La Casa Gran, el marc i el portaveu adjunt

Encara no havia fet cap entrada sobre la Casa Gran, perquè volia deixar el tema madurar i parlar amb aquelles persones que et matisen i emmarquen els temes, en coses en què tu no havies caigut.

Doncs bé, em llance a la piscina. El dia de la conferència, vaig tindre una sensació de "canviar tot perquè no canvie res": més intents de pujolisme sense en Pujol. Això està condemnat al fracàs. Però tenia la sensació que calia rascar més. Dret a decidir difús, referèndum sobre l'Estatut... Una setmana després, en Mas afirma que potser pacta amb el PP amb la condició que retire el recurs al TC contra l'Estatut. Com si l'única barbaritat del PP fos el recurs! Vaig tenir la sensació que tot havia estat una nova acció tàctica fruit del poc sentit de futur dels polítics del país.

Però un bon amic em va dir "No pensis més, és una estratègia de posicionament, en Mas vol jugar en un altre terreny de joc i posicionar-s'hi el primer". I pense que té tota la raó del món. Mas i el seu equip busquen canviar l'escenari de confrontació política actual. Si la competició és en l'eix esquerra-dreta, tenen totes les de perdre: a Catalunya hi ha una majoria social d'esquerres, tripartit forever. En canvi, en la disputa a l'eix nacional la cosa canvia. Si és aquí on ens juguem les garrofes, CiU té les de guanyar.

Si canvies el terreny, trenques l'argamassa que compacta el Govern. En l'eix social hi ha poques disensions, tots tres partits participen en graus diferents del centre-esquerra. Però, i en l'eix nacional? Ha quedat clar que el federalisme i la transformació d'Espanya són il·lusions del passat, frustrades per la cabuderia de la mentalitat mesetària. El PSC juga a una cosa, ICV a una altra i ERC a una altra. I més encara, el PSC juga a dues coses diferents.

I vet aquí que el principal aliat de Mas en el canvi d'escenari de joc no és altre que el PSOE. Quines coses. L'actitud de Magdalena Álvarez i la Renfe, les bromes de ZP, el retorn de Bono... Totes aquestes coses emmarquen la realitat en el conflicte Catalunya-Espanya.

L'orgia nacional viscuda el passat dissabte en la manifestació és la prova de la bona diagnosi de l'equip de Mas. El carrer era un clam amb diferents matisos: de protesta contra el govern central, de reivindicació de la capacitat de decisió en temes de país, de l'autodeterminació i de la independència. Coses totes elles amb accents diferents però amb una cosa en comú: el debat se situa en el conflicte Catalunya-Espanya. No són coses de dretes ni d'esquerres.

Però no contents amb això, el PSC (i el món del centre-esquerra no catalanista) ha tornat a caure estrepitosament en el parany. Les reaccions de la blocosfera socialista a la manifestació, mostrant un profund despreci (salvant excepcions, sinó seria injust, amb algun enllaç de la dreta ho podeu comprovar) a la gent que es va manifestar, i les editorials d'El País ajuden a emmarcar-ho tot en el conflicte nacional. Però el premi a Amic de Mas del Mes li l'hem de donar a Joan Ferran.

Els exabruptes del portaveu adjunt del PSC al Parlament contra els professionals de la CCMA tufen a conflicte nacional per tots els costats. "Crosta nacionalista", "excés d'opinadors sobiranistes", hem de canviar al Majó... Les reaccions a l'entrevista han generat dos blocs clars: PSC, PP i C's per una banda; CiU, ERC i ICV per una altra.

Total, que en l'últim mes, comptant reprovacions al Parlament, Congrés, manifestacions i comentaris sobre els mitjans públics, hi ha dos partits del Govern que van sempre de la mà amb el principal partit de l'oposició, deixant sol com un mussol, o en el pitjor dels casos comulgant amb els pàries de la política catalana (la dreta espanyolista), el principal partit del Govern, d'on és militant el president. I el principal culpable és el propi partit del president.

Interessant, no? Caldrà seguir a l'aguait sobre com es dibuixen les futures confluències ideològiques i estratègiques. De moment, qui porta la iniciativa és molt clar qui és.