Efectivament, McCain no era un republicà clàssic amb el suport del partit. En certa forma això es pot atribuir a l'actuació de Bush, que havia deixat els republicans amb una situació incòmoda. El commander in chief sortint no podia donar un suport contundent al seu candidat perquè el podia hipotecar. El partit va adoptar una actitud d'espera, amb unes bases estàtiques, i en certa forma això va obligar McCain a fer una tria arriscada pel ticket, amb la desconeguda i vehement Sarah Palin.
Més evident és encara el cas dels demòcrates. El partit apostava obertament per Hillary Clinton. Hi havia una raó de pes: Bill Clinton va dedicar els seus últims esforços des de la presidència en fer-se un partit a mida per preparar-li el terreny a la seua dona en 2008. Tant si guanyava com si perdia Gore aquesta era la idea.
Clinton home va tocar totes les tecles possibles i inclús es va embrutar les mans en la campanya de les primàries, entrant-hi de forma agressiva. Però Obama ho va fer millor i va guanyar contra pronòstic i contra la maquinària demòcrata. Els caps del partit es van anar rendint poc a poc a l'evidència i van apostar pel candidat negre. I tot el partit es va posar al seu servei, tot i que Obama va apostar per fer les coses a la seua manera.Aquesta última campanya ha canviat probablement la percepció del poder dels comités nacionals dels partits, del DNC i el RNC. Més en el cas demòcrata, però no oblidem que McCain s'ha reivindicat com un maverick, un aventurer solitari.
Precisament les primàries haurien de servir per airejar les habitacions fosques on massa sovint es decideixen les coses en política, posant els interessos corporatius de les cúpules d'uns actors del sistema, com són els partits, per sobre dels mèrits i les capacitats de la gent que ha d'omplir les llistes. Per sort, pareix que en 2008 això no ha passat als EUA, i ha establert un precedent emocionantment perillós.
Algú s'anima a fer un paral·lelisme amb els casos valencià, català o espanyol?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada