No és el mateix?

Simplement, lamentable. El debat d'avui ha acabat amb un empat a res. Poca cosa, mal dita, sense gràcia ni trellat.

Permeteu-me un símil una miqueta estrany: açò dels debats ha segut com l'episodi un d'Star Wars, "L'amenaça fantasma". Teníem tantes ganes de gresca que en un bon principi no ens n'adonem del poc nivell de la cosa. Doncs ara igual: el nivell dels debatents és molt baix. Massa baix, sincerament. He quedat fart de la punyetera pregunta parlamentària!

Més enllà del meu empipament en acabar el debat d'avui, major que el primer dia perquè realment ha segut un insult al gènere, crec que cap dels dos ha estat llest. Zapatero, més agressiu, ha patinat, com sempre, amb cohesió territorial (gràfics de l'AVE? Vinga home!) i política antiterrorista. Rajoy, que pel meu punt de vista ha colat millor el missatge de frivolitat de ZP, s'ha enfangat innecessàriament amb la guerra d'Iraq, un tema on no té absolutament res a guanyar, i ha pecat de poc propositiu.

De totes maneres, sincerament, el debat m'ha desesperat. Si aquests dos són els candidats a president, i no són capaços d'articular un discurs plenament coherent en un cara a cara, rebatent amb intel·ligència els arguments del contrari...

Segur que no és el mateix?

El debat menys original

Hem estat uns 15 anys esperant un cara a cara. I el debat no ha estat malament del tot, però he notat a faltar alguna sorpresa, i ha sigut molt poc original. Desgranem però algunes claus:

Imatge: Rajoy és nefast en càmera. Algú ens haurà d'explicar on nasos mirava aquest bon home tota l'estona fora de camp. Mai mires fora de camp a la tele, mai!! Zapatero controla millor la seua imatge televisiva, Rajoy quedava massa decimonònic (com bé m'ha explicat en Canaleta en una trucada a la mitja part). L'actitud de Rajoy, sobretot al principi, posava molts 'sorolls' al seu missatge.

(Opina per a Cuatro, ara mateix, 45% Zapatero, 33% Rajoy. En canvi, en les dones empat! En joves empat també, en 35 i 49 ZP ha golejat)

Missatge: Rajoy previsible però efectiu, com en tota la legislatura. Bé en terrorisme, com era d'esperar. ZP ha estat massa esquiu en immigració i poc contundent en excés. Al principi estava ZP molt per sobre, Rajoy s'ha anat recuperant. Però vaja, sense sorpreses.

Només un tema inesperat: el transvassament en boca del PSOE.

Guanyador? Ningú haurà guanyat massa vots. Ara queda el paper dels líders d'opinió, però veient el que ha passat durant quatre anys, cadascú obeïrà als seus interessos orgànics.

Tampoc era per tant, no?

I al País Valencià, què?

Avui toca... País Valencià! (si és que existeix una cosa així anomenada)


Bé, la cosa no està molt difícil. Guanyarà el PP de carrer, i no m'estranya. Més enllà del apabullant resultat de les últimes nacionals del maig passat, les coses no han canviat massa. Però hi ha algun element de canvi que pot ser almenys interessant.

A nivell de candidats, tenim a un fluixet de casa (Esteban González Pons) contra una dona brillant paracaigudista (M. Teresa Fernández De la Vega). A un altre nivell de competència, un sindicalista gris (Antonio Montalbán) contra una exdiputada jove i amb recorregut (Isaura Navarro). Dos homes i dos dones. El principal actiu de G. Pons és que després d'anys de portaveu del Consell és conegudet ací, i no té la imatge de ser de fora que té De la Vega. En canvi, la vicepresidenta, de discurs brillant, està empadronada en un solar familiar (i si no és així és igual, perquè la gent s'ho creu ja). Aquesta imatge de paracaigudista no és bona, però donat com està el pati del PSOE-v (bàsicament com als últims tretze anys) la solució no és roïna.

Pel que fa als restos de sèrie, les possibilitats de Montalbán i de Navarro són molt poques. Són esclaus de l'espectacle lamentable protagonitzat per IU-EU, el Bloc i IPV. Tal i com han anat les coses, cal ser un votant molt fidel per dipositar-hi confiança.

A nivell de campanya, tant PP com PSOE estan còmodes amb la bipolarització estatal. Si de cas, els populars estan més interessats en valencianitzar-la, perquè la seua marca té molta més força que la d'un partit amb la tercera gestora en deu anys. Però els ha sortit un gra al cul: el transvassament. Per A o per B, el principal tema de campanya dels últims deu anys de la dreta valenciana, font inesgotable de victimisme i anticatalanisme, ha anat per terra, almenys en certa manera. Caldrà veure amb el temps si no ha estat un gran error estratègic de Génova.

Anem de pet ja als resultats. Alacant ha guanyat un escó, ara en tot el País en tenim 33. EU o Bloc-IPV necessiten uns 75 mil vots per aconseguir l'últim de València, i no està massa clar, però no pareixen capaços d'assolir-los. Per tant, hi ha dos més per a repartir.

El PSOE ve d'uns bons resultats de 2004, amb un 43% i 14 escons. Pot perdre un poc de percentatge i quedar-se igual. El PP ve d'un 47% i 17 escons, i fàcilment es quedarà l'últim de València i el nou d'Alacant. Per tant, amb un 19 a 14 és possible que tots dos estigueren contents. Els socialistes poden aspirar a retallar-ne un, però també en podrien perdre més, sobretot en València. Si EU o Bloc-Iniciativa en treuen un, serà una sorpresa, encara que la incògnita està ahí. Els sondejos no poden filar tan prim en tants per cent.

Em queda pendent opinar sobre les webs de campanya. Un avís, només se salva González Pons.

Soroll des de la distància

Una sensació estranya, la veritat.

Per primer cop en molts, molts, anys, el primer dissabte de Magdalena no estic a Castelló. M'he hagut de posar el despertador per vore per televisió la 'mascletà' d'inici de festes, a les 12 en punt. No és igual, no. Paco Nadal li posa voluntat però el 'foc aèreo' em fa mal als oïts.

Com estic a 300 quilòmetres de distància, se m'ha fet impossible quedar a menys quart a la porta del Ribalta en Pau i Ester, i en Joan en la Maria Agustina (que no rode aixina, recordeu) per anar a vore la mascletà ahí a l'ombra girant el Mercadona a la dreta.

No estic passejant la ressaca (la primera nit és sempre forta) entre carromatos tunejats d'ermita i grupets de joves en samarretes xillones, per acabar la mascletà i pegar cap a la inauguració del Mesón i fer-se uns vinets. Hui dissabte suau, un rosadet espumós, en cacau i tramussos. No m'hauré de parar mil cops de camí per anar saludant la gent que fa temps que no veus i vore que les seues cares estan quasi tan fetes pols com la teua.

I hui no hauré fer el típic dinar familiar magdalenero en germans, ties i cunyats, tràmit imprescindible per pegar-se una bona siesta i afrontar la nit, mooolt llarga també, on tolomón et pregunta si vas a la romeria i tu les contestes pos que no, no ens anem a enganyar.

No ho faré, tot això. Hui estic a Barcelona, tinc un dinar mig de feina, i estudiaré tota la vesprà intercalant en partits de rugby del Sis Nacions. I demà a estudiar més. Però dijous a la nit... Beneït Euromed de les 20.30!

PD: Gràcies a Vilaweb he trobat este vídeo on es pot conéixer una miqueta la Magdalena, està prou bé. I podreu apreciar el preciós accent castellonenc, que molta gent no distingeix d'altres dialectes valencians. No parlem com a València, no senyor! Ni com a Borriana, ni com a Benicàssim.

I a Espanya, què?

Bé, després d'algunes amenaces pel meu excés d'entusiasme per els afers transatlàntics, ja toca parlar del 9-M. Per cert, us convide a votar les dues enquestes de la dreta (física, no ideològica, no fotem). Tinc intenció de fer un post en clau bipartidista (el que segueix), un altre en clau valenciana i un altre en clau catalana.

La pregunta és, qui guanyarà les eleccions? Això no ho sap ningú, ni Julián Santamaría. Podem basar-nos en les últimes enquestes del CIS per pronosticar un empat tècnic, però hi ha diversos matisos. El PSOE, al meu entendre (i al de més d'un, de dos i de tres), està plantejant una campanya fallida. Penseu un segon quin és el lema de campanya dels de Ferraz. Jo en puc dir dos o tres, i no sé quin és el principal. I si és "La mirada positiva", és certament lamentable. Estem basant-nos en un suposat bon rotllet, i no sé quin és el missatge de campanya del PSOE. "Only one message", ho diu el manual. Deambulen. Per no parlar de la imatge de frivolitat que donen certes propostes com la dels 400 euros. Han dilapidat ràpid un balanç de legislatura certament pobre, encara que siga només per les expectatives creades. De quatre punts forts només n'ha funcionat un. Reforma territorial: decepció. Procés de pau: enorme decepció. Economia: anava bé però la sensació de crisi ja ha triomfat. Només ha estat una bona legislatura a nivell de drets socials, però no ho estan explotant amb suficient vehemència.

I enfront? El PP juga fort, a saco, va a per totes i sense fer presoners. Fa una campanya de valors: Espanya. Un poble, una llengua, una raça, una religió. Propostes lingüístiques, carnets per immigrants (no ens confonem, no és per immigrants, és per musulmans), família. Espanya està fundada precisament sobre aquestes bases, és el projecte d'Estat que ja tenien els Reis Catòlics, Fernando VII, Franco, Aznar. És el relat de la dreta espanyola, i no només de la dreta. A certa esquerra espanyola envejosa del igualitarisme jacobí francés li encanta això de un poble una llengua.

"Las ideas claras". Only one message, que val per a tot. Espanya, l'economia (fixem-nos que sempre es parla de "los bolsillos de los españoles", no de "los ciudadanos". Marcs conceptuals? American Enterprise? FAES?). Enfront de l'embolic de l'Estatut, "Las ideas claras". Enfront de la política erràtica de pactes al Congrés, "Las ideas claras". Enfront d'una economia que es desmorona, "Las ideas claras". Enfront del fiasco del procés de pau a Euskadi, "Las ideas claras". Enfront d'un ZP frívol, "Las ideas claras".

Concloem doncs que a nivell de campanya no hi ha color. Però queda l'última incògnita: la mobilització electoral. El PP ha sabut mantindre excitat el seu electorat i el té ja en peu de guerra. Els socialistes, no tant. Si en Zapatero i els seus aconsegueixen de mobilitzar a un electorat potencial de tendència apàtica, guanyaran. De moment, no van per massa bon camí.

Cavallers, va de bo!