dilluns, 31 de març del 2008

Enhoraboa

Hoxe lendo Vieiros vin unha nova que me deixou un pouco alucinado, e máis contento tamén. Un bo amigo, o grandísimo Oscar Ínsua, vaise convertir no novo alcalde de Corcubión.

Como sabedes alguns, pasei un ano estudiantil en Santiago de Compostela, que dende aquela é para min unha das millores cidades do mundo. Alá coñecín a unha chea de xente fantástica, fabulosa, que me fixera pasar momentos moi grandes nun tempo de felicidade xuvenil, cando non tivéramos tantas preocupacións como agora.

Unha desas persoas foi o Oscar, bolseiro eterno da biblioteca do Monte da Condesa, un rapaz que remataba dereito daquela. O Oscar é o que aquí definiríamos coma "un patriota de pedra picada", un home de principios, e sempre defendía-los cunha paxión que non poucos non entendían. Sempre tivéramos moi boa relación persoal, e máis política, xa que a maioría das veces estábamos de acordo nos argumentos. E foi un dos que máis me axudou para que aprendera galego, cousa que sempre lle vou agradecer.

Hai xa case cinco anos que marchei e, aínda que con menos asiduidade da que sería desexábel, mantemos o contacto. Cando iba a Santiago no Día da Pátria, o 25 de xullo, quedaba na súa casa, onde sempre tivo un oco para min.

Pois ben, o Oscar vaise convertir en breve no alcalde máis novo da Galiza. E de Corcubión, unha vila con forte tradición nacionalista, unha forteza do BNG na Costa da Morte, o Allariz atlántico. Oscar colle a testemuña dunha lenda do municipalismo galego, Rafael Mouzo, cousa que non é fácil. Pero estou seguro que o vai facer moi ben.

Dende a beira do Mediterráneo, Oscar, deséxo-te moita sorte compañeiro! Unha aperta!

PS: como dixen, hai casi cinco anos que marchei e teño o galego un pouquiño oxidado, se hai moitos erros, perdón!

divendres, 28 de març del 2008

L'Espai

Fent una miqueta d'egocentrisme, podeu consultar el següent enllaç on explique un dels saraos on circule ja fa tres anys.

La veritat és que podrien haver estirat un poc la imatge, la veritat! No pese 120 quilos, ho jure.

dijous, 27 de març del 2008

Converses anècdotiques

Avui puc llegir un apunt al bloc de Saül Gordillo que verbalitza bastant bé molts dels pensaments que tinc sobre allò que passa al carrer Calàbria. A can Esquerra esperen tres mesos que, lluny de reforçar una opció transparent i democràtica, sembla que acabarà amb un escenari dantesc.

L'altre dia vaig creuar un parell de paraules amb un conegut que forma part d'una de les faccions en competició. I creu que jo també, cosa que em sorprèn, la veritat. Sempre comença la conversa amb un "com ho veus?". I jo, que no tinc cap interès en que aquesta persona sàpiga com ho veig, més que res perquè no li importa, responc amb un lacònic, "bé, mira, anar fent". La frase que em va dir va ser demoledora: "Bé bé, hi ha merder, que és el que ens convé. Ens ha anat bé això de les eleccions". En fi.

Més enllà de l'anècdota, em sembla significatiu. Si alguna persona s'estima una opció política fins el punt de ser-ne militant no pot dir que convé el merder. I menys encara alegrar-se d'una patacada electoral de les que fan història. És al·lucinant! És simptomàtic de l'excés d'amor que certa gent d'Esquerra Republicana de Catalunya sent cap al seu partit, que els porta a creure que és seu. I aquí és on rau un dels principals problemes de tot plegat: els partits no són de ningú, ni del seu president, ni del seu secretari general, ni dels seus quadres, ni tan sols dels seus militants. Els partits són útils només si acompleixen una funció de representació d'una part de la societat. Si no, són només la representació d'un gueto.

En conseqüència, la gent que enarbola les essències, la veritat, l'autenticitat, sol ser aquella que té por al camp obert, a la competició política real. No estic parlant de renunciar, estic parlant de sumar.

dijous, 20 de març del 2008

Premonició?

Jure que quan vaig escriure el post anterior no sabia de l'existència del document en qüestió. Mireu aquesta notícia del Levante d'avui. De totes maneres, és de sentit comú.

Bé, el primer pas es reconéixer (algunes, no totes) errades.

dimecres, 19 de març del 2008

La defunció final?

Es poden fer moltes lectures en claus diferents sobre les passades eleccions. Ara bé, crec que cap d'elles és tan dantesca com la que es pot fer en clau valenciana.

Al País Valencià, el bipartidisme és ara el gran dominant. Després de perdre l'escó EU, ara mateix el país de Joan Fuster té tanta personalitat política pròpia com qualsevol Castella, Andalusia, Extremadura i tantes altres representants de l'Espanya espanyola. És a dir, ninguna. I el problema és que el bipartidisme crema el terreny, és com Àtila, per on passa després ja no creix res.

Els resultats del 9M són brutals. El PP continua arrassant a l'estil blitzkrieg front un PSOE-v que en conforma en aguantar mentre es dessagna en baralles internes i eternes, i un espai d'esquerra i nacionalista que només fa que assajar fórmules inservibles per mal explicades (sense pàgina web és difícil, per altra banda). Per un espectador és difícilment inteligible el per què de tot plegat.

El camp del nacionalisme fa temps que viu entre la desorientació i el desànim. Sempre s'ha parlat que un nacionalisme cultural o cívic no s'ha sabut traduir en nacionalisme polític. Parlant en plata, que el Bloc no representava Acció Cultural. Jo havia cregut esta tesi, però ara mateix participe de la desorientació. Ja no sé si el problema està en els quadres, en la base o en una societat que no vol tindre vida política diferenciada perquè no se sent diferent de res.

Després del 9M, i a la vista dels últims cinc anys d'història política valenciana, queden una sèrie de conclusions.

- Si les forces minoritàries (Bloc, EU) no són capaces de bastir un discurs propi que connecte en una part suficient de l'electorat estan condemnades al fracàs. I no fracassar evidentment vol dir canviar de discurs, perquè a la vista està que el d'ara no funciona.
- O es defineix d'una vegada per totes el Tercer Espai o mai existirà. I ha de ser un espai viable, que sume, que puga atreure gent. Per tornar al gueto sempre hi ha temps.
- El bipartidisme absolut és ara per ara una amenaça real i materialitzable a tres anys vista.

Resumint: o hi ha un canvi de discurs que puga dotar de contingut un Tercer Espai en la política valenciana, i es fa ràpid i bé, o el bipartidisme espanyol no té marxa enrere. I s'ha acabat.

Cánovas del Castillo estaria content...

Hola de nou!

Molt bones gent! Per obligacions acadèmicolaborals he estat uns dies sense actualitzar la cosa aquesta, a més de patir una fase d'indigència intel·lectual greu.

Durant estos dies, la veritat, no m'he estat de seguir llegint alguns blocs d'aquells de referència. Especial menció a les anàlisis que n'han fet de tot plegat en Canaleta i en Medran. Quan tens poques coses a afegir, més val no fer-ho.

De totes maneres, el que més m'agrada dels resultats electorals és que sempre, sempre, són relatius. Per tant, conforme anem avançant mirarem a qui han perjudicat i a qui han beneficiat estes últimes eleccions, i jo crec que ens emportarem sorpreses. Al temps.

dilluns, 10 de març del 2008

Com una nit sense lluna

De tota la nit electoral, no em ve al cap ni una sola, ni una conclusió positiva. De fet, crec que ha estat una nit dramàtica. Us expose les raons.

En clau catalana, CiU tot just aguanta, perdent vots. Esquerra es fot una batacada antològica, perdent més de la meitat dels vots i tota representació per Lleida i Tarragona. Terrible. I finalment, ICV perd el segon escó i només Herrera anirà al Congrés. Per tant, Catalunya perd fins a sis representants no supeditats als interessos de partits estatals. És una molt mala notícia.

En clau valenciana, no només PP 19 i PSOE 14, sinó que els resultats d'EU i Bloc-Iniciativa-Verds són autènticament lamentables, i si s'hagueren presentat junts també ho hagueren segut. De veritat, tristíssim. No arriben, ni de lluny, a la meitat dels resultats de 2004.


En clau espanyola, el PP se n'ha sortit. Ha augmentat en representació total i percentual, superant el 40% i arribant als deu milions de vots. El PSOE només aguanta el tiró gràcies al tsunami socialista a Catalunya. Sense Catalunya, el PP hagués guanyat les eleccions generals (146 a 144). Conclusió: l'estratègia anticatalanista és rendible. Per què canviar-la?

I si faltava algun ítem, Rosa Díez serà diputada. La Chunta ha perdut l'escó, EA ha perdut l'escó. Només BNG i Na Bai han ressistit. Unitat per les Illes, res de res.

Què ho embolcalla tot? Els dos grans partits estatals sumen un 85% de vots i un 92% dels escons al Congrés. És a dir, Espanya és un sistema polític absolutament bipartidista.

Demà caldrà que molta gent faça reflexions. Ara per ara, el panorama és realment negre. Com una nit sense lluna.

PS: Avançada la nit CiU ha pres un escó al PP (el que li havia birlat a ICV). Tot i que varien una miqueta els números globals, la reflexió de fons és la mateixa. Tot són males notícies.

diumenge, 9 de març del 2008

Rebaixem espectatives

En fi, les coses no pareixen tan clares. Me'n vaig a ca l'Eli a seguir la nit (?) electoral.

Tinc por

No, per favor! Això no!

Alea jacta est

Bé, ja ha arribat el dia. No diré gran dia, que tampoc és per a tant, però vaja. Estic a casa a punt d'anar a votar. Una cosa ràpida, no he ni de baixar de la vorera, l'institut on vote està a la mateixa illa.

Tinc la sensació que m'he perdut gran part de la campanya. Ara mateix, malauradament, estic força ocupat estudiant coses mooolt interessants, com dret administratiu, llei de prevenció de riscos laborals, i altres delicatessen que no us descriuré ara. Total, que volia mitinejar i xalar, però res de res. L'únic dia que finalment podia, divendres passat, es va suspendre la campanya (cosa que encara no entenc, per cert).

A vore, enquestes. Les meues, clar. Sobre el resultat global, hi ha (atenció) triple empat per les opcions majoria justa del PP, majoria justa del PSOE i empat (menys de cinc de diferència). Es pot pensar doncs que la cosa anirà ajustadeta. La següent opció és majoria suficient del PSOE. Vorem què passa.

I la de casa... doncs bastanta diferència per l'opció CiU puja i ERC baixa. Quasi la meitat dels vots. L'altre percentatge major és que tots dos baixen. Mal dades pel catalanisme, doncs.

Per cert, no ha votat ni el tato. No han tingut èxit les enquestes, no.

En fi gent, allà les deu, resultats. Ja que no hem pogut viure la campanya, intentarem viure la nit electoral!

divendres, 7 de març del 2008

Mala espina

L'últim comentari d'en Pau m'ha fet pensar. Ell sempre incita a la predicció i la porra, i més enllà que ara mateix els números em ballen al cap i es mesclen amb participació, que si la gent se'n va a esquiar o si plou es queda a casa, que ja no m'aclarisc.

Ara bé, tinc una sensació: alguna cosa passarà. Fixem-nos en l'històric de les generals. Mai ha passat exactament "el que havia de passar". Any 93, el PP creu que guanyarà les eleccions amb un PSOE acosat i... Felipe augmenta la llegenda. Any 96, el PSOE ha acabat de caure i és l'hora de la majoria suficient o absoluta d'Aznar, i... li cal parlar català en la intimitat perquè no hi arriba. Any 2000, el PP guanyava per majoria suficient i fregava l'absoluta i... la dreta arrassa i Almunia ha de dimitir la mateixa nit, IU s'enfonsa. Any 2004, tendències detectades que acosten resultats, anem cap a una victòria justa del PP o empat i... tres dies de mentides i bulos sepulten el PP.

I diumenge? Doncs no sé cap on es decantarà el tema. Jo crec que hi haurà sorpreses. Han passat massa coses en quatre anys com perquè no passen. Govern deambulant, oposició enconada i radical, treva trencada, manis de víctimes, frustracions estatutàries, trens que no arriben...

Ja vorem. Diumenge a les deu, eixirem de dubtes.

dijous, 6 de març del 2008

I a Catalunya, què?

Acabem amb açò la prèvia de les eleccions pel que fa als partits. Ens centrarem en els partits catalans.

CiU està a una corda fluixa. Té molt a guanyar, però precisament per això té molt a perdre. Els actuals deu escons són molt pocs, necessita un increment i, sobretot, poder condicionar. En Duran se la juga del tot, sense un bon resultat té poques possibilitats de medrar en la seua carrera política. I durant els missatges de campanya, s'han equivocat. Van començar terriblement mal amb el tema "el pacte a Madrid tindrà conseqüències a Catalunya". Demoledor. És com dir no em voteu si us plau que vendré el Parlament. Després amb el tema "contrapartides per fer Bono president del Congrés". Els altres partits sempre han intentat vendre una imatge mercantilista de CiU, i ara són ells mateixos els que es tiren pedres a la teulada. Bon lema, espots acceptables, mals missatges.

ERC està just en la posició contrària. Com té molt a perdre, també té molt a guanyar. Venint dels vuit escons amb Carod-Rovira fet un Sant Sebastià, tot ple de sagetes, aguantar el tipus i mantenir grup parlamentari seria una victòria en tota regla. Les enquestes no els hi van tan malament, a Lleida i Girona han aconseguit vendre el missatge de PP o ERC. El pitjor de la campanya és el candidat (és un dels parlamentaris més brillants del país, però no dóna bé en campanya) i un espot tristíssim.

A ICV i al PSC, amb tots els respectes, com no aspiren a tenir grup propi no entren dins la categoria de partits catalans que es presenten a les generals. Ara bé, està força bé la campanya d'Herrera, pel material que hi ha, i la del PSC no dubte que siga efectiva, però em sembla autènticament lamentable que basen tots els missatges en alertar que ve l'home del sac del PP. Sincerament, lamentable. Alguna proposta, per favor? Ja està bé, home!

dilluns, 3 de març del 2008

No és el mateix?

Simplement, lamentable. El debat d'avui ha acabat amb un empat a res. Poca cosa, mal dita, sense gràcia ni trellat.

Permeteu-me un símil una miqueta estrany: açò dels debats ha segut com l'episodi un d'Star Wars, "L'amenaça fantasma". Teníem tantes ganes de gresca que en un bon principi no ens n'adonem del poc nivell de la cosa. Doncs ara igual: el nivell dels debatents és molt baix. Massa baix, sincerament. He quedat fart de la punyetera pregunta parlamentària!

Més enllà del meu empipament en acabar el debat d'avui, major que el primer dia perquè realment ha segut un insult al gènere, crec que cap dels dos ha estat llest. Zapatero, més agressiu, ha patinat, com sempre, amb cohesió territorial (gràfics de l'AVE? Vinga home!) i política antiterrorista. Rajoy, que pel meu punt de vista ha colat millor el missatge de frivolitat de ZP, s'ha enfangat innecessàriament amb la guerra d'Iraq, un tema on no té absolutament res a guanyar, i ha pecat de poc propositiu.

De totes maneres, sincerament, el debat m'ha desesperat. Si aquests dos són els candidats a president, i no són capaços d'articular un discurs plenament coherent en un cara a cara, rebatent amb intel·ligència els arguments del contrari...

Segur que no és el mateix?