Mandiba i la utilització dels símbols

Avui, llegint com cada matí Vilaweb, he vist un vídeo resum de la presentació del llibre "El factor humà", del periodista britànic John Carlin, a càrrec del propi autor. El llibre parla de com Nelson Mandela, Mandiba, va ser capaç de seduir a la minoria blanca que suportava l'apartheid, que el considerava un terrorista, per acabar amb el règim segregacionista a Sudàfrica i caminar cap a la reconciliació. Una reconciliació que té un símbol potentíssim: la selecció de rugbi sudafricana, els springboks.

Ens situem en 1995. Mandela, president de Sudàfrica, tenia un gran objectiu que era la reconciliació. Va recórrer al seu propi relat per aconseguir-la: ell havia estat 27 anys a la presó i tenia la legitimitat per intentar-ho. Qui millor que ell? Quina figura més simbòlica que un represaliat amb duresa que ara és president del país? La minoria blanca tenia por de patir revenges pels seus excessos al passat, però Mandela els va convèncer que el millor camí era la reconciliació. A els blancs i a la majoria negra, formada per nou tribus diferents.

I el president Mandela va saber utilitzar una de les institucions més representatives de la dominació blanca, la selecció nacional de rugbi. El rugbi, com hom sap, és un esport britànic i per tant colonial a Sudàfrica. La seua pràctica sol començar a les escoles més distingides on van les millors famílies. Per tant, un esport totalment elitista i de blancs en 1995. Sudàfrica era (i és) una de les grans potències mundials de rugbi.

Doncs bé, Mandiba va aprofitar la celebració a Sudàfrica, en 1995, de la Copa del Món de Rugbi per fer un pas de gegant en la reconciliació. Ell, el represaliat que havia estat 27 anys a la presó, va ser el principal seguidor de la selecció que representava la dominació blanca. Va unir blancs i negres darrere el rugbi, que va deixar de ser patrimoni dels rics descendents d'europeus per ser un símbol nacional d'unitat. "One country, one team". Sudàfrica va guanyar la final de 1995 a Johannesburg amb un drop espectacular de l'obertura Joel Stransky. Nelson Mandela va felicitar un per un els jugadors i va lliurar la copa al capità, el flanker François Pienaar, qui per cert ara és un gran amic de Mandela, en un dels moments més famosos de la història d'aquest esport i del país.

Mandiba va utilitzar una vella tàctica en l'estratègia i la comunicació política: anar al rovell de l'ou, atacar directament el centre del problema. Va agafar un dels símbols més potents de l'elitisme i la segregació de blancs contra negres i se'l va fer seu. Demoledor. I és per coses com aquestes que els símbols són tan importants en comunicació: signifiquen coses, tenen valors i expliquen històries. El símbol Mandiba va redefinir el símbol selecció de rugbi.

Avui en dia a la selecció sudafricana, tot i que encara hi ha majoria blanca, tenim diversos jugadors negres. Entre ells l'ala Bryan Habana, proclamat millor jugador del Mundial de 2007. Que va guanyar de nou Sudàfrica, per cert, per alegria de Nelson Mandela.

A mi és que m'encanta el rugbi...