Pocs cops havia pensat que arribaria aquest dia. Demà posaré fi a una llarga etapa, d'onze anys, vivint a Barcelona.
Vaig vindre a aquesta meravellosa ciutat amb divuit anyets, un xiquet en aspiracions d'adult, a estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Corria setembre de l'any 1999. Ara estem a cavall de 2010 i 2011 i continue sent un xiquet, però sense tantes aspiracions per fer-me adult.
He viscut immensament a gust en aquesta ciutat. De veres i en la mà al cor. Ací he fet alguns dels meus millors amics, companys d'aventures acadèmiques, associatives, laborals, festives i gairebé sempre batalladores. No puc negar que estic de fa uns dies envaït per una certa tristor, més bé melangia. No ens enganyem, onze anys són onze anys. La meua vida està, de totes totes, a Barcelona, en aquesta ciutat i en la gent que l'habita.
Però cal saber renovar-se i saber també aprofitar els cops de vent. He acabat, per decisió pròpia i perquè tocava, en una fase laboral que durava ja vora sis anys. Massa, potser, per algú de la meua edat. O de qualsevol edat. He après moltíssimes coses treballant a diferents gabinets de comunicació de la Generalitat de Catalunya. A la gent que m'ha fet confiança i als companys de feina només els puc estar eternament agraït per aquests anys tan fantàstics. Però ja s'anava fent necessari un canvi.
Així doncs, em va arribar una proposta engrescadora, atractiva i molt motivadora des de València. Per dedicar-me al que m'agrada, la comunicació estatègica en l'àmbit social i polític. I he aprofitat aquest cop de vent per canviar el meu cau i situar-lo a la capital del meu país, a una ciutat amb la qual tots els valencians tenim una relació d'amor-odi, per ser a l'hora tan bonica i tan hostil, perquè la necessitem liderant un país al qual gira l'esquena.
És l'hora de fer coses noves, d'aprendre coses noves, d'enfrontar nous reptes professionals i personals i d'anar sense dubtar, com diu la cançó de La Gossa Sorda, a la batalla!
Gràcies Barcelona. Hola València.
dijous, 23 de desembre del 2010
dimecres, 24 de novembre del 2010
La política en retirada
Bé, amb prou feines falten cinc dies pel dia D. Reconec que la meua promesa de revitalitzar el bloc ha estat parcialment incomplida. Ah, i ja em sap mal. Però és que el temps passa volant, i quan més s'acosta el 28N més feina tinc, i sumat a uns caps de setmana també tremendament ocupats doncs dóna com a resultat una manca de temps i de frescor mental que no ajuda al blocaire.
La campanya està essent, al meu entendre, justeta: no hem viscut cap gran aportació, cap gran bomba mediàtica ni novetats remarcables en els usos i les tecnologies electorals. Es parla que és la primera campanya 2.0, però els propis dospuntzeristes dels partits saben que no és així. S'han utilitzat intensament les noves tecnologies, sí, però en un sentit d'altaveu. Organitzacions i individus juguen en campanya a un joc unidireccional, més enllà d'alguna tímida iniciativa poc destacable.
En general, més enllà de l'activitat en les xarxes socials i anècdotes lamentables de ràpid consum mediàtic, la campanya obeeix a un mal que assola la política catalana, i no només la catalana, els últims anys: la política en retirada.
És una qüestió general. La política perd espais d'influència. A nivell global (les actuacions sense marge arran de la crisi financera així ho demostren) i a nivell local (desprestigi de les institucions i de l'activitat de gestió de la res publica). Causa i conseqüència a l'hora és que, a un nivell inferior, els partits polítics han tancat fronteres, han cavat trinxeres i s'han dedicat a enrocar-se en sí mateixos com a organitzacions, deixant de cobrir grans espais de la societat que han de trobar altres referents.
Vull exemplificar-ho. Fa onze anys, en 1999, Pasqual Maragall va impulsar la plataforma Ciutadans pel Canvi. Era una forma d'obrir la política a la participació de gent que veina de fora i tenia coses a aportar en una determinada direcció. Què queda de CpC? Un parell de persones que van a les llistes del PSC, però no queda ni la formalitat de la coalició. En 2003, l'associació Catalunya 2003, impulsada per l'exdirigent de CDC Pere Esteve, s'integrava a les llistes d'ERC. En 2006 Montserrat Nebrera figuraria de número 2 en les llistes del PPC al Parlament. Almenys hi havia un cert esforç per transmetre una imatge d'obertura. Escruteu les llistes ara, en 2010, i voreu com ha canviat la situació.
Tampoc cal estendre's molt en les comparacions de perfils de candidats. Algunes figures miraven molt més enllà dels murs de l'organització, aportaven matisos i gent nova als projectes. Parle de Maragall, Carod i Piqué, per exemple. Pocs anys després ens trobem que els candidats Montilla, Puigcercós i Sánchez-Camacho representen perfils molt diferents, que miren endins perquè la pròpia organització necessita referents sòlids des d'un punt de vista intern, en aquesta època de turbulències. Poden aportar més cohesió interna, però no guanyen espais de cara a enfora. I a les eleccions no només voten els militants.
Ni tan sols el cavall guanyador d'aquestes eleccions, Convergència i Unió, ha fet cap fitxatge destacable de perfil independent ni s'ha preocupat per integrar cap plataforma externa de suport que donés un cert matís a unes llistes monolítiques farcides de militància fidel. Això, uns i altres, ho deixen per les eleccions europees, molt més frívoles.
I aquestos aparells de granit es reflecteixen, evidentment, en allò que comentàvem al principi: l'activitat a les xarxes socials. Més enllà o no de l'existència de directrius, la cosa és que el matís brilla per la seua absència. D'excepcions n'hi ha, clar està, ells ja saben qui són. Però sembla que les xarxes també serveixen per guanyar mèrits de cara a promocions internes o proves de fidelitat i trempera partidària, com un mal vici més dins de les organitzacions polítiques.
Que no se'm malinterprete: no pose noms i dianes, sinó que percep que aquesta visió de la política en retirada, que sembla que s'ofega, es transmet als partits, i d'allà a les campanyes. I com la política oficial no sap com actuar i es retira de parts del quadre, eixen bolets de la política no oficial, outsider, que van des de persones honestes que no se senten representades pel sistema fins a formacions xenòfobes, egos immensos i frikis diversos.
Totes les candidatures clàssiques es conformarien amb mobilitzar els 'seus'. Cap cerca d'espais nous, cap moviment d'apertura. Amb els 'seus' ja en tenen prou. És la política en retirada aplicada a l'estratègia electoral.
La campanya està essent, al meu entendre, justeta: no hem viscut cap gran aportació, cap gran bomba mediàtica ni novetats remarcables en els usos i les tecnologies electorals. Es parla que és la primera campanya 2.0, però els propis dospuntzeristes dels partits saben que no és així. S'han utilitzat intensament les noves tecnologies, sí, però en un sentit d'altaveu. Organitzacions i individus juguen en campanya a un joc unidireccional, més enllà d'alguna tímida iniciativa poc destacable.
En general, més enllà de l'activitat en les xarxes socials i anècdotes lamentables de ràpid consum mediàtic, la campanya obeeix a un mal que assola la política catalana, i no només la catalana, els últims anys: la política en retirada.
És una qüestió general. La política perd espais d'influència. A nivell global (les actuacions sense marge arran de la crisi financera així ho demostren) i a nivell local (desprestigi de les institucions i de l'activitat de gestió de la res publica). Causa i conseqüència a l'hora és que, a un nivell inferior, els partits polítics han tancat fronteres, han cavat trinxeres i s'han dedicat a enrocar-se en sí mateixos com a organitzacions, deixant de cobrir grans espais de la societat que han de trobar altres referents.
Vull exemplificar-ho. Fa onze anys, en 1999, Pasqual Maragall va impulsar la plataforma Ciutadans pel Canvi. Era una forma d'obrir la política a la participació de gent que veina de fora i tenia coses a aportar en una determinada direcció. Què queda de CpC? Un parell de persones que van a les llistes del PSC, però no queda ni la formalitat de la coalició. En 2003, l'associació Catalunya 2003, impulsada per l'exdirigent de CDC Pere Esteve, s'integrava a les llistes d'ERC. En 2006 Montserrat Nebrera figuraria de número 2 en les llistes del PPC al Parlament. Almenys hi havia un cert esforç per transmetre una imatge d'obertura. Escruteu les llistes ara, en 2010, i voreu com ha canviat la situació.Tampoc cal estendre's molt en les comparacions de perfils de candidats. Algunes figures miraven molt més enllà dels murs de l'organització, aportaven matisos i gent nova als projectes. Parle de Maragall, Carod i Piqué, per exemple. Pocs anys després ens trobem que els candidats Montilla, Puigcercós i Sánchez-Camacho representen perfils molt diferents, que miren endins perquè la pròpia organització necessita referents sòlids des d'un punt de vista intern, en aquesta època de turbulències. Poden aportar més cohesió interna, però no guanyen espais de cara a enfora. I a les eleccions no només voten els militants.
Ni tan sols el cavall guanyador d'aquestes eleccions, Convergència i Unió, ha fet cap fitxatge destacable de perfil independent ni s'ha preocupat per integrar cap plataforma externa de suport que donés un cert matís a unes llistes monolítiques farcides de militància fidel. Això, uns i altres, ho deixen per les eleccions europees, molt més frívoles.
I aquestos aparells de granit es reflecteixen, evidentment, en allò que comentàvem al principi: l'activitat a les xarxes socials. Més enllà o no de l'existència de directrius, la cosa és que el matís brilla per la seua absència. D'excepcions n'hi ha, clar està, ells ja saben qui són. Però sembla que les xarxes també serveixen per guanyar mèrits de cara a promocions internes o proves de fidelitat i trempera partidària, com un mal vici més dins de les organitzacions polítiques.
Que no se'm malinterprete: no pose noms i dianes, sinó que percep que aquesta visió de la política en retirada, que sembla que s'ofega, es transmet als partits, i d'allà a les campanyes. I com la política oficial no sap com actuar i es retira de parts del quadre, eixen bolets de la política no oficial, outsider, que van des de persones honestes que no se senten representades pel sistema fins a formacions xenòfobes, egos immensos i frikis diversos.
Totes les candidatures clàssiques es conformarien amb mobilitzar els 'seus'. Cap cerca d'espais nous, cap moviment d'apertura. Amb els 'seus' ja en tenen prou. És la política en retirada aplicada a l'estratègia electoral.
dijous, 30 de setembre del 2010
Els missatges de campanya
El missatge central d'una campanya electoral marca l'eix del discurs i posiciona el partit en el tema que més li interessa. Aquest missatge s'ha de concentrar al lema de la campanya (a hores d'ara precampanya), que és un element d'importància capital en la contesa, no debades els partits es gasten molts diners en la seua elaboració i testeig. El lema marca l'eix de la resta de materials de campanya: cartelleria, falques de ràdio, espots televisius... Observem doncs els lemes dels principals partits:
CiU: "Comença el canvi"
Lema de fàcil anàlisi: la carta del canvi polític jugada amb totes les conseqüències. Si fem cas del que diuen les enquestes, qualsevol altre missatge hauria estat un error. CiU és el canvi, si vols canvi vota CiU.
PSC: "El canvi real"
Aquest és més complex. Un partit que presenta com a cap de llista al president de l'actual govern juga la carta del canvi? A més d'una persona li pot semblar una proposta marciana. Apunta al canvi que s'ha produït a les actuacions de la Generalitat amb president socialista, introduïnt un missatge de balanç de gestió. Potser els tirs també van per mirar de restar espai de canvi a CiU, treure-li el monopoli del concepte, introduïnt el matís "real" per contraposar-lo a uns rivals que viuen lluny de la realitat, en una subtil referència al sobiranisme.
Esquerra: "Gent valenta"
L'últim lema de precampanya en arribar, una mica tard. Apel·la a la valentia de la gent d'Esquerra de cara al futur -plantejar un referèndum d'independència fent un salt a la legalitat- i en el passat -haver fet dos governs d'esquerres després d'anys de nacionalisme conservador-. El lema és suficientment vague com perquè cadascú se l'interprete al seu gust. L'objectiu és clar: apuntar a l'orgull d'uns càrrecs i militants que han rebut cops per totes bandes els últims set anys, anímicament baixos, que han viscut una forta crisi interna i en caiguda lliure en els sondejos. Missatge en clau interna.
(Cal anar amb compte a les construccions lingüístiques amb els lemes. "Gent valenta" es llegeix i escriu igual que "Gent va lenta". Ja circulen bromes per la xarxa)
Partit Popular de Catalunya: "Es mucho lo que nos une"
La versió d'entrada del web és en castellà, per tant respectem aquesta decisió, que té molt a veure amb el missatge. El lema situa el PPC en l'eix nacional com a "garant" de la unitat d'Espanya. En un moment àlgid del sobiranisme, després de set anys dels socialistes governant amb independentistes, el PPC es posiciona nítidament com a espanyolista.
ICV-EUiA: ?
Els ecosocialistes encara no han promocionat cap lema de precampanya. Punt negatiu per ells.
Ciutadans: "Cataluña somos todos"
Amb un to molt semblant al PPC, no debades apunten al mateix segment. Missatge incloent per enfrontar-lo al nacionalisme excloent de la resta de partits.
Partits extraparlamentaris:
Plataforma per Catalunya: no estan utilitzant lema de precampanya pel moment.
Reagrupament: "Independència, democràcia i treball". Tres paraules, tres eixos discursius de l'associació de Joan Carretero, que ha anunciat que es presentarà a les eleccions. Se situen a l'eix nacional i apel·len a la cultura de l'esforç.
Solidaritat Catalana per la Independència: tampoc han utilitzat lema de precampanya, probablement per un esforç per consolidar la marca d'un partit nou, que ja inclou la paraula que els defineix: independència.
Com a últim apunt, fixem-nos que els lemes dels tres partits principals no inclouen cap referència ideològica. No hi ha missatge concret en cap dels dos eixos que conformen la política catalana. No és el cas de PPC, C's i Reagrupament (i en certa manera SCI), que se situen clarament a l'eix nacional.
CiU: "Comença el canvi"
Lema de fàcil anàlisi: la carta del canvi polític jugada amb totes les conseqüències. Si fem cas del que diuen les enquestes, qualsevol altre missatge hauria estat un error. CiU és el canvi, si vols canvi vota CiU.
PSC: "El canvi real"
Aquest és més complex. Un partit que presenta com a cap de llista al president de l'actual govern juga la carta del canvi? A més d'una persona li pot semblar una proposta marciana. Apunta al canvi que s'ha produït a les actuacions de la Generalitat amb president socialista, introduïnt un missatge de balanç de gestió. Potser els tirs també van per mirar de restar espai de canvi a CiU, treure-li el monopoli del concepte, introduïnt el matís "real" per contraposar-lo a uns rivals que viuen lluny de la realitat, en una subtil referència al sobiranisme.
Esquerra: "Gent valenta"
L'últim lema de precampanya en arribar, una mica tard. Apel·la a la valentia de la gent d'Esquerra de cara al futur -plantejar un referèndum d'independència fent un salt a la legalitat- i en el passat -haver fet dos governs d'esquerres després d'anys de nacionalisme conservador-. El lema és suficientment vague com perquè cadascú se l'interprete al seu gust. L'objectiu és clar: apuntar a l'orgull d'uns càrrecs i militants que han rebut cops per totes bandes els últims set anys, anímicament baixos, que han viscut una forta crisi interna i en caiguda lliure en els sondejos. Missatge en clau interna.
(Cal anar amb compte a les construccions lingüístiques amb els lemes. "Gent valenta" es llegeix i escriu igual que "Gent va lenta". Ja circulen bromes per la xarxa)
Partit Popular de Catalunya: "Es mucho lo que nos une"
La versió d'entrada del web és en castellà, per tant respectem aquesta decisió, que té molt a veure amb el missatge. El lema situa el PPC en l'eix nacional com a "garant" de la unitat d'Espanya. En un moment àlgid del sobiranisme, després de set anys dels socialistes governant amb independentistes, el PPC es posiciona nítidament com a espanyolista.
ICV-EUiA: ?
Els ecosocialistes encara no han promocionat cap lema de precampanya. Punt negatiu per ells.
Ciutadans: "Cataluña somos todos"
Amb un to molt semblant al PPC, no debades apunten al mateix segment. Missatge incloent per enfrontar-lo al nacionalisme excloent de la resta de partits.
Partits extraparlamentaris:
Plataforma per Catalunya: no estan utilitzant lema de precampanya pel moment.
Reagrupament: "Independència, democràcia i treball". Tres paraules, tres eixos discursius de l'associació de Joan Carretero, que ha anunciat que es presentarà a les eleccions. Se situen a l'eix nacional i apel·len a la cultura de l'esforç.
Solidaritat Catalana per la Independència: tampoc han utilitzat lema de precampanya, probablement per un esforç per consolidar la marca d'un partit nou, que ja inclou la paraula que els defineix: independència.
Com a últim apunt, fixem-nos que els lemes dels tres partits principals no inclouen cap referència ideològica. No hi ha missatge concret en cap dels dos eixos que conformen la política catalana. No és el cas de PPC, C's i Reagrupament (i en certa manera SCI), que se situen clarament a l'eix nacional.
diumenge, 19 de setembre del 2010
El camp de batalla
Comencem les entrades dedicades a les eleccions al Parlament 2010 amb el que, per mi, és un dels aspectes més importants d'una campanya: el camp de batalla, és a dir, on es juga aquesta elecció, quins temes dominen l'escena?
Ja deia Sun Tzu, aquell xinès estratega al que gent original com jo hem contribuit a desgastar-li el nom, que el general que sap triar on situar-se al camp de batalla la té mig guanyada abans de començar. Doncs això, el partit que sàpiga escollir bé situació en els escenaris beneficiosos tindrà més possibilitats d'èxit.
Quins seran els temes dominants? N'hi havia dos que venien de sèrie, pel moment que viu la societat catalana: crisi econòmica i relacions Catalunya-Espanya. És ben evident que, donat que hi ha escenaris inevitables, el que has de fer és saber-te situar en el terreny per extreure'n benefici, a l'hora que mires de desestabilitzar la posició del contrari.
I és aquí on cal ubicar, per exemple, el gir antiindependentista del PSC en les últimes setmanes: en un escenari a priori incòmode, on estàs situat en una posició, el federalisme, que és un gris poc reconeixible, en hores baixes per la sentència de l'Estatut, el que has de fer ésresituar-te i donar "colzades" per desubicar els altres. D'aquesta forma, el PSC acusa contínuament d'indefinició el seu rival, CiU, al mateix temps que es reivindica com contrari a la independència, per si algú dubtava després de set anys de pacte amb independentistes al Govern. El PSC busca fixar una posició des de la qual treure avantatge estratègic, donat que, encara que a cops no ho semble, la majoria social a Catalunya no és independentista. En l'unionisme hi ha més vots que en l'independentisme.
Això també ho sap CiU, que com sempre mira de jugar amb una ambigüitat calculada (Mas: "CiU no és independentista però jo votaria sí a un referèndum"), mentre els rivals intenten destruïr-la amb apel·lacions constants a la definició final, tant per part del PSC, que els intenta escorar cap al camp sobiranista, com d'Esquerra, que els intenta empentar al camp unionista. Esquerra, al seu temps, busca falcar-se com a gran referent independentista per defensar-se d'aquells que venen des dels extrems.
Són només exemples de com situar-se i resituar-se en un issue concret, predeterminat per la situació conjuntural. Una altre aspecte a tenir en compte és que els propis partits poden introduir i potenciar temes on són forts per forçar posicionaments dels altres. És el cas de, per exemple, el canvi com a tema. Els partits d'oposició, sobretot CiU, el situen al mig de la contesa i, per exemple han forçat el PSC a posicionar-se amb el lema "El canvi real", tot i que a d'algú li pot parèixer fins i tot surrealista voler jugar aquesta carta. Al seu torn, PP, ICV i Esquerra no en parlaran massa, de canvi, donat que no en treuen res d'aquesta batalla.
Hi ha temes marcats per la situació social i política i temes introduits amb intenció per actors interns de la campanya. Però també hi ha temes que salten per sorpresa, on els responsables estratègics han de saber-se posicionar ben ràpid, de forma coherent amb el missatge troncal del partit.
Ara mateix em ve al cap la immigració que, tot i ser per la seua importància un tema que sempre hi és a sobre la taula, per una acció concreta a més de mil quilòmetres de distància s'ha convertit en un tema central de l'actualitat. Cal tenir en compte que decisions de tercers poden influir de forma decisiva en una campanya. Sarkozy ho ha fet amb la immigració, però per exemple podria haver passat si el cementiri nuclear s'hagués decidit ubicar a Ascó. O si torna a haver una fallada històrica de Rodalia, o un gran incendi, o el que siga.
La rapidesa de reflexos per fer un posicionament coherent és, llavors, imprescindible. En tots els temes que dominaran una campanya, els partits s'han de saber ubicar en una posició beneficiosa i destruir les posicions dels altres. Convide a reflexionar-hi i anar observant com es desenvolupa aquest aspecte de la campanya.
Ja deia Sun Tzu, aquell xinès estratega al que gent original com jo hem contribuit a desgastar-li el nom, que el general que sap triar on situar-se al camp de batalla la té mig guanyada abans de començar. Doncs això, el partit que sàpiga escollir bé situació en els escenaris beneficiosos tindrà més possibilitats d'èxit.
Quins seran els temes dominants? N'hi havia dos que venien de sèrie, pel moment que viu la societat catalana: crisi econòmica i relacions Catalunya-Espanya. És ben evident que, donat que hi ha escenaris inevitables, el que has de fer és saber-te situar en el terreny per extreure'n benefici, a l'hora que mires de desestabilitzar la posició del contrari.
I és aquí on cal ubicar, per exemple, el gir antiindependentista del PSC en les últimes setmanes: en un escenari a priori incòmode, on estàs situat en una posició, el federalisme, que és un gris poc reconeixible, en hores baixes per la sentència de l'Estatut, el que has de fer ésresituar-te i donar "colzades" per desubicar els altres. D'aquesta forma, el PSC acusa contínuament d'indefinició el seu rival, CiU, al mateix temps que es reivindica com contrari a la independència, per si algú dubtava després de set anys de pacte amb independentistes al Govern. El PSC busca fixar una posició des de la qual treure avantatge estratègic, donat que, encara que a cops no ho semble, la majoria social a Catalunya no és independentista. En l'unionisme hi ha més vots que en l'independentisme.Això també ho sap CiU, que com sempre mira de jugar amb una ambigüitat calculada (Mas: "CiU no és independentista però jo votaria sí a un referèndum"), mentre els rivals intenten destruïr-la amb apel·lacions constants a la definició final, tant per part del PSC, que els intenta escorar cap al camp sobiranista, com d'Esquerra, que els intenta empentar al camp unionista. Esquerra, al seu temps, busca falcar-se com a gran referent independentista per defensar-se d'aquells que venen des dels extrems.
Són només exemples de com situar-se i resituar-se en un issue concret, predeterminat per la situació conjuntural. Una altre aspecte a tenir en compte és que els propis partits poden introduir i potenciar temes on són forts per forçar posicionaments dels altres. És el cas de, per exemple, el canvi com a tema. Els partits d'oposició, sobretot CiU, el situen al mig de la contesa i, per exemple han forçat el PSC a posicionar-se amb el lema "El canvi real", tot i que a d'algú li pot parèixer fins i tot surrealista voler jugar aquesta carta. Al seu torn, PP, ICV i Esquerra no en parlaran massa, de canvi, donat que no en treuen res d'aquesta batalla.
Hi ha temes marcats per la situació social i política i temes introduits amb intenció per actors interns de la campanya. Però també hi ha temes que salten per sorpresa, on els responsables estratègics han de saber-se posicionar ben ràpid, de forma coherent amb el missatge troncal del partit.
Ara mateix em ve al cap la immigració que, tot i ser per la seua importància un tema que sempre hi és a sobre la taula, per una acció concreta a més de mil quilòmetres de distància s'ha convertit en un tema central de l'actualitat. Cal tenir en compte que decisions de tercers poden influir de forma decisiva en una campanya. Sarkozy ho ha fet amb la immigració, però per exemple podria haver passat si el cementiri nuclear s'hagués decidit ubicar a Ascó. O si torna a haver una fallada històrica de Rodalia, o un gran incendi, o el que siga.
La rapidesa de reflexos per fer un posicionament coherent és, llavors, imprescindible. En tots els temes que dominaran una campanya, els partits s'han de saber ubicar en una posició beneficiosa i destruir les posicions dels altres. Convide a reflexionar-hi i anar observant com es desenvolupa aquest aspecte de la campanya.
divendres, 10 de setembre del 2010
Tret de sortida
Com diuen els mals periodistes, amants dels tòpics, "tret de sortida" per les eleccions del 28 de novembre al Parlament de Catalunya. Després del sainet de la convocatòria, aquest post pretén ser introductori a tot allò que se'ns ve al damunt. Bàsicament, què hi ha en joc en aquests comicis al Parlament de Catalunya?
Perdoneu la perogrullada, es decideix la composició del proper Parlament, que és qui triarà el president de la Generalitat. Evidentment, tot això té unes derivades que fan que el sector malalt de la cosa, en paraules del gran Toni Aira, estiguem en el punt àlgid de cada quatre anys. Artur Mas trencarà el gafe i serà el proper president? El PSC resistirà o tocarà fons? Esquerra sofrirà la tan anunciada batacada o remuntarà les enquestes? ICV patirà les conseqüències d'una legislatura moguda o realment ha consolidat un sòl electoral? El PP...? Bé, aquests sempre treuen el mateix. Alguna nova marca aconseguirà seure algú a un escó?
Enfocament estratègic. Mobilització de bases. Perfil dels candidats. Abstenció vs. participació. Temes de campanya. Debats electorals. Influència dels escenaris futurs. Comportament mediàtic. Enquestes. Campanya en línia i xarxes socials. Hi ha molts temes i moltes variables en aquestes eleccions. D'algunes d'elles en parlarem al bloc, d'altres no ens donarà temps i d'altres, directament, no en sabem prou i millor callar.
Així doncs, Socarrats però no vençuts dóna el seu particular "tret de sortida" a les eleccions del 28-N. S'agraeix participació, inclús es poden arribar a pagar cerveses. Ja vorem.
Perdoneu la perogrullada, es decideix la composició del proper Parlament, que és qui triarà el president de la Generalitat. Evidentment, tot això té unes derivades que fan que el sector malalt de la cosa, en paraules del gran Toni Aira, estiguem en el punt àlgid de cada quatre anys. Artur Mas trencarà el gafe i serà el proper president? El PSC resistirà o tocarà fons? Esquerra sofrirà la tan anunciada batacada o remuntarà les enquestes? ICV patirà les conseqüències d'una legislatura moguda o realment ha consolidat un sòl electoral? El PP...? Bé, aquests sempre treuen el mateix. Alguna nova marca aconseguirà seure algú a un escó?
Enfocament estratègic. Mobilització de bases. Perfil dels candidats. Abstenció vs. participació. Temes de campanya. Debats electorals. Influència dels escenaris futurs. Comportament mediàtic. Enquestes. Campanya en línia i xarxes socials. Hi ha molts temes i moltes variables en aquestes eleccions. D'algunes d'elles en parlarem al bloc, d'altres no ens donarà temps i d'altres, directament, no en sabem prou i millor callar.Així doncs, Socarrats però no vençuts dóna el seu particular "tret de sortida" a les eleccions del 28-N. S'agraeix participació, inclús es poden arribar a pagar cerveses. Ja vorem.
dilluns, 5 de juliol del 2010
Sentència i discurs
Bé, ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí. La sentència del TC sobre l'Estatut, és clar. Mentre la fase autonomista s'esgota definitivament i Zapatero rivalitza amb Aznar per ser una manufactura d'independentistes de primer ordre, m'agradaria fer una certa puntualització a algunes reaccions de cronistes i analistes seriosos d'aquest (ex?)país que es diu Catalunya.
Diuen que la sentència (retallada, afrenta, ofensa, com li vulgueu dir) marcarà la precampanya i la campanya. Doncs bé, no ho crec. És un instrument més de legitimació de discurs, però els seus efectes ja estan descomptats del total. És a dir, que sí que se'n parla, per suposat, però no ha variat ni un pam el posicionament dels partits polítics catalans en res de res.
Analitzem i justifiquem. Quina ha estat la reacció del president Montilla i el PSC? En dues coordenades: mirar de seguir legitimant la figura del Molt Honorable com a líder (figura presidencial) i continuar buscant el cos a cos amb l'arxienemic dels socialistes, el pèrfid Partit Popular. Només cal que escoltem les intervencions dels seus portaveus i veurem que és això el que intenten. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.
Observem ara la reacció de Convergència i Unió: seguir navegant en l'esquizofrènia del sobiranisme vs. autonomisme, desprestigiar el Govern per confrontar-lo a la figura sensata de Mas i al mateix temps oferir-se com a garant de la dignitat de Catalunya que altres no saben defensar, afirmen. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.
El torn d'Esquerra. S'ha acabat el bròquil autonòmic i l'engany de l'Estatut, és l'hora del referèndum de la independència però ja. És a dir, busca encapçalar la nebulosa independentista, sense amo conegut, que ja fa temps que veuen que en part no agafa la seua papereta per posar-la a l'urna. Canvis en tres mesos? Cap ni un.
Iniciativa? Volen repetir un referèndum, marcant perfil però sense passar-se. Com sempre. I el PP dient que ja veus tu si calia l'Estatut si el que li importa a la població és el "paro, despilfarro y corrupción". Com en el 96, si m'apureu.
És a dir, la sentència del TC ha arribat, sí, però no ha modificat ni un mil·límetre l'eix discursiu dels partits. Tots fa temps que ja van definir estratègia i, com manen els manuals, la mantindran fins el final.
Diuen que la sentència (retallada, afrenta, ofensa, com li vulgueu dir) marcarà la precampanya i la campanya. Doncs bé, no ho crec. És un instrument més de legitimació de discurs, però els seus efectes ja estan descomptats del total. És a dir, que sí que se'n parla, per suposat, però no ha variat ni un pam el posicionament dels partits polítics catalans en res de res.
Analitzem i justifiquem. Quina ha estat la reacció del president Montilla i el PSC? En dues coordenades: mirar de seguir legitimant la figura del Molt Honorable com a líder (figura presidencial) i continuar buscant el cos a cos amb l'arxienemic dels socialistes, el pèrfid Partit Popular. Només cal que escoltem les intervencions dels seus portaveus i veurem que és això el que intenten. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.Observem ara la reacció de Convergència i Unió: seguir navegant en l'esquizofrènia del sobiranisme vs. autonomisme, desprestigiar el Govern per confrontar-lo a la figura sensata de Mas i al mateix temps oferir-se com a garant de la dignitat de Catalunya que altres no saben defensar, afirmen. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.
El torn d'Esquerra. S'ha acabat el bròquil autonòmic i l'engany de l'Estatut, és l'hora del referèndum de la independència però ja. És a dir, busca encapçalar la nebulosa independentista, sense amo conegut, que ja fa temps que veuen que en part no agafa la seua papereta per posar-la a l'urna. Canvis en tres mesos? Cap ni un.
Iniciativa? Volen repetir un referèndum, marcant perfil però sense passar-se. Com sempre. I el PP dient que ja veus tu si calia l'Estatut si el que li importa a la població és el "paro, despilfarro y corrupción". Com en el 96, si m'apureu.
És a dir, la sentència del TC ha arribat, sí, però no ha modificat ni un mil·límetre l'eix discursiu dels partits. Tots fa temps que ja van definir estratègia i, com manen els manuals, la mantindran fins el final.
dimecres, 17 de febrer del 2010
Give me numbers, mrs. Lanningham
Aquesta és la frase que li diu Joshia Bartlett a Dolores Lanningham en un dels flashbacks del magistral i monumental últim capítol de la segona temporada de The West Wing. La llavors secretària del seu pare vol que el jove Bartlett defense la igualtat de sous entre homes i dones al seu institut. En la ment del futur Premi nobel d'Economia i president dels EUA (parlem de ficció, esclar) només els números podien demostrar un argument. I ella li ho demostra.
Give me numbers és la frase que em ve al cap quan veiem la suposada futura atomització de l'arc parlamentari català. Els números ajuden, i molt. El panorama polític de l'última legislatura ha estat especialment mogut pel que fa a sigles. Tenim fins a quatre o més noves ofertes, dues d'elles escissions en origen de partits parlamentaris: RCat (o com es vulguen dir quan entre en escena Laporta) i Alternativa de Govern, el divertit nom de la candidatura de Montserrat Nebrera. La tercera és Plataforma per Catalunya, el partit de Josep Anglada, que al seu torn ha patit una escissió que es diu Partit per Catalunya. També ha arribat UPyD.
Tots els partits tenen espais electorals potencials, que fan frontera amb els espais dels altres partits. En cada espai hi ha una gent que vota i una altra que no, i una altra que ho fa segons li vinga en gana. Tradicionalment, a Catalunya s'ha emprat l'esquema del doble eix (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme), i tot i que crec que continua vigent ens movem cap a un escenari més de vot temàtic, per issue.
Doncs bé, si ens podem comptar per espais electorals, per circumscripcions i per percentatges de vot real, vot en blanc i abstenció podem començar a esclarir l'escenari. Qui té espai per entrar al Parlament de Catalunya i qui no?
A Catalunya regeix la LOREG, és a dir, mínim del 3% provincial per obtenir representació. La llei i l'experiència diuen que amb poc més del 3% pots obtenir un escó per Barcelona, que en té molts (85). Així li va ocórrer a Ciutadans en les passades eleccions, amb 80 mil vots i un 3,5% tres escons. Per Girona, Lleida i Tarragona la cosa és molt més peluda. Es necessita sobre un 6,5-7,5% per tenir diputats, que són uns 12 mil vots a Lleida i uns 20 mil a Girona i Tarragona.
Per tant, qui dels "nous" pot superar aquestes xifres i tenir escons al Parlament? Quin és l'escenari perquè un sistema parlamentari hiperfragmentat (sis partits!) siga encara més ampli? És la desafecció suficient? Una crisi econòmica dispersa el vot o el fa més fixe? La cavalcant abstenció facilita l'entrada dels partits xicotets? Quin percentatge de vot perdut per les opcions clàssiques pot acabar en mans de noves ofertes? Qui ha de perdre vots i quants n'ha de perdre perquè els outsiders agafen suficient botí? Quins són els espais de competició que poden moure escons?
Donar resposta a totes aquestes preguntes, a part de meréixer un sopar pagat al Set Portes, faria d'aquest post una cosa massa llarga i no és qüestió d'escriure jo tota l'estona. Per tant, queda obert el debat. Què en penseu?
Give me numbers és la frase que em ve al cap quan veiem la suposada futura atomització de l'arc parlamentari català. Els números ajuden, i molt. El panorama polític de l'última legislatura ha estat especialment mogut pel que fa a sigles. Tenim fins a quatre o més noves ofertes, dues d'elles escissions en origen de partits parlamentaris: RCat (o com es vulguen dir quan entre en escena Laporta) i Alternativa de Govern, el divertit nom de la candidatura de Montserrat Nebrera. La tercera és Plataforma per Catalunya, el partit de Josep Anglada, que al seu torn ha patit una escissió que es diu Partit per Catalunya. També ha arribat UPyD.
Tots els partits tenen espais electorals potencials, que fan frontera amb els espais dels altres partits. En cada espai hi ha una gent que vota i una altra que no, i una altra que ho fa segons li vinga en gana. Tradicionalment, a Catalunya s'ha emprat l'esquema del doble eix (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme), i tot i que crec que continua vigent ens movem cap a un escenari més de vot temàtic, per issue.Doncs bé, si ens podem comptar per espais electorals, per circumscripcions i per percentatges de vot real, vot en blanc i abstenció podem començar a esclarir l'escenari. Qui té espai per entrar al Parlament de Catalunya i qui no?
A Catalunya regeix la LOREG, és a dir, mínim del 3% provincial per obtenir representació. La llei i l'experiència diuen que amb poc més del 3% pots obtenir un escó per Barcelona, que en té molts (85). Així li va ocórrer a Ciutadans en les passades eleccions, amb 80 mil vots i un 3,5% tres escons. Per Girona, Lleida i Tarragona la cosa és molt més peluda. Es necessita sobre un 6,5-7,5% per tenir diputats, que són uns 12 mil vots a Lleida i uns 20 mil a Girona i Tarragona.
Per tant, qui dels "nous" pot superar aquestes xifres i tenir escons al Parlament? Quin és l'escenari perquè un sistema parlamentari hiperfragmentat (sis partits!) siga encara més ampli? És la desafecció suficient? Una crisi econòmica dispersa el vot o el fa més fixe? La cavalcant abstenció facilita l'entrada dels partits xicotets? Quin percentatge de vot perdut per les opcions clàssiques pot acabar en mans de noves ofertes? Qui ha de perdre vots i quants n'ha de perdre perquè els outsiders agafen suficient botí? Quins són els espais de competició que poden moure escons?
Donar resposta a totes aquestes preguntes, a part de meréixer un sopar pagat al Set Portes, faria d'aquest post una cosa massa llarga i no és qüestió d'escriure jo tota l'estona. Per tant, queda obert el debat. Què en penseu?
dilluns, 25 de gener del 2010
El nou Compromís
Avui hi ha hagut a València la presentació de la nova coalició Compromís, on Bloc, Iniciativa i els Verds ens conviden a participar d'un tercer espai a la política valenciana al marge de PP i PSOE.
Si heu anat llegint el bloc no han faltat ocasions on he parlat de l'antic Compromís, aquella sopa de lletres (EUPV-Bloc-EVPV-EVEE-IR) que es va presentar a les eleccions a les Corts Valencianes de 2007 amb una sort amb prou feines discreta. Allò era una cosa mal feta, tard i sense ganes, que transpuava oportunisme i molt, molt mal explicada. El logo era una suma dels logos dels cinc partits que la composaven, els partits van fer campanya per separat i van haver fortes polèmiques internes al respecte.
Analitzem la nova coalició. No en són cinc, en són tres. Quasi els mateixos però canviant Esquerra Unida per una escissió que ningú sap quants en són. L'objectiu és paregut: entrar a les Corts. Almenys ara el tempo és correcte. Però, què ens transmet l'acte de presentació? Que la cosa acabarà malament perquè és la versió 2.0 del mateix fracàs. M'explique.
El nom previst és Compromís. Enric Morera defensa que és un valor i jo crec que està equivocat. El mot Compromís evoca discusions, escisions i desmais. I si evoca alguna cosa positiva és l'oratòria de Mònica Oltra, quan el cap de llista és Morera. Que per cert, la tardança en el relleu del Síndic al grup parlamentari és per estudiar a les facultats...
Ho han fet els tres "líders" (tres partits, tres líders de la maneta) i mostrant un cartell on es llegia Compromís i es veien tres logos. Si no tens nova imatge gràfica no et presentes, i si la imatge gràfica han de ser els tres logos no et presentes, però ni a les eleccions directament.
Els tres líders han estat sols, amb una taula menuda i en un escenari... cutre. L'escenografia ha brillat per la seua absència. El vídeo del Bloc comença amb una frase de Morera que no té res a vore en l'acte, fent broma als periodistes, que ja em dirà algú què pinta al vídeo del web. I no hi ha nota de premsa.
Els missatges transmessos pel tres han estat diferents, però no complementaris. Ja s'ha parlat de pactes postelectorals. El mateix conte de la lletera que se li va trencar al cap a Glòria Marcos. Aquestes coses, juntament amb altres detalls amb els que no m'estendré, donen la impressió inequívoca que s'estan repetint els errors de fa tres anys. Massa cares, massa logos, manca de missatge nítid, incoherència comunicativa, sensació d'improvisació i, sobretot, d'amateurisme. En compte de canviar un relat perdedor, s'ha decidit reforçar-lo.
El que se'ns escapa a més d'un és per què s'empenyen en fer les coses malament de nou. Enquestes a la mà, hi ha gent suficient per articular un espai nacionalista i de progrés al País Valencià. Però si la gent no t'ha comprat la primera part del llibre, per què vens la segona? No serà millor mirar d'escriure un llibre diferent, amb més autors i un altre argument, i que, sobretot, tinga un altre final?
Si heu anat llegint el bloc no han faltat ocasions on he parlat de l'antic Compromís, aquella sopa de lletres (EUPV-Bloc-EVPV-EVEE-IR) que es va presentar a les eleccions a les Corts Valencianes de 2007 amb una sort amb prou feines discreta. Allò era una cosa mal feta, tard i sense ganes, que transpuava oportunisme i molt, molt mal explicada. El logo era una suma dels logos dels cinc partits que la composaven, els partits van fer campanya per separat i van haver fortes polèmiques internes al respecte.
Analitzem la nova coalició. No en són cinc, en són tres. Quasi els mateixos però canviant Esquerra Unida per una escissió que ningú sap quants en són. L'objectiu és paregut: entrar a les Corts. Almenys ara el tempo és correcte. Però, què ens transmet l'acte de presentació? Que la cosa acabarà malament perquè és la versió 2.0 del mateix fracàs. M'explique.
El nom previst és Compromís. Enric Morera defensa que és un valor i jo crec que està equivocat. El mot Compromís evoca discusions, escisions i desmais. I si evoca alguna cosa positiva és l'oratòria de Mònica Oltra, quan el cap de llista és Morera. Que per cert, la tardança en el relleu del Síndic al grup parlamentari és per estudiar a les facultats...
Ho han fet els tres "líders" (tres partits, tres líders de la maneta) i mostrant un cartell on es llegia Compromís i es veien tres logos. Si no tens nova imatge gràfica no et presentes, i si la imatge gràfica han de ser els tres logos no et presentes, però ni a les eleccions directament.
Els tres líders han estat sols, amb una taula menuda i en un escenari... cutre. L'escenografia ha brillat per la seua absència. El vídeo del Bloc comença amb una frase de Morera que no té res a vore en l'acte, fent broma als periodistes, que ja em dirà algú què pinta al vídeo del web. I no hi ha nota de premsa.
Els missatges transmessos pel tres han estat diferents, però no complementaris. Ja s'ha parlat de pactes postelectorals. El mateix conte de la lletera que se li va trencar al cap a Glòria Marcos. Aquestes coses, juntament amb altres detalls amb els que no m'estendré, donen la impressió inequívoca que s'estan repetint els errors de fa tres anys. Massa cares, massa logos, manca de missatge nítid, incoherència comunicativa, sensació d'improvisació i, sobretot, d'amateurisme. En compte de canviar un relat perdedor, s'ha decidit reforçar-lo.
El que se'ns escapa a més d'un és per què s'empenyen en fer les coses malament de nou. Enquestes a la mà, hi ha gent suficient per articular un espai nacionalista i de progrés al País Valencià. Però si la gent no t'ha comprat la primera part del llibre, per què vens la segona? No serà millor mirar d'escriure un llibre diferent, amb més autors i un altre argument, i que, sobretot, tinga un altre final?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)