dimecres, 30 de gener de 2008

El pastís Obama

En certa manera, un candidat és com un pastís: ha de ser atractiu, ha de destacar per semblar més bo que els altres, amb bons ingredients. Que et vinga de gust comprar-lo, vaja.

Doncs bé, en Barack Obama ha acabat de coure i és un pastís de primera fila. Ja té els diversos ingredients necessaris: capacitat de lideratge indiscutible, una oratòria de nivell i, sobretot, un discurs que sona molt nou. Ha reinventat el concepte de canvi i s'ha posicionat perfectament com el candidat de l'esperança en el futur. Change we can believe in. Hope. Utilitza a la perfecció les hot words, destila missatge en tot el que diu. Es presenta no com un salvapàtries messiànic, sinó com el catalitzador del canvi a una societat farta de la por i amb ganes de creure i tenir esperança. "Una persona pot canviar un grup, un grup pot canviar una ciutat, una ciutat pot canviar un país". Potencia l'autoestima de l'individu i de la societat, tothom és protagonista del canvi. La música sona afinada, és agradable i incita a ballar al seu ritme.


Però per a molts estava mancat d'un element indispensable en qualsevol projecte (com sempre ens recorda el Pau Canaleta): el relat. Tenia un discurs excepcional, però li faltava relat, era un producte massa nou, en certa manera voluntàriament no tenia cap referència en el passat recent.

Doncs bé, ja tenim la dosi extra de sucre i la cirereta del pastís. El suport obert i explícit de la família Kennedy a la candidatura d'Obama ha barnitzat el discurs del senador per Illinois amb un ascendent, legitimitat i credibilitat impagables. El cognom Kennedy encara (ho farà sempre) evoca a molts nordamericans una persona valenta que va saber apostar per un canvi necessari en uns moments crucials pels EUA. Drets civils, guerra del Vietnam, els 60'. I a més, és la família més autoritzada dins el cosmos demòcrata: liberals (en el sentit americà, sempre) fins la mèdula, respectats fins la devoció dins el partit, amb grans connexions amb els sindicats i el vot llatí.

La família Kennedy mai havia donat suport a cap candidat les últimes dècades. Billary Clinton ha intentat en va que ara tampoc ho fes. Perquè sap que la potència de Ted Kennedy fent de teloner a Obama en un mitin és difícilment contestable.

Ara sí que es pot dir que és un pastís complet, i realment molt complet.

En canvi, els Clinton tenen una música gastada, vella, previsible... Més comercial i molt menys arriscada. Ja sabem els ingredients i la recepta del pastís Hillary. Quina triomfarà, finalment?

PD: Us recomane dos articles (en podrien ser molts més, en trie dos) sobre Obama i les primàries. Gran anàlisi d'en Toni Gutiérrez, en el sentit més acadèmic, i molt bona aproximació a nivell humà al que representa el candidat per part de l'amic Jordi Muñoz.

3 comentaris:

jordi ha dit...

i no creus q potser el support dels Kennedy, sobretot del senador, és massa dissonant amb el seu discurs anti-establishment? Vull dir que els Kennedy són l'aristocràcia de la costa est per antonomàsia... Si hem de canviar washington, com diu a tot hora, no sé si començar recolzant-se amb els kennedy és la millor manera.

Potser l'article mig lacrimògen de la filla al NYtimes en plan 'és com el meu papà' anava bé. El suport del Ted Kennedy per supost que és important però no sé si pot ser una arma de doble tall. Tot i que els clintons, que també fan part d'aquesta aristocràcia demòcrata, no tenen credibilitat per a atacar-lo per ahí.

Per cert, segurament el proper 'endorsement' sonat d'Obama serà ni més ni menys que Arnold Schwarzenegger... Ja veus com és de complicat tot plegat, eh?

Cento ha dit...

No deixes de tindre part de raó, però crec que guanya molt més del que perd. A més, les intervencions dels Kennedy es preocupen de fer el paralel·lisme amb JFK, és a dir, el canvi en persona.

Jo crec que el relat enllaça bé, vaja. A més fa temps que no es mullaven per cap candidat, vivien una mica per sobre el bé i el mal a Washington, no crec que siguen exactament el que entenem per establishment. Com sí ho és el New York Times, per exemple, que s'ha significat a favor de Hillary.

Si això d'Arnold és cert, és la triangulació perfecta!

Cento ha dit...

Avui he vist que l'amic Terminator ha acabat per donar suport a McCain... pot paréixer més lògic, no?

Els Kennedy i Conan al mateix sac, era una idea genial!