Sovint es parla de la necessitat del relat per explicar les coses. Doncs bé, el relat col·lectiu dels valencians comença amb la conquesta del regne de taifes musulmà amb capital a Balansiya per part de la corona catalanoaragonesa, comandada per Jaume I. El Nou d'Octubre de 1238, després d'anys de campanya militar, el rei català entrava triomfant a València. Els andalusins, reconeixent la derrota, isaren en les torres de Serrans el penó de la conquesta. Quatre barres de sang en fons d'or.
Quan va finalitzar la conquesta, Jaume va dotar el país conquerit d'una llei pròpia, els Furs, i d'un nom, Regne de València. Els seus límits, gairebé inalterats, es mantenen avui. Pocs cops a la història es pot dir que un personatge va fundar un regne i el va dotar d'ànima. És a dir, va fundar un país. I el va agermanar per intenses relacions de nissaga, i per tant de llengua i de cultura, amb catalans i balears, relacions tan intenses que ben sovint es fa difícil fer-ne distinció.És curiós que, avui en dia, l'únic (l'únic!!) símbol que agermana a tots els valencians siga la figura del rei en Jaume. És d'on ve el nostre relat col·lectiu. Sigues de dretes, d'esquerres, catalanista o blaver. Unanimitat. I això ho sabem tots. Per tant, no és estrany que l'amic Francisco Camps reivindique amb contundència la seua figura. Es vol apropiar del relat col·lectiu del poble. Tonto, no és.
Diu un amic que Jaume I va fundar la seua ciutat, Figueres. Doncs bé, amic, el rei en Jaume va fundar el meu país. Ah, i també la meua ciutat, Castelló de la Plana.
Enganxe, si em permeteu, un xicotet fragment del "Llibre dels feits":
Nos prometem aqui a Deu, e a aquest altar que es de la sua mare, que nos no passarem Terol nel riu Duyldecona856, tro que Ualencia haiam presa: e enuiarem857 per la Regina nostra muyler, e per nostra fiyla que es ara Regina de Castela, que uinguen, perço que entenats que major uolentat hinc hauem de aturar e de conquerre aquest Regne, que sia a seruici de Deus.
E quan els hoiren aquesta paraula, noy hac negu en la esglesia que nos prengues a plorar, e nos ab els, e dixem los: Araus conortats que nos nons partrem daqui tro que la ciutat de Ualencia haiam presa.
3 comentaris:
Amic Cento,
Jaume I el Conqueridor fundà la vila reial de Figueres a través de la Carta de Poblament que eximeix els seus habitants de les servituts dels mal usos feudals i els dota d'institucions pròpies de govern local. Va ser signada per el rei a Saragossa el 21 de juny de 1267.
És per la figura de Jaume I i de la resta de reis catalans que a mi em costa ser republicà. No es pot fer un relat a la contra. Si la nostra història no s'entèn sense la monarquia catalana, no podem renunciar-hi només perquè ara és la dels altres.
Jo no sóc borbònic, però no puc ser antimonàrquic. Entre molts motius per Jaume I. Sense ell, potser tu i jo no formaríem part del mateix imaginari col·lectiu.
Amic Pau,
Ha quedat demostrada la meua gratitud cap a Jaume I en particular i al Casal de Barcelona en general. Perpo crec que una cosa i l'altra no tenen res a vore. Els meus valors són republicans, i sí, sóc antimonàrquic.
Em sembla molt bona raó per ser-ho el fet de ser súbdit involuntari d'un borbó, d'un descendent del personatge que va cremar Xàtiva, Quart de Poblet i Vila-real entre d'altres localitats valencianes, va prohibir la llengua dels meus avantpassats i va derogar les seues lleis.
En l'època de "lo bon Rei en Jaume" només podien fer coses extraordinàries qui tenia capacitat de decidir, el sobirà. Però gràcies a Déu ha plogut molt des de llavors, i ara la sobirania descansa sobre el poble (o això diuen). I és el poble qui ha de triar qui és qui decideix sobre la cosa pública, i no relacions maternofilials, cops d'estat o qualsevol altra cosa. Vaja, teoria democràtica bàsica. Per a mi la figura de qualsevol rei, per molt refrendats que estiguen els seus actes, avui en dia és antidemocràtica per naturalesa, una rèmora del passat.
A l'edat mitjana hagués sigut antimonàrquic? No ho sé. Però ara et puc assegurar jo que ho sóc.
Ah, per cert,
Jaume I va conquerir el castell moro de Fadrell, en les estribacions de la serralada del Desert de les Palmes, i les alqueries de la Plana en 1233. La ciutat important de la zona llavors era Borriana.
En 1251, els habitants del Castell Vell demanen al rei en Jaume si poden establir-se a la Plana. El rei els concedeix el permís i el tercer diumenge de Quaresma de 1252 baixen de la muntanya a la Plana. I funden el que avui en dia és Castelló de la Plana al costat de l'alqueria de Benirabe.
És per això que la meua ciutat té 756 anys. I cada any, el tercer diumenge de Quaresma, bona part de la ciutat retorna en romeria al Castell Vell, on actualment hi ha l'ermita de la Magdalena, a set quilòmetres de distància, per recordar els seus orígens. Com diuen els castellonencs de soca, "orgull de genealogia".
Per cert, de demà en tres setmanes.
Magdalena festa plena!
Publica un comentari a l'entrada