Perdoneu el retard en posar un post, però és que la reentré al setembre ha segut especialment complicada.
De moment, només volia fer notar la meua felicitat per la celebració durant aquests dies del Mundial de Rugby França 2007. M'apassiona aquest esport, més enllà de la seua espectacularitat, mescla de forma hipnòtica, almenys per mi, una duresa extrema en el contacte físic amb una esportivitat, el que els anglesos anomenen fair-play, que ja voldrien la resta d'esports dits de masses.
Si hem de parlar de preferències, evidentment, no puc ocultar la meua aposta per Irlanda. M'encanta el Quinze del Trèbol. O'Driscoll (imatge) és un fenòmen, O'Gara té un guant al peu dret i Stringer té una mala llet només comparable a la seua poca estatura. Horgan, Deampsy, Flannery, Murphy... Aquesta selecció ha de refermar que no ha guanyat la Triple Corona dos anys consecutius només per casualitat. Debut deslluït contra Namíbia, però jo espere més.
Ara bé, els grans favorits són els All Blacks de Nova Zelanda, amb bastanta diferència, tot i que sempre són els més forts i la pressió els acaba podent als partits claus. Austràlia i Sudàfrica completen la tripleta de l'hemisferi sud, que si la lògica s'imposa (com sol no passar) es jugaran el títol.
França i Anglaterra són les alternatives europees, juntament amb Irlanda. El Quinze del Gall va decepcionar a propis i estranys al debut, i Anglaterra depèn en gran mesura de l'encert del crack Wilkinson amb el peu. Tot i això, la diferència nord-sud sembla insalvable. Però el fet és que també era insalvable fa quatre anys i els australians encara es demanen com van poder perdre a casa la final del Mundial davant Anglaterra. Aquestes coses passen.
Senyors, endavat amb l'oval!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada