Els terrenys de joc

Legislatura intensa la que es mamprén a Espanya. Esta setmana Zapatero serà investit per majoria simple, i en els discursos que hem sentit ja es comencen a albirar els escenaris que ens podem trobar durant els propers quatre anys.

El PSOE li ha vist les orelles al llop i s'han acabat les excursions esquerranoses i federalistes. Grans pactes d'estat, diu Zapatero. És a dir, el centre. En sentit ideològic i físic. Tornarem als temps de les loapes? Els dos grans partits espanyolistes competiran per aquestes bosses de vots. Primer camp de joc.

En dos mesos tindrem unes balances fiscals tramposes (algú creu el contrari?) i negociarem un sistema nou de finançament per Catalunya. Ací veurem un altra pedra de toc de la legislatura. Pesarà més el PSC o el gir centralista? Què hi té a dir el president Montilla? A jutjar per les jugades que li fa últimament Moncloa al Govern (desacreditacions per la sequera amb actitud de Benvingut Mr. Marshall, promesa de les balances... a Duran!), les tensions estan servides. Jo sóc del parer que el PSC, aquesta legislatura, més que una sort pels resultats té un "marron" dolcet. Tothom mirarà amb lupa què fan. S'han acabat els temps del sucursalisme còmode? D'aquesta relació depèn en bona mesura el futur polític i electoral de Catalunya.

Un altre terreny de joc que s'obri, i que poca gent s'hi fixa, és Euskal Herria. El PSE ha superat de forma històrica el PNB i per primer cop es veuen amb cor d'assaltar Ajuria Enea. El lehendakari té una consulta promesa en octubre. Fer-la és un problema perquè situa el seu partit dins un pols polítics que no molts volen, i no fer-la és pitjor perquè és un atac a la credibilitat de la persona, el partit i les institucions basques.

I per últim, que no l'últim, tenim Génova... Les hostilitats comencen a trencar-se, i es van dibuixant les parts en confrontació. Els suports de don Mariano pareixen estar més bé a la perifèria (Galícia, Andalusia, País Valencià, Balears, Catalunya...), avantatge i inconvenient. A l'altra banda, Espe desfulla la floreta i espera el millor moment per atacar, i no té per què ser al proper congrés, on no sap si podrà guanyar l'envit. Atenció al paper que pot jugar Gallardón en tot plegat: les venjances se serveixen fredes...

En fi, tornarem a tindre una legislatura marcada pel debat territorial, i ja no només entès com a autonòmic o federal, sinó també com a relacions entre territoris per qüestions com, per exemple, l'aigua.

Cavallers, va de bo!