Mandiba i la utilització dels símbols

Avui, llegint com cada matí Vilaweb, he vist un vídeo resum de la presentació del llibre "El factor humà", del periodista britànic John Carlin, a càrrec del propi autor. El llibre parla de com Nelson Mandela, Mandiba, va ser capaç de seduir a la minoria blanca que suportava l'apartheid, que el considerava un terrorista, per acabar amb el règim segregacionista a Sudàfrica i caminar cap a la reconciliació. Una reconciliació que té un símbol potentíssim: la selecció de rugbi sudafricana, els springboks.

Ens situem en 1995. Mandela, president de Sudàfrica, tenia un gran objectiu que era la reconciliació. Va recórrer al seu propi relat per aconseguir-la: ell havia estat 27 anys a la presó i tenia la legitimitat per intentar-ho. Qui millor que ell? Quina figura més simbòlica que un represaliat amb duresa que ara és president del país? La minoria blanca tenia por de patir revenges pels seus excessos al passat, però Mandela els va convèncer que el millor camí era la reconciliació. A els blancs i a la majoria negra, formada per nou tribus diferents.

I el president Mandela va saber utilitzar una de les institucions més representatives de la dominació blanca, la selecció nacional de rugbi. El rugbi, com hom sap, és un esport britànic i per tant colonial a Sudàfrica. La seua pràctica sol començar a les escoles més distingides on van les millors famílies. Per tant, un esport totalment elitista i de blancs en 1995. Sudàfrica era (i és) una de les grans potències mundials de rugbi.

Doncs bé, Mandiba va aprofitar la celebració a Sudàfrica, en 1995, de la Copa del Món de Rugbi per fer un pas de gegant en la reconciliació. Ell, el represaliat que havia estat 27 anys a la presó, va ser el principal seguidor de la selecció que representava la dominació blanca. Va unir blancs i negres darrere el rugbi, que va deixar de ser patrimoni dels rics descendents d'europeus per ser un símbol nacional d'unitat. "One country, one team". Sudàfrica va guanyar la final de 1995 a Johannesburg amb un drop espectacular de l'obertura Joel Stransky. Nelson Mandela va felicitar un per un els jugadors i va lliurar la copa al capità, el flanker François Pienaar, qui per cert ara és un gran amic de Mandela, en un dels moments més famosos de la història d'aquest esport i del país.

Mandiba va utilitzar una vella tàctica en l'estratègia i la comunicació política: anar al rovell de l'ou, atacar directament el centre del problema. Va agafar un dels símbols més potents de l'elitisme i la segregació de blancs contra negres i se'l va fer seu. Demoledor. I és per coses com aquestes que els símbols són tan importants en comunicació: signifiquen coses, tenen valors i expliquen històries. El símbol Mandiba va redefinir el símbol selecció de rugbi.

Avui en dia a la selecció sudafricana, tot i que encara hi ha majoria blanca, tenim diversos jugadors negres. Entre ells l'ala Bryan Habana, proclamat millor jugador del Mundial de 2007. Que va guanyar de nou Sudàfrica, per cert, per alegria de Nelson Mandela.

A mi és que m'encanta el rugbi...

Lliçons Obama, una experiència a repetir

Ahir dissabte vaig tindre el gust de parlar en la Marató de comunicació Lliçons Obama. Realment va ser un plaer compartir faristol en tants cracks de la comunicació política.

La convocatòria va ser un èxit. Hi havia la sala plena a vessar i les ponències van tindre un nivell realment alt. Servidor va fer el que va poder per no quedar massa enrere en la disecció de l'infomercial de 30 minuts d'Obama. Van haver-hi un bon nombre de micropresentacions (recordeu, un màxim de cinc minuts, i els organitzadors estaven en plan estricte...). Per destacar-ne una d'entre totes, a mi em va encantar la d'en Xavier Peytebí sobre la utilització del mòbil en la campanya d'Obama. Realment, deconeixia quasi del tot la barbaritat de coses que van fer aquella gent a través dels telèfons cel·lulars... una terminal et convertia en un activista de primera divisió!

Us deixe penjada la meua presentació sobre American Stories, American Solutions. Explicat sempre s'entén més, però per si en tot cas us interessa. Per fer-vos cinc cèntims, la meua tesi és que l'objectiu del macroespot era reforçar el missatge central de la campanya (recuperar el somni americà), apelar directament a les classes mitjanes afectades per la crisi i dominar l'agenda. Però, sobretot, remarcar la inevitabilitat de l'elecció de Barack Obama: ell ja és el president dels EUA. Que era el que molta gent no s'acabava de creure tot i desitjar-ho. Per tant, és un pas més en l'estratègia: Barack ja és el president i té les solucions necessàries. El canvi ja ha començat.

Ah! És clar, felicitats als pares de la criatura maratoniana, Albert Medran i Antoni Gutiérrez-Rubí. El format es va demostrar fantàstic. Jugones!

Infomercial Obama

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: lliçons obama)

Demostració del PP

Aquesta setmana al crònica.cat...

Hem parlat sovint en aquesta columna del discurs del Partit Popular valencià. La defensa dels interessos dels valencians és l’eix bàsic. I també hem comentat que als populars els agrada exemplificar-ho amb el tema hídric. Doncs bé, aquesta setmana ens n’han donat un bon exemple pràctic.

El Congrés dels Diputats ha de veure el projecte de reforma de l’Estatut de Castella –la Manxa. Està pactat en la comunitat autònoma per PSOE, qui hi governa sempiternament, i PP, amb M. Dolores de Cospedal, secretària general a nivell estatal, com a màxima interlocutora. El nou text inclou a l’articulat una data de caducitat –2015– pel transvasament Tajo-Segura. Concepte proposat per Cospedal, per cert.

El Tajo-Segura abasteix una de les conques més deficitàries de l’Estat espanyol. El Segura rega tota l’horta murciana i el sud del País Valencià. Ara per ara, De la Vega i Javier Arenas negocien les esmenes a l’articulat.

La lògica interna manxega recomanava la caducitat de la infraestructura. Però la lògica valenciana no, és clar. Francisco Camps ha amenaçat amb el vot en contra dels diputats populars valencians a l’Estatut manxec si no s’elimina la data de caducitat. Recordem, proposada per la secretària general del seu partit. Ja voldrien els socialistes dels dos costats del Sénia fer una amenaça pareguda!

En una maniobra digna d’un equilibrista, el PP valencià ha aconseguit carregar a les esquenes de De la Vega el pes de l’article i eixir reforçat d’un problema generat pel seu partit. El portaveu del PPCV a les Corts, Ricardo Costa, ha amenaçat amb reprovar la vicepresidenta (recordem, cap de llista del PSOE per València a les generals) si en 48 hores no s’ha pronunciat inequívocament contra la caducitat del Tajo-Segura.

De res serveix ara que el PSPV referme la seua postura protransvasament, ni que el delegat del govern espanyol jure i perjure que el Tajo-Segura està en funcionament i la situació no canviarà: el marc conceptual, de nou, s’ha reforçat. És Camps qui defensa els interessos dels valencians, i si cal s’enfrontarà a qui siga, també amb qui mana al seu propi partit. I és el PSOE qui els ataca. Simple, fàcil, demoledor.

Marató de comunicació: lliçons d'Obama

El proper dissabte 17 de gener es farà a Barcelona una marató de comunicació sobre les lliçons de la campanya d'Obama. Tindré el gust de participar-hi. Es tracta de, a través de xicotetes píndoles de cinc minuts de durada, tenir una visió el més global possible de la campanya de comunicació política més bèstia que es recorda.

Hi haurà presentacions de gent molt diversa (politòlegs, periodistes, consultors, càrrecs polítics...) amb un nivell molt alt que ens permetran conéixer diferents aspectes sobre la campanya del president electe. Molts dels que parlem som gent d'Els 16 de Washington.

La meua intervenció versarà sobre l'espot de 28 minuts que la campanya d'Obama va comprar en les principals cadenes de televisió a nivell nacional l'últim divendres de campanya en prime-time. El podeu veure ací baix.



Ací teniu el timing de la marató:

10:00 Albert Medrán: Benvinguda
10:05 Juan Victor Izquierdo: Les fortaleses d'Obama
10:10 Pau Canaleta: David Axelrod
10:15 Marta Albes: Els valors en el discurs
10:20 Albert Medrán: La força del “We”
10:25 Carlos Gómez Canvi: campanyes emocionals vs campanyes de fets
10:30 Guillem López-Bona Font: Grassroots
10:35 Rubèn Novoa: Fundraising
10:40 Antoni Gutiérrez-Rubí: El logotip
10:45 Sílvia Majó: Els correus electrònics de barackobama.com
10:50 Marc Pallarès: La música i els músics
10:55 Xavier Peytibí: La campanya per telèfon mòbil
11:00 Pausa-cafè
11:10 Marc Cortés: Twitter i interactivitat
11:15 Montse Prats: L’arquetip femení en les xarxes de poder/relació d’Obama
11:20 Toni Aira: Jon Favreau i els speechwriters
11:25 Vicent Martínez: L'espot de 30 minuts
11:30 Carlos Guadián: Monitoritzant la campanya
11:35 Marc Teixidor: Change.gov
11:40 Carles Puigdemont: La influència Obama a casa nostra
11:45 José Rodríguez: Impacte a la blogosfera espanyola
11:50 Lourdes Muñoz: Obama, lliçons de gènere
11:55 Joan Riera: Tema a confirmar
12:00 Antoni Gutiérrez-Rubí: Conclusions i comiat

Evidentment, esteu tots i totes més que convidades. Ens hi veiem!

Alarte ja té la foto

Coincidint amb la ressaca dels Reis, els màgics de l'Orient li han deixat a Alarte la foto que feia temps que buscava, que no és altra que la reunió de tu a tu amb Francisco Camps. La imatge és nítida: un i altre, l'un contra l'altre. Alarte ja és el líder del PSPV-PSOE, ja té tota la legitimitat per enfrontar-se a Camps en 2011.

Algunes coses han canviat a la marca socialista valenciana. Ferraz s'ha implicat molt més amb el nou secretari general que en anteriors ocasions, quan si ho feia era per obstruir o directament torpedinar els resultats dels congressos. Que li ho pregunten a Joan Romero. De la mà de Leire Pajín, amb qui Alarte té una UTE no se sap si temporal, l'aparell del PSOE està amb l'alcalde d'Alaquàs. I Moncloa també. La Delegació del Govern, amb Ricardo Peralta al capdavant, comunica molt més i millor que fa deu mesos. Alguns pensen que ja era hora.

El procés de control intern del partit avança, no sense entrebancs. La consigna és destruir les estructures clàniques per evitar-se problemes. La nova organització provincial ho facilita molt més que la comarcal.

Però tot i aquests punts a favor el principal problema d'Alarte és, sense dubte, de discurs. Hem parlat en alguna ocasió de la sòlida construcció (almenys fins ara) del discurs popular: prosperitat i defensa dels interessos dels valencians. Els adjectius atribuïts als socialistes són els oposats: submissió al PSOE i anar contra el progrés dels valencians. Ahir, més d'un va veure en les posicions d'Alarte un gir en la política hídrica: ells estan a favor del transvasament Tajo-Segura i no es responsabilitza de les posicions anteriors en temes d'aigua. S'estan obrint a un possible transvasament de l'Ebre? El temps dirà.

El seguidisme de qui mana és una tàctica perillosa quan no suïcida. El PP manté permanentment en agenda l'Ebre perquè li dóna vots. Seguir la corrent, mai millor dit, et pot arrastrar. Millor faria Alarte en dibuixar una alternativa en comptes d'apuntalar les postures del Consell. Això fa més fort al Consell, no al PSPV-PSOE.

PS: Recomane a tothom que observe la foto de l'encaixada de mans. Inclús la gent que no coneix les cares d'un i l'altre sabrà distingir perfectament qui és el president i qui el convidat. Qüestió de comunicació no verbal.

Un nou any mogudet... Obama, Ibarretxe, Touriño, Zapatero

Bé, ja tenim un nou any. 2009 li diuen. Poca broma, el que ens espera.

2009 és l'any en què Barack Obama serà nomenat president dels Estats Units. No, no aniré a la presa de possessió, amb les eleccions de moment ja fem. A veure si quan la reelecció ens podem escapar al gener... No té Obama un panorama fàcil: crisi galopant, desconfiança als mercats i dependència energètica a nivell intern. En política internacional, més enllà del terrorisme, Israel li dóna la benvinguda arrassant Gaza. "Bones, es vosté el nou president dels EUA? Doncs vosté serà el canvi, però ací seguim tots igual d'encabronats", li han dit uns i altres. L'avantatge és el senyor que tenia abans, el que esquiva sabates. El desavantatge, com sempre, les expectatives. No faria mal en rebaixar-les. Fins ara, a nivell d'estratègia, està sent impecable. Però la festa no ha ni començat.

Més a prop de casa, tenim un escenari impensable: eleccions al Parlament basc i al Parlament gallec el mateix dia. Així ho ha volgut Ibarretxe. Així tota la maquinària del PSOE s'ha de dividir entre ajudar Touriño a mantenir un govern autonòmic de coalició o ajudar Patxi López a l'assalt d'Ajuria Enea. Els socialistes i nacionalistes a Galícia pareix que ho tenen coll avall: una coalició governamental raonablement estable, tendència a una lleugera alça tots dos integrants. Però no se sap com afectarà la ingerència basca en els issues de campanya gallecs. I amb tots els elements a la mà les diferències són tan justes que ningú es pot jugar massa diners.

A Gasteiz, la cosa pinta misteriosa. El PSE està convençut que guanyarà i podrà governar. És la principal missió de ZP des de Moncloa, la campanya fa temps que ha començat i s'hi estan deixant molta pasta. I no està sent roïna. Enfront hi ha un PNB que veu seriosament amenaçat el seu govern però al que li queden cartes per jugar. En tot cas, hi ha encara massa incògnites: hi haurà llista de l'esquerra abertzale? Legal, ho dubte. Què farà eixa massa de votants? Qui dominarà la campanya a nivell de temes? Què farà el PP? Li funcionarà a EA l'aposta (per mi estratègicament encertada) pel pol sobiranista?

En fi, seguint la tradició de turisme electoral espere poder presenciar en directe almenys una de les dues eleccions. I si es pot fer una excursió a la campanya de l'altra, millor encara.

Mentrestant, Zapatero segueix sense acabar de quallar. 2009 serà un any dur i difícil, de crisi forta, i caldran respostes. Millors que fins ara, que no s'ha aconseguit treure aquesta sensació d'improvisació i certa frivolitat. Es pot comunicar més i millor, Zapatero!

I ja a casa nostra... a Catalunya la vergonya del finançament ja cansa en excés. És un exemple més de la mediocritat de les estratègies dels governants i opositors. El dia passa any empeny no és una aposta de futur engrescadora. I per què hi ha abstenció, es demanen. I mentrestant la inestabilitat institucional es fa perenne. Poc trempador, la veritat.

I al País Valencià hi ha preguntes. S'accelerarà el cas Fabra? És igual, s'ha demostrat que no influeix. A mi em mereix més atenció el filó obert per la Plataforma per l'Ensenyament Públic en el seu enfrontament amb Font de Mora i el Consell. Esperem que les festes nadalenques i les tàctiques dilatòries no afecten l'envit, que pot eixir molt bé.

De moment, ja està bé. Espere desenvolupar els temes apuntats en més profunditat. Com a primer post de l'any, no està malament, no?