dimecres, 13 d’agost de 2008

Finançament a debat: els actors i la tàctica

Me'n vaig anar de vacances a mitjans de juliol pensant que quan tornés, el dia 11 d'agost, el tema del finançament estaria més o menys encarrilat, tal i com dictava una llei orgànica.

El que m'he trobat és un dels moments més calents de la política catalana i espanyola. La gesticulació per part d'uns i altres està arribant als seus punts àlgids, coincidint amb la calitja que fa sempre al voltant de Sant Llorenç. És cert que la gesticulació ajuda a comunicar en política, però no ho és tot. I menys encara a mitjans d'estiu, on les coses que fas tenen la meitat de valor que la resta de l'any, donada la relaxació mental de la població i el descens brutal de consum informatiu.

De moment, les diferents parts en conflicte (la política és el conflicte i l'art de solucionar-lo) estan marcant postures amb contundència verbal que fixen moviments tàctics, que no estratègics. Perquè no hi ha dubte que aquí tothom s'hi juga molt, alguns tenen molt a perdre i altres bastant a guanyar.

De forma sobtada, PSC i PSOE ara són dos actors ja no diferents, sinó enfrontats. Uns estan buscant d'un cop per tots una espècie de legitimitat mai acceptada del tot per comandar la Generalitat, busquen canviar el seu relat (bàsicament els que alguns rivals s'han preocupat de construir-li) i entroncar-lo en la centralitat del catalanisme. El poder simbòlic d'un primer secretari del PSC nascut a Andalusia enfronant-se a cara descoberta amb el govern del PSOE és brutal i una gran oportunitat pels socialistes catalans. Però alhora es corre un risc enorme. Fins on es pot tensar la corda sense trencar-la?

Els de Ferraz, al seu temps, no poden deixar-se marcar la pauta per una autonomia i menys encara per un partit germà (alguns, com el vicepresident andalús Zarrías, sembla no saber que el PSC no forma part del PSOE). La patata calenta per Zapatero és més que considerable, més encara enmig d'una crisi econòmica seriosa i amb el PP oferint-li el seu alè a les enquestes. D'aquí unes paraules tan vehements de la vicepresidenta De la Vega.

Per altra banda, CiU i Esquerra no tenen una posició a priori tan incòmoda. Els convergents només han de patir per si el PSC surt realment ben parat de la jugada i soterren l'argument del sucursalisme. Per la resta, la destrucció mútua entre socialistes els motiva bastant. Esquerra només pateix pel paper que puga fer el seu soci al Govern, però saben que la partida es juga en un camp on, igual que CiU, tenen les de guanyar: el dilema, enfrontament, conflicte, relació, encaix, com ho vulgau dir, Catalunya-Espanya.

Aquest eix beneficia els partits nacionalistes i independentistes, és evident. S'hi senten còmodes. L'estratègia de mirar de superar aquest esquema es topa un i altre cop amb la realitat. Artificial o no, el debat continua sent la relació de Catalunya amb Espanya. És el debat que li dóna sentit a la política catalana, i sense ell no pot viure. Almenys encara no ho ha fet.

La novetat és que a Espanya la qüestió territorial (com ja havia anat avançant en un altre post) també s'ha girat central en el debat polític. La legislatura tindrà dos temes: economia i estructura de l'Estat. Euskadi i Catalunya són fronts oberts de suficient importància.

I el PP? De moment, a esperar i mirar. Per primer cop en temps diversos rivals s'estan tirant els trastos pel cap, i els conservadors saben pescar en aigües revoltes, no seria el primer cop.

El que sí que està clar és que el debat del finançament marcarà el futur immediat de la política catalana i espanyola. Algunes coses es mouen i probablement no tornen al mateix lloc que abans. Al temps.

2 comentaris:

pau ha dit...

Touché, monsieur.L'eix Catalunya-Espanya sempre s'acava imposant a l'eix dreta-esquerra.

Vicent ha dit...

Estos de Figueres teniu la mania d'escriure coses en francès, com si els altres en sapiguérem... ai la frontera...