De nou, la lluita pel centre

Els últims dies de legislatura espanyola estem assistint a un nou episodi de guerra de trinxeres per la bassa central de l'electorat . Els dos grans partits, de repent, han despertat i s'han girat cap al centre, i estan engegant tota una sèrie d'iniciatives per conquerir un espai, probablement l'únic que queda en competició. I molt probablement ho facen perquè se n'han adonat que és l'únic lloc on poden desequilibrar el que segons l'última enquesta del CIS pareixia un empat tècnic.

Probablement al full de ruta del PP ja es contemplava excitar l'electorat reaccionari durant tres anys, i un cop publicades les sentències molestes mirar cap a la seua esquerra. És a dir, afiançar les places segures, col·locar allà les peces d'artilleria, arrassar el màxim de terreny de l'enemic i un cop debilitat llançar la infanteria contra la gran plana intermèdia.

Rajoy va prometre una rebaixa fiscal increïble a les classes mitjanes. Absolutament salvatge. Programa liberal pur i dur. Ricardo Costa, un moderat en tota regla, coordina la campanya. Han flirtejat en el consens antiterrorista. Això sí, sempre amb la premissa que 'nosaltres teníem raó, els que s'han equivocat són ells'. I el principal concepte, metàfora, que utilitzen contra Zapatero és evident: és un irresponsable i no és de fiar. Es busca que la gent menys implicada, que els agrada l'ordre, l'estabilitat... veja a Zapatero com un perill. Terrorisme, debat territorial, immigració, i ara... oh, economia!

El principal punt fort de la gestió ZP està començant a trontollar. L'economia, igual com la seguretat, són temes on el que importa és la percepció popular. Encara que l'índex de robatoris estiga baixant, en un parell d'assalts a xalets la percepció d'inseguretat puja com l'escuma. Amb l'economia passa el mateix. Als últims mesos, la percepció de què alguna cosa passa amb l'economia ha triomfat: la inflació supera les previsions, el creixement s'alenteix... però abans que tot això realment afecte els comptes corrents de la gent, l'índex de vendes a la prèvia nadalenca ha baixat considerablement, els venedors estan preocupats.

Potser alguna declaració de Solbes tampoc estiga ajudant en excés. Però en tot cas, l'economia s'està convertint en un problema per a ZP. I Rajoy (els seus assessors) s'ho han olorat i estan fent sang: alimenta el seu missatge.

Per altra banda, el PSOE ha viscut una miqueta un procés paregut. Ha estat molt a gust en el foc creuat d'artilleria contra el PP. Les dades a les enquestes li donaven la raó. Però amb el temps, i la moderació paulatina de la dreta, li han vist les orelles al llop, i han decidit també mirar al centre. Xec bebé, impost de successions, rebaixes de l'IRPF. Però a més, proven de 'segmentar' l'electorat per temes i grups. Bono i les seues opinions: espanyolisme. Mesures per l'habitatge: joves. L'avortament: dones. Grup d'experts: esquerra més 'intel·lectual'. Han decidit disparar a molts segments diferents, i pareix que ho estan fent amb bastant encert.

Per tant, doncs, la guerra està servida. De l'artilleria hem passat a la infanteria, la lluita vot a vot pel centre. Amb tot, hi ha una diferència substancial. El PP no té ofertes més a la dreta, però el PSOE sí que en té a l'esquerra. Per això, a Ferraz estan veient amb molt bons ulls la guerra interna oberta a IU, amb Llamazares i el PCE a la grenya.

El PSOE 'triangula', en termes de Dick Morris. El PP, encara no. El cosí de Rajoy és una gran errada, Bono sembla un gran encert.

I Catalunya, on juga? Això mereix un post apart. El debat territorial està plenament vigent, i l'abstenció és un perill evident, sobretot pel PSOE. Encara queden moltes peces al teler...