El congrés, encerts i algunes errades

Ja hem traspassat l'equador dels congressos dels partits catalans. Aquest cap de setmana ha estat el torn de Convergència Democràtica de Catalunya, i se'n poden extreure diverses lectures.

Hi ha hagut encerts evidents. No m'hi extendré massa, perquè la activíssima comunitat virtual convergent disposa de suficients altaveus cibernètics. Només alguna breu referència: inclusió de corrents i sensibilitats (que contrasta amb l'executiva d'Esquerra, per exemple), motivació i mobilització de la militància a través d'idees en positiu i la integració quasi definitiva de la política 2.0 ja no com a mitjà per la difusió d'idees, sinó també com a valor. S'ha pogut seguir el congrés a base, per exemple, de twitter, on hi havia informació, reflexions, enllaços a fotos, vídeos i molt més. Per no parlar dels recursos oferits pel propi partit. Un deu.

Però també s'han repetit algunes errades que han portat CiU a haver guanyat dos cops les eleccions al Parlament i no poder governar. L'equació pareix ser la mateixa: si PSC, ERC i ICV no sumen, CiU governa. Amb tres o quatre escons per més CiU, PSC, ERC i ICV no sumen. Amb tres o quatre escons més, CiU governa. La fórmula, que és lògicament pulcra, té un problema: si un dels eslabons de la cadena falla, CiU no governa. I és una fórmula sense pla B.

Diuen que la Casa Gran vol superar aquest esquema. Segur? La voladura de ponts entre CiU i ERC (alguns diuen que es va produir en 2003, jo crec que va començar en 1995) ha estat el factor determinant per no veure Artur Mas com a Molt Honorable. Doncs aquest factor no s'està pas revertint, encara que ho parega. Ens expliquem.

Certes actituds de superioritat, de germà gran convergent que mira amb condescendència primer i amb recel i odi després el germà petit republicà, han estat l'argument (o l'excusa) dels últims temps. "Aquests es creuen que el país és seu i que els hi hem tret", o "Aquests ens miren per sobre el muscle, qui s'han cregut que són?", són frases i idees recurrents els últims cinc anys. I la Casa Gran no soluciona el problema: el reprodueix, l'allarga i per tant l'agrava.

La Casa Gran del catalanisme corre el greu perill de ser vista com a l'expressió de la nova prepotència convergent: el catalanisme pivota al nostre voltant perquè som els autèntics, els bons. Qui es diga catalanista s'ha d'acostar a nosaltres i integrar-se al nostre projecte. I qui no ho faça, no pot considerar-se com a tal.

Una cosa a priori inclusiva pot ser de facto més excloent que qualsevol altra cosa i generar un fort rebuig. La Casa Gran enlloc de tendir ponts simplement pot canviar de lloc el riu, i si no es mou suficients metres el resultat pot perfectament tornar a ser el mateix. És a dir, la solitud més absoluta a la bancada parlamentària i l'oposició.