, i intervindrà dimecres a la nit a la Convenció Demòcrata. A vore què tal.

Barack Obama: l'hora de la veritat

2008-08-22T23:52:00.005+02:00

Ja tenim moltes cartes damunt la taula. La cursa presidencial nordamericana està arribant a un dels seus punts àlgids en les jornades prèvies a les nominacions. Els moviments de posicionament que es puguen fer estos dies poden ser claus, perquè cada cop queda menys temps per resituar-se.

John McCain, el seu equip, ha protagonitzat de moment el gran encert de la campanya: plantejar la batalla en un terreny de joc que li és favorable. Política exterior? Lluita contra el terrorisme? No. La celebritat d'Obama (us recomane un molt bon article d'Antoni Gutiérrez sobre l'icona). Ha atacat el seu punt més fort, la figura del candidat, amb un potent relat personal, un missatge engrescador i una oratòria envejable. Barack Obama és un personatge arxiconegut i arxiadmirat. I, seguint la doctrina de Karl Rove (l'Arquitecte, el Creador, el bruixot assessor de Bush, aquell qui va destrossar la candidatura del propi McCain en 2000), els republicans ataquen el punt fort del rival.

El resultat és devastador: fa dues setmanes vam poder veure aquest espot on comparen Obama amb Paris Hilton i Britney Spears, dues famoses guapes i riques amb problemes amb alcohol i drogues que destaquen per la seua frivolitat. Difícilment contrarrestable. McCain s'esforça amb èxit per situar la batalla on ell vol, mentre l'allunya d'on vol batre's el seu rival: economia i gestió de Bush.

Ara ve l'autèntic esforç d'Obama. Per molta artilleria i aviació que tingues, o lluites allà on pots guanyar o perdràs la batalla. Cal que els demòcrates resituen la confrontació i la porten on els interessa, cal que comencen a parlar d'economia i vinculen el nou candidat republicà amb l'actual inquilí de la Casa Blanca, George W. Bush.

Per cert, que l'episodi de les cases que té McCain els ha ajudat a parlar una miqueta d'economia. Forta relliscada del senador per Arizona, que podria pagar molt car precisament en un moment en què les enquestes li començaven a anar bé. Obama ja s'està esforçant en atacar el rival afirmant que no sap absolutament res d'economia, aprofitant també una altra perla de McCain, quan va dir que els que guanyen fins a cinc milions de dòlars l'any són classe mitjana. Li ha faltat temps.

Qui acabe imposant el lloc on es lliurarà la batalla, tindrà bona part de la guerra guanyada. Però no patiu, que encara ens queda el millor: les convencions, els tickets i l'artilleria pesada, que aquesta encara no ha arribat.

Quota mediàtica mal utilitzada

2008-08-20T10:17:00.006+02:00

Ja hem assistit al primer gran episodi de trencament de la suposada "unitat d'acció catalana" en la negociació del finançament. La retirada de petició de compareixença de Zapatero per part d'ICV fruit d'un pacte amb Moncloa té causes tàctiques evidents però conseqüències a nivell comunicatiu que potser no han estat ben calculades.

Quan al post anterior parlava dels actors al debat del finançament no mencionava Iniciativa, i no era per oblit. Té un paper absolutament secundari, una mica com al circ polític català en global. ICV té un problema: abans que parlen ja sabem què diran, abans que negocien ja sabem amb qui pactaran. Tenen poques opcions. Saben que depenen del PSC per tenir quota institucional però també saben que el PSC és el seu principal rival electoral. Gestionar això és molt complicat.

Sabedors d'això, és un partit que malda per poder marcar un perfil propi en tot allò que fan, o a cops pitjor encara, malden per eixir a una foto on no han estat convidats. Cal encabir doncs la gesticulació de l'assumpte de la petició de compareixença i la retirada en la difícil relació amb el PSC i en la necessitat de quota de pantalla. Ara bé, a canvi de què?

En un aspecte més purament comunicatiu, cal fer esment de diversos factors. Els mitjans porten setmanes parlant de la desitjada unitat d'acció catalana, partits, sindicats, patronals, entitats, tots donant suport al Govern. Ha quedat bastant palès qui és el responsable primer del seu trencament.

També fa setmanes que s'insisteix en la separació del paper dels partits a Madrid i la negociació bilateral entre governs. Doncs bé, qui fa l'insert per anunciar l'acord (en camisa i amb un fons arbrat, com qui està de picnic) és el conseller d'Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura. Això és terrible, més encara quan fins ara qui parlava en nom d'ICV era el seu diputat a Madrid, Joan Herrera. Confusió de papers, interferències pels missatges. Algú ha vist a De la Vega, l'altra part de la negociació, fent un insert per premsa?

Això pel que fa a la imatge, però pel que fa al contingut no pareix bona idea presentar com un acord un no-acord. Crees un problema i el resols a canvi de res, a canvi d'un plaç ja incomplit. És massa evident. Més encara quan ICV compta amb pocs altaveus mediàtics afins, tant mitjans com opinadors, i els està faltant temps per carregar les tintes contra els ecosocialistes.

Tot plegat fa pensar que una acció que podria servir per guanyar quota mediàtica ha servit per recular i oferir una imatge poc seriosa o inclús frívola, més enllà de les conseqüències sobre la pròpia negociació o la estabilitat del grup parlamentari ERC-IU-ICV, i qui sap si el propi Govern.

Finançament a debat: els actors i la tàctica

2008-08-13T21:13:00.000+02:00

Me'n vaig anar de vacances a mitjans de juliol pensant que quan tornés, el dia 11 d'agost, el tema del finançament estaria més o menys encarrilat, tal i com dictava una llei orgànica.

El que m'he trobat és un dels moments més calents de la política catalana i espanyola. La gesticulació per part d'uns i altres està arribant als seus punts àlgids, coincidint amb la calitja que fa sempre al voltant de Sant Llorenç. És cert que la gesticulació ajuda a comunicar en política, però no ho és tot. I menys encara a mitjans d'estiu, on les coses que fas tenen la meitat de valor que la resta de l'any, donada la relaxació mental de la població i el descens brutal de consum informatiu.

De moment, les diferents parts en conflicte (la política és el conflicte i l'art de solucionar-lo) estan marcant postures amb contundència verbal que fixen moviments tàctics, que no estratègics. Perquè no hi ha dubte que aquí tothom s'hi juga molt, alguns tenen molt a perdre i altres bastant a guanyar.

De forma sobtada, PSC i PSOE ara són dos actors ja no diferents, sinó enfrontats. Uns estan buscant d'un cop per tots una espècie de legitimitat mai acceptada del tot per comandar la Generalitat, busquen canviar el seu relat (bàsicament els que alguns rivals s'han preocupat de construir-li) i entroncar-lo en la centralitat del catalanisme. El poder simbòlic d'un primer secretari del PSC nascut a Andalusia enfronant-se a cara descoberta amb el govern del PSOE és brutal i una gran oportunitat pels socialistes catalans. Però alhora es corre un risc enorme. Fins on es pot tensar la corda sense trencar-la?

Els de Ferraz, al seu temps, no poden deixar-se marcar la pauta per una autonomia i menys encara per un partit germà (alguns, com el vicepresident andalús Zarrías, sembla no saber que el PSC no forma part del PSOE). La patata calenta per Zapatero és més que considerable, més encara enmig d'una crisi econòmica seriosa i amb el PP oferint-li el seu alè a les enquestes. D'aquí unes paraules tan vehements de la vicepresidenta De la Vega.

Per altra banda, CiU i Esquerra no tenen una posició a priori tan incòmoda. Els convergents només han de patir per si el PSC surt realment ben parat de la jugada i soterren l'argument del sucursalisme. Per la resta, la destrucció mútua entre socialistes els motiva bastant. Esquerra només pateix pel paper que puga fer el seu soci al Govern, però saben que la partida es juga en un camp on, igual que CiU, tenen les de guanyar: el dilema, enfrontament, conflicte, relació, encaix, com ho vulgau dir, Catalunya-Espanya.

Aquest eix beneficia els partits nacionalistes i independentistes, és evident. S'hi senten còmodes. L'estratègia de mirar de superar aquest esquema es topa un i altre cop amb la realitat. Artificial o no, el debat continua sent la relació de Catalunya amb Espanya. És el debat que li dóna sentit a la política catalana, i sense ell no pot viure. Almenys encara no ho ha fet.

La novetat és que a Espanya la qüestió territorial (com ja havia anat avançant en un altre post) també s'ha girat central en el debat polític. La legislatura tindrà dos temes: economia i estructura de l'Estat. Euskadi i Catalunya són fronts oberts de suficient importància.

I el PP? De moment, a esperar i mirar. Per primer cop en temps diversos rivals s'estan tirant els trastos pel cap, i els conservadors saben pescar en aigües revoltes, no seria el primer cop.

El que sí que està clar és que el debat del finançament marcarà el futur immediat de la política catalana i espanyola. Algunes coses es mouen i probablement no tornen al mateix lloc que abans. Al temps.

Anys i anys, per molts anys...

2008-07-27T16:48:00.002+02:00

Més o menys fa un any vaig obrir aquest bloc. Estava de vacances, com ara, i ja feia temps que mascullava la idea de fer un bloc. Mira, em feia gràcia.

No és que aquest siga un bloc referència ni res paregut, però funciona d'allò més bé com a via d'escapament personal i inclús s'ha engegat algun debat interessant. Tinc alguns lectors bastant asidus, de llocs ben diferents, segons puc saber des del Google Analytics. No només de Barcelona, Girona, Castelló o València, que són els llocs "normals", sinó també per exemple de Madrid, Granada o últimament Londres. No pareix gran cosa, però em fa il·lusió.

Aquest bloc, ara per ara més bé d'anar per casa amb un disseny precari, té voluntat de millora i de futur. En breu serà traslladat a un domini propi i intentaré incrementar els meus minses coneixements informàtics per millorar la visualització i també m'intentaré esforçar més en els continguts.

Esperem que l'any que ve siga més tranquil i tinga més temps per a socarrarme.

Gràcies!

"No hay más ciego que el que no quiere ver"

2008-07-24T11:16:00.005+02:00

Aquesta frase ens permet seguir amb la prèvia del congrés del PSOE valencià. Al canvi de nom comentat en el post anterior s'han unit altres propostes que confirmen el que hom sospitava. Ferraz ha trobat la solució a tots els mals: cal robar al PP l'espai de centre i valencianista "bien entendido".

Es veu que han estudiat i reestudiat les enquestes del CIS per descobrir que la gent autoubicada al centre vota en massa a Francesc Camps, i que aquesta autoubicació està més a la dreta al País Valencià que a d'altres punts d'Espanya. Enhorabona.

La següent reflexió és que per recuperar un espai perdut fa tretze anys cal reformular les bases ideològiques del partit, anunciar als quatre vents que ja no són d'esquerres, sinó de centre, i soterrar qualsevol vestigi de nacionalisme, per molt formal que siga. És a dir, acostar-se a la ubicació a l'eix esquerra-dreta i l'eix nacionalisme valencià-nacionalisme espanyol que actualment ocupa el PP per competir per una massa d'electors que pot donar els vots necessaris per governar.

L'estratègia, que a nivell formal pot paréixer encertada, planteja una sèrie de problemes pràctics bastant greus. Per exemple, la manta no és tan llarga com es vol, i per tant si dediques tant d'esforç a cobrir el centre pots deixar l'esquerra descoberta. Cert és que l'esquerra del PSOE-v és una olla de grills, però l'abstenció ha segut i és una opció. Per altra banda (dedicat a Canaleta), una estratègia es pensa i es fa, però no es publica en portada als diaris!

Però el principal problema és que el mimetisme, en política, és un suïcidi. A cap marca del món se li acudiria imitar a una marca més exitosa perquè sap perfectament que no vendria ni un producte. Doncs en política igual. Si tu ofereixes centre, transvasament i gestió privada de serveis socials és una bona manera d'ajudar als que venien exactament el mateix que tu però abans, millor i des del govern. O potser el PSOE-v té la voluntat de ser una marca sudcoreana de les dites mee-to?

El que més clama al cel de tot és la poca capacitat de fer un diagnòstic encertat. Els problemes dels socialistes valencians provenen del fet de ser socialistes i portar el PV al nom? O potser venen de tindre quatre secretaris generals i tres gestores de crisi en dotze anys? El fet que cada congrés siga un espectacle hamletià podria ser una altra causa? I que apunyalen per l'esquena als seus propis candidats? I ho podria ser que encara estiguem parlant de les mateixes famílies caïnites dels 80? Que siguen incapaços d'articular un discurs creïble en matèria d'aigua, infraestructures, finançament autonòmic, senyes d'identitat, llengua, serveis socials, potser haurà influit també?

En compte d'imitar la fórmula exitosa del PP, potser s'hauria de començar per prestigiar una marca destrossada després d'anys de guerres internes i trabar un discurs sòlid i coherent en les matèries clau en l'agenda valenciana. És a dir, fer política i plantejar una alternativa al govern de Camps. És només una idea.

Una història de renúncies

2008-07-18T16:22:00.005+02:00

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà" i "Nosaltres exvalencians", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2: el procés precongresual del PSOE valencià no mereix un post, mereix deu tesis doctorals. Ara que comence vacances intentaré destilar informació i anàlisi i en parlarem "largo y tendido".

El congrés, encerts i algunes errades

2008-07-14T12:29:00.007+02:00

Ja hem traspassat l'equador dels congressos dels partits catalans. Aquest cap de setmana ha estat el torn de Convergència Democràtica de Catalunya, i se'n poden extreure diverses lectures.

Hi ha hagut encerts evidents. No m'hi extendré massa, perquè la activíssima comunitat virtual convergent disposa de suficients altaveus cibernètics. Només alguna breu referència: inclusió de corrents i sensibilitats (que contrasta amb l'executiva d'Esquerra, per exemple), motivació i mobilització de la militància a través d'idees en positiu i la integració quasi definitiva de la política 2.0 ja no com a mitjà per la difusió d'idees, sinó també com a valor. S'ha pogut seguir el congrés a base, per exemple, de twitter, on hi havia informació, reflexions, enllaços a fotos, vídeos i molt més. Per no parlar dels recursos oferits pel propi partit. Un deu.

Però també s'han repetit algunes errades que han portat CiU a haver guanyat dos cops les eleccions al Parlament i no poder governar. L'equació pareix ser la mateixa: si PSC, ERC i ICV no sumen, CiU governa. Amb tres o quatre escons per més CiU, PSC, ERC i ICV no sumen. Amb tres o quatre escons més, CiU governa. La fórmula, que és lògicament pulcra, té un problema: si un dels eslabons de la cadena falla, CiU no governa. I és una fórmula sense pla B.

Diuen que la Casa Gran vol superar aquest esquema. Segur? La voladura de ponts entre CiU i ERC (alguns diuen que es va produir en 2003, jo crec que va començar en 1995) ha estat el factor determinant per no veure Artur Mas com a Molt Honorable. Doncs aquest factor no s'està pas revertint, encara que ho parega. Ens expliquem.

Certes actituds de superioritat, de germà gran convergent que mira amb condescendència primer i amb recel i odi després el germà petit republicà, han estat l'argument (o l'excusa) dels últims temps. "Aquests es creuen que el país és seu i que els hi hem tret", o "Aquests ens miren per sobre el muscle, qui s'han cregut que són?", són frases i idees recurrents els últims cinc anys. I la Casa Gran no soluciona el problema: el reprodueix, l'allarga i per tant l'agrava.

La Casa Gran del catalanisme corre el greu perill de ser vista com a l'expressió de la nova prepotència convergent: el catalanisme pivota al nostre voltant perquè som els autèntics, els bons. Qui es diga catalanista s'ha d'acostar a nosaltres i integrar-se al nostre projecte. I qui no ho faça, no pot considerar-se com a tal.

Una cosa a priori inclusiva pot ser de facto més excloent que qualsevol altra cosa i generar un fort rebuig. La Casa Gran enlloc de tendir ponts simplement pot canviar de lloc el riu, i si no es mou suficients metres el resultat pot perfectament tornar a ser el mateix. És a dir, la solitud més absoluta a la bancada parlamentària i l'oposició.

Dénia

2008-07-09T12:23:00.003+02:00

Ja tenim una nova moció de censura aprovada a un ajuntament valencià. I ara no estem fent conya, no és qualsevol poble: Dénia, capital de la Marina Alta, ciutat amb vora 45.000 habitants.

Hi havia un pacte de govern PSOE amb el Bloc. 9 +2, 11. Ara, tota l'oposició junta (PP, dos partits independents, foscos al meu entendre, i el PSD, una invenció subvencionada des del Consell per fer forat al PSOE) s'han ajuntat a un trànsfuga del PSOE i han arrebatat la batllia a Paqui Viciano.

De nou, interessos tèrbols pel mig. El govern municipal havia frenat alguna actuació urbanística important. I el factor humà, el fer l'egipci, ha tornat a ser determinant.

Es demostra per enèsim cop que el Pacte Antitransfuguisme és una mentida de l'alçada d'un campanar. Uns i altres s'aprofiten de trànsfugues constantment, i ningú presta atenció a una cosa: si en global s'entén ja com a normal fer el "tamayo" als ajuntaments, poca cosa ens queda. El municipalisme és la primera trinxera de la democràcia representativa, i la credibilitat del sistema és la principal perjudicada. Quan vas a votar a les municipals (especialment a la costa valenciana) mai saps per a què servirà el teu vot.

Ha d'haver formes legals de millorar la qualitat democràtica als ajuntaments. Han d'haver reformes possibles per evitar que els plens municipals siguen escenaris on la voluntat popular és trepitjada per actuacions individuals (i col·lectives també) que posen en dubte tota pàtina de justícia al sistema representatiu.

Si no, tot és un gran i enorme camp de cultiu per als populistes sense escrúpols que, directament, van amb la cara descoberta.

Un poc de música

2008-07-09T12:09:00.003+02:00

Buscant pel món youtube, he trobat aquesta peça de Pau Casals interprentant la suite n. 1 per violoncel de Johan Sebastian Bach. La meua intenció original era buscar Rostropovic intepretant Bach, però si hi ha el mestre Casals, que a més de ser un geni musical era nostre, el mestre Casals es queda.

La qualitat de so de la gravació, feta el 1954 a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Prada de Conflent, no és excessiva com es pot esperar, però m'agrada molt l'escenografia de la peça.

Ja vaig comentar en un post anterior que m'he convertit al barroc, ací teniu una nova mostra.

Disfruteu-la.

Posicionament, la clau de l'èxit

2008-07-07T21:12:00.004+02:00

Ja han passat els congressos dels dos grans partits espanyols. Tot i que arribaven en situacions ben diferents i més enllà de disquisicions internes, tant populars com socialistes han aprofitat per enviar missatges ben clars sobre el seu posicionament en l'escena política.

El PP ha volgut tornar a la recepta de l'èxit dels noranta: moderació en les formes, imatge d'eficiència, recanvi necessari davant de la incapacitat dels socialistes. És per això que s'estan esforçant en un nou viatge al centre. Adopten un perfil d'oposició ben diferent a la del periode 2004-2008. Com ja hem comentat en un post anterior, s'han posicionat com a un partit modern en l'àmbit social, responsable en l'àmbit econòmic i intransigent en l'àmbit territorial. I s'han preocupat d'enviar missatges per vendre aquesta idea.

El PSOE, per la seua part, ha reaccionat ràpid. Si el PP ja no és cavernari en qüestions socials, té a dues dones com a secretària general del partit i portaveu al Congrés dels Diputats, si la crisi no perdona i el PP conserva la imatge d'eficiència econòmica... Què fer? Com diferenciar-se de l'oposició? Doncs amb un nou posicionament, en aquest cas eminentment social.

Reforma de la llei de l'avortament per ampliar-ne els supòsits legals, obertura del debat públic sobre el dret a una mort digna, la proposta del vot dels immigrants... Tot són mesures per impulsar la imatge de progressisme en temps foscos en l'economia. Situant aquests temes de caire social a l'agenda pública, on fins ara tenien poca incidència, estableixes una diferenciació evident entre les dues marques que en principi t'ha d'anar a favor i aprofites per deixar menys espai a altres temes més incòmodes.

El PP mai acceptarà certes reformes socials que van frontalment en contra del seu ideari d'extracció cristiana, i això ajudarà a tornar a situar-lo en el cantó dret de la partida. O almenys això és el que es pretén.

Crònica d'una mort anunciada

2008-07-02T10:38:00.006+02:00

Per fi, després d'any i pico de fer el ridícul més espantós a les Corts valencianes, el grup parlamentari de Compromís es desfà. Vaja, en virtud del reglament intern, Glòria Marcos, coordinadora d'EUPV i candidata a presidenta de la Generalitat per la coalició, serà expulsada, i amb ella marxaran els altres dos d'EU. Quedaran llavors dos escons del Bloc i dos d'IPV.

Acaba així el sainet del Compromís? L'esquerra nacionalista valenciana treballarà sense perdre energies en batalles estèrils? Hi haurà una aposta per la creació del ja mític tercer espai? Se sabrà ja quina és l'aposta estratègica del Bloc? Iniciativa clarificarà quin paper juga? Esquerra Unida podrà trobar el seu espai? El PCPV continuarà la deriva unitarista? PP i PSOE tindran una alternativa seriosa a les Corts i a les urnes?

O no? O pel contrari seguiran el ridícul, les batalletes, les filtracions interessades a premsa, les escenificacions teatrals, les contradeclaracions, la risa en les bancades de PP i PSOE i, en definitiva, la inexistència de fet d'una alternativa al règim canovista encobert dels nostres dies?

Els responsables de tot açò, fins ara, no han donat massa motius per l'esperança. I no queda massa temps, perquè una de les coses que més costa guanyar (i més encara recuperar) en el circ polític és la credibilitat. I d'això, als actuals dirigents de Bloc i Iniciativa, els en queda ben poca.

Clarificació estratègica i canvi de cares. O el desert.

La roja

2008-07-01T00:12:00.003+02:00

Bé, no opinaré sobre la victòria d'Espanya a l'Eurocopa. És públic que per mi, no era desitjada. Però m'han vingut ganes de fer un parell de reflexions pseudosemiòtiques sobre la moda de "la roja".

Ha estat una gran tàctica comercial per part de Cuatro, indiscutible. És una bona marca, té atributs guerrers, passionals, motivadors. I té una clara connotació política que és interessant. Més encara quan qui governa és Zapatero.

Tot això ja ho ha explicat molta gent, i prou millor que ho faria jo, segur. Però, què és per a mi "la roja"?

La roja és la bandera dels que durant segles han lluitat per les classes populars, per l'emancipació de la classe obrera, dels que creien que el treball era un dret i el camí cap a la l'alliberament de classe, el color d'aquells que han mort pels drets dels seus iguals a viure amb dignitat, el color dels que han lluitat contra l'opressió, contra les desigualtats, contra l'explotació de l'home per l'home. És el color del motor de la història, d'una lluita que alguns creuen que ha reeixit, i d'altres que creiem que s'ha quedat a mitges per recular a poc a poc. Una lluita que sempre ha estat més el somni que una realitat. Una lluita que ha estat aprofitada per alguns dels majors assassins de la història per fer barbaritats i genocidis trepitjant els drets que deien defensar.

Però una lluita, un somni, que ha fet caminar la història d'Occident. I de quan en quan, a alguns, com diria Lakoff, se'ns activa la interpretació "roja" de la realitat.

Així, per moltes eurocopes que guanye el país veí i moltes cadenes de televisió pesades que hi haja, per mi la roja serà la bandera de la lluita per la llibertat dels oprimits. Ho sent.

Gir al centre, però literal

2008-06-26T11:49:00.007+02:00

Ja ha passat el congrés del PP. La facció centrista del partit pareix que s'ha imposat amb bastanta claredat. Triomfen doncs les tesis menys hostils en temes socials, les tesis més negociadores i predisposades al pacte, i la caverna dretana queda momentàniament en pausa, esperant millors moments.

El Partit Popular ha fet un gran esforç comunicatiu per visualitzar la suavització de postures. Podríem parlar del canvi d'imatge gràfica, però si ja ho ha fet Antoni, no seré jo qui puga afegir res. Però hi ha altres elements. L'actual secretària general, número 2 del partit, és una mare soltera i està mal avinguda amb l'església. Rajoy s'ha enfrontat obertament al búnker mediàtic i n'ha sortit ben parat. El portaveu del partit és un tio simpàtic i proper.

Ara bé, crec sincerament que alguns han equivocat l'anàlisi del suposat gir al centre. Líders polítics catalans s'han afanyat a demanar una "prova" de moderació: la retirada del recurs a l'Estatut. Però ai, el gir al centre també és físic. Cospedal va repetir fins la sacietat la paraula "España" i l'expressió "nació espanyola" al seu discurs al congrés de València. El temut Vidal-Quadras ha tornat a l'executiva. Tota la nova cúpula del PP ha signat el manifest per la supremacia del castellà. Algú veu algun signe d'obertura en el concepte d'Estat? Si voleu parlem dels matrimonis gais, però d'una nova transició autonòmica? Ni pensar-ho!

És que no tenen per què fer-la. La fórmula triada és millora de formes i modernització de discurs social combinats amb una idea clara d'Espanya. La percepció ha de ser d'un centredreta civilitzat, però amb les coses serioses no es juga, i el model d'Estat és molt i molt seriós.

Per tant, ens podem anar oblidant d'una apertura territorial més enllà de les formes, visibilitzades en alguna votació conjunta a les Corts i entrevistes més o menys afables amb nacionalistes poc perillosos, com Duran o Urkullu. Vaja, un poc l'estil Zapatero, el cartró pedra, però sense tantes ambigüitats.

El model ja el coneixem: el model Camps. No és una dreta retrògrada, de fet podria titllar-se inclús d'oberta, però el model territorial es basa en la identitat compartida on una està sotmesa a l'altra. Ser valencià és la millor manera de ser espanyol. Doncs apliquem això a totes i cadascuna de les "regions". L'espanyolisme cerril no és el més útil.

Així que oblidem-nos de l'àcid bòric i preparem-nos per una nova ofensiva antiperifèrica, però amb noves formes.

Europa, poques ganes

2008-06-19T11:15:00.006+02:00

Europa, o la Unió Europea (ho usem com a sinònims i no ho són) ha tornat a l'actualitat els darrers dies. Apareix, desapareix... I ningú sabem exactament què és.

Després del circ lamentable de la Constitució Europea, que no era una constitució, es van inventar el tractat de Lisboa, que pareix seguir el mateix camí, tot i ser, formalment, menys democràtic que el primer tractat.

En 2005 la Unió va viure una sèrie de referèndums ridículs. Perdoneu la duresa, però des del moment en què el mateix text és interpretat de forma liberal pel Partit Popular i socialdemòcrata per part del PSOE, que algú m'explique que està passant. CiU deia que era nacionalment assumible, ERC deia que era estatalista i atacava les nacions sense estat. Cadascú en feia les interpretacions que volia. Realment era un embolic. Jo crec que mereixia aquell NO que tan gustosament vaig dipositar a l'urna. Com sempre, vaig perdre.

En aquell moment, com ara i sempre, es va caure en l'errada que ha acompanyat el procés de construcció europea: manca de comunicació. Els intents de fer "branding" han estat tímids i fallits. Europa no ven, no desperta cap tipus de passió ni tan sols afecció popular, més enllà del suposat europeísme de consens entre els dirigents polítics. Europa és allò que ens treu els ajuts als llauradors (serà perquè en donava, no?), qui obliga a desballestar barques de pesca, qui remodela el sector de l'olivera i dóna ajuts malversats pel lli. Què poc ens han venut Europa!

En tot cas, el complicat entramat institucional europeu (que quan l'aprens veus que és una enganyifa) és incomprensible pel ciutadà mitjà. I Brussel·les queda espectacularment lluny, és el lloc on s'envien els dinosaures polítics inservibles al dia a dia local, i hi van a fer de diputats a un Parlament de fireta, sense gairebé competències efectives.

Si ho penses una miqueta, la Unió Europea pareix una gran mentida. I dic pareix perquè ningú s'ha preocupat d'explicar realment què és i per a què serveix, de comunicar amb la ciutadania. A l'hora de donar arguments sempre s'ha caigut o en el mercantilisme (ens paguen la carretera de la Vall d'Alba) o en l'espiritualisme dels valors (bressol de la civilització occidental, terra dels drets i l'humanisme).

El primer argument és de curt termini, perquè les ajudes s'acaben, i amb el segon tens el perill de caure en incoherències brutals. En una setmana, hem vist com la jornada laboral legal pot arribar a les 65 hores i els immigrants sense papers poden estar re(de)tinguts durant 18 mesos. Ací tot el discurs dels drets i els valors humanístics com a fonament d'Europa es desmorona com un castell de sorra.

I així van les coses. Arribaran les eleccions al Parlament de la UE i la participació serà minsa minsa, els caps de llista seran tristos i acabats, i mentrestant ens les seguiran colant com voldran perquè ningú explica res. Europa va per inèrcia, no per empenta, i amb el qui dia passa any empeny al final sol haver problemes, o si no que li ho pregunten als irlandesos. I tot plegat és d'una manca de democràcia que a mi m'espanta, perquè hi ha gent que pren desicions per mi que jo no he pogut votar, i ningú m'ha explicat per què.

Europa? Sí, però no així.

Sobre el tema d'Air Berlin

2008-06-10T23:24:00.002+02:00

Bé, és curiós com alguns temes evolucionen. Vaja una que s'ha montat en açò d'Air Berlin. Vaig vore una idea en un bloc que llegisc habitualment, i com estava enfadat en l'energúmen aquest que dirigeix una companyia mentre desprecia nou milions de persones, vaig seguir una cibercampanya per fer apujar els colors a l'empresa.

Després resulta que, una, el google bombing és inviable perquè la pròpia empresa californiana ha desactivat aquesta possibilitat. A més, resulta que no estava ben madurat per no sé què de les imatges i la cerca al google i... en fi, que no podia reeixir mai la campanya.

Dos, comencen a ploure crítiques perquè "s'estava banalitzant l'esvàstica i els nazis". Alguns bloggers retiren la imatge, altres fan posts duríssims contra la iniciativa, la brunete mediàtica reacciona i tot acaba en què un exparlamentari serà demandat per danys a la imatge per Air Berlin. Resulta que ara tots els que hem seguit la campanya som els pitjors enemics de la causa de la llengua catalana perquè hem quedat davant del món com uns salvatges i mereixem escarni públic.

Resumint: un embolic de por. Quines conclusions puc extreure?

1. La cibercampanya estava mal pensada, irrefutable.
2. Que hi ha gent que té la pell realment fina. Si per manipular un logo amb la intenció de denunciar una situació de clar menyspreu a la llengua i cultura pròpia estem faltant al respecte a la memòria dels sis milions de jueus i de vint milions de rusos, que baixe nostre senyor i que ho veja.
3. Que hi ha gent a la que li és molt més còmode carregar contra els que reaccionen davant una ofensa que contra el que la provoca. M'hagués agradat vore als apòstols de la denúncia de la banalització del nazisme escandalitzar-se per l'article del tal Hunold.
4. Que molta gent està penjada. He vist comentaris als blocs realment bèsties. Els que diuen que alguns dels que estaven en contra de la campanya estaven venuts a Israel i el sionisme. I els que diuen que els que hem penjat la imatge som uns frívols i uns proholocaust. Flipant!
5. Que gràcies a un senyor que va fer-me un enllaç a un comentari del bloc que té a El Mundo Arcadi Espada se m'han quintuplicat les visites. No seria el meu target, però mira, algo és algo. Ara bé, no m'han fet ni un trist comentari, tu!
6. Que en aquesta "perra" vida tot és opinable. Em puc haver equivocat, però potser d'altres també. Ningú és perfecte, i jo el primer.
7. Que continue pensant que els d'Air Berlin mereixen un escarment pels comentaris a la revista.
8. Que com crec que el disseny és una disciplina difícil, i hi ha poques maneres més gràfiques d'expressar la intolerància i el menyspreu cap a les cultures minoritàries amb un simple canvi al logo d'una empresa, mantindré i no esborraré el post amb la imatge airberlin.gif. Respecte a la gent que sí que ho ha fet, que quede clar, i no faré proselitisme al respecte. Això ho deixe per altres.

Bé, i això és tot. Espere no haver ofès a ningú, que no era la intenció.

Primeres reflexions

2008-06-07T23:25:00.002+02:00

Després del més paregut a unes primàries a l'escena catalana, es poden fer diverses reflexions prèvies a la interpretació periodística a la premsa de demà.

Com es pot interpretar el resultat de les eleccions a ERC? Doncs depèn on situem l'anàlisi.

Per la situació interna del partit, l'opció favorita, que era la que "controlava l'aparell", ha guanyat sense arribar al 40%. Això és molt poc. La fragmentació de la resta del vot els hi proporciona la victòria, però al càrrec de president Puigcercós treu deu punts percentuals a segon i tercer. Aquest fet obliga a prendre's molt relativament la victòria. Carretero surt més o menys reforçat, però ha viscut el seu "momentum" i no se n'ha sortit. A Benach l'ha votat més o menys qui tocava, i probablement la batalla pel control del partit no siga la guerra del seu sector. La gent d'en Bertran sí que semblen els més malparats i es pot augurar una pèrdua de quota de pantalla a partir d'ara.

Per la situació del Govern, les opcions que avalen el pacte d'Entesa són majoria evident, però que les opcions crítiques siguen més d'un terç obliga a replantejar-se algunes situacions. No sembla que hi haja perill imminent, però el marge cada cop és menor.

I introduiré un tercer punt d'anàlisi: el territorial. D'acord que era previsible, però les diferències dels percentatges de suport als candidats entre uns territoris i d'altres és salvatge. A mi em resulta sorprenent, i sobretot, perillós.

En tots els escenaris, la setmana entrant és clau. La cuina del Congrés en marcarà el resultat, i ja vorem com els guanyadors gestionen la situació. Perquè són ells qui ho han de fer. N'estarem atents!

PS: la gestió de la informació on-line per part del web d'Esquerra ha estat senzillament lamentable. Hem hagut de restar atents al lloc de Reagrupament, l'únic que ha seguit minut a minut el recompte. A les onze i escaig a esquerra.cat encara es veia el percentatge de participació de les sis. Molt trist.

Thank you, Hillary

2008-06-07T20:02:00.002+02:00

A través del twitter Barack Obama m'ha enviat un link al següent vídeo, en agraïment a Hillary Clinton. Us pose el fragment a baix, però us recomane que visiteu la pàgina, on podreu enviar un mail directament a la senadora per agraïr-li el "breaking barriers" d'aquesta campanya.

Fantàstic. Un altre dia discutirem sobre la conveniència o no del tàndem, he recabat opinions per tots els gustos.

airberlin.gif

2008-06-06T12:27:00.008+02:00

M'afegisc a la cibercampanya d'agraïment a Air Berlin per la seua decidida campanya a favor del català i de respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants i de tots plegats.

Segons puc llegir al bloc d'en Vicent Partal, "Us proposo que fem google bombing contra els nazis d'air berlín. Podem aconseguir que la imatge que us adjunto surti de les primeres a Google si la publiquem, amb el nom que ja té (airberlin.gif) a un nombre de blocs i pàgines web prou elevat. Publiqueu la imatge adjunta als vostres blocs perquè quan algú busqui 'air berlín' al google li surti aquesta imatge de primera! Si ho fem a prous blocs ho aconseguirem! Passeu-ho!".

Per intentar-ho que no quede, no? Gràcies al director general de la companyia, quina editorial...

Un dels nostres, un dels bons

2008-06-05T10:05:00.004+02:00

Fa dies que dec moltes entrades al bloc, i ho sé. Les circumstàncies laborals i estudiantils em collen d'allò més. Però ara no tinc més remei.

Ahir va morir a València Josep Vicent Marqués. Sociòleg i escriptor, inclús va assajar (per la nostra desgràcia no se'n va sortir) carrera política. No glossaré ara la seua obra o la seua vida, per això existeixen coses com les notícies de Vilaweb.

Josep Vicent és d'aquella generació que va viure en primera persona les misèries de la transició al País Valencià. Misèries perquè veníem d'un somni oprimit i vam caure en una realitat fastigosa de traicions, bombes i renúncies col·lectives. No va ser per ell, però, ni per tants altres que, a poc a poc, ens van deixant. Encara així, gràcies a les veus discordants que han perdurat al temps encara quedem uns quants pels que la paraula ressignació no és vàlida en l'acció política.

Des d'una altra generació, no podem més que agrair a gent com Josep Vicent la seua existència, i en el seu cas, la seua iconoclàstia i atreviment, sovint poc entesos. Nosaltres ens en reclamem hereus, d'ell i tants altres, a l'hora que reclamem el nostre paper com a generació i demanem pas, perquè no és que venim, és que ja estem ací. Figures com Marqués ens han inspirat i han deixat sediment al notre raonament, que nosaltres hem de saber combinar amb la nostra pròpia aportació. És la nostra hora.

A tu, com a tants altres, moltes gràcies, Josep Vicent. Descansa en pau, t'ho has merescut.

PS: Recomane el mail obert d'avui de Partal. Genial.

Solidaritat

2008-05-26T23:38:00.003+02:00

Una guerra consta de moltes batalles. Hi ha de més i de menys importants, ajuden a guanyar posicions o a perdre'n, hi utilitzes recursos i té un efecte directe a la moral de la tropa.

La principal batalla, ara mateix, de l'agenda política és el nou finançament previst a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. No sóc jurista, per tant no entraré a valorar si la bilateralitat està blindada, si la LOFCA juga un paper o un altre... no ho sé. Allò que estic veient clarament és que la part catalana està perdent una de les primeres i més importants batalles: la semàntica.

Es parla de "solidaritat entre autonomies", de "limitar la solidaritat", d'incloure o treure coses del "cupo de solidaritat"... Però de què estem parlant? Solidaritat? Quina solidaritat?

El mot està viciat. Qui nega o limita la solidaritat és un "insolidari". I ah, què mal sona, no? Els catalans són uns insolidaris. Amb lògica semàntica és una reflexió irrefutable. Vols menys solidaritat? Insolidari. I és que això és cert!

Per tant, cada cop que el conseller Castells, el cap de l'oposició Mas, el conseller Huguet, qualsevol dirigent, diputat, opinador i columnista que vol un finançament amb més recursos per les arques públiques catalanes pronuncia el mot "solidaritat" està abonant el camp de la derrota. Ajuda a reproduir el tòpic anticatalà més estés i és el pitjor argument per una negociació que ningú sap com acabarà: els catalans ho volen tot per a d'ells. Volen reduir la solidaritat. Són uns insolidaris.

Cal ser-ne conscient, perquè batalles així marquen el curs d'una guerra. No cal anar a Lakoff, és de sentit comú.

PS: Aquest post és fruit de dues coses: a la tertúlia matinal del Cuní en Cruanyes ha reproduit aquesta idea, que havia pensat feia dies i que m'estranyava que ningú no digués, perquè la trampa no és nova i seguim caient. L'altre motiu és la meua primera experiència de creuament "twitero", que ha estat amb algú tan insigne com en Carles Puigdemont, sobre açò precisament. En Puigdemont twitejava sobre i a la presentació de la proposta de CiU sobre finançament, hem parlat del tema i ha dit "aquesta és una reflexió de bloc". Me l'he agafat al peu de la lletra! I com sóc novato, doncs m'ha fet gràcia, mira.

And the winner is...

2008-05-21T12:27:00.005+02:00

Finalment, l'esperança s'ha imposat a l'experiència. Algun cataclisme insospitat hauria de passar perquè Barack Obama no es convertís en el candidat demòcrata a la Casa Blanca. Després d'una llarga i costosa lluita amb Hillary Clinton, el senador per Illinois ha demostrat tenir una millor estratègia: millor planificació, millor execució, millors resultats.

Obama (o el seu equip, personalitzat en ell) ha sabut captar els missatges que envia la societat nordamericana i ha sabut oferir una resposta. I ho ha comunicat, la part que més ens interessa, perfectament. No cal que tornem a incidir en la utilització de les xarxes socials virtuals com a factor mobilitzador, però això, sumat a d'altres elements, sobretot discursius, ens porten a la clau de volta de l'obamisme. Es pot resumir amb una frase que li agrada molt a en Guillem: no comuniques, involucra!

El senador no era un candidat que es postulava com a millor solució pels problemes del país, aquesta era Clinton. Ell s'ha preocupat, sobretot i per damunt de qualsevol altra cosa, en implicar i fer sentir protagonista d'una cosa molt més gran a tothom que li ha donat suport. Aquest és el marc que ha englobat tota la campanya. Sempre en primera persona del plural. Defugint d'ell com a candidat i inclús del paraigua del partit demòcrata. "Nosaltres", "tots", "junts", una música que no és nova però que mai s'havia interpretat amb tanta precisió i virtuositat. Un relat, una retòrica, una posada en escena, unes accions que entraran a la història de la comunicació política (el vídeo "Yes, we can", cal comentar-lo més?) dedicades no a presentar-se com a més competent o preparat, sinó a implicar directament als seguidors, creant una dinàmica positiva i imparable que feia medrar cada cop més aquesta base social fent inútils els esforços de la seua rival, favorita al mateix temps que impotent.

La recepta de la implicació i la mobilització no és nova, però els ingredients sí que ho són: la comunicació entesa com a procés que es porta a terme en una xarxa de nodes emissors i receptors que permeten la viralitat, amb un públic objectiu crític, format, amb certa capacitat econòmica i amb molts, molts contactes amb el mateix perfil. A aquesta gent no se la pot informar, l'has de convèncer i involucrar. Si ho fas bé els beneficis són molt grans. I això, el senador ho ha fet a la perfecció.

Obama és el candidat de la transició, que volem imparable, cap a la política 2.0. La feina no ha acabat, ni molt menys, però s'ha avançat un bon tros.

Congrés fundacional d'ACOP

2008-05-11T13:03:00.004+02:00

Dijous i divendres vaig estar a Madrid assistint al congrés fundacional de l'Asociación de Comunicación Política (ACOP). És aquesta una iniciativa novedosa, on es vol crear un fòrum comú pels acadèmics i els professionals d'aquesta cosa anomenada comunicació política, concepte ja difícil de definir per se.

El congrés va tenir els pecats habituals de l'academicisme, amb una estructura que no ajudava a l'entreteniment i a treure l'aigua clara. Tot de taules, una darrere d'una altra, on es presentaven quatre o cinc comunicacions, prèviament cribades pel comitè científic del congrés. Amb dotze minuts per presentació, mai respectats, no dóna temps per arribar al fons de la qüestió, i més encara quan la gent que prové de la universitat té la santa mania de perdre la meitat del temps parlant de metodologia. I si no ho feien, el comentarista de la taula els ho retreia. Vaja, que es treien ben poques conclusions.

Cal fer una honrosa excepció, això sí, a la taula que tractava sobre comunicació governamental (la que més m'interessava prèviament) amb unes presentacions molt bones de Maria José Canel sobre l'estructura de la comunicació a Moncloa, una de Karen Sanders sobre el model del New Labour a Downing Street i una altra de Custódio Oliveira sobre la campanya a favor del metro de Porto. La taula rodona sobre consultoria també va ser profitosa, amb Xavier Roig, Luis Arroyo y Marcos Magaña, i tampoc va estar malament la taula rodona sobre les campanyes dels partits les passades generals.

Però en general, esperava més. És que d'aquesta dialèctica acadèmic vs. professional, jo sóc hooligan de la segona. Almenys vam tenir algunes activitats paral·leles que van donar xispa al tema. A baix podeu observar el resultat d'una d'elles, tot i que la imatge no és massa bona...

Bé, donarem una oportunitat a l'associació, de la qual ja sóc membre. El concepte de juntar aquests móns és bastant engrescador. L'any que ve no hi haurà congrés i farem workshop a Barcelona, més pràctic.

Entrevista

2008-04-30T10:34:00.003+02:00

L'altre dia em van entrevistar pel Pàgina 26 per explicar una miqueta què feiem a l'Espai. El gran Vicent i jo ens vam fer una coca-cola i vam xerrar una estona, tot molt agradable. Ací teniu el resultat.

Pàgina 26 és un mitjà de comunicació relativament nou, totalment electrònic i fet des d'un punt de vista valencià. De moment porten els inicis amb una dignitat destacable. Queda afegit a la consulta diària.

301

2008-04-25T10:56:00.003+02:00

25 d'Abril de 2008. Avui fa 301 anys de la Batalla d'Almansa. Portem ja més de tres segles de llarga pena. I, vista la situació, els que ens queden encara.

Demà me'n vaig a Alacant. En avió i hotel, com els senyorets. Si no vaig a la manifestació i al concert, és com si em faltés alguna cosa. Les diades són importants, però a cops del costum perden una miqueta el sentit, no?

Almenys, aprofitarem per anar a la junta de la FEV i per menjar-se un arròs en costra. Per la resta, més del mateix. A cops em pregunte si serveix per alguna cosa, però davant el dubte, hi anem i punt.

Sonata in D Minor "La Folia" (RV 63)

2008-04-25T10:00:00.002+02:00

Estic obsessionat en esta peça, no me la puc treure del cap. Em produeix una sensació ben estranya.

En temes artístics, sempre havia estat antibarroc. Preferia molt més la simplesa del romànic i les altures del gòtic. Però llavors vaig anar a Roma. I ai amics, 'la città eterna' és molta città. Em vaig convertir al barroquisme de forma immediata, la bogeria de les formes, la grandesa, l'exageració. En definitiva, l'excés. Il Gesù. Sant Ignasi. Sant Pere. I tantes altres esglésies salvatges. Excessives. Estàtues contorsionades. Columnes recargolades. Em vaig enamorar.

I de fa poc he passat al barroquisme musical també. Vivaldi. Bach. Telemann. Albinoni. L'escola flamenca, la francesa, la italiana. Fantàstic.

Al Youtube hi ha diferents versions de la Sonata "La Folia". He triat esta, una miqueta diferent, més contundent i menys dolça.

Disfruteu-la.

Cavallers, on peguem? Als rojos o als blaus?

2008-04-24T12:31:00.005+02:00

Dissabte passat, en la Jornada de Cultura Popular valenciana, van pujar uns companys del Club de Pilota de Crevillent i ens van fer un taller de pilota valenciana, concretament de raspall.

Vaig disfrutar, i molt, enfaixant-me la mà i pegant uns bons carxots a la pilota. I pica, ai si pica! Feia temps que era aficionat, però televisiu. A Barcelona no es juga a pilota, i a Castelló, quan hi ha partides, és Magdalena i no tinc el cos jo per anar al trinquet.

Vaja, que vaig xalar a base de bé. Al nord som més d'escala i corda. A les comarques centrals i del sud practiquen més el raspall i les llargues. També hi ha galotxa i frontó. La pilota ha patit, com tot, l'època de modernització de l'esport i la substitució de les pràctiques tradicionals de carrer per coses més mediàtiques. Pareixia abocada a perdre's o a quedar-se en un reducte folklòric. Però ha ressuscitat gràcies a l'aposta decidida per la professionalització dels pilotaris, possible perquè algunes empreses importants, com Bancaixa, hi han abocat diners, així com la televisió pública valenciana. Ara gaudeix de prou bona salut, tenim jugadors mediàtics i trofeus importants.

La pilota és l'esport nacional del País Valencià. Com a tal me l'estime i el reivindique.

Però més enllà, pot ser una lliçó ben útil. La pilota ha triomfat perquè és viable, i tot i que es juga en la televisió també et pots trobar una partida en qualsevol carrer de Gilet, Rafelcofer o Xaló.

Per què doncs no treiem certes ofertes polítiques valencianes del reducte folklòric i les professionalitzem? És molt romàntic manifestar-se a la Carrasqueta, però una cosa no treu l'altra. Si els pilotaris de les Corts es comportaren com uns esportistes professionals, tingueren una estratègia per guanyar el Bancaixa i presentaren a la ciutadania i la societat civil una cosa viable, seriosa i professional, potser un altre gall ens cantaria.

El 2011 està ací, senyors. O fem les coses de forma professional, o ens en anem a casa.

Cavallers, on peguem? Als rojos o als blaus?

Corcubión

2008-04-24T10:40:00.006+02:00

Bé, no me'n puc estar i he de desfogar-me en el tema de Corcubión. Este cas demostra que la política de pactes municipal és autònoma i que no ha de viure supeditada a interessos generals de partit.

Municipals 2003. A Corcubión, preciosa localitat de la Costa da Morte (altament recomanable la seua fira medieval, allà cap a finals de juliol), governa el Bloque Nacionalista Galego des del 1979, amb successives majories absolutes de Rafael Mouzo, cosa que l'havia convertit en un batlle històric del nacionalisme, de la Costa da Morte i de tota Galícia. En 2003 perd la majoria absoluta amb un ajuntament força fragmentat, tot i que és la força amb més escons. A nivell nacional, PSdG i BNG fan un pacte marc: totes dues forces pactaran allà on siga possible per evitar ajuntaments populars, i la força amb més escons tindrà l'alcaldia.

Doncs bé, això a Corcubión no passa, els socialistes pacten amb uns independents i arrebaten la batllia al BNG. S'arma l'escàndol a les files nacionalistes. Els socialistes campegen el temporal, guarden la roba i es queden l'alcaldia sense majors conseqüències.

Municipals 2007. Els independents s'integren al PSdG i els resultats són 4 socialistes, 4 nacionalistes (amb dotze vots menys en total) i 1 PP. El pacte marc a nivell de país es manté, cosa que hauria de fer que el BNG votés el candidat del PSdG. Però com és imaginable les relacions no viuen el seu millor moment. Mouzo, gat vell, ofereix tinència d'alcaldia a la regidora del PP i es fa el pacte.

Ah! Però ara sí que es fa tema d'estat de la "traició" i, fruit de la pressió del PSdG (amb qui ara comparteix la Xunta) i la premsa afí, el BNG expedienta i tramita l'expulsió dels quatre regidors. Després de mesos de suspensió els acaba readmetent (les bases no ho podien permetre).

Rafael Mouzo, malalt, ha de renunciar a la batllia. El PSdG veu l'oportunitat de recuperar la batllia, la del PP sobrevalora el seu paper i pretén ser alcaldessa (!?), el BNG es veu totalment legitimat per continuar el pacte (era un acord de legislatura) i posa al seu número 2 (Oscar Ínsua, el meu amic) d'alcaldable. Al final, tothom acaba votant el seu candidat i fruit de l'empat a quatre al ple i els dotze vots d'avantatge a les eleccions l'alcaldia passa a mans del PSdG, en minoria.

Tot això ens ensenya, a part que alguns incompleixen els pactes sense conseqüències i a d'altres els costa una expulsió temporal, és que al dia a dia municipal manen els assumptes locals, i pretendre canviar això des de despatxos de seus centrals de partits no té sentit. Als pobles i viles, ningú millor que els col·lectius locals per decidir amb qui s'han de casar i amb qui no.

Oscar, a venganza sirve-se fría...

Miscelània

2008-04-23T11:29:00.003+02:00

Bé, en primer lloc disculpes per haver-me esborrat del bloc tants dies. La vida mana!

Després, se'm queden per dir diverses coses:

O meu amigo Oscar Ínsua finalmente non vai ser o alcalde de Corcubión. Os "amigos" do PSdG botáronllo. É longo de explicar, pero vaia. Oscar tranquilo, o tempo pon a todo dios no seu sitio, e dentro de tres anos vas ter a túa oportunidade. ¡Adiante sardiñeiro!

Ja hem acabat la setmana cultural valenciana. Molt d'esforç, potser massa. Fer molta feina i que altres no en facen a cops crema, sincerament, però el compromís sempre acaba podent. Ara bé, pel que fa a assistència de públic, un exitàs.

M'he enamorat de la peça Trio sonata "La folia" RV 63 de Vivaldi. La coneixia, però ara estic obsessionat en esta obra mestra del barroc de nou minuts i mig. Em transporta, no sé on, però em transporta. Últimament estic prou barroc en gustos artístics, ja diuen que els valencians ho som un poc, de barrocs. Algun dia xarrarem d'això en més calma.

Ara me'n vaig a la Rambla a passejar-me Sant Jordi. M'encanta, de veres.

Em queda pendent parlar de pilota valenciana, Hillary Clinton i falles diverses. Ho promet!

Els temps canvien

2008-04-14T21:16:00.005+02:00

Avui fa 77 anys que Francesc Macià va proclamar al balcó del Palau de la Generalitat la República catalana. Madrid seguia la iniciativa i el borbó de torn es va exiliar. La República catalana va esdevenir la Generalitat de Catalunya amb els pactes de Sant Sebastià i es va integrar al sistema institucional de la II República espanyola.

Avui una ministra catalana d'un partit de tradició republicana i federal ha passat revista a una formació de l'exèrcit espanyol i ha cridat sense rubor: "Capitán, mande firmes. ¡Viva España!" i la tropa "¡¡Viva!!". La ministra "¡Viva el Rey!" y la tropa "¡¡Viva!!".

Els temps canvien.

15 anys després, Guillem, no t'oblidem

2008-04-11T10:32:00.002+02:00

Ara fa quinze anys, un jove del poble de mos pares, Guillem Agulló, va ser assassinat a sang freda a mans de feixistes. Un crim polític, ideològic, en tota regla, es va voler fer passar des de delegacions de govern i mitjans mesells per una baralla entre joves. No senyor. El mataren perquè havia comès un pecat: voler un país lliure en un món just. I això que a tants ens sembla una idea per seguir avançant, per alguns és raó per assassinar.

Quinze anys després, els assassins estan ja al carrer. De fet algun d'ells fins i tot va en llistes electorals per ser escollit regidor. Vergonya de país.

Però quinze anys després, la indignació encara és viva, i la memòria reviu, un i altre cop. Perquè Guillem, nosaltres no oblidem. La força de la memòria ens dóna energia per avançar.

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!!

Setmana Cultural valenciana a Barcelona

2008-04-11T00:11:00.003+02:00

Amics i amigues,

Em plau presentar-vos un any més, i ja van quatre, la Setmana Cultural "El País Valencià a Barcelona". Este sarao el montem la gent de l'Espai País Valencià, col·lectiu de valencians residents a Catalunya que volem bàsicament dues coses: contribuir a acostar el País Valencià i Catalunya, dos territoris germans que sovint viuen d'esquenes, i d'aquesta manera ajudar a (re)construir els Països Catalans com a marc comú; i seguir sent el que som, valencians, amb totes les conseqüències. Denunciar les nostres desgràcies i felicitar-nos per les nostres fites.

La setmana cultural pretén bàsicament ensenyar a la gent de Barcelona i el Principat en general algunes mostres de la cultura valenciana més tradicional i la més moderna. Arrels i futur.

A destacar, 12 d'abril, 21 hores, plaça del Poble Romaní, concert "Al País Valencià cantem en català", amb Desgavell, Agraviats i Sva-ters, tres grups que apreten fort.

I dissabte 19 d'abril, també al Poble Romaní, Jornada de Cultura Popular, amb espectacles infantils, pilota valenciana, gran paella popular, dolçaines i tabalets, danses tradicionals, i per rematar el Desperta Folk! festival de música folk dels països de la Corona d'Aragó.

Consulteu la programació sencera ací, i què és l'Espai ací.

Esteu tots i totes convidats! Vos esperem!

Els terrenys de joc

2008-04-09T11:19:00.007+02:00

Legislatura intensa la que es mamprén a Espanya. Esta setmana Zapatero serà investit per majoria simple, i en els discursos que hem sentit ja es comencen a albirar els escenaris que ens podem trobar durant els propers quatre anys.

El PSOE li ha vist les orelles al llop i s'han acabat les excursions esquerranoses i federalistes. Grans pactes d'estat, diu Zapatero. És a dir, el centre. En sentit ideològic i físic. Tornarem als temps de les loapes? Els dos grans partits espanyolistes competiran per aquestes bosses de vots. Primer camp de joc.

En dos mesos tindrem unes balances fiscals tramposes (algú creu el contrari?) i negociarem un sistema nou de finançament per Catalunya. Ací veurem un altra pedra de toc de la legislatura. Pesarà més el PSC o el gir centralista? Què hi té a dir el president Montilla? A jutjar per les jugades que li fa últimament Moncloa al Govern (desacreditacions per la sequera amb actitud de Benvingut Mr. Marshall, promesa de les balances... a Duran!), les tensions estan servides. Jo sóc del parer que el PSC, aquesta legislatura, més que una sort pels resultats té un "marron" dolcet. Tothom mirarà amb lupa què fan. S'han acabat els temps del sucursalisme còmode? D'aquesta relació depèn en bona mesura el futur polític i electoral de Catalunya.

Un altre terreny de joc que s'obri, i que poca gent s'hi fixa, és Euskal Herria. El PSE ha superat de forma històrica el PNB i per primer cop es veuen amb cor d'assaltar Ajuria Enea. El lehendakari té una consulta promesa en octubre. Fer-la és un problema perquè situa el seu partit dins un pols polítics que no molts volen, i no fer-la és pitjor perquè és un atac a la credibilitat de la persona, el partit i les institucions basques.

I per últim, que no l'últim, tenim Génova... Les hostilitats comencen a trencar-se, i es van dibuixant les parts en confrontació. Els suports de don Mariano pareixen estar més bé a la perifèria (Galícia, Andalusia, País Valencià, Balears, Catalunya...), avantatge i inconvenient. A l'altra banda, Espe desfulla la floreta i espera el millor moment per atacar, i no té per què ser al proper congrés, on no sap si podrà guanyar l'envit. Atenció al paper que pot jugar Gallardón en tot plegat: les venjances se serveixen fredes...

En fi, tornarem a tindre una legislatura marcada pel debat territorial, i ja no només entès com a autonòmic o federal, sinó també com a relacions entre territoris per qüestions com, per exemple, l'aigua.

Cavallers, va de bo!

Enhoraboa

2008-03-31T16:09:00.005+02:00

Hoxe lendo Vieiros vin unha nova que me deixou un pouco alucinado, e máis contento tamén. Un bo amigo, o grandísimo Oscar Ínsua, vaise convertir no novo alcalde de Corcubión.

Como sabedes alguns, pasei un ano estudiantil en Santiago de Compostela, que dende aquela é para min unha das millores cidades do mundo. Alá coñecín a unha chea de xente fantástica, fabulosa, que me fixera pasar momentos moi grandes nun tempo de felicidade xuvenil, cando non tivéramos tantas preocupacións como agora.

Unha desas persoas foi o Oscar, bolseiro eterno da biblioteca do Monte da Condesa, un rapaz que remataba dereito daquela. O Oscar é o que aquí definiríamos coma "un patriota de pedra picada", un home de principios, e sempre defendía-los cunha paxión que non poucos non entendían. Sempre tivéramos moi boa relación persoal, e máis política, xa que a maioría das veces estábamos de acordo nos argumentos. E foi un dos que máis me axudou para que aprendera galego, cousa que sempre lle vou agradecer.

Hai xa case cinco anos que marchei e, aínda que con menos asiduidade da que sería desexábel, mantemos o contacto. Cando iba a Santiago no Día da Pátria, o 25 de xullo, quedaba na súa casa, onde sempre tivo un oco para min.

Pois ben, o Oscar vaise convertir en breve no alcalde máis novo da Galiza. E de Corcubión, unha vila con forte tradición nacionalista, unha forteza do BNG na Costa da Morte, o Allariz atlántico. Oscar colle a testemuña dunha lenda do municipalismo galego, Rafael Mouzo, cousa que non é fácil. Pero estou seguro que o vai facer moi ben.

Dende a beira do Mediterráneo, Oscar, deséxo-te moita sorte compañeiro! Unha aperta!

PS: como dixen, hai casi cinco anos que marchei e teño o galego un pouquiño oxidado, se hai moitos erros, perdón!

L'Espai

2008-03-28T11:22:00.003+01:00

Fent una miqueta d'egocentrisme, podeu consultar el següent enllaç on explique un dels saraos on circule ja fa tres anys.

La veritat és que podrien haver estirat un poc la imatge, la veritat! No pese 120 quilos, ho jure.

Converses anècdotiques

2008-03-27T12:14:00.005+01:00

Avui puc llegir un apunt al bloc de Saül Gordillo que verbalitza bastant bé molts dels pensaments que tinc sobre allò que passa al carrer Calàbria. A can Esquerra esperen tres mesos que, lluny de reforçar una opció transparent i democràtica, sembla que acabarà amb un escenari dantesc.

L'altre dia vaig creuar un parell de paraules amb un conegut que forma part d'una de les faccions en competició. I creu que jo també, cosa que em sorprèn, la veritat. Sempre comença la conversa amb un "com ho veus?". I jo, que no tinc cap interès en que aquesta persona sàpiga com ho veig, més que res perquè no li importa, responc amb un lacònic, "bé, mira, anar fent". La frase que em va dir va ser demoledora: "Bé bé, hi ha merder, que és el que ens convé. Ens ha anat bé això de les eleccions". En fi.

Més enllà de l'anècdota, em sembla significatiu. Si alguna persona s'estima una opció política fins el punt de ser-ne militant no pot dir que convé el merder. I menys encara alegrar-se d'una patacada electoral de les que fan història. És al·lucinant! És simptomàtic de l'excés d'amor que certa gent d'Esquerra Republicana de Catalunya sent cap al seu partit, que els porta a creure que és seu. I aquí és on rau un dels principals problemes de tot plegat: els partits no són de ningú, ni del seu president, ni del seu secretari general, ni dels seus quadres, ni tan sols dels seus militants. Els partits són útils només si acompleixen una funció de representació d'una part de la societat. Si no, són només la representació d'un gueto.

En conseqüència, la gent que enarbola les essències, la veritat, l'autenticitat, sol ser aquella que té por al camp obert, a la competició política real. No estic parlant de renunciar, estic parlant de sumar.

Premonició?

2008-03-20T12:24:00.003+01:00

Jure que quan vaig escriure el post anterior no sabia de l'existència del document en qüestió. Mireu aquesta notícia del Levante d'avui. De totes maneres, és de sentit comú.

Bé, el primer pas es reconéixer (algunes, no totes) errades.

La defunció final?

2008-03-19T12:05:00.004+01:00

Es poden fer moltes lectures en claus diferents sobre les passades eleccions. Ara bé, crec que cap d'elles és tan dantesca com la que es pot fer en clau valenciana.

Al País Valencià, el bipartidisme és ara el gran dominant. Després de perdre l'escó EU, ara mateix el país de Joan Fuster té tanta personalitat política pròpia com qualsevol Castella, Andalusia, Extremadura i tantes altres representants de l'Espanya espanyola. És a dir, ninguna. I el problema és que el bipartidisme crema el terreny, és com Àtila, per on passa després ja no creix res.

Els resultats del 9M són brutals. El PP continua arrassant a l'estil blitzkrieg front un PSOE-v que en conforma en aguantar mentre es dessagna en baralles internes i eternes, i un espai d'esquerra i nacionalista que només fa que assajar fórmules inservibles per mal explicades (sense pàgina web és difícil, per altra banda). Per un espectador és difícilment inteligible el per què de tot plegat.

El camp del nacionalisme fa temps que viu entre la desorientació i el desànim. Sempre s'ha parlat que un nacionalisme cultural o cívic no s'ha sabut traduir en nacionalisme polític. Parlant en plata, que el Bloc no representava Acció Cultural. Jo havia cregut esta tesi, però ara mateix participe de la desorientació. Ja no sé si el problema està en els quadres, en la base o en una societat que no vol tindre vida política diferenciada perquè no se sent diferent de res.

Després del 9M, i a la vista dels últims cinc anys d'història política valenciana, queden una sèrie de conclusions.

- Si les forces minoritàries (Bloc, EU) no són capaces de bastir un discurs propi que connecte en una part suficient de l'electorat estan condemnades al fracàs. I no fracassar evidentment vol dir canviar de discurs, perquè a la vista està que el d'ara no funciona.
- O es defineix d'una vegada per totes el Tercer Espai o mai existirà. I ha de ser un espai viable, que sume, que puga atreure gent. Per tornar al gueto sempre hi ha temps.
- El bipartidisme absolut és ara per ara una amenaça real i materialitzable a tres anys vista.

Resumint: o hi ha un canvi de discurs que puga dotar de contingut un Tercer Espai en la política valenciana, i es fa ràpid i bé, o el bipartidisme espanyol no té marxa enrere. I s'ha acabat.

Cánovas del Castillo estaria content...

Hola de nou!

2008-03-19T11:41:00.002+01:00

Molt bones gent! Per obligacions acadèmicolaborals he estat uns dies sense actualitzar la cosa aquesta, a més de patir una fase d'indigència intel·lectual greu.

Durant estos dies, la veritat, no m'he estat de seguir llegint alguns blocs d'aquells de referència. Especial menció a les anàlisis que n'han fet de tot plegat en Canaleta i en Medran. Quan tens poques coses a afegir, més val no fer-ho.

De totes maneres, el que més m'agrada dels resultats electorals és que sempre, sempre, són relatius. Per tant, conforme anem avançant mirarem a qui han perjudicat i a qui han beneficiat estes últimes eleccions, i jo crec que ens emportarem sorpreses. Al temps.

Com una nit sense lluna

2008-03-10T00:03:00.006+01:00

De tota la nit electoral, no em ve al cap ni una sola, ni una conclusió positiva. De fet, crec que ha estat una nit dramàtica. Us expose les raons.

En clau catalana, CiU tot just aguanta, perdent vots. Esquerra es fot una batacada antològica, perdent més de la meitat dels vots i tota representació per Lleida i Tarragona. Terrible. I finalment, ICV perd el segon escó i només Herrera anirà al Congrés. Per tant, Catalunya perd fins a sis representants no supeditats als interessos de partits estatals. És una molt mala notícia.

En clau valenciana, no només PP 19 i PSOE 14, sinó que els resultats d'EU i Bloc-Iniciativa-Verds són autènticament lamentables, i si s'hagueren presentat junts també ho hagueren segut. De veritat, tristíssim. No arriben, ni de lluny, a la meitat dels resultats de 2004.

En clau espanyola, el PP se n'ha sortit. Ha augmentat en representació total i percentual, superant el 40% i arribant als deu milions de vots. El PSOE només aguanta el tiró gràcies al tsunami socialista a Catalunya. Sense Catalunya, el PP hagués guanyat les eleccions generals (146 a 144). Conclusió: l'estratègia anticatalanista és rendible. Per què canviar-la?

I si faltava algun ítem, Rosa Díez serà diputada. La Chunta ha perdut l'escó, EA ha perdut l'escó. Només BNG i Na Bai han ressistit. Unitat per les Illes, res de res.

Què ho embolcalla tot? Els dos grans partits estatals sumen un 85% de vots i un 92% dels escons al Congrés. És a dir, Espanya és un sistema polític absolutament bipartidista.

Demà caldrà que molta gent faça reflexions. Ara per ara, el panorama és realment negre. Com una nit sense lluna.

PS: Avançada la nit CiU ha pres un escó al PP (el que li havia birlat a ICV). Tot i que varien una miqueta els números globals, la reflexió de fons és la mateixa. Tot són males notícies.

Rebaixem espectatives

2008-03-09T19:22:00.002+01:00

En fi, les coses no pareixen tan clares. Me'n vaig a ca l'Eli a seguir la nit (?) electoral.