Hem estat uns 15 anys esperant un cara a cara. I el debat no ha estat malament del tot, però he notat a faltar alguna sorpresa, i ha sigut molt poc original. Desgranem però algunes claus:
Imatge: Rajoy és nefast en càmera. Algú ens haurà d'explicar on nasos mirava aquest bon home tota l'estona fora de camp. Mai mires fora de camp a la tele, mai!! Zapatero controla millor la seua imatge televisiva, Rajoy quedava massa decimonònic (com bé m'ha explicat en Canaleta en una trucada a la mitja part). L'actitud de Rajoy, sobretot al principi, posava molts 'sorolls' al seu missatge.
(Opina per a Cuatro, ara mateix, 45% Zapatero, 33% Rajoy. En canvi, en les dones empat! En joves empat també, en 35 i 49 ZP ha golejat)
Missatge: Rajoy previsible però efectiu, com en tota la legislatura. Bé en terrorisme, com era d'esperar. ZP ha estat massa esquiu en immigració i poc contundent en excés. Al principi estava ZP molt per sobre, Rajoy s'ha anat recuperant. Però vaja, sense sorpreses.
Només un tema inesperat: el transvassament en boca del PSOE.
Guanyador? Ningú haurà guanyat massa vots. Ara queda el paper dels líders d'opinió, però veient el que ha passat durant quatre anys, cadascú obeïrà als seus interessos orgànics.
Tampoc era per tant, no?
dimarts, 26 de febrer del 2008
diumenge, 24 de febrer del 2008
I al País Valencià, què?
Avui toca... País Valencià! (si és que existeix una cosa així anomenada)
Bé, la cosa no està molt difícil. Guanyarà el PP de carrer, i no m'estranya. Més enllà del apabullant resultat de les últimes nacionals del maig passat, les coses no han canviat massa. Però hi ha algun element de canvi que pot ser almenys interessant.
A nivell de candidats, tenim a un fluixet de casa (Esteban González Pons) contra una dona brillant paracaigudista (M. Teresa Fernández De la Vega). A un altre nivell de competència, un sindicalista gris (Antonio Montalbán) contra una exdiputada jove i amb recorregut (Isaura Navarro). Dos homes i dos dones. El principal actiu de G. Pons és que després d'anys de portaveu del Consell és conegudet ací, i no té la imatge de ser de fora que té De la Vega. En canvi, la vicepresidenta, de discurs brillant, està empadronada en un solar familiar (i si no és així és igual, perquè la gent s'ho creu ja). Aquesta imatge de paracaigudista no és bona, però donat com està el pati del PSOE-v (bàsicament com als últims tretze anys) la solució no és roïna.
Pel que fa als restos de sèrie, les possibilitats de Montalbán i de Navarro són molt poques. Són esclaus de l'espectacle lamentable protagonitzat per IU-EU, el Bloc i IPV. Tal i com han anat les coses, cal ser un votant molt fidel per dipositar-hi confiança.
A nivell de campanya, tant PP com PSOE estan còmodes amb la bipolarització estatal. Si de cas, els populars estan més interessats en valencianitzar-la, perquè la seua marca té molta més força que la d'un partit amb la tercera gestora en deu anys. Però els ha sortit un gra al cul: el transvassament. Per A o per B, el principal tema de campanya dels últims deu anys de la dreta valenciana, font inesgotable de victimisme i anticatalanisme, ha anat per terra, almenys en certa manera. Caldrà veure amb el temps si no ha estat un gran error estratègic de Génova.
Anem de pet ja als resultats. Alacant ha guanyat un escó, ara en tot el País en tenim 33. EU o Bloc-IPV necessiten uns 75 mil vots per aconseguir l'últim de València, i no està massa clar, però no pareixen capaços d'assolir-los. Per tant, hi ha dos més per a repartir.
El PSOE ve d'uns bons resultats de 2004, amb un 43% i 14 escons. Pot perdre un poc de percentatge i quedar-se igual. El PP ve d'un 47% i 17 escons, i fàcilment es quedarà l'últim de València i el nou d'Alacant. Per tant, amb un 19 a 14 és possible que tots dos estigueren contents. Els socialistes poden aspirar a retallar-ne un, però també en podrien perdre més, sobretot en València. Si EU o Bloc-Iniciativa en treuen un, serà una sorpresa, encara que la incògnita està ahí. Els sondejos no poden filar tan prim en tants per cent.
Em queda pendent opinar sobre les webs de campanya. Un avís, només se salva González Pons.
Bé, la cosa no està molt difícil. Guanyarà el PP de carrer, i no m'estranya. Més enllà del apabullant resultat de les últimes nacionals del maig passat, les coses no han canviat massa. Però hi ha algun element de canvi que pot ser almenys interessant.
A nivell de candidats, tenim a un fluixet de casa (Esteban González Pons) contra una dona brillant paracaigudista (M. Teresa Fernández De la Vega). A un altre nivell de competència, un sindicalista gris (Antonio Montalbán) contra una exdiputada jove i amb recorregut (Isaura Navarro). Dos homes i dos dones. El principal actiu de G. Pons és que després d'anys de portaveu del Consell és conegudet ací, i no té la imatge de ser de fora que té De la Vega. En canvi, la vicepresidenta, de discurs brillant, està empadronada en un solar familiar (i si no és així és igual, perquè la gent s'ho creu ja). Aquesta imatge de paracaigudista no és bona, però donat com està el pati del PSOE-v (bàsicament com als últims tretze anys) la solució no és roïna.
Pel que fa als restos de sèrie, les possibilitats de Montalbán i de Navarro són molt poques. Són esclaus de l'espectacle lamentable protagonitzat per IU-EU, el Bloc i IPV. Tal i com han anat les coses, cal ser un votant molt fidel per dipositar-hi confiança.A nivell de campanya, tant PP com PSOE estan còmodes amb la bipolarització estatal. Si de cas, els populars estan més interessats en valencianitzar-la, perquè la seua marca té molta més força que la d'un partit amb la tercera gestora en deu anys. Però els ha sortit un gra al cul: el transvassament. Per A o per B, el principal tema de campanya dels últims deu anys de la dreta valenciana, font inesgotable de victimisme i anticatalanisme, ha anat per terra, almenys en certa manera. Caldrà veure amb el temps si no ha estat un gran error estratègic de Génova.
Anem de pet ja als resultats. Alacant ha guanyat un escó, ara en tot el País en tenim 33. EU o Bloc-IPV necessiten uns 75 mil vots per aconseguir l'últim de València, i no està massa clar, però no pareixen capaços d'assolir-los. Per tant, hi ha dos més per a repartir.
El PSOE ve d'uns bons resultats de 2004, amb un 43% i 14 escons. Pot perdre un poc de percentatge i quedar-se igual. El PP ve d'un 47% i 17 escons, i fàcilment es quedarà l'últim de València i el nou d'Alacant. Per tant, amb un 19 a 14 és possible que tots dos estigueren contents. Els socialistes poden aspirar a retallar-ne un, però també en podrien perdre més, sobretot en València. Si EU o Bloc-Iniciativa en treuen un, serà una sorpresa, encara que la incògnita està ahí. Els sondejos no poden filar tan prim en tants per cent.
Em queda pendent opinar sobre les webs de campanya. Un avís, només se salva González Pons.
dissabte, 23 de febrer del 2008
Soroll des de la distància
Una sensació estranya, la veritat.Per primer cop en molts, molts, anys, el primer dissabte de Magdalena no estic a Castelló. M'he hagut de posar el despertador per vore per televisió la 'mascletà' d'inici de festes, a les 12 en punt. No és igual, no. Paco Nadal li posa voluntat però el 'foc aèreo' em fa mal als oïts.
Com estic a 300 quilòmetres de distància, se m'ha fet impossible quedar a menys quart a la porta del Ribalta en Pau i Ester, i en Joan en la Maria Agustina (que no rode aixina, recordeu) per anar a vore la mascletà ahí a l'ombra girant el Mercadona a la dreta.
No estic passejant la ressaca (la primera nit és sempre forta) entre carromatos tunejats d'ermita i grupets de joves en samarretes xillones, per acabar la mascletà i pegar cap a la inauguració del Mesón i fer-se uns vinets. Hui dissabte suau, un rosadet espumós, en cacau i tramussos. No m'hauré de parar mil cops de camí per anar saludant la gent que fa temps que no veus i vore que les seues cares estan quasi tan fetes pols com la teua.
I hui no hauré fer el típic dinar familiar magdalenero en germans, ties i cunyats, tràmit imprescindible per pegar-se una bona siesta i afrontar la nit, mooolt llarga també, on tolomón et pregunta si vas a la romeria i tu les contestes pos que no, no ens anem a enganyar.No ho faré, tot això. Hui estic a Barcelona, tinc un dinar mig de feina, i estudiaré tota la vesprà intercalant en partits de rugby del Sis Nacions. I demà a estudiar més. Però dijous a la nit... Beneït Euromed de les 20.30!
PD: Gràcies a Vilaweb he trobat este vídeo on es pot conéixer una miqueta la Magdalena, està prou bé. I podreu apreciar el preciós accent castellonenc, que molta gent no distingeix d'altres dialectes valencians. No parlem com a València, no senyor! Ni com a Borriana, ni com a Benicàssim.
dissabte, 16 de febrer del 2008
I a Espanya, què?
Bé, després d'algunes amenaces pel meu excés d'entusiasme per els afers transatlàntics, ja toca parlar del 9-M. Per cert, us convide a votar les dues enquestes de la dreta (física, no ideològica, no fotem). Tinc intenció de fer un post en clau bipartidista (el que segueix), un altre en clau valenciana i un altre en clau catalana.
La pregunta és, qui guanyarà les eleccions? Això no ho sap ningú, ni Julián Santamaría. Podem basar-nos en les últimes enquestes del CIS per pronosticar un empat tècnic, però hi ha diversos matisos. El PSOE, al meu entendre (i al de més d'un, de dos i de tres), està plantejant una campanya fallida. Penseu un segon quin és el lema de campanya dels de Ferraz. Jo en puc dir dos o tres, i no sé quin és el principal. I si és "La mirada positiva", és certament lamentable. Estem basant-nos en un suposat bon rotllet, i no sé quin és el missatge de campanya del PSOE. "Only one message", ho diu el manual. Deambulen. Per no parlar de la imatge de frivolitat que donen certes propostes com la dels 400 euros. Han dilapidat ràpid un balanç de legislatura certament pobre, encara que siga només per les expectatives creades. De quatre punts forts només n'ha funcionat un. Reforma territorial: decepció. Procés de pau: enorme decepció. Economia: anava bé però la sensació de crisi ja ha triomfat. Només ha estat una bona legislatura a nivell de drets socials, però no ho estan explotant amb suficient vehemència.
I enfront? El PP juga fort, a saco, va a per totes i sense fer presoners. Fa una campanya de valors: Espanya. Un poble, una llengua, una raça, una religió. Propostes lingüístiques, carnets per immigrants (no ens confonem, no és per immigrants, és per musulmans), família. Espanya està fundada precisament sobre aquestes bases, és el projecte d'Estat que ja tenien els Reis Catòlics, Fernando VII, Franco, Aznar. És el relat de la dreta espanyola, i no només de la dreta. A certa esquerra espanyola envejosa del igualitarisme jacobí francés li encanta això de un poble una llengua.
"Las ideas claras". Only one message, que val per a tot. Espanya, l'economia (fixem-nos que sempre es parla de "los bolsillos de los españoles", no de "los ciudadanos". Marcs conceptuals? American Enterprise? FAES?). Enfront de l'embolic de l'Estatut, "Las ideas claras". Enfront de la política erràtica de pactes al Congrés, "Las ideas claras". Enfront d'una economia que es desmorona, "Las ideas claras". Enfront del fiasco del procés de pau a Euskadi, "Las ideas claras". Enfront d'un ZP frívol, "Las ideas claras".
Concloem doncs que a nivell de campanya no hi ha color. Però queda l'última incògnita: la mobilització electoral. El PP ha sabut mantindre excitat el seu electorat i el té ja en peu de guerra. Els socialistes, no tant. Si en Zapatero i els seus aconsegueixen de mobilitzar a un electorat potencial de tendència apàtica, guanyaran. De moment, no van per massa bon camí.
Cavallers, va de bo!
La pregunta és, qui guanyarà les eleccions? Això no ho sap ningú, ni Julián Santamaría. Podem basar-nos en les últimes enquestes del CIS per pronosticar un empat tècnic, però hi ha diversos matisos. El PSOE, al meu entendre (i al de més d'un, de dos i de tres), està plantejant una campanya fallida. Penseu un segon quin és el lema de campanya dels de Ferraz. Jo en puc dir dos o tres, i no sé quin és el principal. I si és "La mirada positiva", és certament lamentable. Estem basant-nos en un suposat bon rotllet, i no sé quin és el missatge de campanya del PSOE. "Only one message", ho diu el manual. Deambulen. Per no parlar de la imatge de frivolitat que donen certes propostes com la dels 400 euros. Han dilapidat ràpid un balanç de legislatura certament pobre, encara que siga només per les expectatives creades. De quatre punts forts només n'ha funcionat un. Reforma territorial: decepció. Procés de pau: enorme decepció. Economia: anava bé però la sensació de crisi ja ha triomfat. Només ha estat una bona legislatura a nivell de drets socials, però no ho estan explotant amb suficient vehemència.I enfront? El PP juga fort, a saco, va a per totes i sense fer presoners. Fa una campanya de valors: Espanya. Un poble, una llengua, una raça, una religió. Propostes lingüístiques, carnets per immigrants (no ens confonem, no és per immigrants, és per musulmans), família. Espanya està fundada precisament sobre aquestes bases, és el projecte d'Estat que ja tenien els Reis Catòlics, Fernando VII, Franco, Aznar. És el relat de la dreta espanyola, i no només de la dreta. A certa esquerra espanyola envejosa del igualitarisme jacobí francés li encanta això de un poble una llengua.
"Las ideas claras". Only one message, que val per a tot. Espanya, l'economia (fixem-nos que sempre es parla de "los bolsillos de los españoles", no de "los ciudadanos". Marcs conceptuals? American Enterprise? FAES?). Enfront de l'embolic de l'Estatut, "Las ideas claras". Enfront de la política erràtica de pactes al Congrés, "Las ideas claras". Enfront d'una economia que es desmorona, "Las ideas claras". Enfront del fiasco del procés de pau a Euskadi, "Las ideas claras". Enfront d'un ZP frívol, "Las ideas claras".
Concloem doncs que a nivell de campanya no hi ha color. Però queda l'última incògnita: la mobilització electoral. El PP ha sabut mantindre excitat el seu electorat i el té ja en peu de guerra. Els socialistes, no tant. Si en Zapatero i els seus aconsegueixen de mobilitzar a un electorat potencial de tendència apàtica, guanyaran. De moment, no van per massa bon camí.
Cavallers, va de bo!
dimecres, 13 de febrer del 2008
L'essència
Obama, imparable. Primers símptomes de derrota al camp Clinton. Canvis en l'stage de campanya.
És complicat parar un fenòmen com el del Sen. Obama. Sempre porta la iniciativa, sempre. Ara mateix és al seu momentum. La campanya de Clinton és mediocre, comparada amb el seu rival. No ens arriben els seus punts forts. No sap contrarrestar els punts forts de l'altre, ni atacar-li els seus punts febles.
El propi discurs d'Obama ja és un atac furibund, sense esmentar-la, a la Sen. Clinton. Canvi, regeneració, esperit col·lectiu. Enfront, la senyora d'un expresident dels noranta. Ofereix experiència, però no transmet emoció, passió. Després de vuit anys de presidència insolent i desastrosa en el camp militar i econòmic, i sobretot amb danys en l'intangible, l'esperit d'Amèrica, ferit, amb un nou Vietnam a l'horitzó. Què ven més? Passió, canvi i refundació o un retorn al que hi havia abans, experiència en la gestió?
Aquesta és l'essència de tot plegat. El fons, que al fi i al cap és més opinable. Però si ens parem a la forma... Illinois goleja a New York, és humiliant.
Yes, we can. Què fas contra aquesta frase?
És complicat parar un fenòmen com el del Sen. Obama. Sempre porta la iniciativa, sempre. Ara mateix és al seu momentum. La campanya de Clinton és mediocre, comparada amb el seu rival. No ens arriben els seus punts forts. No sap contrarrestar els punts forts de l'altre, ni atacar-li els seus punts febles.
El propi discurs d'Obama ja és un atac furibund, sense esmentar-la, a la Sen. Clinton. Canvi, regeneració, esperit col·lectiu. Enfront, la senyora d'un expresident dels noranta. Ofereix experiència, però no transmet emoció, passió. Després de vuit anys de presidència insolent i desastrosa en el camp militar i econòmic, i sobretot amb danys en l'intangible, l'esperit d'Amèrica, ferit, amb un nou Vietnam a l'horitzó. Què ven més? Passió, canvi i refundació o un retorn al que hi havia abans, experiència en la gestió?Aquesta és l'essència de tot plegat. El fons, que al fi i al cap és més opinable. Però si ens parem a la forma... Illinois goleja a New York, és humiliant.
Yes, we can. Què fas contra aquesta frase?
dimarts, 12 de febrer del 2008
Hi ha vida a l'Empordà! I quina vida!
Quin cap de setmana, gent!
En Pau ens va fer una immersió exhaustiva en la vida política i social figuerenca el passat cap de setmana. Des d'un dissenyador punter a Europa fins un alcalde de trenta i pocs, un candidat al Congrés i un spin que no en fa trenta. Periodistes dels dos llocs de la trinxera, bloggers de referència, alcaldes clàssics i noves formes de fer política.
I tot amenitzat per inacabables converses entre malalts de la cosa. El turisme electoral és el futur, gent!
Gràcies a tots per haver-nos atès tan amablement i a en Canaleta per organitzar tot amb tanta eficiència.
La propera, on serà?
En Pau ens va fer una immersió exhaustiva en la vida política i social figuerenca el passat cap de setmana. Des d'un dissenyador punter a Europa fins un alcalde de trenta i pocs, un candidat al Congrés i un spin que no en fa trenta. Periodistes dels dos llocs de la trinxera, bloggers de referència, alcaldes clàssics i noves formes de fer política.
I tot amenitzat per inacabables converses entre malalts de la cosa. El turisme electoral és el futur, gent!
Gràcies a tots per haver-nos atès tan amablement i a en Canaleta per organitzar tot amb tanta eficiència.
La propera, on serà?
dimecres, 6 de febrer del 2008
Bon dia dimecres
Bé, les coses es van aclarint a poc a poc, tot i que es compleixen els supòsits:
Als republicans, tot pareix indicar que McCain ho té tot de cara. Huckabee i Romney s'han autoanul·lat al bàndol més conservador (el pastor baptista n'ha sortit millor parat pel que es veu). El candidat a les presidencials, menys en cas de sorpresa majúscula, hauria de ser McCain, el més liberal dels tres.
Als demòcrates... bé, també com es preveia, està tot obert. Obama ha dominat més la zona del sur i, evidentment, Illinois. En canvi, Hillary Clinton s'ha imposat on hi ha més delegats en joc: New York, New Jersey, Califòrnia.
Ací rau la clau: Califòrnia. Si l'estat més gran del país hagués donat suport a Obama, l'efecte tsunami del senador hauria donat un cop d'efecte de grans dimensions. En canvi, la senadora ha resistit millor del que molts pensaven. I pot haver salvat la seua campanya.
Tot obert, en qualsevol cas. Ara per ara, segons la CNN, 724 Clinton a 646 Obama. Apassionant!
Algun dia haurem de parlar seriosament sobre la qualitat (o no) que impliquen unes primàries obertes... Hi ha més propostes? Més debat? Fa que la gent s'interesse més per la política? Augmenta la participació electoral i la no exclussivament electoral?
Algú n'està prenent nota?
Als republicans, tot pareix indicar que McCain ho té tot de cara. Huckabee i Romney s'han autoanul·lat al bàndol més conservador (el pastor baptista n'ha sortit millor parat pel que es veu). El candidat a les presidencials, menys en cas de sorpresa majúscula, hauria de ser McCain, el més liberal dels tres.
Als demòcrates... bé, també com es preveia, està tot obert. Obama ha dominat més la zona del sur i, evidentment, Illinois. En canvi, Hillary Clinton s'ha imposat on hi ha més delegats en joc: New York, New Jersey, Califòrnia.Ací rau la clau: Califòrnia. Si l'estat més gran del país hagués donat suport a Obama, l'efecte tsunami del senador hauria donat un cop d'efecte de grans dimensions. En canvi, la senadora ha resistit millor del que molts pensaven. I pot haver salvat la seua campanya.
Tot obert, en qualsevol cas. Ara per ara, segons la CNN, 724 Clinton a 646 Obama. Apassionant!Algun dia haurem de parlar seriosament sobre la qualitat (o no) que impliquen unes primàries obertes... Hi ha més propostes? Més debat? Fa que la gent s'interesse més per la política? Augmenta la participació electoral i la no exclussivament electoral?
Algú n'està prenent nota?
A meitat del Super Duper Tuesday
Escric aquestes línies esperant amb candeletes els resultats de les enquestes de la CNN sobre la majoria d'estats de l'est, que estan a punt de tancar col·legis. A hores d'ara sabem que Huckabee ha guanyat la convenció de West Virginia, i a Georgia, que va una mica avançat als altres estats, els sondejos donen guanyador sense dubtes a Obama i una 'closed race' entre Mc Cain, Huckabee i Romney.
La son i haver de treballar demà podran les ganes de Super Duper Tuesday que tinc. Ara mateix estic pensant amb l'amic Colomé, a Nova York en aquests moments, i l'enveja em pot.
Un minut i tindrem enquestes a estats molt importants. Busque la imatge mentre passa el temps.
Vint segons.
Ja va! Connecticut McCain. Massachussets Romney. Illinois McCain.
Obama Illinois. Oklahoma Clinton.
A la resta (New Jersey i més costa est i estats del mig-est) no s'aventuren. A Georgia amb un 7% escrutat la diferència a favor d'Obama és de setze punts. I Huckabee va cinc punts per davant de McCain.
New Jersey: McCain guanya. La cosa es va decantant, Romney té les hores comptades? Al bàndol demòcrata, Clinton arrassa.
Res, me n'aniré a dormir amb sabor a poca cosa. Només esmentar el seguiment de la CNN: fantàstic. M'estic referint a nivell de ritme de programa, recursos, connexions, comentaris... L'analista sobre mapa té una pantalla tàctil enorme que d'encabir tots els Estats Units arriba al detall a nivell de comtats, que van pintat segons el candidat. Comtats!
I nosaltres que flipàvem amb les formatgets de la Terribas... Som uns aficionats!
Demà, més.
La son i haver de treballar demà podran les ganes de Super Duper Tuesday que tinc. Ara mateix estic pensant amb l'amic Colomé, a Nova York en aquests moments, i l'enveja em pot.Un minut i tindrem enquestes a estats molt importants. Busque la imatge mentre passa el temps.
Vint segons.Ja va! Connecticut McCain. Massachussets Romney. Illinois McCain.
Obama Illinois. Oklahoma Clinton.
A la resta (New Jersey i més costa est i estats del mig-est) no s'aventuren. A Georgia amb un 7% escrutat la diferència a favor d'Obama és de setze punts. I Huckabee va cinc punts per davant de McCain.
New Jersey: McCain guanya. La cosa es va decantant, Romney té les hores comptades? Al bàndol demòcrata, Clinton arrassa.
Res, me n'aniré a dormir amb sabor a poca cosa. Només esmentar el seguiment de la CNN: fantàstic. M'estic referint a nivell de ritme de programa, recursos, connexions, comentaris... L'analista sobre mapa té una pantalla tàctil enorme que d'encabir tots els Estats Units arriba al detall a nivell de comtats, que van pintat segons el candidat. Comtats!
I nosaltres que flipàvem amb les formatgets de la Terribas... Som uns aficionats!
Demà, més.
divendres, 1 de febrer del 2008
El relat dels valencians
8 de gener de 1208. A Montpeller naixia el que seria Jaume I el Conqueridor, el personatge que, literalment, fundaria el País Valencià, el país que em va vore nàixer.
Sovint es parla de la necessitat del relat per explicar les coses. Doncs bé, el relat col·lectiu dels valencians comença amb la conquesta del regne de taifes musulmà amb capital a Balansiya per part de la corona catalanoaragonesa, comandada per Jaume I. El Nou d'Octubre de 1238, després d'anys de campanya militar, el rei català entrava triomfant a València. Els andalusins, reconeixent la derrota, isaren en les torres de Serrans el penó de la conquesta. Quatre barres de sang en fons d'or.
Quan va finalitzar la conquesta, Jaume va dotar el país conquerit d'una llei pròpia, els Furs, i d'un nom, Regne de València. Els seus límits, gairebé inalterats, es mantenen avui. Pocs cops a la història es pot dir que un personatge va fundar un regne i el va dotar d'ànima. És a dir, va fundar un país. I el va agermanar per intenses relacions de nissaga, i per tant de llengua i de cultura, amb catalans i balears, relacions tan intenses que ben sovint es fa difícil fer-ne distinció.
És curiós que, avui en dia, l'únic (l'únic!!) símbol que agermana a tots els valencians siga la figura del rei en Jaume. És d'on ve el nostre relat col·lectiu. Sigues de dretes, d'esquerres, catalanista o blaver. Unanimitat. I això ho sabem tots. Per tant, no és estrany que l'amic Francisco Camps reivindique amb contundència la seua figura. Es vol apropiar del relat col·lectiu del poble. Tonto, no és.
Diu un amic que Jaume I va fundar la seua ciutat, Figueres. Doncs bé, amic, el rei en Jaume va fundar el meu país. Ah, i també la meua ciutat, Castelló de la Plana.
Enganxe, si em permeteu, un xicotet fragment del "Llibre dels feits":
Sovint es parla de la necessitat del relat per explicar les coses. Doncs bé, el relat col·lectiu dels valencians comença amb la conquesta del regne de taifes musulmà amb capital a Balansiya per part de la corona catalanoaragonesa, comandada per Jaume I. El Nou d'Octubre de 1238, després d'anys de campanya militar, el rei català entrava triomfant a València. Els andalusins, reconeixent la derrota, isaren en les torres de Serrans el penó de la conquesta. Quatre barres de sang en fons d'or.
Quan va finalitzar la conquesta, Jaume va dotar el país conquerit d'una llei pròpia, els Furs, i d'un nom, Regne de València. Els seus límits, gairebé inalterats, es mantenen avui. Pocs cops a la història es pot dir que un personatge va fundar un regne i el va dotar d'ànima. És a dir, va fundar un país. I el va agermanar per intenses relacions de nissaga, i per tant de llengua i de cultura, amb catalans i balears, relacions tan intenses que ben sovint es fa difícil fer-ne distinció.És curiós que, avui en dia, l'únic (l'únic!!) símbol que agermana a tots els valencians siga la figura del rei en Jaume. És d'on ve el nostre relat col·lectiu. Sigues de dretes, d'esquerres, catalanista o blaver. Unanimitat. I això ho sabem tots. Per tant, no és estrany que l'amic Francisco Camps reivindique amb contundència la seua figura. Es vol apropiar del relat col·lectiu del poble. Tonto, no és.
Diu un amic que Jaume I va fundar la seua ciutat, Figueres. Doncs bé, amic, el rei en Jaume va fundar el meu país. Ah, i també la meua ciutat, Castelló de la Plana.
Enganxe, si em permeteu, un xicotet fragment del "Llibre dels feits":
Nos prometem aqui a Deu, e a aquest altar que es de la sua mare, que nos no passarem Terol nel riu Duyldecona856, tro que Ualencia haiam presa: e enuiarem857 per la Regina nostra muyler, e per nostra fiyla que es ara Regina de Castela, que uinguen, perço que entenats que major uolentat hinc hauem de aturar e de conquerre aquest Regne, que sia a seruici de Deus.
E quan els hoiren aquesta paraula, noy hac negu en la esglesia que nos prengues a plorar, e nos ab els, e dixem los: Araus conortats que nos nons partrem daqui tro que la ciutat de Ualencia haiam presa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)