Politika 2.0

Com ja he dit, divendres marxem uns quants cap a Euskadi a seguir in situ les eleccions al Parlament de Gasteiz. No és poca cosa, aquest viatge. Ja us anirem contant com van les trobades.

Una de les primeres activitats que farem serà assistir a l'Aurreko Eguna, a la seu d'EITB, organitzat pel grup Politika 2.0. És aquesta una suma d'activistes i bloggers polítics, ja estiguen vinculats a organitzacions polítiques o no, que demostra l'impuls de la utilització de les noves tecnologies i la cultura 2.0 al debat polític. L'esdeveniment Aurreko Eguna, traduït al català "el dia d'abans", es fa coincidint amb la jornada de reflexió tant a Euskadi com a Galiza, i diferents membres de Politika 2.0 o convidats, com nosaltres mateixos (Els 16 de Washington), explicaran les seues experiències en els processos electorals des d'un punt de vista 2.0.


Us recomane el post del company de viatge Xavier Peytebí al respecte. Quin gran fitxatge, el Xavier!

A més, cal afegir que la gent de Politika 2.0 han col·laborat molt activament per emplenar-nos l'agenda de trobades i recepcions interessantíssimes.

Eskerrik asko, lagunak!

De Parlaments autonòmics

Uf, feia ja dies que no publicava res. Entre viatges, canvis de feina i d'horari i excés d'activitats he anat molt liat. Però bé, hi ha moltes coses a explicar.

Vaig estar a l'inici de la campanya de les eleccions al Parlament de Galícia. Va ser un viatge collonut, per inesperat. Vaig tenir una setmana de vacances per sorpresa i res, un avió i cap a Compostela. Hi conserve molt bons amics del meu Sèneca allà, fa ja cinc anys. Un d'ells és coordinador de zona de la campanya del BNG, a la Costa da Morte. Per tant, vaig fer un intensiu d'organització a nivell de base, un parell de mitins amb el candidat Anxo Quintana i m'ho vaig passar d'allò més bé. També vaig tenir converses més que interessants amb periodistes locals sobre el paper dels mitjans en certs aspectes d'aquesta campanya, com el conflicte lingüístic nou de trinca o l'animadversió extrema que li ha agafat La Voz al Bloque, que pot estar relacionada amb algun concurs eòlic i amb algun nou mitjà de comunicació que ha aparegut al panorama gallec.

I com ja vaig dir al seu moment en un article al Crònica, la cosa no està tan clara com sembla. La desmobilització és una seriosa amenaça pel bipartit. Feijóo està espectant, mentre Touriño segueix en la seua línia, és a dir, ninguna, i Quintana ha esbarat i caigut amb un mitin amb gent gran. Compte amb diumenge.

Però el tour electoral segueix. The show must go on. Divendres vinent la matriu dels Setze de Washington, més algun fitxage estrella del mercat d'hivern, agafem els trastos i cap a Bilbao, que hi ha eleccions al Parlament de Gasteiz i tenen un alt interès comunicatiu i polític. L'agenda de trobades fa enveja, amb candidats de diferents partits, assessors i analistes de primer nivell. I visitar Euskadi sempre és un gust. A més, en aquest viatge ja no tindrem la unanimitat en el desig que hi havia a les eleccions nordamericanes. Hi haurà discussions, i enceses, sobre el pronòstic electoral.

Avui precisament observava amb atenció les enquestes d'El Mundo i El País. Si bé totes coincideixen a marcar una evident tendència a l'alça del PSE, que podria arribar a disputar l'hegemonia al PNB, hi ha certes dades interessants. Pel que fa a valoració de gestió, de líders i de confiança, Ibarretxe i PNB són els clars vencedor. Així doncs, hi ha dues tendències a les enquestes: el PSE va amunt però el PNB es percep com el partit que ha de governar. El lehendakari, que hauria d'estar cremat, supera en valoració a Patxi López, el fresc i modern.

En tot cas, com l'altre dia xarrava amb una bona amiga que es dedica a açò dels estudis de camp, si les enquestes sempre s'han d'agafar amb pinzes, a Euskadi encara més.

Ho explicarem, i tant que ho explicarem!

Primer article a l'Observatori Obama

Us penge el meu primer article, publicat ahir, a l'Observatori Obama. I us deixe que me n'he d'anar a l'aeroport perquè me'n vaig a viure, en viu i en directe, l'inici de campanya a les eleccions al Parlament de Galícia. Ja sabeu que a mi m'agrada, allò. Estaré per tant uns dies desconnectat. Salut!

Per si algú en tenia algun dubte, els primers mesos d’Obama a la presidència estaran dedicats gairebé exclusivament a la crisi econòmica. Ho va deixar ben clar ahir a la nit, en la primera conferència de premsa en directe des de la nova oficina, en prime-time. La crisi va per davant de qualsevol cosa, també de la cooperació bipartita a les cambres. Si els republicans no volen actuar, allà ells. “La inactivitat pot convertir la crisi en catàstrofe”, va dir textualment.

Això no és més que un exercici perfecte de coherència comunicativa i política. La preocupació dels nordamericans és la crisi econòmica. No és la política exterior. No és la cooperació entre partits. No és la seguretat i el terrorisme. Ara mateix res d’això fa ombra en importància a la crisi econòmica i al depauperament de la classe mitjana.

Justament aquí va dirigir el gruix dels seus missatges l’equip d’Obama a la recta final de la campanya. La crisi i l’afectació a la middle class. Només cal mirar l’infomercial de 27 minuts quan faltaven pocs dies per l’elecció. Per tant, coherència. S’està dedicant al que va prometre dedicar-s’hi.

I comunicativament gesticula amb encert. Abans de la roda de premsa, ha explicat el seu pla a una reunió a l’ajuntament d’Elkhart, una xicoteta localitat d’Indiana impactada per l’atur. Presenta les mesures primer a aquesta classe mitjana, la que pateix, la que demana atenció.

Després, a la Casa Blanca, davant els mitjans, explica bé les dades, sense maquillar, amb símils efectius: l’últim mes s’han perdut gairebé 600.000 llocs de treball, l’equivalent a tots els llocs de treball a l’estat de Maine. Per això hi ha el seu pla, i per això hi dedicarà tots els esforços de la seua presidència.

Comença la legislatura i el nou president s’arromanga decidit i diu “anem per feina”. És el que va prometre. Ho fa i ho explica, utilitza símbols potents i comunica bé. Un president que treballa contra la crisi i trepitja fort. És el que els nordamericans volen i és pel que molts d’ells el van votar. I per això el que fa està ben fet.

Sense comentaris

Via el senyor Colomé m'ha arribat açò. No crec que calga fer massa comentaris...

Mandiba i la utilització dels símbols

Avui, llegint com cada matí Vilaweb, he vist un vídeo resum de la presentació del llibre "El factor humà", del periodista britànic John Carlin, a càrrec del propi autor. El llibre parla de com Nelson Mandela, Mandiba, va ser capaç de seduir a la minoria blanca que suportava l'apartheid, que el considerava un terrorista, per acabar amb el règim segregacionista a Sudàfrica i caminar cap a la reconciliació. Una reconciliació que té un símbol potentíssim: la selecció de rugbi sudafricana, els springboks.

Ens situem en 1995. Mandela, president de Sudàfrica, tenia un gran objectiu que era la reconciliació. Va recórrer al seu propi relat per aconseguir-la: ell havia estat 27 anys a la presó i tenia la legitimitat per intentar-ho. Qui millor que ell? Quina figura més simbòlica que un represaliat amb duresa que ara és president del país? La minoria blanca tenia por de patir revenges pels seus excessos al passat, però Mandela els va convèncer que el millor camí era la reconciliació. A els blancs i a la majoria negra, formada per nou tribus diferents.

I el president Mandela va saber utilitzar una de les institucions més representatives de la dominació blanca, la selecció nacional de rugbi. El rugbi, com hom sap, és un esport britànic i per tant colonial a Sudàfrica. La seua pràctica sol començar a les escoles més distingides on van les millors famílies. Per tant, un esport totalment elitista i de blancs en 1995. Sudàfrica era (i és) una de les grans potències mundials de rugbi.

Doncs bé, Mandiba va aprofitar la celebració a Sudàfrica, en 1995, de la Copa del Món de Rugbi per fer un pas de gegant en la reconciliació. Ell, el represaliat que havia estat 27 anys a la presó, va ser el principal seguidor de la selecció que representava la dominació blanca. Va unir blancs i negres darrere el rugbi, que va deixar de ser patrimoni dels rics descendents d'europeus per ser un símbol nacional d'unitat. "One country, one team". Sudàfrica va guanyar la final de 1995 a Johannesburg amb un drop espectacular de l'obertura Joel Stransky. Nelson Mandela va felicitar un per un els jugadors i va lliurar la copa al capità, el flanker François Pienaar, qui per cert ara és un gran amic de Mandela, en un dels moments més famosos de la història d'aquest esport i del país.

Mandiba va utilitzar una vella tàctica en l'estratègia i la comunicació política: anar al rovell de l'ou, atacar directament el centre del problema. Va agafar un dels símbols més potents de l'elitisme i la segregació de blancs contra negres i se'l va fer seu. Demoledor. I és per coses com aquestes que els símbols són tan importants en comunicació: signifiquen coses, tenen valors i expliquen històries. El símbol Mandiba va redefinir el símbol selecció de rugbi.

Avui en dia a la selecció sudafricana, tot i que encara hi ha majoria blanca, tenim diversos jugadors negres. Entre ells l'ala Bryan Habana, proclamat millor jugador del Mundial de 2007. Que va guanyar de nou Sudàfrica, per cert, per alegria de Nelson Mandela.

A mi és que m'encanta el rugbi...