Gir al centre, però literal

Ja ha passat el congrés del PP. La facció centrista del partit pareix que s'ha imposat amb bastanta claredat. Triomfen doncs les tesis menys hostils en temes socials, les tesis més negociadores i predisposades al pacte, i la caverna dretana queda momentàniament en pausa, esperant millors moments.

El Partit Popular ha fet un gran esforç comunicatiu per visualitzar la suavització de postures. Podríem parlar del canvi d'imatge gràfica, però si ja ho ha fet Antoni, no seré jo qui puga afegir res. Però hi ha altres elements. L'actual secretària general, número 2 del partit, és una mare soltera i està mal avinguda amb l'església. Rajoy s'ha enfrontat obertament al búnker mediàtic i n'ha sortit ben parat. El portaveu del partit és un tio simpàtic i proper.

Ara bé, crec sincerament que alguns han equivocat l'anàlisi del suposat gir al centre. Líders polítics catalans s'han afanyat a demanar una "prova" de moderació: la retirada del recurs a l'Estatut. Però ai, el gir al centre també és físic. Cospedal va repetir fins la sacietat la paraula "España" i l'expressió "nació espanyola" al seu discurs al congrés de València. El temut Vidal-Quadras ha tornat a l'executiva. Tota la nova cúpula del PP ha signat el manifest per la supremacia del castellà. Algú veu algun signe d'obertura en el concepte d'Estat? Si voleu parlem dels matrimonis gais, però d'una nova transició autonòmica? Ni pensar-ho!

És que no tenen per què fer-la. La fórmula triada és millora de formes i modernització de discurs social combinats amb una idea clara d'Espanya. La percepció ha de ser d'un centredreta civilitzat, però amb les coses serioses no es juga, i el model d'Estat és molt i molt seriós.

Per tant, ens podem anar oblidant d'una apertura territorial més enllà de les formes, visibilitzades en alguna votació conjunta a les Corts i entrevistes més o menys afables amb nacionalistes poc perillosos, com Duran o Urkullu. Vaja, un poc l'estil Zapatero, el cartró pedra, però sense tantes ambigüitats.

El model ja el coneixem: el model Camps. No és una dreta retrògrada, de fet podria titllar-se inclús d'oberta, però el model territorial es basa en la identitat compartida on una està sotmesa a l'altra. Ser valencià és la millor manera de ser espanyol. Doncs apliquem això a totes i cadascuna de les "regions". L'espanyolisme cerril no és el més útil.

Així que oblidem-nos de l'àcid bòric i preparem-nos per una nova ofensiva antiperifèrica, però amb noves formes.

Europa, poques ganes

Europa, o la Unió Europea (ho usem com a sinònims i no ho són) ha tornat a l'actualitat els darrers dies. Apareix, desapareix... I ningú sabem exactament què és.

Després del circ lamentable de la Constitució Europea, que no era una constitució, es van inventar el tractat de Lisboa, que pareix seguir el mateix camí, tot i ser, formalment, menys democràtic que el primer tractat.

En 2005 la Unió va viure una sèrie de referèndums ridículs. Perdoneu la duresa, però des del moment en què el mateix text és interpretat de forma liberal pel Partit Popular i socialdemòcrata per part del PSOE, que algú m'explique que està passant. CiU deia que era nacionalment assumible, ERC deia que era estatalista i atacava les nacions sense estat. Cadascú en feia les interpretacions que volia. Realment era un embolic. Jo crec que mereixia aquell NO que tan gustosament vaig dipositar a l'urna. Com sempre, vaig perdre.

En aquell moment, com ara i sempre, es va caure en l'errada que ha acompanyat el procés de construcció europea: manca de comunicació. Els intents de fer "branding" han estat tímids i fallits. Europa no ven, no desperta cap tipus de passió ni tan sols afecció popular, més enllà del suposat europeísme de consens entre els dirigents polítics. Europa és allò que ens treu els ajuts als llauradors (serà perquè en donava, no?), qui obliga a desballestar barques de pesca, qui remodela el sector de l'olivera i dóna ajuts malversats pel lli. Què poc ens han venut Europa!

En tot cas, el complicat entramat institucional europeu (que quan l'aprens veus que és una enganyifa) és incomprensible pel ciutadà mitjà. I Brussel·les queda espectacularment lluny, és el lloc on s'envien els dinosaures polítics inservibles al dia a dia local, i hi van a fer de diputats a un Parlament de fireta, sense gairebé competències efectives.

Si ho penses una miqueta, la Unió Europea pareix una gran mentida. I dic pareix perquè ningú s'ha preocupat d'explicar realment què és i per a què serveix, de comunicar amb la ciutadania. A l'hora de donar arguments sempre s'ha caigut o en el mercantilisme (ens paguen la carretera de la Vall d'Alba) o en l'espiritualisme dels valors (bressol de la civilització occidental, terra dels drets i l'humanisme).

El primer argument és de curt termini, perquè les ajudes s'acaben, i amb el segon tens el perill de caure en incoherències brutals. En una setmana, hem vist com la jornada laboral legal pot arribar a les 65 hores i els immigrants sense papers poden estar re(de)tinguts durant 18 mesos. Ací tot el discurs dels drets i els valors humanístics com a fonament d'Europa es desmorona com un castell de sorra.

I així van les coses. Arribaran les eleccions al Parlament de la UE i la participació serà minsa minsa, els caps de llista seran tristos i acabats, i mentrestant ens les seguiran colant com voldran perquè ningú explica res. Europa va per inèrcia, no per empenta, i amb el qui dia passa any empeny al final sol haver problemes, o si no que li ho pregunten als irlandesos. I tot plegat és d'una manca de democràcia que a mi m'espanta, perquè hi ha gent que pren desicions per mi que jo no he pogut votar, i ningú m'ha explicat per què.

Europa? Sí, però no així.

Sobre el tema d'Air Berlin

Bé, és curiós com alguns temes evolucionen. Vaja una que s'ha montat en açò d'Air Berlin. Vaig vore una idea en un bloc que llegisc habitualment, i com estava enfadat en l'energúmen aquest que dirigeix una companyia mentre desprecia nou milions de persones, vaig seguir una cibercampanya per fer apujar els colors a l'empresa.

Després resulta que, una, el google bombing és inviable perquè la pròpia empresa californiana ha desactivat aquesta possibilitat. A més, resulta que no estava ben madurat per no sé què de les imatges i la cerca al google i... en fi, que no podia reeixir mai la campanya.

Dos, comencen a ploure crítiques perquè "s'estava banalitzant l'esvàstica i els nazis". Alguns bloggers retiren la imatge, altres fan posts duríssims contra la iniciativa, la brunete mediàtica reacciona i tot acaba en què un exparlamentari serà demandat per danys a la imatge per Air Berlin. Resulta que ara tots els que hem seguit la campanya som els pitjors enemics de la causa de la llengua catalana perquè hem quedat davant del món com uns salvatges i mereixem escarni públic.

Resumint: un embolic de por. Quines conclusions puc extreure?

1. La cibercampanya estava mal pensada, irrefutable.
2. Que hi ha gent que té la pell realment fina. Si per manipular un logo amb la intenció de denunciar una situació de clar menyspreu a la llengua i cultura pròpia estem faltant al respecte a la memòria dels sis milions de jueus i de vint milions de rusos, que baixe nostre senyor i que ho veja.
3. Que hi ha gent a la que li és molt més còmode carregar contra els que reaccionen davant una ofensa que contra el que la provoca. M'hagués agradat vore als apòstols de la denúncia de la banalització del nazisme escandalitzar-se per l'article del tal Hunold.
4. Que molta gent està penjada. He vist comentaris als blocs realment bèsties. Els que diuen que alguns dels que estaven en contra de la campanya estaven venuts a Israel i el sionisme. I els que diuen que els que hem penjat la imatge som uns frívols i uns proholocaust. Flipant!
5. Que gràcies a un senyor que va fer-me un enllaç a un comentari del bloc que té a El Mundo Arcadi Espada se m'han quintuplicat les visites. No seria el meu target, però mira, algo és algo. Ara bé, no m'han fet ni un trist comentari, tu!
6. Que en aquesta "perra" vida tot és opinable. Em puc haver equivocat, però potser d'altres també. Ningú és perfecte, i jo el primer.
7. Que continue pensant que els d'Air Berlin mereixen un escarment pels comentaris a la revista.
8. Que com crec que el disseny és una disciplina difícil, i hi ha poques maneres més gràfiques d'expressar la intolerància i el menyspreu cap a les cultures minoritàries amb un simple canvi al logo d'una empresa, mantindré i no esborraré el post amb la imatge airberlin.gif. Respecte a la gent que sí que ho ha fet, que quede clar, i no faré proselitisme al respecte. Això ho deixe per altres.

Bé, i això és tot. Espere no haver ofès a ningú, que no era la intenció.

Primeres reflexions

Després del més paregut a unes primàries a l'escena catalana, es poden fer diverses reflexions prèvies a la interpretació periodística a la premsa de demà.

Com es pot interpretar el resultat de les eleccions a ERC? Doncs depèn on situem l'anàlisi.

Per la situació interna del partit, l'opció favorita, que era la que "controlava l'aparell", ha guanyat sense arribar al 40%. Això és molt poc. La fragmentació de la resta del vot els hi proporciona la victòria, però al càrrec de president Puigcercós treu deu punts percentuals a segon i tercer. Aquest fet obliga a prendre's molt relativament la victòria. Carretero surt més o menys reforçat, però ha viscut el seu "momentum" i no se n'ha sortit. A Benach l'ha votat més o menys qui tocava, i probablement la batalla pel control del partit no siga la guerra del seu sector. La gent d'en Bertran sí que semblen els més malparats i es pot augurar una pèrdua de quota de pantalla a partir d'ara.

Per la situació del Govern, les opcions que avalen el pacte d'Entesa són majoria evident, però que les opcions crítiques siguen més d'un terç obliga a replantejar-se algunes situacions. No sembla que hi haja perill imminent, però el marge cada cop és menor.

I introduiré un tercer punt d'anàlisi: el territorial. D'acord que era previsible, però les diferències dels percentatges de suport als candidats entre uns territoris i d'altres és salvatge. A mi em resulta sorprenent, i sobretot, perillós.

En tots els escenaris, la setmana entrant és clau. La cuina del Congrés en marcarà el resultat, i ja vorem com els guanyadors gestionen la situació. Perquè són ells qui ho han de fer. N'estarem atents!

PS: la gestió de la informació on-line per part del web d'Esquerra ha estat senzillament lamentable. Hem hagut de restar atents al lloc de Reagrupament, l'únic que ha seguit minut a minut el recompte. A les onze i escaig a esquerra.cat encara es veia el percentatge de participació de les sis. Molt trist.

Thank you, Hillary

A través del twitter Barack Obama m'ha enviat un link al següent vídeo, en agraïment a Hillary Clinton. Us pose el fragment a baix, però us recomane que visiteu la pàgina, on podreu enviar un mail directament a la senadora per agraïr-li el "breaking barriers" d'aquesta campanya.



Fantàstic. Un altre dia discutirem sobre la conveniència o no del tàndem, he recabat opinions per tots els gustos.

airberlin.gif

M'afegisc a la cibercampanya d'agraïment a Air Berlin per la seua decidida campanya a favor del català i de respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants i de tots plegats.


Segons puc llegir al bloc d'en Vicent Partal, "Us proposo que fem google bombing contra els nazis d'air berlín. Podem aconseguir que la imatge que us adjunto surti de les primeres a Google si la publiquem, amb el nom que ja té (airberlin.gif) a un nombre de blocs i pàgines web prou elevat. Publiqueu la imatge adjunta als vostres blocs perquè quan algú busqui 'air berlín' al google li surti aquesta imatge de primera! Si ho fem a prous blocs ho aconseguirem! Passeu-ho!".

Per intentar-ho que no quede, no? Gràcies al director general de la companyia, quina editorial...

Un dels nostres, un dels bons

Fa dies que dec moltes entrades al bloc, i ho sé. Les circumstàncies laborals i estudiantils em collen d'allò més. Però ara no tinc més remei.

Ahir va morir a València Josep Vicent Marqués. Sociòleg i escriptor, inclús va assajar (per la nostra desgràcia no se'n va sortir) carrera política. No glossaré ara la seua obra o la seua vida, per això existeixen coses com les notícies de Vilaweb.

Josep Vicent és d'aquella generació que va viure en primera persona les misèries de la transició al País Valencià. Misèries perquè veníem d'un somni oprimit i vam caure en una realitat fastigosa de traicions, bombes i renúncies col·lectives. No va ser per ell, però, ni per tants altres que, a poc a poc, ens van deixant. Encara així, gràcies a les veus discordants que han perdurat al temps encara quedem uns quants pels que la paraula ressignació no és vàlida en l'acció política.

Des d'una altra generació, no podem més que agrair a gent com Josep Vicent la seua existència, i en el seu cas, la seua iconoclàstia i atreviment, sovint poc entesos. Nosaltres ens en reclamem hereus, d'ell i tants altres, a l'hora que reclamem el nostre paper com a generació i demanem pas, perquè no és que venim, és que ja estem ací. Figures com Marqués ens han inspirat i han deixat sediment al notre raonament, que nosaltres hem de saber combinar amb la nostra pròpia aportació. És la nostra hora.

A tu, com a tants altres, moltes gràcies, Josep Vicent. Descansa en pau, t'ho has merescut.

PS: Recomane el mail obert d'avui de Partal. Genial.