Pocs cops havia pensat que arribaria aquest dia. Demà posaré fi a una llarga etapa, d'onze anys, vivint a Barcelona.
Vaig vindre a aquesta meravellosa ciutat amb divuit anyets, un xiquet en aspiracions d'adult, a estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Corria setembre de l'any 1999. Ara estem a cavall de 2010 i 2011 i continue sent un xiquet, però sense tantes aspiracions per fer-me adult.
He viscut immensament a gust en aquesta ciutat. De veres i en la mà al cor. Ací he fet alguns dels meus millors amics, companys d'aventures acadèmiques, associatives, laborals, festives i gairebé sempre batalladores. No puc negar que estic de fa uns dies envaït per una certa tristor, més bé melangia. No ens enganyem, onze anys són onze anys. La meua vida està, de totes totes, a Barcelona, en aquesta ciutat i en la gent que l'habita.
Però cal saber renovar-se i saber també aprofitar els cops de vent. He acabat, per decisió pròpia i perquè tocava, en una fase laboral que durava ja vora sis anys. Massa, potser, per algú de la meua edat. O de qualsevol edat. He après moltíssimes coses treballant a diferents gabinets de comunicació de la Generalitat de Catalunya. A la gent que m'ha fet confiança i als companys de feina només els puc estar eternament agraït per aquests anys tan fantàstics. Però ja s'anava fent necessari un canvi.
Així doncs, em va arribar una proposta engrescadora, atractiva i molt motivadora des de València. Per dedicar-me al que m'agrada, la comunicació estatègica en l'àmbit social i polític. I he aprofitat aquest cop de vent per canviar el meu cau i situar-lo a la capital del meu país, a una ciutat amb la qual tots els valencians tenim una relació d'amor-odi, per ser a l'hora tan bonica i tan hostil, perquè la necessitem liderant un país al qual gira l'esquena.
És l'hora de fer coses noves, d'aprendre coses noves, d'enfrontar nous reptes professionals i personals i d'anar sense dubtar, com diu la cançó de La Gossa Sorda, a la batalla!
Gràcies Barcelona. Hola València.
