Coincidint amb la ressaca dels Reis, els màgics de l'Orient li han deixat a Alarte la foto que feia temps que buscava, que no és altra que la reunió de tu a tu amb Francisco Camps. La imatge és nítida: un i altre, l'un contra l'altre. Alarte ja és el líder del PSPV-PSOE, ja té tota la legitimitat per enfrontar-se a Camps en 2011.
Algunes coses han canviat a la marca socialista valenciana. Ferraz s'ha implicat molt més amb el nou secretari general que en anteriors ocasions, quan si ho feia era per obstruir o directament torpedinar els resultats dels congressos. Que li ho pregunten a Joan Romero. De la mà de Leire Pajín, amb qui Alarte té una UTE no se sap si temporal, l'aparell del PSOE està amb l'alcalde d'Alaquàs. I Moncloa també. La Delegació del Govern, amb Ricardo Peralta al capdavant, comunica molt més i millor que fa deu mesos. Alguns pensen que ja era hora.
El procés de control intern del partit avança, no sense entrebancs. La consigna és destruir les estructures clàniques per evitar-se problemes. La nova organització provincial ho facilita molt més que la comarcal.
Però tot i aquests punts a favor el principal problema d'Alarte és, sense dubte, de discurs. Hem parlat en alguna ocasió de la sòlida construcció (almenys fins ara) del discurs popular: prosperitat i defensa dels interessos dels valencians. Els adjectius atribuïts als socialistes són els oposats: submissió al PSOE i anar contra el progrés dels valencians. Ahir, més d'un va veure en les posicions d'Alarte un gir en la política hídrica: ells estan a favor del transvasament Tajo-Segura i no es responsabilitza de les posicions anteriors en temes d'aigua. S'estan obrint a un possible transvasament de l'Ebre? El temps dirà.
El seguidisme de qui mana és una tàctica perillosa quan no suïcida. El PP manté permanentment en agenda l'Ebre perquè li dóna vots. Seguir la corrent, mai millor dit, et pot arrastrar. Millor faria Alarte en dibuixar una alternativa en comptes d'apuntalar les postures del Consell. Això fa més fort al Consell, no al PSPV-PSOE.
PS: Recomane a tothom que observe la foto de l'encaixada de mans. Inclús la gent que no coneix les cares d'un i l'altre sabrà distingir perfectament qui és el president i qui el convidat. Qüestió de comunicació no verbal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada