Francesc Romeu, el més llest de la classe?

A les portes del congrés del PSPV-PSOE pareix que el panorama intern es va aclarint. O no.

José Luis Ábalos s'ha retirat cua entre cames. Previsible, si més no. Un candidat que ja va perdre en 2000 contra Pla ningú entenia què feia allà. Ni els seus li han donat suport. Buscava, probablement, quota a la nova direcció, i és possible que no obtinga ni això.

Ximo Puig ha demostrat els resorts que encara li queden a una de les famílies més clàssiques del partit, els lermistes, per arribar en posició envejable al congrés. S'ha posicionat de forma inteligent en una corrent valencianista i nítidament socialdemòcrata, recurrint al relat clàssic del PSPV. Però clar, Puig representa els 80 i 90, èpoques passades dubtosament glorioses.

Es diferencia així de Jorge Alarte, qui sempre ha aparegut com a proper a Ferraz, sobretot quan Madrid no ha trobat una Sánchez-Camacho de torn en la persona de l'alcalde d'Elx. Representa la via més insulsa del socialisme valencià: el que fa Ferraz (Pajín) està bé, sensibilitat perifèrica la justa, alguna que altra mesura liberalitzadora tampoc està malament. Pareix el candidat més mimètic amb el PP, per tant, segons els càlculs de la cuina Blanco, el millor candidat. Però per fer fora els populars o els lermistes?

Ana Noguera, que alguns diuen que volia ser Sánchez-Camacho, ha jugat el paper de la construcció del tercer espai. És a dir, mirar qui guanyarà per posicionar-se al seu costat i quedar-se part del pastís. En un principi va apostar pel discurs federalista (quin?) i socialdemòcrata (quin??) de Zapatero, per si colava.

Qui en principi tenia sindicades accions amb Noguera era Francesc Romeu. Formalment no pertany a cap família, no té pecats del passat (per la seua joventut, difícil) i es va presentar com la renovació necessària, la superació dels vicis de l'última quinzena. Avançava la partida i pareixia que caïa en els mateixos errors de sempre: wait and see i a vore en qui em col·loque. Però ha rectificat, no se sap si a temps, i torna a ser l'únic candidat sense suport d'aparell, ni valencià ni madrileny, com ell mateix s'encarrega d'explicar.

Romeu té una gran possibilitat i un gran perill. Per una banda pot eixir ben parat d'un congrés on hauria de reinar el cansament de quinze anys de palos interns, famílies enfrontades i pràctiques mafioses. De fet no cal que el guanye, només en saber parlar al faristol i mirar com es casquen els altres ja li funcionaria a quatre anys vista. El gran perill és -més enllà de no aconseguir els avals necessaris per concórrer al congrés, possibilitat gens menyspreable- que s'acabe comportant com un socialista valencià més i siga un bluff.

De tot plegat ens queden diverses lectures: el PSPV-PSOE no aprèn dels errors. El congrés serà divertit. Zapatero té un problema que no està contribuïnt a solucionar. I, sobretot, la democràcia representativa espanyola demostra que vivim a recer de maniobres internes inconfessables que depauperen la qualitat d'un sistema institucional llastat per una partitocràcia grisa que ens obliga a triar entre els candidats que més convenen a les mentalitats funcionarials de les secretaries d'organització.

PS: Per cert, pels amants de la política cibernètica és molt interessant fer-li un ull a les diferents webs dels candidats. Només se salven Alarte i Romeu, la resta són blocs que volen fer passar per llocs web. Particular atenció mereix la tàctica de posicionament a Google de Romeu: cerques el nom del candidat que cerques, l'enllaç patrocinat és el web de Francesc Romeu.