Corcubión

Bé, no me'n puc estar i he de desfogar-me en el tema de Corcubión. Este cas demostra que la política de pactes municipal és autònoma i que no ha de viure supeditada a interessos generals de partit.

Municipals 2003. A Corcubión, preciosa localitat de la Costa da Morte (altament recomanable la seua fira medieval, allà cap a finals de juliol), governa el Bloque Nacionalista Galego des del 1979, amb successives majories absolutes de Rafael Mouzo, cosa que l'havia convertit en un batlle històric del nacionalisme, de la Costa da Morte i de tota Galícia. En 2003 perd la majoria absoluta amb un ajuntament força fragmentat, tot i que és la força amb més escons. A nivell nacional, PSdG i BNG fan un pacte marc: totes dues forces pactaran allà on siga possible per evitar ajuntaments populars, i la força amb més escons tindrà l'alcaldia.

Doncs bé, això a Corcubión no passa, els socialistes pacten amb uns independents i arrebaten la batllia al BNG. S'arma l'escàndol a les files nacionalistes. Els socialistes campegen el temporal, guarden la roba i es queden l'alcaldia sense majors conseqüències.

Municipals 2007. Els independents s'integren al PSdG i els resultats són 4 socialistes, 4 nacionalistes (amb dotze vots menys en total) i 1 PP. El pacte marc a nivell de país es manté, cosa que hauria de fer que el BNG votés el candidat del PSdG. Però com és imaginable les relacions no viuen el seu millor moment. Mouzo, gat vell, ofereix tinència d'alcaldia a la regidora del PP i es fa el pacte.

Ah! Però ara sí que es fa tema d'estat de la "traició" i, fruit de la pressió del PSdG (amb qui ara comparteix la Xunta) i la premsa afí, el BNG expedienta i tramita l'expulsió dels quatre regidors. Després de mesos de suspensió els acaba readmetent (les bases no ho podien permetre).

Rafael Mouzo, malalt, ha de renunciar a la batllia. El PSdG veu l'oportunitat de recuperar la batllia, la del PP sobrevalora el seu paper i pretén ser alcaldessa (!?), el BNG es veu totalment legitimat per continuar el pacte (era un acord de legislatura) i posa al seu número 2 (Oscar Ínsua, el meu amic) d'alcaldable. Al final, tothom acaba votant el seu candidat i fruit de l'empat a quatre al ple i els dotze vots d'avantatge a les eleccions l'alcaldia passa a mans del PSdG, en minoria.

Tot això ens ensenya, a part que alguns incompleixen els pactes sense conseqüències i a d'altres els costa una expulsió temporal, és que al dia a dia municipal manen els assumptes locals, i pretendre canviar això des de despatxos de seus centrals de partits no té sentit. Als pobles i viles, ningú millor que els col·lectius locals per decidir amb qui s'han de casar i amb qui no.

Oscar, a venganza sirve-se fría...