Democràcia familiar

Socarrats i socarrades,

El cap de setmana ha estat d'allò més profitós. Completet. Divendres de vesprada i dissabte fins el migdia vaig assistir a la setena edició de les Jornades de l'Opinió Catalana. Van ser a Cerdanyola, al campus de la UAB, on he passat tants i tants grans moments, sobretot al bar de la facultat (per ser sincers).

Anaven de sectors nacionals emergents. Cultura i comunicació, noves tecnologies, innovació i economia. D'allò més interessants i recomanables. A més, vaig tenir la sort de poder escoltar una xicoteta conferència del president Pujol. No és cap secret que no comulgue del tot en el seu ideari, però li tinc un profundíssim respecte i certa admiració. Ens va dedicar una arenga nacional que anava que ni pintada a la prèvia de la gran manifestació de dissabte pel dret a decidir. Infraestructures i tot el demés, també.

La mani és l'única cosa que no vaig poder fer. Allà mateix a Bellaterra havíem quedat uns amics per pujar cap a Andorra a seguir les eleccions comunals. Sí sí. Un bon amic i company del Màster en Màrqueting Polític que estic a punt d'acabar dirigia la campanya de Toni Martí, cònsul major sortint i candidat a la reelecció a Escaldes-Engordany. I res, cap allà vam pujar cinc malalts dels processos electorals i les campanyes. D'esquerra a dreta, Ferran (el que es jugava les garrofes), Pau Canaleta, servidor, en Carlos, l'Albert Medran i en Jorge Gerez, tot un crack.

Va ser realment interessant, encara que així de primeres parega que no. A Andorra tenen un altre concepte del fet electoral en sí, és a dir, anar a votar. És un fet social, inexcusable. Com per mi seria sopar a la colla El Magre segon divendres de Magdalena. Inexcusable!

La llei andorrana obliga que els col·legis electorals estiguen a l'edifici del Comú, l'ajuntament. Les urnes estan al pis de dalt, i a la planta baixa hi ha una espècie de club social per un dia. Hi ha tot de menjar, a totes hores, en un servei de càtering: al matí pastetes, entrepanets, al migdia cosa més seriosa, dolços pel cafè després de dinar... Uns cambrers molt simpàtics et demanen què vols de beure. I la gent va allà en família, tots, i s'hi queden una bona estona comentant la jugada. Tothom es troba allà, veu la gent, queden allà, i passen mig matí o mitja tarda. Fantàstic. És la democràcia familiar.

Però hi ha altres elements que reforcen la idea de democràcia familiar. La comunicació electoral canvia radicalment. Tot i que la cartelleria, la papereria i l'espot televisiu tenen la seva importància, el tu a tu i la 'venda' individualitzada són els elements que decideixen la contesa. Cada candidatura ha de fer el major esforç en el porta a porta i l'explicació en primera persona. Com no hi ha taules separades per barris, no saps el percentatge de vot de cada zona del poble, i has de veure a quasibé tothom, menys a aquells que ja saps de sobres que no et votaran pas. La gent t'obre la porta de sa casa perquè hi entres i els hi expliques què faràs si guanyes. Et conviden a cafè alguns i tot. Seus al sofà. I quan surts pots saber si et votaran o no amb una mica d'intuició. Fantàstic. És la democràcia familiar.

Per no dir que en una vila del tamany d'Escaldes-Engordany, amb un cens electoral de quatre-mil persones, el relat de cada la família encara pesa en la decisió del vot. Democràcia familiar.

En fi, tota una experiència. Per cert, Unió del Poble, la canidatura del meu amic Ferran, va arrassar de forma bestial. 10 escons UDP, 2 escons PSD. Es van fer bé les coses, i es nota.

Estem inaugurant el turisme electoral. Ja us seguiré explicant!

Bombes

Avui no tinc més remei que posar-me seriós. Anit va esclatar una bomba, amb pólvora premsada i metralla, davant de la seu d'Esquerra Republicana del País Valencià a la ciutat de València. Fa dos mesos, un artefacte semblant va esclatar davant la seu del Bloc Nacionalista Valencià. El Casal Jaume I de Castelló, on tinc molts amics, viu permanentment baix amenaça de grups d'extrema dreta aficionats a les 'ràtzies anticatalanistes'. El candidat del Bloc a Mislata va acabar a l'Hospital després que uns nazis imberbes li pegaren una bona pallissa quan sortia de la seu. Calen més evidències?

El País Valencià no és un país normal. No ho és per moltes raons, però la pitjor de totes és que no es poden expressar lliurement les idees. Un sector de la societat viu amenaçat. Si aquesta violència fos de signe contrari, és a dir, de l'esquerra nacionalista cap a la dreta espanyola, ja tindríem a l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem ilegalitzant gent pel mig. Però com els agredits som els catalanistes, no passa absolutament res.

L'extrema dreta actua a València amb total impunitat. Per més agressions, pallisses o bombes a partits polítics, mai hi ha detencions. No sóc una persona particularment conspiranoica, però no puc més que sospitar. No sé si és connivència, consentiment o 'laissez faire'. Però el que queda clar és que alguna cosa passa entre les forces de seguretat de l'Estat i el feixisme valencià.

Recorde més d'una casa okupada dessallotjada per... caps rapats d'extrema dreta. Clar, si la feina bruta ja la fan uns, els altres no cal que s'hi embruten.

Sospitós, no?

Quan us jugueu a que ara tampoc hi ha detinguts? Suma i segueix...

CIS i sensacions

L'enquesta del CIS de la setmana passada ve a confirmar, o això sembla, les sensacions que vaig tenint últimament: al març poden haver sorpreses inesperades.

L'esvoranc que està patint el PSOE a Catalunya encara està per veure i per dimensionar. Però com apunta Estratega al seu bloc, hi ha senyals que serà més profund que el de Bellvitge.

De moment, l'únic que està fent la guitza al PP és el propi PP. Interprete com un intent de tornar al centre (algun dia haurem de parlar de l'existència o inexistència del centre) la potenciació de la figura del valencià Ricardo Costa, ara coordinador de campanya. Si no canvien en mesos la imatge de tota la legislatura, de crispació i enfrontament, ho tindran difícil. I això pareix que ho comencen a tindre clar.

El repte per a Zapatero i el seu equip és mobilitzar l'electorat d'esquerra més apàtica, que és qui fa guanyar o perdre eleccions en Espanya. Recurrint a una frase molt manida, no és el centre, estúpid. És l'esquerra. I el principal mobilitzador de l'esquerra no és altre que la dreta.

Deia Antoni Gutiérrez (gràcies per citar al MMP Hub, que diria Medran), que la sensació és un element indispensable de la imatge. Zapatero és un àrbitre, afirmava, i Rajoy un guardià. Doncs de la capacitat d'en ZP de fer de Rajoy un guardià malcarat i agressiu depèn en bona part el seu èxit electoral.

Pense que encara hi ha molt a decidir. I crec que com mai la comunicació política i electoral serà un element determinant en la pugna per la Moncloa.

Estem expectants!

Blade Runner o el pas del temps

Ens fem grans, poc a poc, inexorablement. Lluny de tenir una por "machadiana" al pas del temps i a l'arribada de la mort, m'explique.

Després d'estar tota la setmana fotut i vinga la medecina, dissabte tenia un festival a Sant Boi. La gent de l'Espai organitzàvem un sarao important, festa aniversari, reivindicació de l'Ateneu Santboià com a espai de tots, etc. Paelleta, grupets, DJ Vèktor, burret, cassalla i demés. Però ai fill meu, em vaig "rajar".

El fred insuportable dels últims dies, unit al meu estat físic i al fet que la setmana que ve (divendres, de fet) me'n vaig a Dublin a un esdeveniment inigualable, em va decidir a quedar-me a casa. Dissabte nit vam anar a sopar a ca uns amics i vam acabar fent una sessió youtube-Eugenio, que la veritat és que no podia parar de riure.

I total, diumenge vam quedar per veure, en pantalla gran, la nova versió de Blade Runner, director's cut. I amics, quina gran cosa. Els que per l'edat no vam veure-la al seu moment en el cinema, no podem perdre aquesta oportunitat que ens brinda els Verdi. Vaig disfrutar com un xiquet. Peliculón donde los haya.


Podria dir tòpics com "redescubrir un clàssic" o "film al qui no l'afecta el pas del temps", però què més dóna, si podeu, torneu-la a mirar, no cansa!

"Quina llàstima que ella haja de morir"

Rodalies i el març de 2008, o el principi de la fi

No em pararé ni un minut a explicar el caos de Rodalies, em cansa. Ara bé, hi ha un tema que sí que m'interesa, i bastant: quins efectes tindrà el mes i mig de suspensió del servei de Rodalies pel sud de Barcelona el proper març? Qui ha de patir i qui ha de riure pel tema?

Una senzilla anàlisi del perfil de l'usuari mitjà de Rodalies ens dóna una correspondència clara en un perfil de votant. Àrea metropolitana de Barcelona, gent treballadora. Resultat: la majoria del vot potencial del PSOE a Catalunya, que vol dir el mateix que la gran esperança socialista per les generals. Els que agafen la C2 i companyia són la gent que fa guanyar eleccions al PSOE (no al PSC, perquè la correspondència en l'anomenada "abstenció diferencial socialista" també sembla evident. Voten en generals, no en autonòmiques), i aquesta dada és realment preocupant per a Ferraz.

Hom està acostumat a sentir que els bancs de vot del PP són Madrid i el País Valencià (bé, en aquest cas la Comunitat Valenciana) i els del PSOE són Andalusia i Catalunya. Doncs bé, atenent al que hem dit abans, la crisi de Rodalies és un míssil a la línia de flotació electoral de Zapatero. Des de Moncloa sembla ser que finalment se n'han adonat. Com diu Pau Canaleta, comunicativament no han fet les coses tan malament. Bé, una mica efectista tot plegat, però raonable.

Ara bé, com pots contrarrestar comunicativament el fet d'estar més d'un mes alçant-te dues hores abans per arribar a temps a treballar i tornant dues hores més tard a casa? Les jornades laborals de vuit hores més mitja de transport per anar i tornar, fins ara nou hores, ara són d'onze, mínim. De sortir de casa a les 7.30 i tornar a les 16.30 a eixir a les 6.30 a tornar a les 17.30. I això amb sort.

Cada dia que passa, el PSOE perd vots que passen a l'abstenció. El PP es frega les mans, perquè encara que sap que ni cinc vots d'aquests acabaran al seu sac, la desmobilització dels electors socialistes és el que estan buscant fa tres anys i mig. Els encaixa perfectament a l'estratègia. Mentres, els partits catalans semblen estar una miqueta descolocats. CiU aprofita per insistir al seu discurs de manca de lideratge al Govern, i Esquerra acaba d'engegar una campanya per vincular directament el caos ferroviari a la dependència d'Espanya. Cap dels dos alça massa la veu. Quatre pancartes no són una campanya seriosa.

Cada cop que surt el tema en els mitjans, Rajoy riu, Zapatero s'ho mira en cara de circumstàncies i Mas i Carod pensen a veure què poden fer. I ja comença a ser tard.

L'aturada del servei de Rodalies pot ser l'inici de la fi de l'executiu socialista a Espanya. Què coses té la vida. I atenció a les xifres d'abstenció i vot en blanc al març. Al temps.