El camp de batalla

Comencem les entrades dedicades a les eleccions al Parlament 2010 amb el que, per mi, és un dels aspectes més importants d'una campanya: el camp de batalla, és a dir, on es juga aquesta elecció, quins temes dominen l'escena?

Ja deia Sun Tzu, aquell xinès estratega al que gent original com jo hem contribuit a desgastar-li el nom, que el general que sap triar on situar-se al camp de batalla la té mig guanyada abans de començar. Doncs això, el partit que sàpiga escollir bé situació en els escenaris beneficiosos tindrà més possibilitats d'èxit.

Quins seran els temes dominants? N'hi havia dos que venien de sèrie, pel moment que viu la societat catalana: crisi econòmica i relacions Catalunya-Espanya. És ben evident que, donat que hi ha escenaris inevitables, el que has de fer és saber-te situar en el terreny per extreure'n benefici, a l'hora que mires de desestabilitzar la posició del contrari.

I és aquí on cal ubicar, per exemple, el gir antiindependentista del PSC en les últimes setmanes: en un escenari a priori incòmode, on estàs situat en una posició, el federalisme, que és un gris poc reconeixible, en hores baixes per la sentència de l'Estatut, el que has de fer ésresituar-te i donar "colzades" per desubicar els altres. D'aquesta forma, el PSC acusa contínuament d'indefinició el seu rival, CiU, al mateix temps que es reivindica com contrari a la independència, per si algú dubtava després de set anys de pacte amb independentistes al Govern. El PSC busca fixar una posició des de la qual treure avantatge estratègic, donat que, encara que a cops no ho semble, la majoria social a Catalunya no és independentista. En l'unionisme hi ha més vots que en l'independentisme.

Això també ho sap CiU, que com sempre mira de jugar amb una ambigüitat calculada (Mas: "CiU no és independentista però jo votaria sí a un referèndum"), mentre els rivals intenten destruïr-la amb apel·lacions constants a la definició final, tant per part del PSC, que els intenta escorar cap al camp sobiranista, com d'Esquerra, que els intenta empentar al camp unionista. Esquerra, al seu temps, busca falcar-se com a gran referent independentista per defensar-se d'aquells que venen des dels extrems.

Són només exemples de com situar-se i resituar-se en un issue concret, predeterminat per la situació conjuntural. Una altre aspecte a tenir en compte és que els propis partits poden introduir i potenciar temes on són forts per forçar posicionaments dels altres. És el cas de, per exemple, el canvi com a tema. Els partits d'oposició, sobretot CiU, el situen al mig de la contesa i, per exemple han forçat el PSC a posicionar-se amb el lema "El canvi real", tot i que a d'algú li pot parèixer fins i tot surrealista voler jugar aquesta carta. Al seu torn, PP, ICV i Esquerra no en parlaran massa, de canvi, donat que no en treuen res d'aquesta batalla.

Hi ha temes marcats per la situació social i política i temes introduits amb intenció per actors interns de la campanya. Però també hi ha temes que salten per sorpresa, on els responsables estratègics han de saber-se posicionar ben ràpid, de forma coherent amb el missatge troncal del partit.

Ara mateix em ve al cap la immigració que, tot i ser per la seua importància un tema que sempre hi és a sobre la taula, per una acció concreta a més de mil quilòmetres de distància s'ha convertit en un tema central de l'actualitat. Cal tenir en compte que decisions de tercers poden influir de forma decisiva en una campanya. Sarkozy ho ha fet amb la immigració, però per exemple podria haver passat si el cementiri nuclear s'hagués decidit ubicar a Ascó. O si torna a haver una fallada històrica de Rodalia, o un gran incendi, o el que siga.

La rapidesa de reflexos per fer un posicionament coherent és, llavors, imprescindible. En tots els temes que dominaran una campanya, els partits s'han de saber ubicar en una posició beneficiosa i destruir les posicions dels altres. Convide a reflexionar-hi i anar observant com es desenvolupa aquest aspecte de la campanya.