Caramels enverinats: el cas de Calp

Després de Dénia, viurem una altra moció de censura a la Marina Alta. Ara és el torn de Calp, tot i que en condicions molt diferents. Si bé en Dénia va ser un cas flagrant de transfuguisme, a la ciutat del Penyal d'Ifach la cosa és ben distinta.

A les eleccions municipals de 2007, el PP va perdre la majoria absoluta. Va empatar a nou amb el PSPV, mentre que el Bloc obtenia dos regidors i el PSD un. Units bàsicament pel rebuig a l'estil urbanístic (recordem, estem a la Marina) dels populars i a un cas de prevaricació a l'adjudicació del contracte de recollida de fem es va establir un govern tripartit a l'ajuntament. L'alcalde és el socialista Luis Guillermo Serna, i el primer tinent d'alcalde és el nacionalista Ximo Tur.

Doncs bé, les desavinences no han tardat gens a aparéixer i la convivència entre socialistes i nacionalistes pareix impossible. Sabedor d'això, el PP ha ofert un caramel enverinat al Bloc, i Ximo Tur l'ha acceptat: l'alcaldia. La moció de censura està molt madura i serà els propers dies, Tur serà alcalde amb els vots dels populars i del PSD.

L'operació pareix pulcra, guanyar una alcaldia amb només dos regidors de 21. Però més bé acabarà sent una gran errada estratègica. S'ha pensat bé el Bloc què està perdent pel camí? La legislatura passada Ximo Tur va ser el fuet de la política urbanística de l'ajuntament popular amb una forta campanya d'oposició. També està el cas de la recollida de fems, ara als tribunals. Tur i el Bloc s'empassen totes les declaracions de la legislatura passada? És molt fàcil percebre el que està passant com una manca de coherència.

I no oblidem que mentre el Bloc de Calp està molt mancat d'experiència al poder, el PP coneix l'ajuntament com si hi hagueren nascut. Després d'anys i anys de poder, saben on són tots els resorts clau per fer funcionar una administració... i per destorbar la tasca de govern d'un aliat. Si els socialistes ja feien difícil la tasca de les delegacions del Bloc, que no podran fer els populars?

I com es gestionarà Urbanisme? El PP acceptarà la política restrictiva que propugna el Bloc o acabarà per imposar els seus criteris?

S'estan fent esforços per vendre el nou pacte, però amb una mica de memòria es veu que alguna cosa grinyola. Ximo Tur serà alcalde, però no està clar a quin preu ni per quant de temps. Hi ha altres solucions menys perilloses i més coherents en cas de no poder compartir un govern. Bàsicament una, l'oposició.

Un nou PSPV-PSOE?

L'esperat 11é Congrés Nacional ja ha passat i Jorge Alarte és el nou secretari general del PSPV-PSOE. Ha guanyat amb un 51% dels vots, vint sufragis de diferència, a la coalició de Ximo Puig amb Francesc Romeu. El més llest de la classe no ha obtingut premi a una estratègia molt ben portada. Però com Ferraz és Ferraz, les maniobres (lícites) de Pajín han sortit efecte i l'alcalde d'Alaquàs ha eixit guanyador.

De totes maneres, del congrés s'extreuen algunes lectures poc novedoses. El partit va votar dividit per la meitat. Madrid s'ha hagut d'arromangar per poder posar-hi cullerada, i això ha acabat unint sectors del PSPV que poc més tenen a veure que l'alèrgia a Ferraz. La nova executiva té poc més d'un 60% de vots favorables.

En definitiva, un gran deja-vú. Un candidat que ven canvi ha guanyat per poc. Fa un discurs integrador i incopora a un parell de membres d'altres candidatures a l'executiva, que queda lluny del suport massiu. El secretari general del PSOE que anima i dóna suport al nou cap del socialisme valencià. Això ja ho hem viscut, no?

Més enllà, els delegats han rebutjat de forma quasi unànime les parts de la ponència oficial on s'ensumava un gir al centre i el canvi de nom de Partit Socialista del País Valencià per Partit Socialista de la Comunitat Valenciana, en un rampell d'orgull propi. Encara així, la candidatura "valencianista" és la derrotada, i Alarte no és precisament un Pasqual Maragall valencià. Serà la defunció definitiva del federalisme valencianista al PSPV?

De tot això, el temps dirà. I també sabrem si s'aprenen lliçons de la història o si l'home és l'únic animal que ensopega catorze anys en la mateixa pedra.

Francesc Romeu, el més llest de la classe?

A les portes del congrés del PSPV-PSOE pareix que el panorama intern es va aclarint. O no.

José Luis Ábalos s'ha retirat cua entre cames. Previsible, si més no. Un candidat que ja va perdre en 2000 contra Pla ningú entenia què feia allà. Ni els seus li han donat suport. Buscava, probablement, quota a la nova direcció, i és possible que no obtinga ni això.

Ximo Puig ha demostrat els resorts que encara li queden a una de les famílies més clàssiques del partit, els lermistes, per arribar en posició envejable al congrés. S'ha posicionat de forma inteligent en una corrent valencianista i nítidament socialdemòcrata, recurrint al relat clàssic del PSPV. Però clar, Puig representa els 80 i 90, èpoques passades dubtosament glorioses.

Es diferencia així de Jorge Alarte, qui sempre ha aparegut com a proper a Ferraz, sobretot quan Madrid no ha trobat una Sánchez-Camacho de torn en la persona de l'alcalde d'Elx. Representa la via més insulsa del socialisme valencià: el que fa Ferraz (Pajín) està bé, sensibilitat perifèrica la justa, alguna que altra mesura liberalitzadora tampoc està malament. Pareix el candidat més mimètic amb el PP, per tant, segons els càlculs de la cuina Blanco, el millor candidat. Però per fer fora els populars o els lermistes?

Ana Noguera, que alguns diuen que volia ser Sánchez-Camacho, ha jugat el paper de la construcció del tercer espai. És a dir, mirar qui guanyarà per posicionar-se al seu costat i quedar-se part del pastís. En un principi va apostar pel discurs federalista (quin?) i socialdemòcrata (quin??) de Zapatero, per si colava.

Qui en principi tenia sindicades accions amb Noguera era Francesc Romeu. Formalment no pertany a cap família, no té pecats del passat (per la seua joventut, difícil) i es va presentar com la renovació necessària, la superació dels vicis de l'última quinzena. Avançava la partida i pareixia que caïa en els mateixos errors de sempre: wait and see i a vore en qui em col·loque. Però ha rectificat, no se sap si a temps, i torna a ser l'únic candidat sense suport d'aparell, ni valencià ni madrileny, com ell mateix s'encarrega d'explicar.

Romeu té una gran possibilitat i un gran perill. Per una banda pot eixir ben parat d'un congrés on hauria de reinar el cansament de quinze anys de palos interns, famílies enfrontades i pràctiques mafioses. De fet no cal que el guanye, només en saber parlar al faristol i mirar com es casquen els altres ja li funcionaria a quatre anys vista. El gran perill és -més enllà de no aconseguir els avals necessaris per concórrer al congrés, possibilitat gens menyspreable- que s'acabe comportant com un socialista valencià més i siga un bluff.

De tot plegat ens queden diverses lectures: el PSPV-PSOE no aprèn dels errors. El congrés serà divertit. Zapatero té un problema que no està contribuïnt a solucionar. I, sobretot, la democràcia representativa espanyola demostra que vivim a recer de maniobres internes inconfessables que depauperen la qualitat d'un sistema institucional llastat per una partitocràcia grisa que ens obliga a triar entre els candidats que més convenen a les mentalitats funcionarials de les secretaries d'organització.

PS: Per cert, pels amants de la política cibernètica és molt interessant fer-li un ull a les diferents webs dels candidats. Només se salven Alarte i Romeu, la resta són blocs que volen fer passar per llocs web. Particular atenció mereix la tàctica de posicionament a Google de Romeu: cerques el nom del candidat que cerques, l'enllaç patrocinat és el web de Francesc Romeu.

Felicitat

Un dels meus millors amics, Gerard, un germà com aquell que diu, ha segut esta nit pare d'un xiquet que li diuen Marc. Ha pesat 3,4 quilos i és guapíssim. Ha eixit a la mare, Rosa. És el primer amic-germà que té un "nano" de la quinta 99 de Periodisme UAB. Serà un xaloner com déu mana.

Quan m'ho ha dit no he pogut més que plorar d'alegria, literalment, pels pares, per tota la família que el rebrà i per tots els amigatxos que ja tenim un xiquet al que malcriar. Val, sí, m'he posat tendre, però és que és boniquet, boniquet, i això que només l'he vist en fotos.

Són d'estes coses que t'omplin d'alegria i no pots més que expressar-la per tots els mitjans possibles. I el bloc és una d'elles.

Res, volia compartir este moment de joia en tots vosaltres.

Enhorabona pares!

La causa dels meus mals ha finalitzat

Ací teniu el per què fa tres setmanes que no piulava al bloc. Ara promet tornar i en més força!