dijous, 28 d’agost del 2008

Touriño, exemple d'escenificació

Deixem per un segon el fragor de les eleccions nordamericanes i centrem-nos en una realitat més propera, però alhora poc coneguda: Galícia. Alguns ja sabeu que li tinc una especial estima al país atlàntic i sóc seguidor fidel de la seua actualitat.

Feia setmanes, si no mesos, que es parlava d'un possible avançament electoral a Galícia. Pel que sembla, era l'opció preferida pel PSOE federal, encapçalat pel gallec José Blanco (rival de Touriño al si del PSdG), temerós de les conseqüències de la crisi. Touriño n'era reticent, en principi. El BNG, soci de govern, tampoc n'era partidari, i el PP volia retardar-ho al màxim per si en uns mesos de crisi es capgirava la seua tendència al declivi.

Els rumors anaven augmentant i cada cop, sempre segons premsa madrilenya, s'acostava més l'opció avançament. Doncs bé, avui Touriño ha fet pública la seua decisió, i ha estat una acció comunicativa planificada i executada a la perfecció.

La compareixença pública no s'ha fet a la seu de l'executiu, sinó a Monte Pío, residència oficial del president. Darrere el faristol es podia veure una fantàstica vista de Compostela, que pels que no l'heu disfrutat és realment preciosa, amb un sky-line coronat per la Catedral de Santiago. I què ha dit Emilio Pérez-Touriño? Que no, no hi ha eleccions avançades, els interessos de país de Galícia no ho aconsellen i que ell, com a president de la Xunta, no pot pensar en debats partidistes i càlculs electorals i ha d'actuar amb responsabilitat.

L'escenografia i el missatge parlen amb claredat: Touriño és el president de la Xunta i d'ell i només d'ell depèn la decisió de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Posant els interessos de país per sobre del seu partit (i l'opinió de Ferraz-Blanco) demostra que està a l'alçada del càrrec de màxim dirigent, no accepta ordres de ningú i marca la pauta. Es destaca per sobre els socis de govern i lapida les crítiques del PP. Touriño mana i domina la situació perquè és el president.

En definitiva, una actuació comunicativa impecable. Tan impecable que algunes veus parlen que el tema de l'avançament ha estat un muntatge per reforçar la imatge institucional del president, opinió que pot semblar conspiranoica. Siga o no així, la posada en escena i el missatge d'avui és un exemple de com comunicar amb eficiència.

Per cert, recomane aquesta crònica de Vieiros que em sembla un exemple de bon periodisme, amb informació, claus per entendre-la i redacció ben feta. Enhorabona al redactor o redactora.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Joe Biden for VP

La gran incògnita de la campanya demòcrata ja s'ha desvetllat. Finalment la persona triada per Barack Obama per acompanyar-lo al ticket és Joe Biden, sis cops escollit senador per Delaware i chairman de la Comissió d'Afers Exteriors al Senat.

Obama ha optat per una tria clàssica: solucionar amb el vicepresident la principal mancança del candidat. Biden és un dels noms demòcrates amb més coneixements en foreign affairs. Per contra, no arrastra vots en estats clau (Florida, Ohio, Michigan, Virgína), però amb 65 anys dóna imatge de persona experimentada en contrast amb la joventut de Barack Obama.

El paper en campanya del candidat a vicepresident, així com del vicepresident un cop escollit, és bastant extranya a ulls europeus. Bàsicament, el número dos de l'administració serveix per tasques de representació i, sobretot, per si mor el president. Ja li ho diu el president Bartlett al vicepresident Hoynes quan el tria com a ticket per segon cop a la ficció televisiva (de culte) The West Wing. "I per què em tria, senyor?", pregunta Hoynes. "Perquè podria morir", li escriu Bartlett en un paper. El fet de la mort d'un president, més enllà de la malaltia de Bartlett a la sèrie, era bastant habitual en la història nordamericana.

Molt diferent a la tasca de De la Vega a nivell espanyol, qui fa tasques de coordinació de l'executiu, o de Carod-Rovira a nivell català, que té una àrea de gestió molt delimitada.

Joe Biden és una bona tria? El temps ho dirà. Dins de poc tindrem el seu primer speech públic a Springfield, Illinois, i intervindrà dimecres a la nit a la Convenció Demòcrata. A vore què tal.

divendres, 22 d’agost del 2008

Barack Obama: l'hora de la veritat

Ja tenim moltes cartes damunt la taula. La cursa presidencial nordamericana està arribant a un dels seus punts àlgids en les jornades prèvies a les nominacions. Els moviments de posicionament que es puguen fer estos dies poden ser claus, perquè cada cop queda menys temps per resituar-se.

John McCain, el seu equip, ha protagonitzat de moment el gran encert de la campanya: plantejar la batalla en un terreny de joc que li és favorable. Política exterior? Lluita contra el terrorisme? No. La celebritat d'Obama (us recomane un molt bon article d'Antoni Gutiérrez sobre l'icona). Ha atacat el seu punt més fort, la figura del candidat, amb un potent relat personal, un missatge engrescador i una oratòria envejable. Barack Obama és un personatge arxiconegut i arxiadmirat. I, seguint la doctrina de Karl Rove (l'Arquitecte, el Creador, el bruixot assessor de Bush, aquell qui va destrossar la candidatura del propi McCain en 2000), els republicans ataquen el punt fort del rival.

El resultat és devastador: fa dues setmanes vam poder veure aquest espot on comparen Obama amb Paris Hilton i Britney Spears, dues famoses guapes i riques amb problemes amb alcohol i drogues que destaquen per la seua frivolitat. Difícilment contrarrestable. McCain s'esforça amb èxit per situar la batalla on ell vol, mentre l'allunya d'on vol batre's el seu rival: economia i gestió de Bush.

Ara ve l'autèntic esforç d'Obama. Per molta artilleria i aviació que tingues, o lluites allà on pots guanyar o perdràs la batalla. Cal que els demòcrates resituen la confrontació i la porten on els interessa, cal que comencen a parlar d'economia i vinculen el nou candidat republicà amb l'actual inquilí de la Casa Blanca, George W. Bush.

Per cert, que l'episodi de les cases que té McCain els ha ajudat a parlar una miqueta d'economia. Forta relliscada del senador per Arizona, que podria pagar molt car precisament en un moment en què les enquestes li començaven a anar bé. Obama ja s'està esforçant en atacar el rival afirmant que no sap absolutament res d'economia, aprofitant també una altra perla de McCain, quan va dir que els que guanyen fins a cinc milions de dòlars l'any són classe mitjana. Li ha faltat temps.

Qui acabe imposant el lloc on es lliurarà la batalla, tindrà bona part de la guerra guanyada. Però no patiu, que encara ens queda el millor: les convencions, els tickets i l'artilleria pesada, que aquesta encara no ha arribat.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Quota mediàtica mal utilitzada

Ja hem assistit al primer gran episodi de trencament de la suposada "unitat d'acció catalana" en la negociació del finançament. La retirada de petició de compareixença de Zapatero per part d'ICV fruit d'un pacte amb Moncloa té causes tàctiques evidents però conseqüències a nivell comunicatiu que potser no han estat ben calculades.

Quan al post anterior parlava dels actors al debat del finançament no mencionava Iniciativa, i no era per oblit. Té un paper absolutament secundari, una mica com al circ polític català en global. ICV té un problema: abans que parlen ja sabem què diran, abans que negocien ja sabem amb qui pactaran. Tenen poques opcions. Saben que depenen del PSC per tenir quota institucional però també saben que el PSC és el seu principal rival electoral. Gestionar això és molt complicat.

Sabedors d'això, és un partit que malda per poder marcar un perfil propi en tot allò que fan, o a cops pitjor encara, malden per eixir a una foto on no han estat convidats. Cal encabir doncs la gesticulació de l'assumpte de la petició de compareixença i la retirada en la difícil relació amb el PSC i en la necessitat de quota de pantalla. Ara bé, a canvi de què?

En un aspecte més purament comunicatiu, cal fer esment de diversos factors. Els mitjans porten setmanes parlant de la desitjada unitat d'acció catalana, partits, sindicats, patronals, entitats, tots donant suport al Govern. Ha quedat bastant palès qui és el responsable primer del seu trencament.

També fa setmanes que s'insisteix en la separació del paper dels partits a Madrid i la negociació bilateral entre governs. Doncs bé, qui fa l'insert per anunciar l'acord (en camisa i amb un fons arbrat, com qui està de picnic) és el conseller d'Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura. Això és terrible, més encara quan fins ara qui parlava en nom d'ICV era el seu diputat a Madrid, Joan Herrera. Confusió de papers, interferències pels missatges. Algú ha vist a De la Vega, l'altra part de la negociació, fent un insert per premsa?

Això pel que fa a la imatge, però pel que fa al contingut no pareix bona idea presentar com un acord un no-acord. Crees un problema i el resols a canvi de res, a canvi d'un plaç ja incomplit. És massa evident. Més encara quan ICV compta amb pocs altaveus mediàtics afins, tant mitjans com opinadors, i els està faltant temps per carregar les tintes contra els ecosocialistes.

Tot plegat fa pensar que una acció que podria servir per guanyar quota mediàtica ha servit per recular i oferir una imatge poc seriosa o inclús frívola, més enllà de les conseqüències sobre la pròpia negociació o la estabilitat del grup parlamentari ERC-IU-ICV, i qui sap si el propi Govern.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Finançament a debat: els actors i la tàctica

Me'n vaig anar de vacances a mitjans de juliol pensant que quan tornés, el dia 11 d'agost, el tema del finançament estaria més o menys encarrilat, tal i com dictava una llei orgànica.

El que m'he trobat és un dels moments més calents de la política catalana i espanyola. La gesticulació per part d'uns i altres està arribant als seus punts àlgids, coincidint amb la calitja que fa sempre al voltant de Sant Llorenç. És cert que la gesticulació ajuda a comunicar en política, però no ho és tot. I menys encara a mitjans d'estiu, on les coses que fas tenen la meitat de valor que la resta de l'any, donada la relaxació mental de la població i el descens brutal de consum informatiu.

De moment, les diferents parts en conflicte (la política és el conflicte i l'art de solucionar-lo) estan marcant postures amb contundència verbal que fixen moviments tàctics, que no estratègics. Perquè no hi ha dubte que aquí tothom s'hi juga molt, alguns tenen molt a perdre i altres bastant a guanyar.

De forma sobtada, PSC i PSOE ara són dos actors ja no diferents, sinó enfrontats. Uns estan buscant d'un cop per tots una espècie de legitimitat mai acceptada del tot per comandar la Generalitat, busquen canviar el seu relat (bàsicament els que alguns rivals s'han preocupat de construir-li) i entroncar-lo en la centralitat del catalanisme. El poder simbòlic d'un primer secretari del PSC nascut a Andalusia enfronant-se a cara descoberta amb el govern del PSOE és brutal i una gran oportunitat pels socialistes catalans. Però alhora es corre un risc enorme. Fins on es pot tensar la corda sense trencar-la?

Els de Ferraz, al seu temps, no poden deixar-se marcar la pauta per una autonomia i menys encara per un partit germà (alguns, com el vicepresident andalús Zarrías, sembla no saber que el PSC no forma part del PSOE). La patata calenta per Zapatero és més que considerable, més encara enmig d'una crisi econòmica seriosa i amb el PP oferint-li el seu alè a les enquestes. D'aquí unes paraules tan vehements de la vicepresidenta De la Vega.

Per altra banda, CiU i Esquerra no tenen una posició a priori tan incòmoda. Els convergents només han de patir per si el PSC surt realment ben parat de la jugada i soterren l'argument del sucursalisme. Per la resta, la destrucció mútua entre socialistes els motiva bastant. Esquerra només pateix pel paper que puga fer el seu soci al Govern, però saben que la partida es juga en un camp on, igual que CiU, tenen les de guanyar: el dilema, enfrontament, conflicte, relació, encaix, com ho vulgau dir, Catalunya-Espanya.

Aquest eix beneficia els partits nacionalistes i independentistes, és evident. S'hi senten còmodes. L'estratègia de mirar de superar aquest esquema es topa un i altre cop amb la realitat. Artificial o no, el debat continua sent la relació de Catalunya amb Espanya. És el debat que li dóna sentit a la política catalana, i sense ell no pot viure. Almenys encara no ho ha fet.

La novetat és que a Espanya la qüestió territorial (com ja havia anat avançant en un altre post) també s'ha girat central en el debat polític. La legislatura tindrà dos temes: economia i estructura de l'Estat. Euskadi i Catalunya són fronts oberts de suficient importància.

I el PP? De moment, a esperar i mirar. Per primer cop en temps diversos rivals s'estan tirant els trastos pel cap, i els conservadors saben pescar en aigües revoltes, no seria el primer cop.

El que sí que està clar és que el debat del finançament marcarà el futur immediat de la política catalana i espanyola. Algunes coses es mouen i probablement no tornen al mateix lloc que abans. Al temps.