dijous, 26 de novembre de 2009

Desenllaç de la primera part

Que alguna cosa passa a Catalunya és molt evident. Si li expliques a algú que un país té la seua norma superior entre l'espasa i la paret a un tribunal durant tres anys li costaria de creure, però a l'Espanya de les autonomies aquestes coses passen. És ben bé com una pel·lícula que arriba al seu desenllaç.

Dotze diaris, dotze, amb seu central a Catalunya han fet una editorial conjunta reclamant dignitat pel seu país. És un fet insòlit. A mi personalment em pareix molt bèstia que tants rotatius, que no precisament comparteixen línia editorial ni interessos, es posen d'acord en una cosa com aquesta.

El retard de la sentència és intolerable, i tant que sí. Però el problema va més enllà, molt més enllà. Tot açò són símptomes que, de sis anys ençà, alguna cosa ha canviat en els ciments de la vida política catalana. No pretenc fer una causística lineal, però esclar que tota pedra fa paret.

El pas del nacionalisme de centredreta a una oposició "alliberadora" des d'un punt de vista nacional i l'arribada d'un pacte d'esquerres que incorpora una força netament independentista empenta el país a una reforma estatutària que ha de redefinir dues coses: l'etern encaix, com a concepte metafísic, i la clau de la caixa, qui mana sobre els xavos. Per unes coses o per altres, no és intenció d'aquest escrit assenyalar res ni ningú, cap de les dues batalles acaba bé. La proposta pactada al legislatiu català s'escapça amb violència a les Corts de Madrid, i tot i així els borralls que queden són considerats una amenaça a la integritat de l'Estat per amplis sectors i poders fàctics espanyols. Una cosa pareguda passa amb el nou finançament: la primera proposta del Parlament i el resultat final són com un ou i una castanya.

El retard en la sentència dels magistrats del TC, que tenen els bolis ben esmolats per retallar, és una espècie de preparació per la massacre final de la película. No quedarà ni l'apuntador.

Però mentre hi haurà gent que es quedarà a terra llepant-se les ferides de la batalla perduda i maldaran perquè s'allargue el metratge prolongant l'agonia d'un film que ja té desenllaç, alguns guionistes ja estan preparant la segona part del film. La trama serà ben diferent, no anirà de lleis d'encaix ni pactes, sinó que tractarà sobre una cosa ben simple: quedar-se o marxar. I aquest serà el marc on s'hauran de moure els actors i guionistes, alguns amb més traça que d'altres, segur. Més val començar a escriure el guió de la segona part ara que ja sabem com acabarà la primera, per molt que alguns s'entesten en fer-la més i més llarga.

I arribats a aquest punt és preferible que la història l'escriguen guionistes honestos i no determinats encantadors de serps amb intencions i finançament inconfessables, que per més que parlen de la segona part continuen jugant amb el guió i els papers de la primera pel·lícula. No penseu?

1 comentari:

almogav3r ha dit...

ja tinc ganes de la segona part, prou de marejar la perdiu. és indignant!