Més enllà de canvis d'estratègia (llegiu La cortina de fum i, per favor, a Antoni Gutiérrez) i d'enfocament, potser és el resultat més normal. Les dones i la gent adulta torna a apostar per l'exprimera dama, no com a Iowa. La lògica substitueix la rauxa, Hillary avança Obama.
Però avui vull centrar-me al fenomen 'carrera de cavalls'. Més d'un autor (ara en concret em referiré a Lourdes Martín-Salgado, el seu llibre Marketing político, molt recomanable) deifineixen així com els mitjans de comunicació tracten tot sovint les conteses electorals. Els periodistes vivim dels conflictes, sense conflicte no hi ha notícia. Deixeu-vos estar de si el gos mosega la persona o la persona el gos. El conflicte és part indispensable de la notícia.Doncs unes eleccions són el conflicte perfecte. Dos o més aspirants a guanyar que s'enfronten entre ells per obtenir una victòria. I els mitjans solen fer servir, probablement de forma involuntària, la metàfora de la carrera de cavalls. Això: diversos corredors, que volen ser més ràpids que els altres i arribar abans. I què encaixa perfectament en aquest plantejament? Les enquestes i els enfrontaments directes, ja siguen debats o creuaments de declaracions.
Per tant, les primàries nordamericanes són perfectes. La carrera de cavalls pren forma de ralli, amb múltiples etapes amb resultats cada poc temps, desenes de debats i mesos i mesos de declaracions creuades. Els mitjans fan el seu agost amb unes primàries i les posteriors presidencials: tenen més d'un any de conflicte assegurat.Però el principal inconvenient d'aquesta metàfora competitiva és que el que importa és la competició, la carrera, qui arriba abans. No hi té lloc com va vestit el cavall, si el genet és elegant, com entrena i com corre l'animal. És a dir, les propostes, els continguts polítics, no hi tenen lloc.
Volia fer aquesta reflexió sobre si la forma actual d'entendre els mitjans de comunicació clàssics, presoners del conflicte-notícia, són la forma ideal de conformar-se una opinió sobre les propostes de les opcions polítiques. I si no hi ha lloc pels continguts, què queda? La sensació i l'emoció.
Per cert, queda tant de temps pel Supertuesday...
2 comentaris:
Diuen que els qui estudiaven periodisme a Barcelona fa algunes dècades, van sentir explicar a un professor la seüent història:
Es va celebrar una carrera de cavalls. Corria el millor dels cavalls americans, contra el millor dels soviètics. (Ja he dit que fa dècades, era quan allò de la guerra freda)
Va guanyar l'americà i va perdre, clar, el sovietic.
Els diaris ianquis van publicar:
"Guanya el cavall americà, mentre que el sovietic queda últim"
Els diaris sovietics van publicar:
"El cavall sovietic queda segon, mentre que l'amèrica és penultim."
Val, si, només té a vore amb els cavalls, però m'has fet memòria, i mira...
Jo no em referia tant a la forma d'escriure les peces periodístiques, sinó de la pròpia estructura de la informació als mitjans.
El que obris, Enric, és un altre debat que té molt de suc... Tots els mitjans tenen a qui servir: uns als governs de torn (cosa que esperem que algun dia canvie, almenys jo ho faig, i espere no ser un il·lús), i altres a les empreses que fan negoci amb els governs de torn, les oposicions de torn i els complexes urbanístics de torn.
I depén de les mesures de pressió que tinga el mitjà envers el professional, o la pròpia postura del professional, els cavalls arriben penúltims, segons o ningú diu que ha hagut una carrera, que és pitjor.
Publica un comentari a l'entrada