Els últims dies de legislatura espanyola estem assistint a un nou episodi de guerra de trinxeres per la bassa central de l'electorat . Els dos grans partits, de repent, han despertat i s'han girat cap al centre, i estan engegant tota una sèrie d'iniciatives per conquerir un espai, probablement l'únic que queda en competició. I molt probablement ho facen perquè se n'han adonat que és l'únic lloc on poden desequilibrar el que segons l'última enquesta del CIS pareixia un empat tècnic.
Probablement al full de ruta del PP ja es contemplava excitar l'electorat reaccionari durant tres anys, i un cop publicades les sentències molestes mirar cap a la seua esquerra. És a dir, afiançar les places segures, col·locar allà les peces d'artilleria, arrassar el màxim de terreny de l'enemic i un cop debilitat llançar la infanteria contra la gran plana intermèdia.
Rajoy va prometre una rebaixa fiscal increïble a les classes mitjanes. Absolutament salvatge. Programa liberal pur i dur. Ricardo Costa, un moderat en tota regla, coordina la campanya. Han flirtejat en el consens antiterrorista. Això sí, sempre amb la premissa que 'nosaltres teníem raó, els que s'han equivocat són ells'. I el principal concepte, metàfora, que utilitzen contra Zapatero és evident: és un irresponsable i no és de fiar. Es busca que la gent menys implicada, que els agrada l'ordre, l'estabilitat... veja a Zapatero com un perill. Terrorisme, debat territorial, immigració, i ara... oh, economia!
El principal punt fort de la gestió ZP està començant a trontollar. L'economia, igual com la seguretat, són temes on el que importa és la percepció popular. Encara que l'índex de robatoris estiga baixant, en un parell d'assalts a xalets la percepció d'inseguretat puja com l'escuma. Amb l'economia passa el mateix. Als últims mesos, la percepció de què alguna cosa passa amb l'economia ha triomfat: la inflació supera les previsions, el creixement s'alenteix... però abans que tot això realment afecte els comptes corrents de la gent, l'índex de vendes a la prèvia nadalenca ha baixat considerablement, els venedors estan preocupats.
Potser alguna declaració de Solbes tampoc estiga ajudant en excés. Però en tot cas, l'economia s'està convertint en un problema per a ZP. I Rajoy (els seus assessors) s'ho han olorat i estan fent sang: alimenta el seu missatge.
Per altra banda, el PSOE ha viscut una miqueta un procés paregut. Ha estat molt a gust en el foc creuat d'artilleria contra el PP. Les dades a les enquestes li donaven la raó. Però amb el temps, i la moderació paulatina de la dreta, li han vist les orelles al llop, i han decidit també mirar al centre. Xec bebé, impost de successions, rebaixes de l'IRPF. Però a més, proven de 'segmentar' l'electorat per temes i grups. Bono i les seues opinions: espanyolisme. Mesures per l'habitatge: joves. L'avortament: dones. Grup d'experts: esquerra més 'intel·lectual'. Han decidit disparar a molts segments diferents, i pareix que ho estan fent amb bastant encert.
Per tant, doncs, la guerra està servida. De l'artilleria hem passat a la infanteria, la lluita vot a vot pel centre. Amb tot, hi ha una diferència substancial. El PP no té ofertes més a la dreta, però el PSOE sí que en té a l'esquerra. Per això, a Ferraz estan veient amb molt bons ulls la guerra interna oberta a IU, amb Llamazares i el PCE a la grenya.
El PSOE 'triangula', en termes de Dick Morris. El PP, encara no. El cosí de Rajoy és una gran errada, Bono sembla un gran encert.
I Catalunya, on juga? Això mereix un post apart. El debat territorial està plenament vigent, i l'abstenció és un perill evident, sobretot pel PSOE. Encara queden moltes peces al teler...
dimecres, 19 de desembre del 2007
dimecres, 5 de desembre del 2007
La Casa Gran, el marc i el portaveu adjunt
Encara no havia fet cap entrada sobre la Casa Gran, perquè volia deixar el tema madurar i parlar amb aquelles persones que et matisen i emmarquen els temes, en coses en què tu no havies caigut.
Doncs bé, em llance a la piscina. El dia de la conferència, vaig tindre una sensació de "canviar tot perquè no canvie res": més intents de pujolisme sense en Pujol. Això està condemnat al fracàs. Però tenia la sensació que calia rascar més. Dret a decidir difús, referèndum sobre l'Estatut... Una setmana després, en Mas afirma que potser pacta amb el PP amb la condició que retire el recurs al TC contra l'Estatut. Com si l'única barbaritat del PP fos el recurs! Vaig tenir la sensació que tot havia estat una nova acció tàctica fruit del poc sentit de futur dels polítics del país.
Però un bon amic em va dir "No pensis més, és una estratègia de posicionament, en Mas vol jugar en un altre terreny de joc i posicionar-s'hi el primer". I pense que té tota la raó del món. Mas i el seu equip busquen canviar l'escenari de confrontació política actual. Si la competició és en l'eix esquerra-dreta, tenen totes les de perdre: a Catalunya hi ha una majoria social d'esquerres, tripartit forever. En canvi, en la disputa a l'eix nacional la cosa canvia. Si és aquí on ens juguem les garrofes, CiU té les de guanyar.
Si canvies el terreny, trenques l'argamassa que compacta el Govern. En l'eix social hi ha poques disensions, tots tres partits participen en graus diferents del centre-esquerra. Però, i en l'eix nacional? Ha quedat clar que el federalisme i la transformació d'Espanya són il·lusions del passat, frustrades per la cabuderia de la mentalitat mesetària. El PSC juga a una cosa, ICV a una altra i ERC a una altra. I més encara, el PSC juga a dues coses diferents.
I vet aquí que el principal aliat de Mas en el canvi d'escenari de joc no és altre que el PSOE. Quines coses. L'actitud de Magdalena Álvarez i la Renfe, les bromes de ZP, el retorn de Bono... Totes aquestes coses emmarquen la realitat en el conflicte Catalunya-Espanya.
L'orgia nacional viscuda el passat dissabte en la manifestació és la prova de la bona diagnosi de l'equip de Mas. El carrer era un clam amb diferents matisos: de protesta contra el govern central, de reivindicació de la capacitat de decisió en temes de país, de l'autodeterminació i de la independència. Coses totes elles amb accents diferents però amb una cosa en comú: el debat se situa en el conflicte Catalunya-Espanya. No són coses de dretes ni d'esquerres.
Però no contents amb això, el PSC (i el món del centre-esquerra no catalanista) ha tornat a caure estrepitosament en el parany. Les reaccions de la blocosfera socialista a la manifestació, mostrant un profund despreci (salvant excepcions, sinó seria injust, amb algun enllaç de la dreta ho podeu comprovar) a la gent que es va manifestar, i les editorials d'El País ajuden a emmarcar-ho tot en el conflicte nacional. Però el premi a Amic de Mas del Mes li l'hem de donar a Joan Ferran.
Els exabruptes del portaveu adjunt del PSC al Parlament contra els professionals de la CCMA tufen a conflicte nacional per tots els costats. "Crosta nacionalista", "excés d'opinadors sobiranistes", hem de canviar al Majó... Les reaccions a l'entrevista han generat dos blocs clars: PSC, PP i C's per una banda; CiU, ERC i ICV per una altra.
Total, que en l'últim mes, comptant reprovacions al Parlament, Congrés, manifestacions i comentaris sobre els mitjans públics, hi ha dos partits del Govern que van sempre de la mà amb el principal partit de l'oposició, deixant sol com un mussol, o en el pitjor dels casos comulgant amb els pàries de la política catalana (la dreta espanyolista), el principal partit del Govern, d'on és militant el president. I el principal culpable és el propi partit del president.
Interessant, no? Caldrà seguir a l'aguait sobre com es dibuixen les futures confluències ideològiques i estratègiques. De moment, qui porta la iniciativa és molt clar qui és.
Doncs bé, em llance a la piscina. El dia de la conferència, vaig tindre una sensació de "canviar tot perquè no canvie res": més intents de pujolisme sense en Pujol. Això està condemnat al fracàs. Però tenia la sensació que calia rascar més. Dret a decidir difús, referèndum sobre l'Estatut... Una setmana després, en Mas afirma que potser pacta amb el PP amb la condició que retire el recurs al TC contra l'Estatut. Com si l'única barbaritat del PP fos el recurs! Vaig tenir la sensació que tot havia estat una nova acció tàctica fruit del poc sentit de futur dels polítics del país.
Però un bon amic em va dir "No pensis més, és una estratègia de posicionament, en Mas vol jugar en un altre terreny de joc i posicionar-s'hi el primer". I pense que té tota la raó del món. Mas i el seu equip busquen canviar l'escenari de confrontació política actual. Si la competició és en l'eix esquerra-dreta, tenen totes les de perdre: a Catalunya hi ha una majoria social d'esquerres, tripartit forever. En canvi, en la disputa a l'eix nacional la cosa canvia. Si és aquí on ens juguem les garrofes, CiU té les de guanyar.
Si canvies el terreny, trenques l'argamassa que compacta el Govern. En l'eix social hi ha poques disensions, tots tres partits participen en graus diferents del centre-esquerra. Però, i en l'eix nacional? Ha quedat clar que el federalisme i la transformació d'Espanya són il·lusions del passat, frustrades per la cabuderia de la mentalitat mesetària. El PSC juga a una cosa, ICV a una altra i ERC a una altra. I més encara, el PSC juga a dues coses diferents.
I vet aquí que el principal aliat de Mas en el canvi d'escenari de joc no és altre que el PSOE. Quines coses. L'actitud de Magdalena Álvarez i la Renfe, les bromes de ZP, el retorn de Bono... Totes aquestes coses emmarquen la realitat en el conflicte Catalunya-Espanya.
L'orgia nacional viscuda el passat dissabte en la manifestació és la prova de la bona diagnosi de l'equip de Mas. El carrer era un clam amb diferents matisos: de protesta contra el govern central, de reivindicació de la capacitat de decisió en temes de país, de l'autodeterminació i de la independència. Coses totes elles amb accents diferents però amb una cosa en comú: el debat se situa en el conflicte Catalunya-Espanya. No són coses de dretes ni d'esquerres.
Però no contents amb això, el PSC (i el món del centre-esquerra no catalanista) ha tornat a caure estrepitosament en el parany. Les reaccions de la blocosfera socialista a la manifestació, mostrant un profund despreci (salvant excepcions, sinó seria injust, amb algun enllaç de la dreta ho podeu comprovar) a la gent que es va manifestar, i les editorials d'El País ajuden a emmarcar-ho tot en el conflicte nacional. Però el premi a Amic de Mas del Mes li l'hem de donar a Joan Ferran.
Els exabruptes del portaveu adjunt del PSC al Parlament contra els professionals de la CCMA tufen a conflicte nacional per tots els costats. "Crosta nacionalista", "excés d'opinadors sobiranistes", hem de canviar al Majó... Les reaccions a l'entrevista han generat dos blocs clars: PSC, PP i C's per una banda; CiU, ERC i ICV per una altra.
Total, que en l'últim mes, comptant reprovacions al Parlament, Congrés, manifestacions i comentaris sobre els mitjans públics, hi ha dos partits del Govern que van sempre de la mà amb el principal partit de l'oposició, deixant sol com un mussol, o en el pitjor dels casos comulgant amb els pàries de la política catalana (la dreta espanyolista), el principal partit del Govern, d'on és militant el president. I el principal culpable és el propi partit del president.
Interessant, no? Caldrà seguir a l'aguait sobre com es dibuixen les futures confluències ideològiques i estratègiques. De moment, qui porta la iniciativa és molt clar qui és.
dilluns, 3 de desembre del 2007
Democràcia familiar
Socarrats i socarrades,
El cap de setmana ha estat d'allò més profitós. Completet. Divendres de vesprada i dissabte fins el migdia vaig assistir a la setena edició de les Jornades de l'Opinió Catalana. Van ser a Cerdanyola, al campus de la UAB, on he passat tants i tants grans moments, sobretot al bar de la facultat (per ser sincers).
Anaven de sectors nacionals emergents. Cultura i comunicació, noves tecnologies, innovació i economia. D'allò més interessants i recomanables. A més, vaig tenir la sort de poder escoltar una xicoteta conferència del president Pujol. No és cap secret que no comulgue del tot en el seu ideari, però li tinc un profundíssim respecte i certa admiració. Ens va dedicar una arenga nacional que anava que ni pintada a la prèvia de la gran manifestació de dissabte pel dret a decidir. Infraestructures i tot el demés, també.
La mani és l'única cosa que no vaig poder fer. Allà mateix a Bellaterra havíem quedat uns amics per pujar cap a Andorra a seguir les eleccions comunals. Sí sí. Un bon amic i company del Màster en Màrqueting Polític que estic a punt d'acabar dirigia la campanya de Toni Martí, cònsul major sortint i candidat a la reelecció a Escaldes-Engordany. I res, cap allà vam pujar cinc malalts dels processos electorals i les campanyes. D'esquerra a dreta, Ferran (el que es jugava les garrofes), Pau Canaleta, servidor, en Carlos, l'Albert Medran i en Jorge Gerez, tot un crack.
Va ser realment interessant, encara que així de primeres parega que no. A Andorra tenen un altre concepte del fet electoral en sí, és a dir, anar a votar. És un fet social, inexcusable. Com per mi seria sopar a la colla El Magre segon divendres de Magdalena. Inexcusable!
La llei andorrana obliga que els col·legis electorals estiguen a l'edifici del Comú, l'ajuntament. Les urnes estan al pis de dalt, i a la planta baixa hi ha una espècie de club social per un dia. Hi ha tot de menjar, a totes hores, en un servei de càtering: al matí pastetes, entrepanets, al migdia cosa més seriosa, dolços pel cafè després de dinar... Uns cambrers molt simpàtics et demanen què vols de beure. I la gent va allà en família, tots, i s'hi queden una bona estona comentant la jugada. Tothom es troba allà, veu la gent, queden allà, i passen mig matí o mitja tarda. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Però hi ha altres elements que reforcen la idea de democràcia familiar. La comunicació electoral canvia radicalment. Tot i que la cartelleria, la papereria i l'espot televisiu tenen la seva importància, el tu a tu i la 'venda' individualitzada són els elements que decideixen la contesa. Cada candidatura ha de fer el major esforç en el porta a porta i l'explicació en primera persona. Com no hi ha taules separades per barris, no saps el percentatge de vot de cada zona del poble, i has de veure a quasibé tothom, menys a aquells que ja saps de sobres que no et votaran pas. La gent t'obre la porta de sa casa perquè hi entres i els hi expliques què faràs si guanyes. Et conviden a cafè alguns i tot. Seus al sofà. I quan surts pots saber si et votaran o no amb una mica d'intuició. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Per no dir que en una vila del tamany d'Escaldes-Engordany, amb un cens electoral de quatre-mil persones, el relat de cada la família encara pesa en la decisió del vot. Democràcia familiar.
En fi, tota una experiència. Per cert, Unió del Poble, la canidatura del meu amic Ferran, va arrassar de forma bestial. 10 escons UDP, 2 escons PSD. Es van fer bé les coses, i es nota.
Estem inaugurant el turisme electoral. Ja us seguiré explicant!
El cap de setmana ha estat d'allò més profitós. Completet. Divendres de vesprada i dissabte fins el migdia vaig assistir a la setena edició de les Jornades de l'Opinió Catalana. Van ser a Cerdanyola, al campus de la UAB, on he passat tants i tants grans moments, sobretot al bar de la facultat (per ser sincers).
Anaven de sectors nacionals emergents. Cultura i comunicació, noves tecnologies, innovació i economia. D'allò més interessants i recomanables. A més, vaig tenir la sort de poder escoltar una xicoteta conferència del president Pujol. No és cap secret que no comulgue del tot en el seu ideari, però li tinc un profundíssim respecte i certa admiració. Ens va dedicar una arenga nacional que anava que ni pintada a la prèvia de la gran manifestació de dissabte pel dret a decidir. Infraestructures i tot el demés, també.
La mani és l'única cosa que no vaig poder fer. Allà mateix a Bellaterra havíem quedat uns amics per pujar cap a Andorra a seguir les eleccions comunals. Sí sí. Un bon amic i company del Màster en Màrqueting Polític que estic a punt d'acabar dirigia la campanya de Toni Martí, cònsul major sortint i candidat a la reelecció a Escaldes-Engordany. I res, cap allà vam pujar cinc malalts dels processos electorals i les campanyes. D'esquerra a dreta, Ferran (el que es jugava les garrofes), Pau Canaleta, servidor, en Carlos, l'Albert Medran i en Jorge Gerez, tot un crack.
Va ser realment interessant, encara que així de primeres parega que no. A Andorra tenen un altre concepte del fet electoral en sí, és a dir, anar a votar. És un fet social, inexcusable. Com per mi seria sopar a la colla El Magre segon divendres de Magdalena. Inexcusable!La llei andorrana obliga que els col·legis electorals estiguen a l'edifici del Comú, l'ajuntament. Les urnes estan al pis de dalt, i a la planta baixa hi ha una espècie de club social per un dia. Hi ha tot de menjar, a totes hores, en un servei de càtering: al matí pastetes, entrepanets, al migdia cosa més seriosa, dolços pel cafè després de dinar... Uns cambrers molt simpàtics et demanen què vols de beure. I la gent va allà en família, tots, i s'hi queden una bona estona comentant la jugada. Tothom es troba allà, veu la gent, queden allà, i passen mig matí o mitja tarda. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Però hi ha altres elements que reforcen la idea de democràcia familiar. La comunicació electoral canvia radicalment. Tot i que la cartelleria, la papereria i l'espot televisiu tenen la seva importància, el tu a tu i la 'venda' individualitzada són els elements que decideixen la contesa. Cada candidatura ha de fer el major esforç en el porta a porta i l'explicació en primera persona. Com no hi ha taules separades per barris, no saps el percentatge de vot de cada zona del poble, i has de veure a quasibé tothom, menys a aquells que ja saps de sobres que no et votaran pas. La gent t'obre la porta de sa casa perquè hi entres i els hi expliques què faràs si guanyes. Et conviden a cafè alguns i tot. Seus al sofà. I quan surts pots saber si et votaran o no amb una mica d'intuició. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Per no dir que en una vila del tamany d'Escaldes-Engordany, amb un cens electoral de quatre-mil persones, el relat de cada la família encara pesa en la decisió del vot. Democràcia familiar.
En fi, tota una experiència. Per cert, Unió del Poble, la canidatura del meu amic Ferran, va arrassar de forma bestial. 10 escons UDP, 2 escons PSD. Es van fer bé les coses, i es nota.
Estem inaugurant el turisme electoral. Ja us seguiré explicant!
dijous, 29 de novembre del 2007
Bombes
Avui no tinc més remei que posar-me seriós. Anit va esclatar una bomba, amb pólvora premsada i metralla, davant de la seu d'Esquerra Republicana del País Valencià a la ciutat de València. Fa dos mesos, un artefacte semblant va esclatar davant la seu del Bloc Nacionalista Valencià. El Casal Jaume I de Castelló, on tinc molts amics, viu permanentment baix amenaça de grups d'extrema dreta aficionats a les 'ràtzies anticatalanistes'. El candidat del Bloc a Mislata va acabar a l'Hospital després que uns nazis imberbes li pegaren una bona pallissa quan sortia de la seu. Calen més evidències?
El País Valencià no és un país normal. No ho és per moltes raons, però la pitjor de totes és que no es poden expressar lliurement les idees. Un sector de la societat viu amenaçat. Si aquesta violència fos de signe contrari, és a dir, de l'esquerra nacionalista cap a la dreta espanyola, ja tindríem a l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem ilegalitzant gent pel mig. Però com els agredits som els catalanistes, no passa absolutament res.
L'extrema dreta actua a València amb total impunitat. Per més agressions, pallisses o bombes a partits polítics, mai hi ha detencions. No sóc una persona particularment conspiranoica, però no puc més que sospitar. No sé si és connivència, consentiment o 'laissez faire'. Però el que queda clar és que alguna cosa passa entre les forces de seguretat de l'Estat i el feixisme valencià.
Recorde més d'una casa okupada dessallotjada per... caps rapats d'extrema dreta. Clar, si la feina bruta ja la fan uns, els altres no cal que s'hi embruten.
Sospitós, no?
Quan us jugueu a que ara tampoc hi ha detinguts? Suma i segueix...
El País Valencià no és un país normal. No ho és per moltes raons, però la pitjor de totes és que no es poden expressar lliurement les idees. Un sector de la societat viu amenaçat. Si aquesta violència fos de signe contrari, és a dir, de l'esquerra nacionalista cap a la dreta espanyola, ja tindríem a l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem ilegalitzant gent pel mig. Però com els agredits som els catalanistes, no passa absolutament res.L'extrema dreta actua a València amb total impunitat. Per més agressions, pallisses o bombes a partits polítics, mai hi ha detencions. No sóc una persona particularment conspiranoica, però no puc més que sospitar. No sé si és connivència, consentiment o 'laissez faire'. Però el que queda clar és que alguna cosa passa entre les forces de seguretat de l'Estat i el feixisme valencià.
Recorde més d'una casa okupada dessallotjada per... caps rapats d'extrema dreta. Clar, si la feina bruta ja la fan uns, els altres no cal que s'hi embruten.
Sospitós, no?
Quan us jugueu a que ara tampoc hi ha detinguts? Suma i segueix...
dilluns, 26 de novembre del 2007
CIS i sensacions
L'enquesta del CIS de la setmana passada ve a confirmar, o això sembla, les sensacions que vaig tenint últimament: al març poden haver sorpreses inesperades.
L'esvoranc que està patint el PSOE a Catalunya encara està per veure i per dimensionar. Però com apunta Estratega al seu bloc, hi ha senyals que serà més profund que el de Bellvitge.
De moment, l'únic que està fent la guitza al PP és el propi PP. Interprete com un intent de tornar al centre (algun dia haurem de parlar de l'existència o inexistència del centre) la potenciació de la figura del valencià Ricardo Costa, ara coordinador de campanya. Si no canvien en mesos la imatge de tota la legislatura, de crispació i enfrontament, ho tindran difícil. I això pareix que ho comencen a tindre clar.
El repte per a Zapatero i el seu equip és mobilitzar l'electorat d'esquerra més apàtica, que és qui fa guanyar o perdre eleccions en Espanya. Recurrint a una frase molt manida, no és el centre, estúpid. És l'esquerra. I el principal mobilitzador de l'esquerra no és altre que la dreta.
Deia Antoni Gutiérrez (gràcies per citar al MMP Hub, que diria Medran), que la sensació és un element indispensable de la imatge. Zapatero és un àrbitre, afirmava, i Rajoy un guardià. Doncs de la capacitat d'en ZP de fer de Rajoy un guardià malcarat i agressiu depèn en bona part el seu èxit electoral.
Pense que encara hi ha molt a decidir. I crec que com mai la comunicació política i electoral serà un element determinant en la pugna per la Moncloa.
Estem expectants!
L'esvoranc que està patint el PSOE a Catalunya encara està per veure i per dimensionar. Però com apunta Estratega al seu bloc, hi ha senyals que serà més profund que el de Bellvitge.
De moment, l'únic que està fent la guitza al PP és el propi PP. Interprete com un intent de tornar al centre (algun dia haurem de parlar de l'existència o inexistència del centre) la potenciació de la figura del valencià Ricardo Costa, ara coordinador de campanya. Si no canvien en mesos la imatge de tota la legislatura, de crispació i enfrontament, ho tindran difícil. I això pareix que ho comencen a tindre clar.
El repte per a Zapatero i el seu equip és mobilitzar l'electorat d'esquerra més apàtica, que és qui fa guanyar o perdre eleccions en Espanya. Recurrint a una frase molt manida, no és el centre, estúpid. És l'esquerra. I el principal mobilitzador de l'esquerra no és altre que la dreta.
Deia Antoni Gutiérrez (gràcies per citar al MMP Hub, que diria Medran), que la sensació és un element indispensable de la imatge. Zapatero és un àrbitre, afirmava, i Rajoy un guardià. Doncs de la capacitat d'en ZP de fer de Rajoy un guardià malcarat i agressiu depèn en bona part el seu èxit electoral.
Pense que encara hi ha molt a decidir. I crec que com mai la comunicació política i electoral serà un element determinant en la pugna per la Moncloa.
Estem expectants!
dilluns, 19 de novembre del 2007
Blade Runner o el pas del temps
Ens fem grans, poc a poc, inexorablement. Lluny de tenir una por "machadiana" al pas del temps i a l'arribada de la mort, m'explique.
Després d'estar tota la setmana fotut i vinga la medecina, dissabte tenia un festival a Sant Boi. La gent de l'Espai organitzàvem un sarao important, festa aniversari, reivindicació de l'Ateneu Santboià com a espai de tots, etc. Paelleta, grupets, DJ Vèktor, burret, cassalla i demés. Però ai fill meu, em vaig "rajar".
El fred insuportable dels últims dies, unit al meu estat físic i al fet que la setmana que ve (divendres, de fet) me'n vaig a Dublin a un esdeveniment inigualable, em va decidir a quedar-me a casa. Dissabte nit vam anar a sopar a ca uns amics i vam acabar fent una sessió youtube-Eugenio, que la veritat és que no podia parar de riure.
I total, diumenge vam quedar per veure, en pantalla gran, la nova versió de Blade Runner, director's cut. I amics, quina gran cosa. Els que per l'edat no vam veure-la al seu moment en el cinema, no podem perdre aquesta oportunitat que ens brinda els Verdi. Vaig disfrutar com un xiquet. Peliculón donde los haya.
Podria dir tòpics com "redescubrir un clàssic" o "film al qui no l'afecta el pas del temps", però què més dóna, si podeu, torneu-la a mirar, no cansa!
"Quina llàstima que ella haja de morir"
Després d'estar tota la setmana fotut i vinga la medecina, dissabte tenia un festival a Sant Boi. La gent de l'Espai organitzàvem un sarao important, festa aniversari, reivindicació de l'Ateneu Santboià com a espai de tots, etc. Paelleta, grupets, DJ Vèktor, burret, cassalla i demés. Però ai fill meu, em vaig "rajar".
El fred insuportable dels últims dies, unit al meu estat físic i al fet que la setmana que ve (divendres, de fet) me'n vaig a Dublin a un esdeveniment inigualable, em va decidir a quedar-me a casa. Dissabte nit vam anar a sopar a ca uns amics i vam acabar fent una sessió youtube-Eugenio, que la veritat és que no podia parar de riure.
I total, diumenge vam quedar per veure, en pantalla gran, la nova versió de Blade Runner, director's cut. I amics, quina gran cosa. Els que per l'edat no vam veure-la al seu moment en el cinema, no podem perdre aquesta oportunitat que ens brinda els Verdi. Vaig disfrutar com un xiquet. Peliculón donde los haya.
Podria dir tòpics com "redescubrir un clàssic" o "film al qui no l'afecta el pas del temps", però què més dóna, si podeu, torneu-la a mirar, no cansa!
"Quina llàstima que ella haja de morir"
divendres, 9 de novembre del 2007
Rodalies i el març de 2008, o el principi de la fi
No em pararé ni un minut a explicar el caos de Rodalies, em cansa. Ara bé, hi ha un tema que sí que m'interesa, i bastant: quins efectes tindrà el mes i mig de suspensió del servei de Rodalies pel sud de Barcelona el proper març? Qui ha de patir i qui ha de riure pel tema?
Una senzilla anàlisi del perfil de l'usuari mitjà de Rodalies ens dóna una correspondència clara en un perfil de votant. Àrea metropolitana de Barcelona, gent treballadora. Resultat: la majoria del vot potencial del PSOE a Catalunya, que vol dir el mateix que la gran esperança socialista per les generals. Els que agafen la C2 i companyia són la gent que fa guanyar eleccions al PSOE (no al PSC, perquè la correspondència en l'anomenada "abstenció diferencial socialista" també sembla evident. Voten en generals, no en autonòmiques), i aquesta dada és realment preocupant per a Ferraz.
Hom està acostumat a sentir que els bancs de vot del PP són Madrid i el País Valencià (bé, en aquest cas la Comunitat Valenciana) i els del PSOE són Andalusia i Catalunya. Doncs bé, atenent al que hem dit abans, la crisi de Rodalies és un míssil a la línia de flotació electoral de Zapatero. Des de Moncloa sembla ser que finalment se n'han adonat. Com diu Pau Canaleta, comunicativament no han fet les coses tan malament. Bé, una mica efectista tot plegat, però raonable.
Ara bé, com pots contrarrestar comunicativament el fet d'estar més d'un mes alçant-te dues hores abans per arribar a temps a treballar i tornant dues hores més tard a casa? Les jornades laborals de vuit hores més mitja de transport per anar i tornar, fins ara nou hores, ara són d'onze, mínim. De sortir de casa a les 7.30 i tornar a les 16.30 a eixir a les 6.30 a tornar a les 17.30. I això amb sort.
Cada dia que passa, el PSOE perd vots que passen a l'abstenció. El PP es frega les mans, perquè encara que sap que ni cinc vots d'aquests acabaran al seu sac, la desmobilització dels electors socialistes és el que estan buscant fa tres anys i mig. Els encaixa perfectament a l'estratègia. Mentres, els partits catalans semblen estar una miqueta descolocats. CiU aprofita per insistir al seu discurs de manca de lideratge al Govern, i Esquerra acaba d'engegar una campanya per vincular directament el caos ferroviari a la dependència d'Espanya. Cap dels dos alça massa la veu. Quatre pancartes no són una campanya seriosa.
Cada cop que surt el tema en els mitjans, Rajoy riu, Zapatero s'ho mira en cara de circumstàncies i Mas i Carod pensen a veure què poden fer. I ja comença a ser tard.
L'aturada del servei de Rodalies pot ser l'inici de la fi de l'executiu socialista a Espanya. Què coses té la vida. I atenció a les xifres d'abstenció i vot en blanc al març. Al temps.
Una senzilla anàlisi del perfil de l'usuari mitjà de Rodalies ens dóna una correspondència clara en un perfil de votant. Àrea metropolitana de Barcelona, gent treballadora. Resultat: la majoria del vot potencial del PSOE a Catalunya, que vol dir el mateix que la gran esperança socialista per les generals. Els que agafen la C2 i companyia són la gent que fa guanyar eleccions al PSOE (no al PSC, perquè la correspondència en l'anomenada "abstenció diferencial socialista" també sembla evident. Voten en generals, no en autonòmiques), i aquesta dada és realment preocupant per a Ferraz.Hom està acostumat a sentir que els bancs de vot del PP són Madrid i el País Valencià (bé, en aquest cas la Comunitat Valenciana) i els del PSOE són Andalusia i Catalunya. Doncs bé, atenent al que hem dit abans, la crisi de Rodalies és un míssil a la línia de flotació electoral de Zapatero. Des de Moncloa sembla ser que finalment se n'han adonat. Com diu Pau Canaleta, comunicativament no han fet les coses tan malament. Bé, una mica efectista tot plegat, però raonable.
Ara bé, com pots contrarrestar comunicativament el fet d'estar més d'un mes alçant-te dues hores abans per arribar a temps a treballar i tornant dues hores més tard a casa? Les jornades laborals de vuit hores més mitja de transport per anar i tornar, fins ara nou hores, ara són d'onze, mínim. De sortir de casa a les 7.30 i tornar a les 16.30 a eixir a les 6.30 a tornar a les 17.30. I això amb sort.
Cada dia que passa, el PSOE perd vots que passen a l'abstenció. El PP es frega les mans, perquè encara que sap que ni cinc vots d'aquests acabaran al seu sac, la desmobilització dels electors socialistes és el que estan buscant fa tres anys i mig. Els encaixa perfectament a l'estratègia. Mentres, els partits catalans semblen estar una miqueta descolocats. CiU aprofita per insistir al seu discurs de manca de lideratge al Govern, i Esquerra acaba d'engegar una campanya per vincular directament el caos ferroviari a la dependència d'Espanya. Cap dels dos alça massa la veu. Quatre pancartes no són una campanya seriosa.
Cada cop que surt el tema en els mitjans, Rajoy riu, Zapatero s'ho mira en cara de circumstàncies i Mas i Carod pensen a veure què poden fer. I ja comença a ser tard.
L'aturada del servei de Rodalies pot ser l'inici de la fi de l'executiu socialista a Espanya. Què coses té la vida. I atenció a les xifres d'abstenció i vot en blanc al març. Al temps.
dijous, 25 d’octubre del 2007
Nacionalistes d'Esquerres
Bones socarrats i socarrades,
Llegia l'altre dia, fa ja un parell de setmanes, que neixia una nova corrent interna dins EUPV, anomenada Nacionalistes d'Esquerres. Els impulsors són gent majoritàriament de la Safor, als que se'ls presuposa una miqueta de consciència nacional.
Ja s'han començat a moure, i ja està clar on queden ubicats. Afirmen que volen reforçar el component nacionalista dins EUPV i fan una crítica ferotge a Esquerra i País, als que acusen de poc menys que traidors, tot i que tampoc diuen estar del tot al costat de la direcció a qui responsabilitzen en part de la crisi del partit.
A mi el que em pareix és que algú vol mantenir una certa legitimitat nacionalista dins EUPV ara que Iniciativa del Poble Valencià, abans EiP, estan a punt de marxar pegant una 'portà'. És la pròpia direcció, Marcos, Sanz, Sixto & cia? És un grup benintencionat de militants? La veritat, no ho sé, però crec que el PCE i els seus seqüaços o bé ho han instigat o bé ho saluden amb alegria, donat que els permet mantenir la ficció d'un cert barnís nacionalista.
No ens enganyem, d'acord que EUPV ha apostat per la unitat de la llengua i el dret a l'autodeterminació, amb la veu baixeta, això sí, però algú es creu que Marga Sanz, que és incapaç de pronunciar mig mot en valencià, Ricardo Sixto i companyia els importa una merda el País Valencià? Vinga home, ja està bé de ficcions. El PCE és un partit ranci, vell, incapaç d'adaptar-se als nous temps, totalitari, impermeable, i, en definitiva, inservible per construir el futur del País Valencià. Inservible o inclús un obstacle. Anar agafadets de la mà del PCE és no saber veure la realitat, o bé voler confondre el personal.
És el que pense: ens calen opcions nítides, nacionalistes i d'esquerres, que treballen a curt, mig i llarg plaç per la plenitud nacional del País Valencià i la justícia social. Ni corrents interns, ni globus sonda de direccions qüestionades, ni sectarismes estèrils. Ens juguem el nostre futur com a poble, i no és poc.
Llegia l'altre dia, fa ja un parell de setmanes, que neixia una nova corrent interna dins EUPV, anomenada Nacionalistes d'Esquerres. Els impulsors són gent majoritàriament de la Safor, als que se'ls presuposa una miqueta de consciència nacional.
Ja s'han començat a moure, i ja està clar on queden ubicats. Afirmen que volen reforçar el component nacionalista dins EUPV i fan una crítica ferotge a Esquerra i País, als que acusen de poc menys que traidors, tot i que tampoc diuen estar del tot al costat de la direcció a qui responsabilitzen en part de la crisi del partit.A mi el que em pareix és que algú vol mantenir una certa legitimitat nacionalista dins EUPV ara que Iniciativa del Poble Valencià, abans EiP, estan a punt de marxar pegant una 'portà'. És la pròpia direcció, Marcos, Sanz, Sixto & cia? És un grup benintencionat de militants? La veritat, no ho sé, però crec que el PCE i els seus seqüaços o bé ho han instigat o bé ho saluden amb alegria, donat que els permet mantenir la ficció d'un cert barnís nacionalista.
No ens enganyem, d'acord que EUPV ha apostat per la unitat de la llengua i el dret a l'autodeterminació, amb la veu baixeta, això sí, però algú es creu que Marga Sanz, que és incapaç de pronunciar mig mot en valencià, Ricardo Sixto i companyia els importa una merda el País Valencià? Vinga home, ja està bé de ficcions. El PCE és un partit ranci, vell, incapaç d'adaptar-se als nous temps, totalitari, impermeable, i, en definitiva, inservible per construir el futur del País Valencià. Inservible o inclús un obstacle. Anar agafadets de la mà del PCE és no saber veure la realitat, o bé voler confondre el personal.És el que pense: ens calen opcions nítides, nacionalistes i d'esquerres, que treballen a curt, mig i llarg plaç per la plenitud nacional del País Valencià i la justícia social. Ni corrents interns, ni globus sonda de direccions qüestionades, ni sectarismes estèrils. Ens juguem el nostre futur com a poble, i no és poc.
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Kimi
Mira, m'ha fet gràcia. Tant de parlar de si Hamilton o Alonso, i ep!, guanya Kimi Raikkonen.
I jo content, perquè sempre he sigut de Ferrari i tant l'asturià com l'anglés em cauen com una patada al cul.
Ale, a cascar-la.
I jo content, perquè sempre he sigut de Ferrari i tant l'asturià com l'anglés em cauen com una patada al cul.
Ale, a cascar-la.
divendres, 19 d’octubre del 2007
Tuf a ranci
Nostresinyor, que diria ma mare.
Torna Lerma! Joan Lerma!
Un personatge que va viure el seu moment àlgid als vuitanta és la persona idònia per donar la cara per un partit suposadament modern? És aquest el missatge que dóna el PSOE-v a la societat?
A fer la mà
(feu una ullada al seu web, no sé com definir-lo, més enllà que estiga només en castellà)
Torna Lerma! Joan Lerma!
Un personatge que va viure el seu moment àlgid als vuitanta és la persona idònia per donar la cara per un partit suposadament modern? És aquest el missatge que dóna el PSOE-v a la societat?
A fer la mà
(feu una ullada al seu web, no sé com definir-lo, més enllà que estiga només en castellà)
dijous, 18 d’octubre del 2007
Alguna cosa fa olor a podrit en Blanqueries
De nou, el secretari general dels socialistes valencians viu un episodi de traició. Sincerament, el PSOE valencià (em negue a dir PSPV) és el més semblant a una cort danesa shakespeariana. Quant et descuides, conspiració, punyalades per l'esquena, filtracions, i tot el possible per fotre't la vida. Que li ho pregunten a Joan Romero!
M'és igual si han hagut favors a Pla des d'una constructora. No és l'objecte del qual tractaré, de fet com parlava ahir amb un amic, i diu també Jordi a Tardor a l'Euromed, ara és possible que tingués més canxa electoral al País Valencià. Ens agraden una miqueta bruts, els polítics. Algú que no pot trincar una miqueta no és digne del càrrec. Som un poble estúpid? Senyor jutge, el meu client no respondrà a aquesta pregunta.
Done per sentat que Ignasi Pla ha estat apunyalat per companys seus de partit que volen que se'n vaja de la secretaria general. N'estic segur, hi ha suficients antecedents que així m'ho fan pensar, i també que la filtració anés a la SER i al Levante. Més clar aigua. I a més s'ha volgut que se sàpiga des del primer moment que ha segut algú del partit. Només ells són capaços de fer-ho.
El tema és que el PSOE-v és un cas digne d'estudi. No conec al món (és una expressió, ara no cal parlar d'EUPV) un altre cas de partit amb aquesta capacitat d'autodestrucció. Des que Joan Lerma va pringar davant Zaplana i el pacte del pollastre bis, ja fa dotze anys, s'estan cascant els uns als altres, sense pietat i sense consideració. Sembla que la més mínima menjadora val totes les traicions, i que quatre càrrecs orgànics dins un partit en descomposició bé es valen hipotecar en vots l'opció majoritària del centreesquerra valencià. La veritat, fa molt de temps que em donen autèntica llàstima.
El PSOE-v és una ànima en pena, sense la força aglutinadora del poder són un grup de famílies ambicioses de baix perfil que pacten o es traicionen depenent dels més baixos interessos a curt termini. Són gent capaç de posar-se el ganivet a la boca i atacar per un càrrec d'assessor, de mitja legislatura com a diputat provincial, de secretari d'organització comarcal, coses així.
I quin és el problema real de tot plegat? A mi la salut interna del PSOE-v m'esbara, sincerament. Però tal i com estan les coses, els valencians no ens podem permetre el luxe de tenir dos forces a l'oposició que són incapaces d'exercir com a tal, com a oposició, per baralles internes. La diferència és que mentre un projecte s'està dissenyant de nou, i ja vorem com queda, l'altre cau en els mateixos errors des de l'any 95.
Ahir Pla va agrair al ple de les Corts el tracte del PP aquests dies. No m'estranya que els populars el tracten bé, no tenen cap necessitat d'embrutar-se quan dins dels sociates se sobren ja per matar-se entre ells.
Donen vergonya, donen llàstima, què desgraciats. Quin espectacle.
El proper lema electoral del PSOE-v és: "Amb amics així, qui vol enemics?"
M'és igual si han hagut favors a Pla des d'una constructora. No és l'objecte del qual tractaré, de fet com parlava ahir amb un amic, i diu també Jordi a Tardor a l'Euromed, ara és possible que tingués més canxa electoral al País Valencià. Ens agraden una miqueta bruts, els polítics. Algú que no pot trincar una miqueta no és digne del càrrec. Som un poble estúpid? Senyor jutge, el meu client no respondrà a aquesta pregunta.
Done per sentat que Ignasi Pla ha estat apunyalat per companys seus de partit que volen que se'n vaja de la secretaria general. N'estic segur, hi ha suficients antecedents que així m'ho fan pensar, i també que la filtració anés a la SER i al Levante. Més clar aigua. I a més s'ha volgut que se sàpiga des del primer moment que ha segut algú del partit. Només ells són capaços de fer-ho.
El tema és que el PSOE-v és un cas digne d'estudi. No conec al món (és una expressió, ara no cal parlar d'EUPV) un altre cas de partit amb aquesta capacitat d'autodestrucció. Des que Joan Lerma va pringar davant Zaplana i el pacte del pollastre bis, ja fa dotze anys, s'estan cascant els uns als altres, sense pietat i sense consideració. Sembla que la més mínima menjadora val totes les traicions, i que quatre càrrecs orgànics dins un partit en descomposició bé es valen hipotecar en vots l'opció majoritària del centreesquerra valencià. La veritat, fa molt de temps que em donen autèntica llàstima.
El PSOE-v és una ànima en pena, sense la força aglutinadora del poder són un grup de famílies ambicioses de baix perfil que pacten o es traicionen depenent dels més baixos interessos a curt termini. Són gent capaç de posar-se el ganivet a la boca i atacar per un càrrec d'assessor, de mitja legislatura com a diputat provincial, de secretari d'organització comarcal, coses així.
I quin és el problema real de tot plegat? A mi la salut interna del PSOE-v m'esbara, sincerament. Però tal i com estan les coses, els valencians no ens podem permetre el luxe de tenir dos forces a l'oposició que són incapaces d'exercir com a tal, com a oposició, per baralles internes. La diferència és que mentre un projecte s'està dissenyant de nou, i ja vorem com queda, l'altre cau en els mateixos errors des de l'any 95.
Ahir Pla va agrair al ple de les Corts el tracte del PP aquests dies. No m'estranya que els populars el tracten bé, no tenen cap necessitat d'embrutar-se quan dins dels sociates se sobren ja per matar-se entre ells.
Donen vergonya, donen llàstima, què desgraciats. Quin espectacle.
El proper lema electoral del PSOE-v és: "Amb amics així, qui vol enemics?"
diumenge, 14 d’octubre del 2007
Pont molt hispànic
Cap de setmana llarg, per fi, tranquil.
Mentre Camps anava al pasturatge de borregos del dotze d'octubre (supose que per celebrar algun tipus de genocidi a l'altra banda de la bassa), la Marina quedava arrassada per l'aigua (al meu país la pluja no sap ploure, deia Raimon. Sempre he pensat que ho deia Estellés, veí dels meus pares per cert, però ho he buscat al guguel i he vist que és Raimon), i els borregos dels quals s'aprofita tot (no com els que pasturaven per Madrid) moren a Riba-roja, servidor de vostés s'ha dedicat a fer el que col·loquialment se'n diu el gos, el manta, no res, fartar, dormir, jugar a la 'play' i a l'ordinador. De fet, escriure este 'post' és l'activitat intel·lectual més intensa dels tres dies.
Necessitava el descans. Fa temps que torne cansat de la feina, sobretot d'esperit. A fora, al món real, passen coses i cal pensar, i la soledat d'un pis del Raval (amb alguns tocs externs de reggeaton del veïnat, que mai falten) ja va bé. Alto: he dit pensar, no necessàriament arribar a conclusions serioses o aplicables.
Reconec que he parlat sol, amb les parets. I quan les parets m'han començat a respondre, m'he preocupat. Tranquils, avui torna Pau, el meu company de pis, i ja tindré un element inte·ligent (?!) per respondre'm. Perdoneu la broma, no ho he pogut resistir.
A cops, les coses passen sense més, no cal pegar-li més voltes. No és filosofia zen, és filosofia de pont de la hispanitat.
I la pregunta final és: si enguany, per coses del calendari, el dia 24 de desembre, laborable, cau dilluns, i el dia 31 de desembre, laborable també, cau en dilluns també, per què collons no hem canviat la festa de la puta hispanitat per un dels dos?? Seria molt més pràctic, a nivell de bitllets d'Euromed, qualsevol de les dues opcions, 24 i 31. En fi.
Mentre Camps anava al pasturatge de borregos del dotze d'octubre (supose que per celebrar algun tipus de genocidi a l'altra banda de la bassa), la Marina quedava arrassada per l'aigua (al meu país la pluja no sap ploure, deia Raimon. Sempre he pensat que ho deia Estellés, veí dels meus pares per cert, però ho he buscat al guguel i he vist que és Raimon), i els borregos dels quals s'aprofita tot (no com els que pasturaven per Madrid) moren a Riba-roja, servidor de vostés s'ha dedicat a fer el que col·loquialment se'n diu el gos, el manta, no res, fartar, dormir, jugar a la 'play' i a l'ordinador. De fet, escriure este 'post' és l'activitat intel·lectual més intensa dels tres dies.
Necessitava el descans. Fa temps que torne cansat de la feina, sobretot d'esperit. A fora, al món real, passen coses i cal pensar, i la soledat d'un pis del Raval (amb alguns tocs externs de reggeaton del veïnat, que mai falten) ja va bé. Alto: he dit pensar, no necessàriament arribar a conclusions serioses o aplicables.
Reconec que he parlat sol, amb les parets. I quan les parets m'han començat a respondre, m'he preocupat. Tranquils, avui torna Pau, el meu company de pis, i ja tindré un element inte·ligent (?!) per respondre'm. Perdoneu la broma, no ho he pogut resistir.
A cops, les coses passen sense més, no cal pegar-li més voltes. No és filosofia zen, és filosofia de pont de la hispanitat.
I la pregunta final és: si enguany, per coses del calendari, el dia 24 de desembre, laborable, cau dilluns, i el dia 31 de desembre, laborable també, cau en dilluns també, per què collons no hem canviat la festa de la puta hispanitat per un dels dos?? Seria molt més pràctic, a nivell de bitllets d'Euromed, qualsevol de les dues opcions, 24 i 31. En fi.
diumenge, 7 d’octubre del 2007
Em despiste uns dies i...
Xè si passen coses!
Ibarretxe convoca una consulta a la Comunitat Autònoma Basca (que no Euskal Herria) pel 25 d'octubre de l'any que ve. Mare!
No vull ser dolent ni insinuar un causa-efecte, però pocs dies després Garzón torna a ser el jutge democràta mésmillor del món i deté 23 persones de Batasuna, i escrivint estes línies veig que 17 van a presó incondicional. Tres hurres per l'estat de dret, la Constitució espanyola , la llei de partits i la mare que els ha parit a tots!
Passant a temes més frívols, Irlanda ha tingut una actuació lamentable en el Mundial de Rugby i ens n'hem anat a casa sense passar a quarts. De totes maneres, més lamentable quasi és el fiasco d'Austràlia i Nova Zelanda, que anaven de favorites i els han xafat la guitarra. Les semis són França - Anglaterra i Sudàfrica - Argentina. Sincerament, ja no sé en qui anar. Qui em fa més ràbia de tots? No ho sé.
El cap de setmana passat vam anar a la Llacuna una gent de l'Espai a fer una xerrada en el Correllengua i va estar de putamare. Gran festa, tornarem!
Segur que em deixe coses per dir, però vaja...
Ibarretxe convoca una consulta a la Comunitat Autònoma Basca (que no Euskal Herria) pel 25 d'octubre de l'any que ve. Mare!
No vull ser dolent ni insinuar un causa-efecte, però pocs dies després Garzón torna a ser el jutge democràta mésmillor del món i deté 23 persones de Batasuna, i escrivint estes línies veig que 17 van a presó incondicional. Tres hurres per l'estat de dret, la Constitució espanyola , la llei de partits i la mare que els ha parit a tots!
Passant a temes més frívols, Irlanda ha tingut una actuació lamentable en el Mundial de Rugby i ens n'hem anat a casa sense passar a quarts. De totes maneres, més lamentable quasi és el fiasco d'Austràlia i Nova Zelanda, que anaven de favorites i els han xafat la guitarra. Les semis són França - Anglaterra i Sudàfrica - Argentina. Sincerament, ja no sé en qui anar. Qui em fa més ràbia de tots? No ho sé.
El cap de setmana passat vam anar a la Llacuna una gent de l'Espai a fer una xerrada en el Correllengua i va estar de putamare. Gran festa, tornarem!
Segur que em deixe coses per dir, però vaja...
dimarts, 25 de setembre del 2007
Destriar el gra de la palla
Bé, les coses avancen al seu ritme i la situació es va aclarint.
Al grup parlamentari del Compromís ja hi ha dues faccions ben diferenciades, més encara després de l'expulsió de Mònica Oltra i Mireia Moià (Esquerra i País) d'Esquerra Unida. Llamazares vol mediar ara perquè veu que sense el suport de la gent d'EiP cada dia està més abandonat davant els pit-bulls ortodoxos del PCE, però fill meu, cadascú té el que es busca. I els valencians no estem per a solucionar crisis dels altres, ja en tenim prou nosaltres.
Doncs bé, pareix ser que la convergència entre Bloc i EiP (o Iniciativa pel Poble Valencià, que es dirà ara) és un fet. Ho he pogut contrastar en alguna conversa informal. Cada cop que hi pense em sorgeixen diferents postures. És desitjable? Destriar el gra de la palla, sempre és desitjable. És positiu? Una acció política nítidament nacionalista, sense tuteles externes i menys encara del PCE, sempre és positiva. S'han fet les coses bé? Definitivament, ha segut un desastre.
Un desastre perquè des del primer dia s'ha fet tot a la llum pública. El circ mediàtic de les negociacions del CPV, del pacte, de les discrepàncies, de la poca capacitat d'alguns líders polítics. El circ mediàtic de la pràctica ruptura del grup parlamentari, destitucions, desmais, declaracions públiques. Un desastre.
Si ens hem de posicionar a favor o en contra d'una coalició, federació o pacte entre forces nacionalistes d'esquerra valencianes, em posicione a favor. Ara bé, crec que caldria exigir una mica més de seriositat i diligència per part dels dirigents dels partits, perquè un nou episodi de vergonya pública potser hi hauria molts que ja no el suportaríem.
Queda crèdit, però s'acaba.
Al grup parlamentari del Compromís ja hi ha dues faccions ben diferenciades, més encara després de l'expulsió de Mònica Oltra i Mireia Moià (Esquerra i País) d'Esquerra Unida. Llamazares vol mediar ara perquè veu que sense el suport de la gent d'EiP cada dia està més abandonat davant els pit-bulls ortodoxos del PCE, però fill meu, cadascú té el que es busca. I els valencians no estem per a solucionar crisis dels altres, ja en tenim prou nosaltres.
Doncs bé, pareix ser que la convergència entre Bloc i EiP (o Iniciativa pel Poble Valencià, que es dirà ara) és un fet. Ho he pogut contrastar en alguna conversa informal. Cada cop que hi pense em sorgeixen diferents postures. És desitjable? Destriar el gra de la palla, sempre és desitjable. És positiu? Una acció política nítidament nacionalista, sense tuteles externes i menys encara del PCE, sempre és positiva. S'han fet les coses bé? Definitivament, ha segut un desastre.
Un desastre perquè des del primer dia s'ha fet tot a la llum pública. El circ mediàtic de les negociacions del CPV, del pacte, de les discrepàncies, de la poca capacitat d'alguns líders polítics. El circ mediàtic de la pràctica ruptura del grup parlamentari, destitucions, desmais, declaracions públiques. Un desastre.
Si ens hem de posicionar a favor o en contra d'una coalició, federació o pacte entre forces nacionalistes d'esquerra valencianes, em posicione a favor. Ara bé, crec que caldria exigir una mica més de seriositat i diligència per part dels dirigents dels partits, perquè un nou episodi de vergonya pública potser hi hauria molts que ja no el suportaríem.
Queda crèdit, però s'acaba.
dimecres, 12 de setembre del 2007
Mundial de Rugby: comença l'espectacle
Socarrats i socarrades,
Perdoneu el retard en posar un post, però és que la reentré al setembre ha segut especialment complicada.
De moment, només volia fer notar la meua felicitat per la celebració durant aquests dies del Mundial de Rugby França 2007. M'apassiona aquest esport, més enllà de la seua espectacularitat, mescla de forma hipnòtica, almenys per mi, una duresa extrema en el contacte físic amb una esportivitat, el que els anglesos anomenen fair-play, que ja voldrien la resta d'esports dits de masses.
Si hem de parlar de preferències, evidentment, no puc ocultar la meua aposta per Irlanda. M'encanta el Quinze del Trèbol. O'Driscoll (imatge) és un fenòmen, O'Gara té un guant al peu dret i Stringer té una mala llet només comparable a la seua poca estatura. Horgan, Deampsy, Flannery, Murphy... Aquesta selecció ha de refermar que no ha guanyat la Triple Corona dos anys consecutius només per casualitat. Debut deslluït contra Namíbia, però jo espere més.
Ara bé, els grans favorits són els All Blacks de Nova Zelanda, amb bastanta diferència, tot i que sempre són els més forts i la pressió els acaba podent als partits claus. Austràlia i Sudàfrica completen la tripleta de l'hemisferi sud, que si la lògica s'imposa (com sol no passar) es jugaran el títol.
França i Anglaterra són les alternatives europees, juntament amb Irlanda. El Quinze del Gall va decepcionar a propis i estranys al debut, i Anglaterra depèn en gran mesura de l'encert del crack Wilkinson amb el peu. Tot i això, la diferència nord-sud sembla insalvable. Però el fet és que també era insalvable fa quatre anys i els australians encara es demanen com van poder perdre a casa la final del Mundial davant Anglaterra. Aquestes coses passen.
Senyors, endavat amb l'oval!
Perdoneu el retard en posar un post, però és que la reentré al setembre ha segut especialment complicada.
De moment, només volia fer notar la meua felicitat per la celebració durant aquests dies del Mundial de Rugby França 2007. M'apassiona aquest esport, més enllà de la seua espectacularitat, mescla de forma hipnòtica, almenys per mi, una duresa extrema en el contacte físic amb una esportivitat, el que els anglesos anomenen fair-play, que ja voldrien la resta d'esports dits de masses.
Si hem de parlar de preferències, evidentment, no puc ocultar la meua aposta per Irlanda. M'encanta el Quinze del Trèbol. O'Driscoll (imatge) és un fenòmen, O'Gara té un guant al peu dret i Stringer té una mala llet només comparable a la seua poca estatura. Horgan, Deampsy, Flannery, Murphy... Aquesta selecció ha de refermar que no ha guanyat la Triple Corona dos anys consecutius només per casualitat. Debut deslluït contra Namíbia, però jo espere més.
Ara bé, els grans favorits són els All Blacks de Nova Zelanda, amb bastanta diferència, tot i que sempre són els més forts i la pressió els acaba podent als partits claus. Austràlia i Sudàfrica completen la tripleta de l'hemisferi sud, que si la lògica s'imposa (com sol no passar) es jugaran el títol.
França i Anglaterra són les alternatives europees, juntament amb Irlanda. El Quinze del Gall va decepcionar a propis i estranys al debut, i Anglaterra depèn en gran mesura de l'encert del crack Wilkinson amb el peu. Tot i això, la diferència nord-sud sembla insalvable. Però el fet és que també era insalvable fa quatre anys i els australians encara es demanen com van poder perdre a casa la final del Mundial davant Anglaterra. Aquestes coses passen.
Senyors, endavat amb l'oval!
dimecres, 29 d’agost del 2007
Moviments en clau sobiranista
Llegisc a l'Avui que està en procés final de gestació una espècie de think tank a Catalunya en clau sobiranista. Es tractaria d'anar sumant pensadors, 'intel·lectuals' i experts en diversos àmbits per treballar en aquests àmbits en pro d'un Estat propi. Els principals promotors són l'Hèctor López Bofill, expert en dret constitucional proper a ERC i impulsor de la corrent crítica Esquerra Independentista, i l'Alfons López Tena, vocal del Consejo General del Poder Judicial a proposta de CiU. I valencià, per cert.
La proposta no deixa de ser interessant. Treballar d'una forma seriosa, al marge dels partits, per trabar un discurs potent i real que ajude a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, i que el guanye l'opció que defense un Estat propi. Altres personalitats hi han donat suport, cas dels valencians Vicent Partal i Isabel Clara-Simó, a més de gent com Ramon Tremosa, Salvador Cardús o Xavier Sala i Martín, entre d'altres. El nom provisional és Fòrum pel Dret a Decidir.
M'agrada la participació directa del 'poder valencià' de Barcelona en aquesta proposta. Proposta que si la llegim sumant-la a l'aposta per un referèndum en 2014 feta per Josep-Lluís Carod-Rovira i la Plataforma per la Sobirania de CDC, podem interpretar que alguna cosa es mou baix del cel. Però sempre ens perdem en el mateix: la cristalització de les propostes més o menys utòpiques en fets tangibles. L'eterna assignatura pendent de l'independentisme. Tant de bo per fi l'aprovem i passem de curs d'una 'vegà'.
dijous, 23 d’agost del 2007
Nova coalició pel Congrés
Socarrats i socarrades,
Publica el diari Avui que la coalició entre Bloc, Esquerra i País i Verds diversos per anar junts a les eleccions al Congrés de Diputats està gairebé enllestida. Es veu que les negociacions estan molt avançades, amb Isaura Navarro, ja diputada, com a cap de llista per València.
Manca per fixar el nom i altres serrells, com que EiP es constituïsca formalment com a partit, en principi al novembre.
Calculen que aquest diputat per València es pot assolir (em sonen a mi aquests càlculs). Ja veurem. Quan tinga una miqueta de temps, mirarem de comentar-ho. És un pas més cap a la unitat del nacionalisme d'esquerra valencià?
Per cert, encara podeu votar a l'enquesta de la dreta.
Publica el diari Avui que la coalició entre Bloc, Esquerra i País i Verds diversos per anar junts a les eleccions al Congrés de Diputats està gairebé enllestida. Es veu que les negociacions estan molt avançades, amb Isaura Navarro, ja diputada, com a cap de llista per València.
Manca per fixar el nom i altres serrells, com que EiP es constituïsca formalment com a partit, en principi al novembre.
Calculen que aquest diputat per València es pot assolir (em sonen a mi aquests càlculs). Ja veurem. Quan tinga una miqueta de temps, mirarem de comentar-ho. És un pas més cap a la unitat del nacionalisme d'esquerra valencià?
Per cert, encara podeu votar a l'enquesta de la dreta.
dimarts, 21 d’agost del 2007
De ruta per Euskadi
Bones socarrats i socarrades,
Totes les coses bones s'acaben. I entre elles, les vacances. Això sí, enguany han segut unes vacances ben dignes: bodes, Aplec, Xaló, Euskadi, Gràcia. I, sobretot, sense estrés ningun.
Especial menció, per novetat (la resta de coses les faig tots els anys), pel viatge a Euskadi. Una setmaneta ben bona en un altre país, amb un altre paisatge, un altre clima i un altre idioma. El destacament valencià ha estat acollit amablement per Luis, Karlos, Josu, Kike, Iñaki, Edu, Marta i companyia. A cops, els tòpics es compleixen, i la legendària hospitalitat dels bascos ha segut més certa que mai. Eskerrik asko, lagunak.
Amb base a Elgoibar, entre Gipuzkoa i Bizkaia, diverses poblacions han estat objecte de les nostres ràtzies turístiques i festives. Donosti, Gernika, Ondarroa, Portugalete, Gaztelugatxe, Lekeitio, Bilbo, Getaria, Zarautz... i Sallobente, un barri d'Elgoibar format per diversos caserios on vam passar un parell de nits de festa inoblidables. Trikitixa, sagardoa i bitlles basques.
Res xè, un viatge redonet. En la imatge, servidor davant de Gaztelugatxe, un paratge espectacular.
I ara, rutineta. Treball, màster, examens... quin remei!
Totes les coses bones s'acaben. I entre elles, les vacances. Això sí, enguany han segut unes vacances ben dignes: bodes, Aplec, Xaló, Euskadi, Gràcia. I, sobretot, sense estrés ningun.
Especial menció, per novetat (la resta de coses les faig tots els anys), pel viatge a Euskadi. Una setmaneta ben bona en un altre país, amb un altre paisatge, un altre clima i un altre idioma. El destacament valencià ha estat acollit amablement per Luis, Karlos, Josu, Kike, Iñaki, Edu, Marta i companyia. A cops, els tòpics es compleixen, i la legendària hospitalitat dels bascos ha segut més certa que mai. Eskerrik asko, lagunak.
Amb base a Elgoibar, entre Gipuzkoa i Bizkaia, diverses poblacions han estat objecte de les nostres ràtzies turístiques i festives. Donosti, Gernika, Ondarroa, Portugalete, Gaztelugatxe, Lekeitio, Bilbo, Getaria, Zarautz... i Sallobente, un barri d'Elgoibar format per diversos caserios on vam passar un parell de nits de festa inoblidables. Trikitixa, sagardoa i bitlles basques.
Res xè, un viatge redonet. En la imatge, servidor davant de Gaztelugatxe, un paratge espectacular.
I ara, rutineta. Treball, màster, examens... quin remei!
dijous, 9 d’agost del 2007
Propaganda i cartellisme
Mireu què he trobat per el món (gràcies a Vilaweb).
Una bona mostra de cartells de propaganda de la Segona Guerra Mundial. A mi és que m'agrada molt el cartellisme, vés.
http://www.animationarchive.org/
Interessant, sí, sí.
Una bona mostra de cartells de propaganda de la Segona Guerra Mundial. A mi és que m'agrada molt el cartellisme, vés.
http://www.animationarchive.org/
Interessant, sí, sí.
dilluns, 6 d’agost del 2007
Vergonya a Nafarroa
Estava més clar que l'aigua. Com tothom sap, el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d'esquerres. I l'actuació lamentable de Zapatero i el seu sicari armat Pepiño Blanco ho ha tornat a demostrar.
Després d'anys d'insults i desqualificacions terribles de Miguel Sanz cap als socialistes navarresos, ara el PSN l'ha de fer president. Nyam, nyam, a tragar talante obrint bé la gola, i després un almax per digerir-ho bé. No es pot pactar amb Nafarroa Bai, un cau de terroristes que volen reformar la constitució.
L'esquerra espanyola és una ànima en pena. Sense discurs, sense projecte d'Estat, sense líder. No em crec a Zapatero: és un personatge buit, sense contingut, no sap cap on tirar. El seu lideratge és estèril, i com no sap en quina direcció caminar governa de forma erràtica, a trompicons. De tota la legislatura, ens queda la retirada de les tropes d'Iraq (això no és una aposta estratègica, és la resposta a una exigència popular), la llei dels matrimonis de persones del mateix sexe i poc més. Educació per la ciutadania? Molt de soroll i poca cosa.
Cert és que la dreta espanyola ha cavat la trinxera i l'ametralladora no ha deixat de sonar. Però en aquest moment és on s'havia de mostrar el lideratge de ZP i el nou PSOE. Nou? Una vergonya. Com en el cas del govern de Nafarroa, durant tres anys i mig la dreta li ha marcat el pas a un president incapaç de fixar l'agenda política estatal. Fent un pas endavant i dos enrere.
Zapatero no ha sabut respondre a cap repte que se li ha plantejat. Ni procés de pau a Euskal Herria, ni reformes estatutàries amb cara i ulls (recordeu allò del "Aprovaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya"?), ni res.
Un bluf lamentable. Amb aquesta gent no hem d'anar ni a berenar.
Després d'anys d'insults i desqualificacions terribles de Miguel Sanz cap als socialistes navarresos, ara el PSN l'ha de fer president. Nyam, nyam, a tragar talante obrint bé la gola, i després un almax per digerir-ho bé. No es pot pactar amb Nafarroa Bai, un cau de terroristes que volen reformar la constitució.
L'esquerra espanyola és una ànima en pena. Sense discurs, sense projecte d'Estat, sense líder. No em crec a Zapatero: és un personatge buit, sense contingut, no sap cap on tirar. El seu lideratge és estèril, i com no sap en quina direcció caminar governa de forma erràtica, a trompicons. De tota la legislatura, ens queda la retirada de les tropes d'Iraq (això no és una aposta estratègica, és la resposta a una exigència popular), la llei dels matrimonis de persones del mateix sexe i poc més. Educació per la ciutadania? Molt de soroll i poca cosa.
Cert és que la dreta espanyola ha cavat la trinxera i l'ametralladora no ha deixat de sonar. Però en aquest moment és on s'havia de mostrar el lideratge de ZP i el nou PSOE. Nou? Una vergonya. Com en el cas del govern de Nafarroa, durant tres anys i mig la dreta li ha marcat el pas a un president incapaç de fixar l'agenda política estatal. Fent un pas endavant i dos enrere.
Zapatero no ha sabut respondre a cap repte que se li ha plantejat. Ni procés de pau a Euskal Herria, ni reformes estatutàries amb cara i ulls (recordeu allò del "Aprovaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya"?), ni res.
Un bluf lamentable. Amb aquesta gent no hem d'anar ni a berenar.
dimarts, 31 de juliol del 2007
Frases
Avui inaugurarem una nova secció: frases que fan gràcia, ja siga perquè fan pensar, perquè fan riure o perquè sí.
La primera:
Quan tot es pot dir, l'única forma de censura és el consens (Habeas Corpus)
O no? Què en penseu?
La primera:
Quan tot es pot dir, l'única forma de censura és el consens (Habeas Corpus)
O no? Què en penseu?
dilluns, 30 de juliol del 2007
Algú sap on està Aurelio?
Socarrats i socarrades,
Ja hem tornat els aplequeros. Eixiré un moment del meu estat de dilluns post-Aplec (com tothom sap, el dia més inhàbil de l'any) i intentaré fer una minicrònica del tema.
Com a bon periodista, començaré amb un titular:
L'Aplec torna a ser la festa més gran del món
Sí, gent. I és que un estiu sense Aplec és com un dia sense sol, com un llibre sense clímax, com Terry Gilliam sense els altres Monty Python, com Fabra sense ulleres: no és igual. I enguany, gràcies a Zeus i Apolo, l'hem tornat a gaudir en la seua plenitud més pura.
Bon ambient, rialles, cerveseta, cubatetes, mooolts amics, coneguts i saludats, musiqueta, teatre, i reivindicació de la dignitat d'una de les comarques més boniques del País Valencià, que no és altre que el meu. Com diu un amic, els Ports són les Highlands del PV. I hi ha més d'un Braveheart que ben a gust baixaria a la plana i l'horta i s'enfrontaria a l'opressor esp... ai britànic, perdó.
Especial menció per a Aurelio, l'estrella de l'Aplec. Algú sap on està? I no ens oblidem de la casa de tela, que vaig adquirir allà sobre les vuit del matí i vaig traspassar a les vuit i mitja (de fet, no tinc ni idea de quina hora era, però era de dia feia estona ja). Les hipoteques estan molt cares!
Gran, gran. Molt gran. Un autèntic plaer. Espere les fotos en impaciència.
El cap de setmana només va tindre una taca negra, quan un camioner cabró va fotre la festa (no vull ni imaginar-me què hauria pogut passar, a jutjar per l'estat del cotxe) a una gent que pujava a Cinctorres (un beset perla). Vaig passar una mala estona, però gràcies a no sé què la cosa ha quedat en un ensurt. Per favor, màxima atenció a la carretera!
Visca l'Aplec dels Ports! Ens veiem a Villores 2008!!
Ja hem tornat els aplequeros. Eixiré un moment del meu estat de dilluns post-Aplec (com tothom sap, el dia més inhàbil de l'any) i intentaré fer una minicrònica del tema.
Com a bon periodista, començaré amb un titular:
L'Aplec torna a ser la festa més gran del món
Sí, gent. I és que un estiu sense Aplec és com un dia sense sol, com un llibre sense clímax, com Terry Gilliam sense els altres Monty Python, com Fabra sense ulleres: no és igual. I enguany, gràcies a Zeus i Apolo, l'hem tornat a gaudir en la seua plenitud més pura.
Bon ambient, rialles, cerveseta, cubatetes, mooolts amics, coneguts i saludats, musiqueta, teatre, i reivindicació de la dignitat d'una de les comarques més boniques del País Valencià, que no és altre que el meu. Com diu un amic, els Ports són les Highlands del PV. I hi ha més d'un Braveheart que ben a gust baixaria a la plana i l'horta i s'enfrontaria a l'opressor esp... ai britànic, perdó.
Especial menció per a Aurelio, l'estrella de l'Aplec. Algú sap on està? I no ens oblidem de la casa de tela, que vaig adquirir allà sobre les vuit del matí i vaig traspassar a les vuit i mitja (de fet, no tinc ni idea de quina hora era, però era de dia feia estona ja). Les hipoteques estan molt cares!
Gran, gran. Molt gran. Un autèntic plaer. Espere les fotos en impaciència.
El cap de setmana només va tindre una taca negra, quan un camioner cabró va fotre la festa (no vull ni imaginar-me què hauria pogut passar, a jutjar per l'estat del cotxe) a una gent que pujava a Cinctorres (un beset perla). Vaig passar una mala estona, però gràcies a no sé què la cosa ha quedat en un ensurt. Per favor, màxima atenció a la carretera!
Visca l'Aplec dels Ports! Ens veiem a Villores 2008!!
dijous, 26 de juliol del 2007
De nou, l'Aplec dels Ports
Socarrats i socarrades,
Per fi, de nou, tenim l'Aplec dels Ports a tocar dels dits. Després d'un any d'imperdonable inexistència, enguany, com diu el lema, REVISCOLEM.
Trobe a faltar una millor plana web, però vaja. Allò important no està en la xarxa, estarà en Cinctorres a partir de demà.
Si hi aneu, allà ens veurem.
Salut i Aplec!
Per fi, de nou, tenim l'Aplec dels Ports a tocar dels dits. Després d'un any d'imperdonable inexistència, enguany, com diu el lema, REVISCOLEM.
Trobe a faltar una millor plana web, però vaja. Allò important no està en la xarxa, estarà en Cinctorres a partir de demà.
Si hi aneu, allà ens veurem.
Salut i Aplec!
Primer dia d'escola
Ai, ai,
Em sent com el primer dia d'escola. Sabates noves, olor a goma 'Milano', repentinat i en una miqueta de por.
Avui inaugure el bloc, un tema que tenia pendent de fa molt de temps. Ja us avise que no serà un bloc brillant pel que a tècnica es refereix: la informàtica i jo tenim una relació de respecte mutu, però d'això a l'amistat hi ha un pas ben gran.
En contrast, espere que els continguts siguen la gràcia del tema. Jo faré tot el que estiga en les meues mans (i el que tinga ganes també, què nassos) perquè així siga, també tinc la sana esperança que la resta del món contribuïsca en la mesura de les seues possibilitats. Us anime a fer-ho.
Bé doncs, poc a poc, anem fent.
Salut a tothom i totdon!
Em sent com el primer dia d'escola. Sabates noves, olor a goma 'Milano', repentinat i en una miqueta de por.
Avui inaugure el bloc, un tema que tenia pendent de fa molt de temps. Ja us avise que no serà un bloc brillant pel que a tècnica es refereix: la informàtica i jo tenim una relació de respecte mutu, però d'això a l'amistat hi ha un pas ben gran.
En contrast, espere que els continguts siguen la gràcia del tema. Jo faré tot el que estiga en les meues mans (i el que tinga ganes també, què nassos) perquè així siga, també tinc la sana esperança que la resta del món contribuïsca en la mesura de les seues possibilitats. Us anime a fer-ho.
Bé doncs, poc a poc, anem fent.
Salut a tothom i totdon!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)