8 de gener de 1208. A Montpeller naixia el que seria
Jaume I el Conqueridor, el personatge que, literalment, fundaria el País Valencià, el país que em va vore nàixer.
Sovint es parla de la necessitat del relat per explicar les coses. Doncs bé, el relat col·lectiu dels valencians comença amb la conquesta del regne de taifes musulmà amb capital a Balansiya per part de la corona catalanoaragonesa, comandada per Jaume I. El Nou d'Octubre de 1238, després d'anys de campanya militar, el rei català entrava triomfant a València. Els andalusins, reconeixent la derrota, isaren en les torres de Serrans el penó de la conquesta. Quatre barres de sang en fons d'or.
Quan va finalitzar la conquesta, Jaume va dotar el país conquerit d'una llei pròpia, els Furs, i d'un nom, Regne de València. Els seus límits, gairebé inalterats, es mantenen avui. Pocs cops a la història es pot dir que un personatge va fundar un regne i el va dotar d'ànima. És a dir, va fundar un país. I el va agermanar per intenses relacions de nissaga, i per tant de llengua i de cultura, amb catalans i balears, relacions tan intenses que ben sovint es fa difícil fer-ne distinció.
És curiós que, avui en dia, l'únic (l'únic!!) símbol que agermana a tots els valencians siga la figura del rei en Jaume. És d'on ve el nostre relat col·lectiu. Sigues de dretes, d'esquerres, catalanista o blaver. Unanimitat. I això ho sabem tots. Per tant, no és estrany que l'amic Francisco Camps reivindique amb contundència la seua figura. Es vol apropiar del relat col·lectiu del poble. Tonto, no és.
Diu un amic que Jaume I va fundar la seua ciutat, Figueres. Doncs bé, amic, el rei en Jaume va fundar el meu país. Ah, i també la meua ciutat, Castelló de la Plana.
Enganxe, si em permeteu, un xicotet fragment del "Llibre dels feits":
Nos prometem aqui a Deu, e a aquest altar que es de la sua mare, que nos no passarem Terol nel riu Duyldecona856, tro que Ualencia haiam presa: e enuiarem857 per la Regina nostra muyler, e per nostra fiyla que es ara Regina de Castela, que uinguen, perço que entenats que major uolentat hinc hauem de aturar e de conquerre aquest Regne, que sia a seruici de Deus.
E quan els hoiren aquesta paraula, noy hac negu en la esglesia que nos prengues a plorar, e nos ab els, e dixem los: Araus conortats que nos nons partrem daqui tro que la ciutat de Ualencia haiam presa.
Gràcies, Jaume.
El propi discurs d'Obama ja és un atac furibund, sense esmentar-la, a la Sen. Clinton. Canvi, regeneració, esperit col·lectiu. Enfront, la senyora d'un expresident dels noranta. Ofereix experiència, però no transmet emoció, passió. Després de vuit anys de presidència insolent i desastrosa en el camp militar i econòmic, i sobretot amb danys en l'intangible, l'esperit d'Amèrica, ferit, amb un nou Vietnam a l'horitzó. Què ven més? Passió, canvi i refundació o un retorn al que hi havia abans, experiència en la gestió?
