Generals (1): el repte de Compromís

Quan hom pensa en les eleccions del proper 20N ho dóna tot per decidit. Ja sabem qui guanyarà abans de començar la partida. En clau valenciana poden paréixer bastant paregudes als comicis a les Corts del País Valencià: el PP va sobrat, el PSOE lluita per evitar el major desastre de la història i Compromís i EUPV malden per obtindre representativitat. Tots sabem com va acabar la història al maig: el PP va arrasar, però amb una certa erosió; el PSOE es va enfonsar, però no tant com pareixia, i les coalicions del grup mixt van aconseguir grup propi a la càmera valenciana.

És fàcil caure en la temptació de pensar en una repetició de la jugada. El PP guanyarà, amb més raó si seguim l'onada espanyola, el PSOE patirà i se n'aprofitaran els nacionalistes i els comunistes. Però cal ser conscients que cada elecció és un món, i per més que hagen passat pocs mesos l'equació és ben diferent. Sobretot per una de les marques: Compromís.

La coalició nacionalista i verda se la juga tota a una carta. O entra o no. O es confirma com un actor polític de primer ordre a l'escenari valencià o torna a patir els fantasmes de l'extraparlamentarisme. Les enquestes són propícies: la majoria d'estudis donen el diputat per València. Però mai s'han d'oblidar quins són els elements que s'han de tindre en compte per l'èxit o el fracàs de la candidatura.

La història electoral: en una conjuntura evidentment diferent i molt negativa, Compromís (Bloc+Iniciativa) va treure una xifra de vots lamentable en 2008. No es va arribar a 30.000 vots a València. Els votants tradicionals del Bloc, la base de la força de la marca, sempre s'han volatilitzat a les generals. Evitar-ho és tot un repte

Candidatura: en una elecció en clau interna, el Bloc va preferir l'exalcalde de Sueca, Joan Baldoví, a l'independent Diego Gómez, a priori més conegut. Baldoví té un gran hàndicap de coneixement públic fora del seu entorn. El ticket amb Cristina Sánchez, d'Iniciativa, no ajuda tampoc. Hauran de fer un gran esforç per remuntar-ho, probablement amb la força de la marca. El paper en campanya d'Enric Morera i sobretot Mònica Oltra s'antoixa clau per aconseguir la representació.

La incògnita Equo: Compromís té un gran problema, i és que cada cop que hi ha unes eleccions s'han de tornar a negociar els termes de la coalició. I ara amb un nou convidat a taula, Equo, tota una incògnita que pareix que ha enrarit i sobretot endarrerit més del que tocava el pacte, inevitable per altra banda. La incorporació d'Equo s'ha vist fins i tot en la marca i el nom de la candidatura, cosa estranya si era una marca ja testada i amb èxit.

Mantenir l'onada: tots els problemes o traves abans esmentades cauran per si soles si la coalició sap mantenir la força de l'onada que la va portar a uns resultats increïbles a les autonòmiques de maig, amb 120.000 vots a la circumscripció de València. Fidelitzant-ne dos de cada tres l'escó seria al sac.

Ara bé: segons dades del CIS, el 40% dels vots a les autonòmiques provenien d'exvotants del PSOE. Un 30% dels votants de Compromís va decantar el seu vot l'última setmana. Un terç també assegura que el moviment 15M va influir en en la papereta que van dipositar a l'urna. El de Compromís no és el que diríem vot fidel i consolidat, i no són restes de sèrie: són una quantitat més que considerable. La fidelització és la clau.

Compromís funciona, però cal tindre en compte que no es vota contra el PP i el “règim” de Camps. No val repetir estratègia quan l'equació no té els mateixos elements. Ni tipus d'elecció, ni candidats, ni temes de campanya, ni altres elements externs són els mateixos. En tot cas, per primer cop, el seu èxit o fracàs depén exclusivament de la seua feina: hi ha més altaveus que mai i la conjuntura política, amb els socialistes alliberant vots i escons, i amb la marca de moda, és millor que mai. La pilota és a la seua teulada.