El pastís Obama

En certa manera, un candidat és com un pastís: ha de ser atractiu, ha de destacar per semblar més bo que els altres, amb bons ingredients. Que et vinga de gust comprar-lo, vaja.

Doncs bé, en Barack Obama ha acabat de coure i és un pastís de primera fila. Ja té els diversos ingredients necessaris: capacitat de lideratge indiscutible, una oratòria de nivell i, sobretot, un discurs que sona molt nou. Ha reinventat el concepte de canvi i s'ha posicionat perfectament com el candidat de l'esperança en el futur. Change we can believe in. Hope. Utilitza a la perfecció les hot words, destila missatge en tot el que diu. Es presenta no com un salvapàtries messiànic, sinó com el catalitzador del canvi a una societat farta de la por i amb ganes de creure i tenir esperança. "Una persona pot canviar un grup, un grup pot canviar una ciutat, una ciutat pot canviar un país". Potencia l'autoestima de l'individu i de la societat, tothom és protagonista del canvi. La música sona afinada, és agradable i incita a ballar al seu ritme.


Però per a molts estava mancat d'un element indispensable en qualsevol projecte (com sempre ens recorda el Pau Canaleta): el relat. Tenia un discurs excepcional, però li faltava relat, era un producte massa nou, en certa manera voluntàriament no tenia cap referència en el passat recent.

Doncs bé, ja tenim la dosi extra de sucre i la cirereta del pastís. El suport obert i explícit de la família Kennedy a la candidatura d'Obama ha barnitzat el discurs del senador per Illinois amb un ascendent, legitimitat i credibilitat impagables. El cognom Kennedy encara (ho farà sempre) evoca a molts nordamericans una persona valenta que va saber apostar per un canvi necessari en uns moments crucials pels EUA. Drets civils, guerra del Vietnam, els 60'. I a més, és la família més autoritzada dins el cosmos demòcrata: liberals (en el sentit americà, sempre) fins la mèdula, respectats fins la devoció dins el partit, amb grans connexions amb els sindicats i el vot llatí.

La família Kennedy mai havia donat suport a cap candidat les últimes dècades. Billary Clinton ha intentat en va que ara tampoc ho fes. Perquè sap que la potència de Ted Kennedy fent de teloner a Obama en un mitin és difícilment contestable.

Ara sí que es pot dir que és un pastís complet, i realment molt complet.

En canvi, els Clinton tenen una música gastada, vella, previsible... Més comercial i molt menys arriscada. Ja sabem els ingredients i la recepta del pastís Hillary. Quina triomfarà, finalment?

PD: Us recomane dos articles (en podrien ser molts més, en trie dos) sobre Obama i les primàries. Gran anàlisi d'en Toni Gutiérrez, en el sentit més acadèmic, i molt bona aproximació a nivell humà al que representa el candidat per part de l'amic Jordi Muñoz.

Màrqueting polític a la valenciana

Bé, com el post d'ahir m'ha quedat horriblement farragós i no s'entén massa, ho tornaré a explicar en altres paraules. Perdoneu-me el tòpic, però és que em ve rodat...

Deu del matí. Plaça Major de Benifotrem. Principis de desembre. Els llauradors i els distribuidors de taronges estan fent els tractes per vendre i comprar la collita d'enguany, encara a l'arbre. Hi ha diversos rogles en gent raonant i tancant acords. Quan algú et dóna la mà, has tancat el tracte. Hi ha paraula i no hi ha volta enrere. Pere Tomeu s'hi va acostar a vore què comprava.


Un dels rogles està molt animat. Hi ha una collita que s'està venent molt bé. "Les meues són les millors", diu el venedor, "són navels i les compra tot el món. Són d'ací, clàssiques, un gust suavet però fort, si vols algo nostre, estes són les teues taronges. Si li les regales a algú de Madrid, et portaran aigua de l'Ebre. Compreu-les. A més, són les de sempre, sempre me les compra tot el món i ningú es queixa". Aquell home, en barba, tenia molt d'èxit, la veritat, tots els anys. Sempre venia la collita sencera a molt bon preu, feia l'agost, vaja.

Un altre rogle també tenia molta gent. Venent hi havia una senyora major però en molta energia. "Les taronges d'aquell són un engany. Vos la vol clavar doblà. Les meues navel-late pareixen de fora però són d'ací, bones i sense estridències, a tot Espanya les compren més que ací, per algo serà", deia la dona. De quan en quan s'insultava amb el venedor de la barba, i això els feia guanyar compradors als dos.

Hi hi havia un altre rogle, però no hi havia ningú enmig. Pere s'acosta, perquè altres cops ja n'havia comprat allà, al tercer rogle. "Què venen ací?", preguntava un, "navel, navel-late, satsuma?". Un altre li respon "Ahir em van dir que eren sanguines per fer suc, però avui es comenta que són clementines". Un home baixet va dir: "Jo clementines compraria, però si al final són sanguines no en vull saber res. No me'n fie". I se'n va anar.

Un senyor alt va dir: "Doncs a mi m'han comentat que seran clemennules, no sabien si eren dolces o no. Però l'any passat en vaig comprar creient que eren satsuma, i després resulta que la meitat de la collita eren clementines mesclades en clemennules i l'altra meitat sanguines, molt rogetes". I un altre va dir: "Clar, si no sé a qui li les tinc que comprar... doncs li'n compre a la senyora i au". I un altre: "Doncs jo a l'home de la barba".

I poc a poc tothom se'n va anar i aquell tercer espai es va quedar desert. I Pere va pensar: "En esta plaça hi ha dos que saben què venen, però no m'agraden les seues targones. I uns altres que no saben res de res, ni què venen, ni a quin preu, ni res. Enguany, menjaré pomes. I em fa a mi que a d'estos se'ls quedarà la collita a l'arbre".

Esquerra valenciana, esquerra inútil

Atenent a peticions i a les ganes que tinc de fer-ho, ací ve el comentari sobre l'espectacle lamentable que ens han ofert l'últim any els representants polítics de l'esquerra al País Valencià. És possible que el post siga una miqueta llarg, no serà un Twitter, precisament.

Tot plegat ha estat una demostració, pas a pas, de com dilapidar un patrimoni de vots, una massa dels militants i un parell o tres de projectes polítics. Vaja, un rècord Guiness de la manca de capacitat política.

El procés en sí és difícil d'explicar, per complex i per les voltes que ha donat, però simplificant: per a les eleccions autonòmiques 2007, gràcies al perill del bipartidisme, Esquerra Unida, el Bloc Nacionalista Valencià, verds diversos i altres grupuscles van pactar, molt malament, a última hora i en negociacions radiades en directe en alguns mitjans de comunicació, el Compromís pel País Valencià. La candidatura no va oferir ningun missatge il·lusionant, la campanya en sí va ser de les pitjors que es poden recordar, no es van mobilitzar ni les mares dels candidats i els resultats van anar acordes al despropòsit: 7 diputats de 99, molts militants cremats i molt desencís a l'espai social de l'esquerra nacionalista.
Un cop constituïdes les Corts Valencianes, va continuar el sainet. Sectors interns d'EU feia temps que anaven a la grenya amb el PCE. Dues diputades de la minoria majoritària d'EU, Esquerra i País, de caire nacionalista i qui més havia apostat pel Compromís, van plantar-se davant la deriva del PCE i van pactar amb els dos diputats del Bloc per canviar la portaveu del grup parlamentari. S'albirava l'escissió. Un espectacle lamentable, radiat també als mitjans, amb episodis com desmais al faristol de les Corts i crits pels despatxos.

Davant les eleccions generals es preveia guerra, i n'ha hagut. En un procés d'elecció fosc, la majoria d'EU (PCE i satèl·lits) escullen candidats, per dir-ho suaument, poc encissadors. Esquerra i País, que ja s'ha constituit com a partit i es diu Iniciativa pel Poble Valencià, no assumeix els resultats i es queixa a la direcció federal d'IU, és a dir, a Llamazares. Mentrestant, IPV negocia amb el Bloc i un dels verds una candidatura al Congrés.

Llamazares no és molt amic del PCE, i juga fort per les minories d'EU. Imposa unes primàries no reconegudes per la federació valenciana. Per tant, tenim dos candidats: els escollits per EU i els avalats per IU. I es dóna la paradoxa, a més, que el Bloc Nacionalista està esperant per anar baix el paraigües d'Izquierda Unida. Estrany, quan menys.

Davant l'amenaça dels jutjats (la direcció federal no té dret a convocar primàries), finalment, Llamazares baixa del carro i el trepitgen els cavalls. Ven a IPV i accepta els pseudocandidats d'EU. Conclusió: IPV decideix tirar pel dret i seguir amb el pacte amb el Bloc. Però ai! Isaura Navarro, actual diputada, és la cap de llista per València. Els caps de llista per Castelló i Alacant, que havien acceptat anar en coalició amb IPV, van retirar-se quan es va voler pactar amb IU. I durant una setmana no es va saber exactament qui era el candidat de Bloc-IPV-Verds a dues de les tres circumscripcions. Fantàstic! Ara finalment sembla que tornen a ser els dimissionaris... mare quin embolic!

Per acabar-ho d'adobar, Isaura diu que negociarà entrar al grup parlamentari d'IU si és diputada, per a "alegria" del Bloc.

Bé, en resum i per actors del procés, conseqüències del circ de l'esquerra valenciana:

Esquerra Unida del País Valencià: partit en descomposició, segueix amb formes de fer política dels anys 50 i ho paga batacada rere batacada a les eleccions. S'ha escindit la principal minoria i tenen imatge pública d'intransigents i sectaris. Per algo serà.

Bloc Nacionalista: la tercera força municipal del País Valencià deambula com una oca sense cap. Ni sap on va ni pareix que li interesse. No ha sabut negociar els pactes i queda com un partit sense ànima ni caràcter que pacta amb el primer que passa. L'aposta era conformar una força (federació o coalició fixa) nacionalista valenciana amb IPV, però els d'Isaura estan pesadets amb el tema IU, cosa que treu tota la força al discurs de sobirania valenciana. Bona part de les bases del partit tenen una indigestió de cavall tenint a Navarro de cap de llista (quan el Bloc té infinitament més representativitat) i veient com es depén de les decisions de Llamazares. El panorama intern és difícil, i cap enfora pitjor.

Iniciativa del Poble Valencià: han jugat fort per fer-li el salt al PCE dins EU, com no han pogut s'han fiat del primo de Zumosol Llamazares. I com tampoc han pogut tiren per la seua però sense deixar de mirar a IU. Ningú sap quina força real tenen. Tenen quadres però, i vots? Perden aliats, cada cop menys gent se'n refia d'ells.

I la base social? Desmotivada, desencissada, cabrejada, amb vergonya per uns dirigents de poca alçada que no tenen ni idea sobre com guanyar-se el favor dels votants. Trista, molt trista, ja no sap on mirar.

En definitiva, esquerra valenciana, esquerra inútil. No per faltar al respecte a ningú, però sí perquè no serveix absolutament per a res.

De la Vega vs. González Pons

Ja tenim els caps de llista per València. Seran Maria Teresa Fernández de la Vega (com ja se sabia) i Esteban González Pons. Així doncs, Zaplana queda desplaçat a presentar-se per Madrid, i tenim servit l'enfrontament entre la vicepresidenta executora i el portaveu que se les sap totes.

Curiosament, el mateix dia, i de forma quasi simultània (desconec realment què va ser abans), nomenen González Pons candidat en la segona circumscripció electoral més important pel PP i De la Vega el demanda per perjudicis a l'honor.


Cert és que només es van assabentar que De la Vega seria cap de llista, tota la maquinària destructiva del PP (que no és poca) es va dedicar a atacar la figura de la vicepresidenta. Van dir més d'una barbaritat i més de dos. Ara, el membre més valorat del govern ZP va al jutjat a enfrontar-se amb el portaveu del PP a les Corts Valencianes.

La decisió estratègica em sembla més que dubtosa. L'acusació es fonamenta en què GP va acusar De la Vega d'empadronar-se amb un tarongeral de Beneixida i que la seua família s'havia beneficiat d'un 'pelotasso' urbanístic a la localitat, on té arrels la vicepresidenta.

Què busca De la Vega? Que es parle d'ella als mitjans valencians, reforçar la seua imatge de dona dura i implacable, buscar un cos a cos on creu que té les de guanyar i desacreditar el rival, dient-li mentider. Bé fins aquí, no?


Però quins són els efectes col·laterals? Situa enmig del debat si realment ella és valenciana (al PP l'acusen de paracaigudista) i posar en dubte el patrimoni familiar. A l'hora que, per la parròquia pepera, motiva a fer pinya amb GP i rebutjar la senyora de Madrid que ve ací a donar problemes.

Molta gent que no havia llegit les acusacions de González Pons ara ja sap de què acusava la vicepresidenta. De la Vega, una política a la qual se li suposa una talla política més que contrastada, no té més armes per enfrontar-se a un polèmic exconseller? A aquestes hores de la partida, no diu massa coses a favor de l'última esperança blanca del PSOE al seu forat electoral.

És quan menys dubtable que les perspectives electorals dels socialistes al País Valencià passen pels jutjats. Seguirem atents la partida.

Carreres de cavalls i primàries

Hillary Clinton ha fet un cop sobre la taula a New Hampshire. Contra les enquestes, ha derrotat (per un estret marge, això sí) Obama i torna a estar de moda.

Més enllà de canvis d'estratègia (llegiu La cortina de fum i, per favor, a Antoni Gutiérrez) i d'enfocament, potser és el resultat més normal. Les dones i la gent adulta torna a apostar per l'exprimera dama, no com a Iowa. La lògica substitueix la rauxa, Hillary avança Obama.

Però avui vull centrar-me al fenomen 'carrera de cavalls'. Més d'un autor (ara en concret em referiré a Lourdes Martín-Salgado, el seu llibre Marketing político, molt recomanable) deifineixen així com els mitjans de comunicació tracten tot sovint les conteses electorals. Els periodistes vivim dels conflictes, sense conflicte no hi ha notícia. Deixeu-vos estar de si el gos mosega la persona o la persona el gos. El conflicte és part indispensable de la notícia.

Doncs unes eleccions són el conflicte perfecte. Dos o més aspirants a guanyar que s'enfronten entre ells per obtenir una victòria. I els mitjans solen fer servir, probablement de forma involuntària, la metàfora de la carrera de cavalls. Això: diversos corredors, que volen ser més ràpids que els altres i arribar abans. I què encaixa perfectament en aquest plantejament? Les enquestes i els enfrontaments directes, ja siguen debats o creuaments de declaracions.

Per tant, les primàries nordamericanes són perfectes. La carrera de cavalls pren forma de ralli, amb múltiples etapes amb resultats cada poc temps, desenes de debats i mesos i mesos de declaracions creuades. Els mitjans fan el seu agost amb unes primàries i les posteriors presidencials: tenen més d'un any de conflicte assegurat.

Però el principal inconvenient d'aquesta metàfora competitiva és que el que importa és la competició, la carrera, qui arriba abans. No hi té lloc com va vestit el cavall, si el genet és elegant, com entrena i com corre l'animal. És a dir, les propostes, els continguts polítics, no hi tenen lloc.

Volia fer aquesta reflexió sobre si la forma actual d'entendre els mitjans de comunicació clàssics, presoners del conflicte-notícia, són la forma ideal de conformar-se una opinió sobre les propostes de les opcions polítiques. I si no hi ha lloc pels continguts, què queda? La sensació i l'emoció.

Per cert, queda tant de temps pel Supertuesday...

Iowa, el foc s'obri i ja no hi ha treva

No cal donar a les coses la dimensió que no tenen: el resultat dels 'caucus' d'Iowa no són, ni molt menys, determinants en la carrera cap a la nominació, ni a la demòcrata ni a la republicana. Ara bé, a ningú se'ns escapa que en podem extreure algunes dades més que interessants. Sobretot, la cofirmació d'algunes sensacions que s'anaven dibuixant fins ara.

En primer lloc, es confirma el fenomen Obama. Ha arrassat entre els joves i els independents. El seu missatge central, 'hope the change', ha calat on havia de fer-ho. De moment, la seua estratègia rutlla a la perfecció, i arriba a les primàries de New Hampshire, el proper dimarts, en una situació envejable.

En segon lloc, es confirmen els problemes de Hillary. Tot i que, no ens enganyem, continua sent la millor situada en la carrera del partit del ruc, ja es veu que desperta molta animadversió entre els no partidaris, i que se la situa dins l'establishment de Washington (com bé se n'ha ocupat Obama). Potser contraposar l'experiència de Clinton al canvi d'Obama no li està funcionant tan bé com esperava?

En tercer lloc, Edwards continua sent ni fu, ni fa. Quedar segon a Iowa no és mala notícia, però tampoc el rellança en la carrera a la nominació.

Al bàndol republicà, el pes evangelista condiciona en excés el resultat de Huckabee com per extreure'n conclusions gruixudes, però és innegable que veu impulsada la seva candidatura. Cal esmentar que Giuliani ni hi ha anat, els seus estrategues han decidit que Iowa no era important.

No puc acabar l'entrada sobre els caucus d'Iowa sense esmentar el seguiment que n'ha fet, en viu i en directe, el bon amic Adam des del seu blog Trip to Iowa. Desafiant el fred extrem (fins a 17 baix zero, relata), ha fet una crònica realment interessant i absolutament recomanable pels que volem entendre millor tot allò.

Gràcies, Adam!

Un bon 2008

Primer de tot, molt bon any, socarrats i socarrades!

Enguany se'ns presenta un any apassionant d'eleccions. Entrem ja en plena pre(?)campanya per les generals de març, on com tots sabem, les coses semblen estar molt obertes. Tots els dubtes rauen ara mateix en el camp socialista, sobretot en quina capacitat de mobilització tindrà, ja que el PP depararà poques sorpreses. En clau valenciana, encara (?!) està per definir en quin mode es presentarà Esquerra Unida, el Bloc i companyia. I en clau catalana, de la salut electoral del PSC depèn en bona mesura l'èxit de ZP, el PP pot donar alguna sorpreseta, i la incògnita són CiU i Esquerra. Què pot arrossegar (o què pot arrossegar a) en Duran, i com ressistirà ERC com té el pati intern i amb Ridao de cap de cartell.

Però tot just després de la investidura al Congrés, ja estarem en ple procés d'eleccions als EUA. De fet, són dos processos en bona part paral·lels, ja que durant la campanya espanyola aniran avançant les primàries demòcrates i republicanes. Ja han començat (i de quina manera!) a Iowa, en quatre dies a New Hampshire, i en un mes el superdimarts. A finals d'agost la nominació demòcrata, a principis de setembre la republicana i el 4 de novembre el Dia D.

En fi, un any ben farcidet pels malalts de l'estratègia, les campanyes i la comunicació política.

Salut i a disfrutar!