Democràcia familiar

Socarrats i socarrades,

El cap de setmana ha estat d'allò més profitós. Completet. Divendres de vesprada i dissabte fins el migdia vaig assistir a la setena edició de les Jornades de l'Opinió Catalana. Van ser a Cerdanyola, al campus de la UAB, on he passat tants i tants grans moments, sobretot al bar de la facultat (per ser sincers).

Anaven de sectors nacionals emergents. Cultura i comunicació, noves tecnologies, innovació i economia. D'allò més interessants i recomanables. A més, vaig tenir la sort de poder escoltar una xicoteta conferència del president Pujol. No és cap secret que no comulgue del tot en el seu ideari, però li tinc un profundíssim respecte i certa admiració. Ens va dedicar una arenga nacional que anava que ni pintada a la prèvia de la gran manifestació de dissabte pel dret a decidir. Infraestructures i tot el demés, també.

La mani és l'única cosa que no vaig poder fer. Allà mateix a Bellaterra havíem quedat uns amics per pujar cap a Andorra a seguir les eleccions comunals. Sí sí. Un bon amic i company del Màster en Màrqueting Polític que estic a punt d'acabar dirigia la campanya de Toni Martí, cònsul major sortint i candidat a la reelecció a Escaldes-Engordany. I res, cap allà vam pujar cinc malalts dels processos electorals i les campanyes. D'esquerra a dreta, Ferran (el que es jugava les garrofes), Pau Canaleta, servidor, en Carlos, l'Albert Medran i en Jorge Gerez, tot un crack.

Va ser realment interessant, encara que així de primeres parega que no. A Andorra tenen un altre concepte del fet electoral en sí, és a dir, anar a votar. És un fet social, inexcusable. Com per mi seria sopar a la colla El Magre segon divendres de Magdalena. Inexcusable!

La llei andorrana obliga que els col·legis electorals estiguen a l'edifici del Comú, l'ajuntament. Les urnes estan al pis de dalt, i a la planta baixa hi ha una espècie de club social per un dia. Hi ha tot de menjar, a totes hores, en un servei de càtering: al matí pastetes, entrepanets, al migdia cosa més seriosa, dolços pel cafè després de dinar... Uns cambrers molt simpàtics et demanen què vols de beure. I la gent va allà en família, tots, i s'hi queden una bona estona comentant la jugada. Tothom es troba allà, veu la gent, queden allà, i passen mig matí o mitja tarda. Fantàstic. És la democràcia familiar.

Però hi ha altres elements que reforcen la idea de democràcia familiar. La comunicació electoral canvia radicalment. Tot i que la cartelleria, la papereria i l'espot televisiu tenen la seva importància, el tu a tu i la 'venda' individualitzada són els elements que decideixen la contesa. Cada candidatura ha de fer el major esforç en el porta a porta i l'explicació en primera persona. Com no hi ha taules separades per barris, no saps el percentatge de vot de cada zona del poble, i has de veure a quasibé tothom, menys a aquells que ja saps de sobres que no et votaran pas. La gent t'obre la porta de sa casa perquè hi entres i els hi expliques què faràs si guanyes. Et conviden a cafè alguns i tot. Seus al sofà. I quan surts pots saber si et votaran o no amb una mica d'intuició. Fantàstic. És la democràcia familiar.

Per no dir que en una vila del tamany d'Escaldes-Engordany, amb un cens electoral de quatre-mil persones, el relat de cada la família encara pesa en la decisió del vot. Democràcia familiar.

En fi, tota una experiència. Per cert, Unió del Poble, la canidatura del meu amic Ferran, va arrassar de forma bestial. 10 escons UDP, 2 escons PSD. Es van fer bé les coses, i es nota.

Estem inaugurant el turisme electoral. Ja us seguiré explicant!