Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve

Aquest és el títol del tercer llibre de la sèrie "País Valencià, Segle XXI", editada per la Universitat de València i Valencians pel Canvi. Com molts de vosaltres sabreu, és una exposició coral de diferents visions del País Valencià des d'una perspectiva fusteriana (en el sentit més ampli i heterodox de la paraula) per tal de reivindicar el discurs polític del valencianisme i la seua vigència en ple segle XXI.

Són tres volums, i en ells hi escriuen personalitats del món social, acadèmic i polític valencià. Hi ha noms de generacions diverses, des d'aquells que ja van treballar en la clandestinitat i van bastir els pilars del nacionalisme en la transició fins als que la Batalla de València els sona només de veure-la a "Del roig al blau". Només hi ha una cosa en comú: tots provenen de la mateixa fusta, tot i que cadascú ha treballat el tronc fusterià com ha volgut, i de fet algunes formes derivades es poden considerar gairebé antagòniques.

Bé, hi escriuen personalitats i també altra gent, com un servidor. He tingut el gust de participar al tercer volum, el de les visions de la generació que ve (o que ja està ací, segons com es mire). Jo he parlat d'allò que crec que més controle i he estudiat: el discurs polític. Al meu article he mirat de fer una anàlisi del discurs de la dreta sucursalista valenciana i he apuntat algunes possibles receptes per fer-li front. Tot d'una forma sintètica i, ja em perdonareu, poc acadèmica, coses de la deformació professional.

En aquest web podeu veure més informació sobre el llibre, que tot just està eixint de la impremta, i els altres dos volums. Hi podeu consultar la presentació del llibre, escrita pel seu coordinador, el gran Jordi Muñoz (que participa amb un article al primer volum), i dos articles, el de Marc Peris i el que he escrit jo.

Vos recomane fer-se un passeig pel recull de premsa i observar la polèmica entre l'editora i La Vanguardia. Curiós, no ens enganyem, i aclaridor.

Bé, jo frise per llegir la resta del llibre, amb signatures tan importants com les de Gerard Fullana, Adelaida Ferre, Francesc Felipe, Xavi Sarrià, Violeta Tena, Francesc Vila... i molts d'altres. Un plaer veure el meu nom al seu costat.

Ja em direu que vos ha paregut la cosa.

Eleccions europees i desinterès

Ja tenim ací la campanya electoral de les eleccions menys electorals de les que es fan i es desfan. Sí, en les que votem al Parlament europeu. És una institució que està a Estrasburg. Aquests dies no ens cansem de sentir que ens hi juguem tant i quant, a Europa, i que un 70% de les lleis i normatives que fan i apliquen governs i parlaments estatals, autonòmics i ajuntaments estan afectades per les decisions que es prenen a Europa. I llavors, per què tindrem una abstenció bèstia el proper 7 de maig?

No sabem què passa a Europa. No entenem què és una directiva, no sabem per què serveix una votació del Parlament, no comprenem el paper de la Comissió Europea. No sabem si Europa està a Brussel·les o a Estrasburg. Tenim un Parlament, el Consell d'Europa, les cimeres de caps d'estat, la Comissió, els consells de ministres... i el Banc Europeu, una política exterior difusa, coses sobre immigrants, alguna cosa hem sentit d'un exèrcit europeu...

Tot plegat resulta gairebé incomprensible pel ciutadà mitjà, el que no és jurista especialitzat en dret comunitari, politòleg o corresponsal a Brussel·les. És a dir, el 99% de la població té problemes per entendre com funciona la Unió Europea. Cert és que ningú li ho ha explicat amb interès, i a això ajuda que els mass media informen d'Europa sense massa carinyo generalment.

Però amb una mica d'informació és pitjor. Resumint, ens demanen el vot llistes de circumscripció estatal, algunes d'elles amb sigles que no sabem ni d'on són, perquè els ajudem a entrar a un parlament enorme que no decideix quasi res i on els diputats escollits a Espanya tenen un pes relatiu irrisori. I un cop allà serà difícil passar comptes perquè ves tu a saber què fan, que ningú n'informa, i quan ho fan no ho entenem perquè no sabem quina aplicació real tenen aquestes decisions.

Tot plegat molt motivador. Sobretot quan, a més, el 90% de temes d'agenda a la campanya són de política interna. Perquè és l'única manera de mobilitzar vot.

Europa ens desconcerta. I no ens enganyem, si quan més gent vota menys val el nostre vot (matemàtica simple), quina importància té que ens quedem a la platja el dia 7 de maig? Doncs la veritat, numèricament inapreciable. En un ajuntament mitjà el vot no pesa quasi res, en un parlament autonòmic menys encara, en l'estatal seguim baixant d'importància, i a Europa... uf!

Dit tot això, jo el dia 7 votaré. Com diu aquell, perquè em dóna la gana. Però imaginareu la meua passió...

Per cert, recomane molt "Els estats contra Europa", de Juli Martí Casals. Un assaig curtet i molt interessant sobre construcció europea i relat. Es poden entendre moltes coses... Qui fa Europa no se la creu. Així anem!

Carretero

Un comentari del gran Miquel m'ha recordat que tinc un bloc que alimentar. I ja fa un més que no li done ni molles! Va, que fa dies que tinc ganes de comentar coses sobre l'estratègia d'en Carretero.

Carretero vol la independència, vol que el Parlament proclame la independència fruit d'una majoria parlamentària independentista. No acaba d'explicar què farà quan li diguen que no, però vaja, podem dir que fins aquí pareix tot net i polit. El que no s'acaba d'entendre ben bé és la seua forma de construir aquesta majoria necessària per aprovar i després encarar un feixuc procés de secessió. Aposta per "dinamitar el sistema de partits" i segmentar el país en unionistes i independentistes. Per què? Però si els independentistes són menys! Per què dividir el país en dos blocs per quedar-te tu al més xicotet? L'eliminació dels grisos no pareix el millor camí per sumar partidaris a l'independentisme. Els grisos poden ser seduïbles. Els blancs no. No empentes la gent cap al blanc!

Per altra banda, fer un partit nou no és dinamitar el sistema de partits. Com a molt podràs variar la correlació de forces entre els partits existents, però el sistema és molt més que això. Si el resultat ha de ser una altra capelleta, amb el seu secretari d'organització i candidat, joventuts subvencionades i transparència limitada o nul·la, la representativitat democràtica no guanya massa.

I personalment em preocupa això que es comenta molt últimament, que cal deixar de parlar de dretes i esquerres i parlar només d'independència. Mmmm... Això sona molt i molt lleig. I no em val "un d'això ja en parlarem" quan siguem independents. I mentrestant? Què? Fem hospitals públics o deixem la salut a la iniciativa privada? Protegim els espais naturals o que ho decidisca el mercat? Ensenyem religió a l'escola o no? Rodalies o trànsit rodat? Polítiques socials i endeutament o acomiadament lliure i arques públiques sense tocar? La política, com a art de la gestió de la res pública, va molt més enllà de la independència. Si en tot el camí que li pot quedar a una hipotètica independència no parlem de res més... açò és la selva!

En definitiva, presentar un partit amb un únic punt programàtic em sembla temerari. Votar-los, vaja, és el que em sembla temerari.

PS: Fins ara a Carretero certa gent li reia les gràcies perquè el que feia només afectava a Esquerra. Però si fa un partit i pot robar vots a més gent, especialment a l'ala sobiranista de CDC o UDC, ja veurem si té tanta cleca. De moment, opinadors de referència a l'espai sobiranista de CiU ja han deixat de riure's tant.

PS2: En cap moment qüestione la legitimitat d'una persona, que de fet em sembla bastant respectable, per mirar de construir una alternativa política. Respectable com a persona i com a intent. Parle d'estratègia i de discurs, només.

De nou, la Setmana Cultural del País Valencià a Barcelona

Com ja és tradició per primavera, arriba la Setmana Cultural del País Valencià a Barcelona. Els companys de l'Espai País Valencià hem organitzat tot un seguit d'actes que inclouen música, literatura, gastronomia, esports tradicionals i debat sobre temes d'actualitat. Podeu consultar la programació sencera al lloc web de l'Espai i ací teniu l'esdeveniment de Facebook.

El plat fort, i mai millor dit, és dissabte 18 d'abril. És el que anomenem la Jornada de Cultura Popular. Des de ben matí, a la plaça del Poble Romaní de Gràcia, tindrem activitats: taller de pilota valenciana, l'esport nacional valencià; música amb el grup Pelandruska, provinent de les comarques de més al sud del País; una paella gegant que, per què negar-ho, tots els anys ens ix bona, i una demostració de danses valencianes. Vaja, que qui s'avorreix és perquè vol.

I tot ho acabarem amb un concert ben prometedor en tres representants d'una fornada de grups valencians que fan coses de qualitat i que encara tenen certes dificultats per tocar a Catalunya: els inclassificables Arthur Caravan, els hiphopers Rapsodes i els electrònics Orxata Sound System. Per cert, d'estos dos últims grups us podeu descarregar directament els seus discos des del seu lloc web baix llicència Creative Commons. D'especial menció em pareix el concepte de cultura horitzontal que pregonen els Orxata. Hi ha vida més enllà dels Obrint i la Gossa.

Bé doncs, esteu totes i tots més que convidats!

I per fer boca, Rap a dit dels Rapsodes:

De tratges, factures i altres tonteries

Bé amigues i amics, després d'un mes ben estrany, tornem a la càrrega amb el bloc. En este març que portem han passat coses ben significades. Moltes coses. El cos em demana bramar sobre Patxi López i el PSE, però no ho faré. Només em remetré al meu post anterior (del 6 de març!) i a refermar el que allà hi deia. Només afegiré que en un gran exercici de defensa de la independència dels mitjans públics de comunicació, els futurs inquilins d'Ajuria Enea s'han atrevit a dir qui pot eixir i qui no a la tele que paguen tots els bascos i com han de ser els mapes del temps. I la brunete mediàtica no només no piula, sinó que es mostra propera a l'orgasme rojigualdo.

En fi, ja m'he liat, però és que la hipocresia d'aquesta gent no entén d'estètica. Però l'objectiu del post al bloc d'avui no era una altra que dir-li a certs sectors madrilenys que així no es canvia el govern al País Valencià. M'explique.

La ja famosa Operació Gürtel és una sobirana tonteria. Si a d'algú se li ha acudit que pot tenir alguna espècie d'afectació negativa al PPCV està fent volar coloms. Però com és possible? Com podem els valencians ser tan masoques de votar a pressumptes lladres?

Dues raons bàsiques i algunes més secundàries. Creiem realment que el fet que Camps haja cobrat uns eurets en el tratge de l'emperador importa realment? Que Castellano adjudique sistemàticament obres a empreses de colegues? Ací estem entrant en raons morals, i crec jo que estem en condicons de donar poques lliçons. En coses de moralitat, valors i principis, el que has de fer és preguntar-te què faries tu. Evidentment no crec que cap dels lectors del bloc siga president autonòmic (tindria gràcia) però transpassem-ho al nostre nivell.

Si has de fer obres a casa, quants de vosaltres demaríeu si pot ser que no vos facen factura? Això és, a xicoteta escala, una estafa a Hisenda, un frau. La llei diu que has de declarar un pagament i abonar el corresponent impost i no ho fas. Això quina moralitat implica? És la integritat i la honradesa un valor que regisca la teua vida? No. I llavors per què demanes que se li exigisca a qui mana l'ètica que tu no tens?

Si el valor de la integritat no existeix socialment, com pot afectar electoralment a un partit polític? És estúpid com a plantejament. Almenys a mi m'ho pareix.

I en segon lloc, el discurs. Sóc un fanàtic de les construccions discursives, ja ho sabeu. Doncs bé, que el sr. Garzón, excandidat socialista i estrella del rock, impute al president dels valencians en un cas de corrupció sense proves evidents és fàcilment encaixable en el discurs troncal popular: El PP defensa els interessos dels valencians i el seu benestar. Els socialistes estan contra els interessos dels valencians i per això ataquen als que els defensen.

Si esta falla discursiva val per un transvasament faraònic i insostenible, per què no ha de valer per un encausament dubtós del Molt Honorable? Per tant, obviant que el president de la institució que ha de jutjar Camps és amic seu, i que els ritmes de la justícia són els que són i que les acusacions són difícilment demostrables, qui pense que el fet que no existisquen tres factures de roba farà caure el PP al País Valencià està en una altra dimensió.

Per tant, qui vulga substituir el PP al Consell s'haurà d'inventar alguna cosa millor que enviar jutges a fer la feina bruta.

La gran ressaca

El cos em demanava postejar sobre açò que ha passat en Galiza i Euskadi. Sentimentalment estic més tocat pel tema gallec. Tot i que ja vaig avisar en un post anterior que hi havia que agafar-se poques confiances, no he pogut més que sorprendre'm. Sobretot per les característiques de la davallada del bipartit, que pot ser un exemple dels errors estratègics: per exemple, el BNG ha crescut moderadament a les zones rurals clàssiques, però s'ha esfondrat literalment a Corunya, Ferrol, Vigo i Santiago. Així no es pot anar enlloc a un país, sense força a les ciutats. Recordem només per un segon que Vigo i Ferrol foren les primeres ciutats (primera i tercera per habitants de Galiza) que van ser arrabassades al PP, les dues amb alcaldes del Bloque.

Una possible reflexió és que per guanyar-se un electorat aliè s'ha perdut el propi, allà on tenies la musculatura. Però al PSdG, que m'importa bastant menys, no ens anem a enganyar, li ha passat el mateix. A Galícia, el vot progressista abandona les ciutats, però no entra al camp. S'ho haurien de fer mirar, això.

I la Comunitat Autònoma Basca? Bé, ací hem vist les demostracions de cinisme polític més grans que he vist mai. Perdó per parlar des del fetge, que no s'ha de fer, però vaja, "el bloc es mío y me lo llevo". Tot comença l'any 2002, si no recorde malament. Després del fracàs de l'operació unionista més gran mai executada, la que volia portar Mayor Oreja a la lehendakaritza, a d'algú se li va ocórrer treure uns centenars de milers de vots del Parlament de Gasteiz. Llei de partits, en digueren.

I avui tenim els resultats. Sense allò que s'anomena mediàticament "esquerra abertzale" (com si EA o Aralar no ho foren, d'esquerres i abertzales!) al Parlament, PSOE i PP sumen. La premsa del règim constitucional s'ha afanyat a dir que el nacionalisme ha estat derrotat. Fem números. "No hay más ciego que el que no quiere ver". Si es compten els vots nuls del nacionalisme d'esquerra radical a mi no em surten aquests números... Però és que si no es compten tampoc! Coses del sistema confederal igualitari, 25 escons per província. Numèricament, i comptant per blocs, l'obediència nacional a Euskadi és superior a l'obediència nacional a Espanya. El nacionalisme espanyol supera en escons, però no en vots, al nacionalisme basc. Això és un fet.

Però vaja. Per conseqüència directa de l'aplicació de la Llei de partits, una construcció legal d'aquestes que tufen a ilegalitat i, sobretot, a ilegitimitat (recordem que CiU hi va votar a favor), hi haurà un lehendakari socialista a Ajuria Enea. A veure, l'alternància de per se no és roïna. Però el que no veig clar és com un president "transversal" pactarà un programa de govern de consens si depèn dels vots del PP per ser investit i aprovar els pressupostos. Què passarà amb el model educatiu basc? I amb ETB? Lakua dissoldrà els ajuntaments que no siguen del seu gust? Són coses que anaven al programa del PP. I en aquest món, gratis no hi ha res. Això no és transversalitat. És frontisme i trinxera. I ataca l'exèrcit perdedor.

A més, el gran problema d'aquesta estranya coalició és que els seus principals defensors són l'artilleria de la trinxera. Són El Mundo, El País, ABC, La Razón, els presidents de la Rioja, Cantàbria, Madrid, C-LM... són els primers que cascaran a Patxi López quan vulga contemporitzar i temperar el tint espanyolista, si és que vol. La Brunete mediàtica voldrà que roden caps, i no acceptarà nos per resposta.

Per no parlar que ara, de totes totes, Gasteiz serà un escenari absolutament secundari de Madrid. Supeditat i rendit. I dels tripijocs en la pugna per la presidència espanyola dependrà en bona part l'actualitat de la política basca. El dia que al PP no li interesse aprovar els pressupostos, o els hi pose un preu massa alt, el que rodarà serà el cap de López. Han posat el llop a cuidar del corral.

El "cambio fresco" ha resultat ser una aliança PP-PSOE. Una cosa novíssima, espectacular.

En fi, que diumenge passat va ser un dia horrible. El pitjor de tot és que vam perdre a un humorista sense igual (i això sí que posa trist, collons), però en el terreny mundà l'esquerra gallega va decidir anar-se'n a dormir una generació més i els tancs de la Brunete mediàtica van conquerir Gasteiz. Per no alçar-se, vaja.


PD: Un apunt d'una cosa que se m'escapa. La gent del PSC (partit independent del PSOE, es diu) està exultant amb el tema de Patxi López. Crec que algú els hi hauria d'explicar que el pacte PSOE-PP va justament en contra del seu motiu de subsistència com a cos estrany al sistema espanyol de partits, que és el fet diferencial del país. Si cada cops hi ha menys diferències, els diferents són acceptats pitjor. Companys i companyes socialistes, al loro! A no ser que l'argumentari bàsic de CiU siga veritat i sigueu una sucursal de Madrid i ja us vaja bé. En aquest cas, res tu, a esperar si els números donen amb Alícia Sánchez-Camacho...

Politika 2.0

Com ja he dit, divendres marxem uns quants cap a Euskadi a seguir in situ les eleccions al Parlament de Gasteiz. No és poca cosa, aquest viatge. Ja us anirem contant com van les trobades.

Una de les primeres activitats que farem serà assistir a l'Aurreko Eguna, a la seu d'EITB, organitzat pel grup Politika 2.0. És aquesta una suma d'activistes i bloggers polítics, ja estiguen vinculats a organitzacions polítiques o no, que demostra l'impuls de la utilització de les noves tecnologies i la cultura 2.0 al debat polític. L'esdeveniment Aurreko Eguna, traduït al català "el dia d'abans", es fa coincidint amb la jornada de reflexió tant a Euskadi com a Galiza, i diferents membres de Politika 2.0 o convidats, com nosaltres mateixos (Els 16 de Washington), explicaran les seues experiències en els processos electorals des d'un punt de vista 2.0.


Us recomane el post del company de viatge Xavier Peytebí al respecte. Quin gran fitxatge, el Xavier!

A més, cal afegir que la gent de Politika 2.0 han col·laborat molt activament per emplenar-nos l'agenda de trobades i recepcions interessantíssimes.

Eskerrik asko, lagunak!