Símbols i relat polític en un vídeo musical

No hi ha res més útil que un símbol, en el sentit comunicatiu de la paraula, per explicar un concepte complex. Els símbols signifiquen coses, tenen un contingut inherent reconeixible per emissor i receptor, que fa que amb una imatge, una paraula, un color, es puga explicar un concepte complex. Per això, els símbols són la millor manera de construir i explicar un relat, també un relat polític. Amb una intenció ideològica evident, o no tant, estem envoltats de símbols no polítics que construeixen relats polítics.

Fa poques setmanes Obrint Pas va fer públic el vídeo que ha gravat La Taca Produccions sobre el tema La vida sense tu del seu últim disc Coratge. No descobrirem ara que aquest grup té una forta càrrega política en les seues lletres. Però justament La vida sense tu no és tan evident. És un record a una història d'amor que passa a València, que comença i clou amb versos de Vicent Andrés Estellés. En una temàtica típica del gran poeta de Burjassot, la lletra té un to quotidià, quasi costumista, sobre les experiències personals al cap i casal. El pis d'estudiants, roba estesa, les escales del Mercat Central, el tramvia del Pont de Fusta al Cabanyal. Poques o ninguna referència ideològica directa.

Ara bé, el vídeo, sense cap proclama verbal ni imatges contundents, és una mostra perfecta d'encadenament de símbols que construeixen un relat polític totalment identificable. Els membres del grup canten al bell mig de la plaça Redona, al barri del Carme, un símbol de la València tradicional que, pocs dies després de la gravació, començaven a reformar canviant totalment la seua fesomia. El vídeo enllaça plans fets amb travellings de diversa gent immòbil, persones i col·lectius que destaquen per viure i lluitar per una altra manera d'entendre la ciutat de València distinta a l'oficial. La gent de Ca Revolta, el col·lectiu Lambda, el Centre Social Terra, el Racó de la Corbella, els dimonis de Benimaclet, Escola Valenciana, Salvem el Cabanyal, el Fòrum per la Memòria, músics de Rapsodes, Orxata Sound System i altres, Miquel Gil i Pep el Botifarra, pilotaris, Xavi Castillo, llauradors de l'Horta...

Tota aquesta gent està emmarcada en llocs simbòlics del cap i casal i voltants, plans que ja per sí sols tenen molt de contingut. El vídeo ens mostra primer cares serioses, dures, i cap al final es muden en gestos alegres, somriures i riures.

Persones i col·lectius que són símbols de diferents lluites culturals, polítiques i socials de la València rebel, la València digna, la València insubmisa, la València viva i combativa, sovint invisible. Sense fer cap referència ideològica explícita el vídeo suposa una lliçó de relat polític construït amb símbols reconeixibles, ja siguen persones, col·lectius o llocs, sobre una forma determinada d'entendre la ciutat i el País Valencià.

El vídeo, a més, conté un valuós missatge que tothom entén sense necessitat d'explicar-lo: la situació és molt seriosa i dura, com resen les cares del principi, però l'esperança d'un futur millor, d'una València i d'un País Valencià millor, amera la lluita de la València irredempta. Per totes aquestes raons, en pocs dies compta amb vora trenta mil visites. Perquè tothom l'ha entés i ha generat moltíssima empatia. Molta gent, d'una forma o una altra, més que identificar-s'hi, s'ha vist dins el vídeo.

Cinc minuts de música i imatges poden contindre molt més relat ideològic i ser molt més útils per explicar-lo que hores i hores de paraules explícites. “La vida sense tu”, d'Obrint Pas, n'és un bon exemple.

Generals (2): un afegit d'última hora

Ahir, tot escrivint el post sobre el 20N, vaig deixar de considerar una variable que cal tenir en compte. Després d'entonar el mea culpa, explique el plantejament i el per què no canvia la tesi exposada.

Deia que serà molt difícil treure el xip econòmic del cap de les persones a l'hora de decidir el vot. Ho mantinc, clar està. Comentava que al PSOE li interessa desviar els temes de campanya a àmbits on no perd tan per golejada als estudis d'opinió, i que al PP li interessava mantindre el focus en la butxaca de la ciutadania (o en la percepció de la butxaca, que és el que compta).

Però resulta que tenim un convidat a l'agenda d'última hora que pot fer girar els issues de campanya. La fi d'ETA. La valoració ciutadana de la lluita contra el terrorisme dels socialistes és bona, però sobretot és un aspecte que compacta molt els votants propis després de l'època d'atacs furibunds en la primera legislatura ZP, aquella de l'àcid bòric i les 'cessions' en la 'negociació' de l'anterior treva. Allò va fer empipar prou els votants socialistes i va fer que el PP s'anés escorant cap a la radicalitat en l'imaginari col·lectiu.

Ara, pel que pareix, el PP no n'ha aprés massa. Les seues postures continuen molt radicalitzades, víctimes de grups d'opinió que ells mateixos han alimentat però que ara els marquen un discurs agressiu que pot arribar a molestar votants desmotivats de classe mitjana i fer-los reaccionar, oh terror, votant socialista.

Fer parlar portaveus com Mayor Oreja no ajuda el PP a guanyar les eleccions. Si no volen matar l'economia com a tema principal de campanya haurien de saber contemporitzar amb aquest tema, perquè tenen les de perdre. No guanyen res en aquesta batalla, al contrari, poden perdre molt. A ningú en un mínim trellat li disgusta que ETA abandone les armes. Donar la impressió que aquesta decisió del grup armat no t'acaba d'agradar no és el millor passaport a la Moncloa.

Al meu judici, no crec que la probable dissolució d'ETA marque tant les eleccions com per provocar un gir electoral tan gran que pose en dubte la victòria popular. Però l'actitud del PP durant les properes setmanes ens farà saber si fan per evitar-ho o eixamplen la seua única via d'aigua.

Generals (2): la guerra dels grans i les expectatives

Rematar la feina, per una banda. Evitar el ridícul, per una altra. Aquests són els grans reptes de populars i socialistes de cara al 20N. Com poden arribar els seus objectius a bon port?

El PP el que vol és guanyar amb majoria absoluta, és evident. I, pel que diuen les enquestes, la té a tocar. Compte: ben a prop anava, teòricament, en 1996, i després Aznar resulta que parlava català a la intimitat. Tenen el repte de saber mantindre els seus motivats, lluny de confiances, sense mobilitzar massa el votant socialista latent. Això precisa una campanya de perfil baix a nivell públic, però amb una brasa latent a nivell de base per escalfar suficient sense cremar res.

El PSOE necessita just el contrari, mobilitzar un electorat potencial que no té cap pinta d'anar a votar-los. No té cap element a favor: la valoració del govern ZP és nefasta, el candidat ha de vendre idees diferents a les d'un executiu que ha vicepresidit durant els últims anys. La campanya gira de forma evident al voltant de l'economia i l'atur, els elements més fluixos pels socialistes i més forts pel PP segons les xifres demoscòpiques. Les bases, més “bàsiques” que mai, estan desmotivades.

Els populars creuen que els seus estan ja suficientment motivats per la gestió socialista i per això fugen de concretar propostes i treure a passejar espantalls de política social, com la boda entre persones del mateix sexe, avortament, etc. Els socialistes volen, pel contrari, situar la campanya en termes menys econòmics. A judici personal, amb la que està caient, és impossible treure el xip econòmic al personal. Només cal veure un informatiu o llegir el diari. Ara bé, una eixida de to d'un bisbe o més aparicions públiques de gent com Aznar sempre pot rascar uns quants vots.

En tot cas, caldria expressar el dubte sobre el fet que el vot de rebuig al PP en aquest cas anés al PSOE, com sol ser habitual a nivell espanyol. Hi ha certs moviments arran de terra, com per exemple això que coneixem com a 15M, que pot perjudicar encara més la marca PSOE. És un moviment (per definir amb algun mot) que té un component antisistema que pot apartar dels socialistes aquells votants que, en cas d'emergència, votaven el dic de contenció a la dreta antisocial. El 22M eixos vots anaren a partits menuts, al País Valencià cap a Compromís, EU i inclús UpyD.

Per tant, festejar en l'àrea 15M i voler ocupar espais a l'esquerra, que podria paréixer l'estratègia que està duent a terme l'equip de Rubalcaba, pot eixir bé i treure vots d'aquell espai... o bé pot alimentar una fera que el que vol realment és cruspir-te. Compte amb això.

El PSOE té doncs tots els números en la rifa del daltabaix electoral. I per això el seu objectiu no és guanyar les eleccions, és perdre-les amb una dignitat que permeta complicar la legislatura als populars i reconstruir la casa sense haver d'enderrocar-la del tot. El PP, en canvi, tot el que no siga majoria absoluta és un resultat amarg. I quan més segur pareix, més amarg pot ser. Tot és qüestió d'expectatives.

Generals (1): el repte de Compromís

Quan hom pensa en les eleccions del proper 20N ho dóna tot per decidit. Ja sabem qui guanyarà abans de començar la partida. En clau valenciana poden paréixer bastant paregudes als comicis a les Corts del País Valencià: el PP va sobrat, el PSOE lluita per evitar el major desastre de la història i Compromís i EUPV malden per obtindre representativitat. Tots sabem com va acabar la història al maig: el PP va arrasar, però amb una certa erosió; el PSOE es va enfonsar, però no tant com pareixia, i les coalicions del grup mixt van aconseguir grup propi a la càmera valenciana.

És fàcil caure en la temptació de pensar en una repetició de la jugada. El PP guanyarà, amb més raó si seguim l'onada espanyola, el PSOE patirà i se n'aprofitaran els nacionalistes i els comunistes. Però cal ser conscients que cada elecció és un món, i per més que hagen passat pocs mesos l'equació és ben diferent. Sobretot per una de les marques: Compromís.

La coalició nacionalista i verda se la juga tota a una carta. O entra o no. O es confirma com un actor polític de primer ordre a l'escenari valencià o torna a patir els fantasmes de l'extraparlamentarisme. Les enquestes són propícies: la majoria d'estudis donen el diputat per València. Però mai s'han d'oblidar quins són els elements que s'han de tindre en compte per l'èxit o el fracàs de la candidatura.

La història electoral: en una conjuntura evidentment diferent i molt negativa, Compromís (Bloc+Iniciativa) va treure una xifra de vots lamentable en 2008. No es va arribar a 30.000 vots a València. Els votants tradicionals del Bloc, la base de la força de la marca, sempre s'han volatilitzat a les generals. Evitar-ho és tot un repte

Candidatura: en una elecció en clau interna, el Bloc va preferir l'exalcalde de Sueca, Joan Baldoví, a l'independent Diego Gómez, a priori més conegut. Baldoví té un gran hàndicap de coneixement públic fora del seu entorn. El ticket amb Cristina Sánchez, d'Iniciativa, no ajuda tampoc. Hauran de fer un gran esforç per remuntar-ho, probablement amb la força de la marca. El paper en campanya d'Enric Morera i sobretot Mònica Oltra s'antoixa clau per aconseguir la representació.

La incògnita Equo: Compromís té un gran problema, i és que cada cop que hi ha unes eleccions s'han de tornar a negociar els termes de la coalició. I ara amb un nou convidat a taula, Equo, tota una incògnita que pareix que ha enrarit i sobretot endarrerit més del que tocava el pacte, inevitable per altra banda. La incorporació d'Equo s'ha vist fins i tot en la marca i el nom de la candidatura, cosa estranya si era una marca ja testada i amb èxit.

Mantenir l'onada: tots els problemes o traves abans esmentades cauran per si soles si la coalició sap mantenir la força de l'onada que la va portar a uns resultats increïbles a les autonòmiques de maig, amb 120.000 vots a la circumscripció de València. Fidelitzant-ne dos de cada tres l'escó seria al sac.

Ara bé: segons dades del CIS, el 40% dels vots a les autonòmiques provenien d'exvotants del PSOE. Un 30% dels votants de Compromís va decantar el seu vot l'última setmana. Un terç també assegura que el moviment 15M va influir en en la papereta que van dipositar a l'urna. El de Compromís no és el que diríem vot fidel i consolidat, i no són restes de sèrie: són una quantitat més que considerable. La fidelització és la clau.

Compromís funciona, però cal tindre en compte que no es vota contra el PP i el “règim” de Camps. No val repetir estratègia quan l'equació no té els mateixos elements. Ni tipus d'elecció, ni candidats, ni temes de campanya, ni altres elements externs són els mateixos. En tot cas, per primer cop, el seu èxit o fracàs depén exclusivament de la seua feina: hi ha més altaveus que mai i la conjuntura política, amb els socialistes alliberant vots i escons, i amb la marca de moda, és millor que mai. La pilota és a la seua teulada.

D'on vingueren els vots del 22M?

Fa pocs dies, el CIS publicà la seua enquesta postelectoral referent a les autonòmiques i locals del 22 de maig. Hi ha dades interessantíssimes, amb molt de suc. Nosaltres avui ens entretindrem en la meua taula preferida: la de creuament de record de vot d'aquestes eleccions i les anteriors autonòmiques.

En un entorn on els dos principals partits van perdre suport, especialment el PSOE, és evident que la immensa de majoria de gent que els ha votat en 2011 ja ho va fer en 2007. No hi ha hagut una incorporació de votants digna d'esmentar. El transvasament de vots de socialistes a populars i a l'inrevés tampoc és gens significatiu.

Ara bé, l'interès ve en els partits que van guanyar vots: EU i Compromís. D'on els vénen els vots? Molt fàcil: del PSOE. Un 40% de persones que afirmen haver votat Compromís diuen haver votat socialista en 2007, i un 35% és la mateixa xifra per EU. En els dos casos, la xifra és molt alta i indica que la majoria del seu vot és, en termes col·loquials, prestat.

I del primer Compromís, el de 2007, com se l'han partit EU i el Compromís actual? Un 44% del vot d'EU ve de la candidatura encapçalada per Glòria Marcos fa quatre anys, mentre que un 31% de l'actual Compromís prové d'aquells votants.

És a dir, Morera i Oltra van recollir més suports entre exvotants del PSOE que entre els exvotants del primer Compromís. Si jo fos estratega de Compromís tindria en compte aquesta xifra.

Una altra curiositat és que un de cada deu votants d'EU prové del PP.

En resum, els partits menuts es nodreixen en gran part de vot exsocialista, factor especialment remarcable en el cas de Compromís. L'èxit futur d'aquestes opcions depén en gran mesura de si aquest vot, que s'ha demostrat volàtil, es fidelitza o no. Les properes eleccions generals són una bona prova de foc.

PS: Entre les altres dades, una de les que criden més l'atenció és la valoració de l'actuació del govern central al País Valencià: els votants del PSOE creuen en el mateix nombre que ha estat favorable i desfavorable. Curiós, si més no, i desolador pels socialistes. Els d'EU tenen una postura pareguda. Els de Compromís, i sobretot els populars, suspenen clarament el govern central. Aquestes dades expliquen perquè el victimisme i la denúncia continua dels greuges que causa Zapatero és un dels issues favorits dels estrategues del carrer Quart. La idea del maltractament ha calat profundament. Però atenció: aquest tema caduca en dos mesos.