Carretero vol la independència, vol que el Parlament proclame la independència fruit d'una majoria parlamentària independentista. No acaba d'explicar què farà quan li diguen que no, però vaja, podem dir que fins aquí pareix tot net i polit. El que no s'acaba d'entendre ben bé és la seua forma de construir aquesta majoria necessària per aprovar i després encarar un feixuc procés de secessió. Aposta per "dinamitar el sistema de partits" i segmentar el país en unionistes i independentistes. Per què? Però si els independentistes són menys! Per què dividir el país en dos blocs per quedar-te tu al més xicotet? L'eliminació dels grisos no pareix el millor camí per sumar partidaris a l'independentisme. Els grisos poden ser seduïbles. Els blancs no. No empentes la gent cap al blanc!
Per altra banda, fer un partit nou no és dinamitar el sistema de partits. Com a molt podràs variar la correlació de forces entre els partits existents, però el sistema és molt més que això. Si el resultat ha de ser una altra capelleta, amb el seu secretari d'organització i candidat, joventuts subvencionades i transparència limitada o nul·la, la representativitat democràtica no guanya massa.I personalment em preocupa això que es comenta molt últimament, que cal deixar de parlar de dretes i esquerres i parlar només d'independència. Mmmm... Això sona molt i molt lleig. I no em val "un d'això ja en parlarem" quan siguem independents. I mentrestant? Què? Fem hospitals públics o deixem la salut a la iniciativa privada? Protegim els espais naturals o que ho decidisca el mercat? Ensenyem religió a l'escola o no? Rodalies o trànsit rodat? Polítiques socials i endeutament o acomiadament lliure i arques públiques sense tocar? La política, com a art de la gestió de la res pública, va molt més enllà de la independència. Si en tot el camí que li pot quedar a una hipotètica independència no parlem de res més... açò és la selva!
En definitiva, presentar un partit amb un únic punt programàtic em sembla temerari. Votar-los, vaja, és el que em sembla temerari.
PS: Fins ara a Carretero certa gent li reia les gràcies perquè el que feia només afectava a Esquerra. Però si fa un partit i pot robar vots a més gent, especialment a l'ala sobiranista de CDC o UDC, ja veurem si té tanta cleca. De moment, opinadors de referència a l'espai sobiranista de CiU ja han deixat de riure's tant.
PS2: En cap moment qüestione la legitimitat d'una persona, que de fet em sembla bastant respectable, per mirar de construir una alternativa política. Respectable com a persona i com a intent. Parle d'estratègia i de discurs, només.
4 comentaris:
Francament la opció "Carretero", altrament dita com a Front Patriòtic, només pot tenir èxit i sentit si serveix per a guanyar. Sociologicamnet l'independentisme als Països Catalans i especialment al Principat ha avançat molt i molt però tot i aixi, encara ens queda camí per fer el salt definitiu. Plantar-se amb 30 o 40 diputats "pro-independència" serveix de ben poca cosa. No sé si fins a quin punt tot això és un trampolí a CiU (=PI)...temps al temps!
Mentrestant, cal apostar pel treball de bases...
Salutacions!
efectivament Pau ho has resumit molt bé: només té sentit si serveix per a guanyar. I els números no donen. La segona part de l'argumentació que faig és que així tampoc s'avançarà cap a la suma independentista. Tu assenyales el treball de bases. Segur que és més útil que "la política de l'article en premsa", que està molt estesa en aquest país
Al meu entendre, ens trobem en l’inici del procés cap a la possibilitat de proclamar la independència, i per aconseguir tirar endavant un referèndum ens cal que els partits polítics s’hi posicionin. I això és exactament el que ha fet el Carretero amb aquesta fugida cap endavant.
La força de l’independentisme rau en la seva capacitat d’ocupar la centralitat política. Cal empènyer, doncs, tots els partits, tots, perquè incloguin en els programes electorals un posicionament clar i sense matisos sobre la possibilitat de tenir una Catalunya independent. És necessari superar la fase del tabú i la indefinició. La societat civil ja ho està fent. Declarar-se separatista ara no té ni el mateix pes ni les mateixes connotacions que als anys vuitanta, posem pel cas. Al meu entendre és clar que l’independentisme ha anat guanyant terreny i, per tant, és fonamental que els partits hi diguin la seva. Em sembla un pas bàsic –i que comença a urgir– del full de ruta que ens ha de dur a la independència. De moment, els únics que hi aposten són ERC i les CUP. Convergència –i no Unió– només hi flirteja, com aquell qui diu. I hi ha qui diu que ICV seguiria les passos –en tinc forces reserves, la veritat. Però insisteixo que em sembla imprescindible que els partits s’hi posicionin. I és en aquest sentit que li agraeixo profundament al metge de Puigcerdà que hagi tirat pel dret.
Per altra banda, si sabem que hi ha blancs, negres i grisos, no veig per què els que tenen capacitat d’actuar –partits– no poden començar a mullar-se. I no crec que sigui gaire encertat parlar de divisions: és obvi, o dius que sí o dius que no o no votes al referèndum. Tota la vida –democràtica– que ha anat així, i no sembla que hagi dut grans trasbalsos. L’important és que el debat polític bellugui cap a aquesta qüestió. I no veig per quin motiu plantejar-ho ha d’empènyer la gent cap al blanc (que no sé si és l’unionisme o el separatisme, però en tot cas, posaria la mà al foc que aquests grisos acabaran repartits entre uns i uns altres).
Que jo sàpiga el Carretero de moment no ha muntat cap partit, i per tant, potser li hauríem de donar temps perquè construís l’ideari que pretén representar. Em sembla una mica precipitat atribuir-li el trist paper d’encapsar una llista que recolza un únic punt. I, francament, sabent-ne el currículum, dubto que pequi d’això. Per tant, temps al temps.
Em sembla oportú apuntar la causa per la qual Carretero ha estripat el carnet, i els que l’han seguit, cal dir-ho. Em penso que ha deixat ben clar que el que no li fa el pes és l’estratègia que tira endavant ERC actualment. Em sembla, doncs, del tot conseqüent que algú es planti davant d’una situació que considera poc reeixida i una via morta. I si aconsegueix dinamitar o crear capelletes i joventuts parasitàries ja és una altra cosa. De fet, d’exemples no ens en faltarien, fins i tot de ben recents.
Pel que fa al temut parèntesis entre esquerres i dretes per sumar forces per a la independència, em sembla força exagerat i gairebé cortina de fum. Actualment ja hi ha dos eixos que guien la política catalana –i espanyola, clar– i no veig per què ha desaparèixer l’eix esquerra-dreta si el catalanista-espanyolista es converteix en unionista-separastista. I vull afegir que no veig gaire esquerres en els partits d’esquerres... ni els de debò, ni els de sucre, cosa que em fa pensar que és més una etiqueta mal apedaçada que altra cosa. I si Carretero tendeix més cap a un cantó o cap a un altre, ja ho veurem. I ell s’ho farà. I a qui no li agradi que no el voti i en paus. En tot cas pensar que ha estat militant en un partit que es diu d’esquerres és perquè alguna afinitat hi deu tenir, no?, o és que ERC és un partit d’aquests que només té un punt en el programa que es diu independència...?
En tot cas m’alegro moltíssim que a CiU els comenci a espantar, el Carretero, perquè si temen que els faci ombra –potser també n’hauria de recelar una mica ERC, no?– algun dia caldrà que es posicionin sobre la independència i abandonin aquesta refotuda ambigüitat, i ja veurem si serà blanc, o negre. I també caldrà veure què li fa més el pes a ERC. En tot cas la disgregació, al meu entendre, respon a una insatisfacció creixent de la societat cap a tots els partits que hi ha ara. Senyal que alguna cosa belluga, oi? Benvinguda sia!
Em permetré també una extensió de resposta poc blocaire...
Cal que els partits es posicionen. Correcte. La cosa és que ja estan posicionats. Hi ha dos partits que no volen sentir a parlar d’autodeterminació, dos que volen el dret però no aspiren a un estat propi i un altre que vol un referèndum per proclamar la independència. I hi ha un altra organització política que també vol un estat propi però que no es presenta al Parlament. Aquests posicionaments no canviaran per molt que Carretero es presente. Utilitat primera que no ho és tant. No sé de quin tabú parles, la veritat. Que els partits no diguen el que esperem que diguen no vol dir que no ho diguen. Tu mateixa expliques el seu posicionament. I doncs?
Una candidatura que aspire únicament i exclusiva a la independència té poc trellat perquè no hi ha les circumstàncies. No hi ha majoria social per proclamar-la i sostinc que no ajuda a construir-la. Perquè et demana una adhesió a una única causa. Per exemple, parlant de les dues marques independentistes que ara existeixen. ERC vol bastir estructures d’estat des del Govern i apropar a l’independentisme sectors socials d’esquerres no nacionalistes. La clau de la estratègia és que per ser independentista no cal ser nacionalista. Les CUP treballen des del municipalisme amb una feina de base, d’agrupament de forces crítiques amb el capitalisme, des d’un punt de vista nacional i de classe. És a dir, ambdues ofertes “sumen” al seu capital independentista altres propostes ideològiques que poden atreure gent no independentista a postulats independentistes.
El carreterisme renuncia expressament (i després de les declaracions públiques crec que està fora de dubte) a qualsevol càrrega ideològica que no siga la gran causa patriòtica independentista. I això no suma, no aporta gent nova. I en una situació de minoria social no acabe de veure l’aportació que fa aquesta proposta. En una clau estrictament electoral pot atreure a votar gent a hores d’ara abstencionista, però el problema no és que pocs independentistes voten, és que hi ha pocs independentistes.
Situar l’independentisme al centre del debat? Que no ho està des que va començar la reforma de l’Estatut? Mai s’havia parlat tant d’independència com ara. No cal fer un partit nou per això. Els partits parlen d’independència, els diaris parlen d’independència, els blocs parlen d’independència. Això no vol dir que parlen “a favor” de la independència. No confonem els termes. Hi ha molta més gent en contra de la independència que a favor.
I que es presente Carretero (què fotut que estiguem parlant d’una persona, no? No d’un moviment, o d’una plataforma, parlem d’una persona. Els personalismes fan sospitar) no implica que ningú canvie res. CiU no és independentista i no ho serà mai. Bàsicament perquè és un partit catch-all, és a dir, aspira a ser votat per totes les classes, orígens i ideologies. Com el PSC-PSOE o el PP. Per això tenen a Duran i a López-Tena. A Madí i a Teixidor. I no tenen cap rubor en admetre-ho. Ni Carretero ni el mateix Sant Pere faran que CiU defense obertament la independència. Perquè no seria CiU.
En tot cas, repetisc: no qüestione la legitimitat de ningú per fer un partit. Que es presente, que el voten i que amb el capital de vots i escons faça el que crega convenient. Només que crec que no s’aporta res a la construcció de la majoria social independentista. Al contrari, es genera una falsa sensació d'immediatesa. I després, la frustració.
Publica un comentari a l'entrada