dimecres, 24 de novembre de 2010

La política en retirada

Bé, amb prou feines falten cinc dies pel dia D. Reconec que la meua promesa de revitalitzar el bloc ha estat parcialment incomplida. Ah, i ja em sap mal. Però és que el temps passa volant, i quan més s'acosta el 28N més feina tinc, i sumat a uns caps de setmana també tremendament ocupats doncs dóna com a resultat una manca de temps i de frescor mental que no ajuda al blocaire.

La campanya està essent, al meu entendre, justeta: no hem viscut cap gran aportació, cap gran bomba mediàtica ni novetats remarcables en els usos i les tecnologies electorals. Es parla que és la primera campanya 2.0, però els propis dospuntzeristes dels partits saben que no és així. S'han utilitzat intensament les noves tecnologies, sí, però en un sentit d'altaveu. Organitzacions i individus juguen en campanya a un joc unidireccional, més enllà d'alguna tímida iniciativa poc destacable.

En general, més enllà de l'activitat en les xarxes socials i anècdotes lamentables de ràpid consum mediàtic, la campanya obeeix a un mal que assola la política catalana, i no només la catalana, els últims anys: la política en retirada.

És una qüestió general. La política perd espais d'influència. A nivell global (les actuacions sense marge arran de la crisi financera així ho demostren) i a nivell local (desprestigi de les institucions i de l'activitat de gestió de la res publica). Causa i conseqüència a l'hora és que, a un nivell inferior, els partits polítics han tancat fronteres, han cavat trinxeres i s'han dedicat a enrocar-se en sí mateixos com a organitzacions, deixant de cobrir grans espais de la societat que han de trobar altres referents.

Vull exemplificar-ho. Fa onze anys, en 1999, Pasqual Maragall va impulsar la plataforma Ciutadans pel Canvi. Era una forma d'obrir la política a la participació de gent que veina de fora i tenia coses a aportar en una determinada direcció. Què queda de CpC? Un parell de persones que van a les llistes del PSC, però no queda ni la formalitat de la coalició. En 2003, l'associació Catalunya 2003, impulsada per l'exdirigent de CDC Pere Esteve, s'integrava a les llistes d'ERC. En 2006 Montserrat Nebrera figuraria de número 2 en les llistes del PPC al Parlament. Almenys hi havia un cert esforç per transmetre una imatge d'obertura. Escruteu les llistes ara, en 2010, i voreu com ha canviat la situació.

Tampoc cal estendre's molt en les comparacions de perfils de candidats. Algunes figures miraven molt més enllà dels murs de l'organització, aportaven matisos i gent nova als projectes. Parle de Maragall, Carod i Piqué, per exemple. Pocs anys després ens trobem que els candidats Montilla, Puigcercós i Sánchez-Camacho representen perfils molt diferents, que miren endins perquè la pròpia organització necessita referents sòlids des d'un punt de vista intern, en aquesta època de turbulències. Poden aportar més cohesió interna, però no guanyen espais de cara a enfora. I a les eleccions no només voten els militants.

Ni tan sols el cavall guanyador d'aquestes eleccions, Convergència i Unió, ha fet cap fitxatge destacable de perfil independent ni s'ha preocupat per integrar cap plataforma externa de suport que donés un cert matís a unes llistes monolítiques farcides de militància fidel. Això, uns i altres, ho deixen per les eleccions europees, molt més frívoles.

I aquestos aparells de granit es reflecteixen, evidentment, en allò que comentàvem al principi: l'activitat a les xarxes socials. Més enllà o no de l'existència de directrius, la cosa és que el matís brilla per la seua absència. D'excepcions n'hi ha, clar està, ells ja saben qui són. Però sembla que les xarxes també serveixen per guanyar mèrits de cara a promocions internes o proves de fidelitat i trempera partidària, com un mal vici més dins de les organitzacions polítiques.

Que no se'm malinterprete: no pose noms i dianes, sinó que percep que aquesta visió de la política en retirada, que sembla que s'ofega, es transmet als partits, i d'allà a les campanyes. I com la política oficial no sap com actuar i es retira de parts del quadre, eixen bolets de la política no oficial, outsider, que van des de persones honestes que no se senten representades pel sistema fins a formacions xenòfobes, egos immensos i frikis diversos.

Totes les candidatures clàssiques es conformarien amb mobilitzar els 'seus'. Cap cerca d'espais nous, cap moviment d'apertura. Amb els 'seus' ja en tenen prou. És la política en retirada aplicada a l'estratègia electoral.

6 comentaris:

Berta ha dit...

No endevinaràs que??? estic molt d'acord amb tu... (no t'ho imaginaves ho sé)!!!!

En fin, mínim podrien tenir la decència de deixar de parlar de desafecció i de apropar la política a la gent... si després pensen mantenir el joc polític entre els seus amics, no fos cas que prenguessin un risc, aportessin una idea nova o trobessin a algú que aporta noves visions i solucions!!!


PD: espero que t'hagi fet molta il·lusió el meu comentari :-)

Eva ha dit...

Tens raó en què els partits només s'adrecen a la seva quota electoral (es conformen amb mobilitzar la militància), encara que són inconscients de la seva creixent irrellevància devant d'altres decisors, com poden ser les institucions financeres europees, les corporacions transnacionals, etc.

El debat polític està sota mínims, però és evident que cal començar pels petits canvis.
La fòrmula de govern que hem viscut aquests darrers set anys no ens ha beneficiat gens als catalans col·lectivament ni particularment.
Cal girar la truita.

Et seguiré llegint amb interès!

Rafel ha dit...

Crec que acabo de llegir l'aportació més brillant a aquesta campanya electoral. Tant de bo, serveixi per començar a canviar les coses de cara a futurs comicis electorals.

Jose R. ha dit...

Compartint el fons no comparteixo la conclusió. Les campanyes en plena crisi i amb espectatives de baixada i la militància tocada com pot ser la del PSC no es poden fer molt "molones" i "apasionants", ningú t'acompanya. Per altra banda l'altre gran partit CiU no ha fet mai campanyes molt de "grass-roots", encara i tot el vídeo de CiU de Ciutat Vella és una flaire bastant fresca.

Sobre els petits, ICV ha fet una campanya relativament bona, PP la de sempre i ERC també pateixen el síndrome de deballada.

Per últim les autonòmiques del 2014?? segurament siguin diferents ja que no estarem en una crisi econòmica tant profunda que termina afectant tant a la política (això espero!!). Recorda la campanya del primer ZP i la ilusió que va desfermar...

Sí tens raó en que els perfils són de "nucleo duro", i no s'han fet gestos per contactar amb sectors externs com el que va fer Maragall en el seu moment o les iniciatives socials d'ERC.

Vicent Martínez ha dit...

De fet, més o menys, vas en la mateixa línia que jo: el moment contextual del fet polític (tu hi afegeixes la crisi econòmica, i tens raó) afecta l'actitud dels partits. Pense que potser les militàncies no estarien tan poc trempades si les actuacions dels partits foren unes altres, més obertes i participatives.

Ara, obviar les perspectives electorals per analitzar la motivació seria, evidentment, flagrant.

Eva, tot i estar més o menys d'acord amb part del que dius no entenc la referència als set anys de l'últim govern. No li veig la relació.

Berta ha dit...

Doncs jo no acabo d'estar d'acord amb que els partits en devallada no poden anar de "molones".

Vull dir, és un risc, potser sí... però el normal és que si la tendència és a la baixa facis algo per canviar la tendència, si segueixes fent el que feies no entenc com pots pretendre guanyar. El problema és que els hi falta confiança com per arriscar, prefereixen mantenir el que els hi toca.

I en quan a la crisis i al context tampoc crec que sigui una excusa, vull dir als EUA en un context de crisis han aparegut dos formes molt clares de fer les coses diferents i de implicar a la ciutadania. I sí, potser és cert que allà hi ha més marge d'acció, però no ens enganyem fins i tot des de l'ajuntament més petit de Catalunya es poden fer coses per canviar.