Un circ ple de pallassos

Si és que ja pareixem iaies amb allò de "jo ja ho havia dit".

El cas Gürtel, aquell que havia d'acabar en un judici a Camps per rebre quatre ridículs tratges, aquell que ha construït des de les seues pàgines el diari El País, aquell on s'han confós els interessos mediàtics, polítics i judicials, se n'ha anat a fer la mà. Com era d'esperar, si un recurs que es resoldrà d'ací un any no ho esmena, el Poc Honorable no serà jutjat. Collons, algú s'havia pensat que passaria per la banqueta dels acusats! Va, home!

En esta bugada hem perdut més d'un llençol. No s'ha investigat allò que s'hauria d'investigar: les adjudicacions arbitràries a la trama corrupta del Correa, el Bigotes i la mare que els ha parit. Hem demostrat, un cop més, que allò de la separació de poders ha passat de moda. No sé a qui li vaig sentir que Montesquieu es deu estar remoguent a la tomba. Ni el TSJCV serveix per jutjar amics personals del seu president, ni la Fiscalia serveix per res més que teledirigir causes contra rivals polítics.

Tampoc el periodisme ha quedat ben parat. Llegir als diferents diaris les informacions sobre Gürtel ha estat vergonyós. Això del quart poder fa riure. I no vull parlar de Canal 9, que acabe de dinar.

I la classe política? Ai mare. El protagonista de tot plegat, el tal Camps, ha mentit descaradament. En seu parlamentària i judicial. I no passa res. El PP s'ha enrocat en la bandera per defensar-se i, gràcies a l'actitud il·lusa dels socialistes, en una escalada d'oposició anodina i mal dirigida, sumada a un govern espanyol suïcida i patós, se n'han ensortit. Alarte, fill meu, no tens res millor de què parlar que de rescursos? I el Bloc ha comprat l'actitud, i tot i que va intentar redirigir el focus del tema cap a la trama corrupta d'adjudicacions i no centrar-la en Camps, no se n'ha sortit.

En definitiva, ens hem passat tots sis mesos representant un circ, el circ que és avui dia el País Valencià, amb una salut democràtica comatosa, uns representants polítics entre la corrupció i la inutilitat i unes institucions desprestigiades que no compleixen cap funció encomanada. Un circ ple de pallassos, on després de mig any tenim a un Consell més fort que mai i una oposició més perduda que mai, mancada d'estratègia a mig i llarg plaç. Perquè no calia ser Nostradamus per saber que la farsa dels tratges acabaria arxivada. En sis mesos on s'ha demostrat més que mai l'obsolència d'un sistema econòmic improductiu i generador de mancances presents i futures. Però calia parlar dels tratges, es veu. Il·lusos.

La necessitat d'una reacció horitzontal, des de baix, regeneradora i fresca, cada dia es va fent més imprescindible. Ja en parlarem un altre dia.

95 millor que 40

Val, sí, he tardat un mes. Coses que passen. I m'he quedat amb temes a comentar, i tant! I això de Rita avui... però no parlaré d'això. Parlaré de futbol i comunicació, veges.

Per què el Reial Madrid ha decidit gastar-se un potosí en fitxatges? La gent es tira les mans al cap, assisteix incrèdula a tal dispendi, creu que Florentino ha embogit, que on anirem a parar... Però realment, algú creu realment que el Reial Madrid tenia una altra opció?

La "Casa Blanca" estava atrapada i ferida de mort. Havia vist al seu arxienemic, el Barça catalanista de Laporta, fer la millor temporada que se li recorda a un equip des de la invenció del futbol. Una barbaritat, un triplet amb un joc impecable, una plantilla amb jugadors salvatges que són els millors del planeta a la seua posició i un entrenador que enamora quan parla i quan fa jugar. Són arguments aclaparadors que haurien deixat KO a qualsevol rival, un projecte incontestable. O no. Si el joc no t'agrada, canvia'l. Replanteja la situació i gira-la al teu favor.

El senyor Florentino Pérez i la seua gent, que de negocis i màrqueting en saben un ou, han trobat la recepta perfecta: que tothom deixe de parlar del Barça, esborrar la sensació d'admiració col·lectiva i fer que els ulls tornen a mirar i les boques tornen a parlar del Reial Madrid. És allò que es diu portar la iniciativa en campanya. Aplicable a eleccions o qualsevol campanya de comunicació. Jo marque agenda, tothom parla de mi.

Gastar-se més de 200 milions en tres fitxatges forma part de la pròpia estratègia. Si Ronaldo hagués costat 40 milions en compte de 95, creieu que l'efecte hauria estat el mateix? El preu desorbitat, contràriament al que molta gent creu, juga a favor del Reial Madrid: augmenta les dimensions del fet en sí. Augmenta la llegenda de Florentino i abona la imatge de marca del Madrid en el mercat, que és el que realment importa. És l'equip més gran del planeta perquè fitxa als jugadors més cars i tothom l'admira.

El Reial Madrid no podia viure impassible la borratxera d'èxits blaugranes, la confirmació del "més que un club" i del model d'excel·lència de Laporta i Guardiola. Com amb talent futbolístic, estil de joc, cantera i carisma de l'entrenador no pot competir, canvia el terreny de joc i juguem en la gespa de les despeses en fitxatges i les grans presentacions, retransmeses en directe al voltant del món. La grandesa, l'opulència i els fastos. I això, com a Madrid enlloc.

Així doncs, què són els fitxatges dels Cristiano Ronaldo, Kaká i Benzema? Un gran, caríssima i encertada operació de màrqueting, o com desfer la màgia d'un triplet en quatre dies i ser el referent futbolístic del món sense haver jugat cap partit. Bravo Florentino.

Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve

Aquest és el títol del tercer llibre de la sèrie "País Valencià, Segle XXI", editada per la Universitat de València i Valencians pel Canvi. Com molts de vosaltres sabreu, és una exposició coral de diferents visions del País Valencià des d'una perspectiva fusteriana (en el sentit més ampli i heterodox de la paraula) per tal de reivindicar el discurs polític del valencianisme i la seua vigència en ple segle XXI.

Són tres volums, i en ells hi escriuen personalitats del món social, acadèmic i polític valencià. Hi ha noms de generacions diverses, des d'aquells que ja van treballar en la clandestinitat i van bastir els pilars del nacionalisme en la transició fins als que la Batalla de València els sona només de veure-la a "Del roig al blau". Només hi ha una cosa en comú: tots provenen de la mateixa fusta, tot i que cadascú ha treballat el tronc fusterià com ha volgut, i de fet algunes formes derivades es poden considerar gairebé antagòniques.

Bé, hi escriuen personalitats i també altra gent, com un servidor. He tingut el gust de participar al tercer volum, el de les visions de la generació que ve (o que ja està ací, segons com es mire). Jo he parlat d'allò que crec que més controle i he estudiat: el discurs polític. Al meu article he mirat de fer una anàlisi del discurs de la dreta sucursalista valenciana i he apuntat algunes possibles receptes per fer-li front. Tot d'una forma sintètica i, ja em perdonareu, poc acadèmica, coses de la deformació professional.

En aquest web podeu veure més informació sobre el llibre, que tot just està eixint de la impremta, i els altres dos volums. Hi podeu consultar la presentació del llibre, escrita pel seu coordinador, el gran Jordi Muñoz (que participa amb un article al primer volum), i dos articles, el de Marc Peris i el que he escrit jo.

Vos recomane fer-se un passeig pel recull de premsa i observar la polèmica entre l'editora i La Vanguardia. Curiós, no ens enganyem, i aclaridor.

Bé, jo frise per llegir la resta del llibre, amb signatures tan importants com les de Gerard Fullana, Adelaida Ferre, Francesc Felipe, Xavi Sarrià, Violeta Tena, Francesc Vila... i molts d'altres. Un plaer veure el meu nom al seu costat.

Ja em direu que vos ha paregut la cosa.

Eleccions europees i desinterès

Ja tenim ací la campanya electoral de les eleccions menys electorals de les que es fan i es desfan. Sí, en les que votem al Parlament europeu. És una institució que està a Estrasburg. Aquests dies no ens cansem de sentir que ens hi juguem tant i quant, a Europa, i que un 70% de les lleis i normatives que fan i apliquen governs i parlaments estatals, autonòmics i ajuntaments estan afectades per les decisions que es prenen a Europa. I llavors, per què tindrem una abstenció bèstia el proper 7 de maig?

No sabem què passa a Europa. No entenem què és una directiva, no sabem per què serveix una votació del Parlament, no comprenem el paper de la Comissió Europea. No sabem si Europa està a Brussel·les o a Estrasburg. Tenim un Parlament, el Consell d'Europa, les cimeres de caps d'estat, la Comissió, els consells de ministres... i el Banc Europeu, una política exterior difusa, coses sobre immigrants, alguna cosa hem sentit d'un exèrcit europeu...

Tot plegat resulta gairebé incomprensible pel ciutadà mitjà, el que no és jurista especialitzat en dret comunitari, politòleg o corresponsal a Brussel·les. És a dir, el 99% de la població té problemes per entendre com funciona la Unió Europea. Cert és que ningú li ho ha explicat amb interès, i a això ajuda que els mass media informen d'Europa sense massa carinyo generalment.

Però amb una mica d'informació és pitjor. Resumint, ens demanen el vot llistes de circumscripció estatal, algunes d'elles amb sigles que no sabem ni d'on són, perquè els ajudem a entrar a un parlament enorme que no decideix quasi res i on els diputats escollits a Espanya tenen un pes relatiu irrisori. I un cop allà serà difícil passar comptes perquè ves tu a saber què fan, que ningú n'informa, i quan ho fan no ho entenem perquè no sabem quina aplicació real tenen aquestes decisions.

Tot plegat molt motivador. Sobretot quan, a més, el 90% de temes d'agenda a la campanya són de política interna. Perquè és l'única manera de mobilitzar vot.

Europa ens desconcerta. I no ens enganyem, si quan més gent vota menys val el nostre vot (matemàtica simple), quina importància té que ens quedem a la platja el dia 7 de maig? Doncs la veritat, numèricament inapreciable. En un ajuntament mitjà el vot no pesa quasi res, en un parlament autonòmic menys encara, en l'estatal seguim baixant d'importància, i a Europa... uf!

Dit tot això, jo el dia 7 votaré. Com diu aquell, perquè em dóna la gana. Però imaginareu la meua passió...

Per cert, recomane molt "Els estats contra Europa", de Juli Martí Casals. Un assaig curtet i molt interessant sobre construcció europea i relat. Es poden entendre moltes coses... Qui fa Europa no se la creu. Així anem!

Carretero

Un comentari del gran Miquel m'ha recordat que tinc un bloc que alimentar. I ja fa un més que no li done ni molles! Va, que fa dies que tinc ganes de comentar coses sobre l'estratègia d'en Carretero.

Carretero vol la independència, vol que el Parlament proclame la independència fruit d'una majoria parlamentària independentista. No acaba d'explicar què farà quan li diguen que no, però vaja, podem dir que fins aquí pareix tot net i polit. El que no s'acaba d'entendre ben bé és la seua forma de construir aquesta majoria necessària per aprovar i després encarar un feixuc procés de secessió. Aposta per "dinamitar el sistema de partits" i segmentar el país en unionistes i independentistes. Per què? Però si els independentistes són menys! Per què dividir el país en dos blocs per quedar-te tu al més xicotet? L'eliminació dels grisos no pareix el millor camí per sumar partidaris a l'independentisme. Els grisos poden ser seduïbles. Els blancs no. No empentes la gent cap al blanc!

Per altra banda, fer un partit nou no és dinamitar el sistema de partits. Com a molt podràs variar la correlació de forces entre els partits existents, però el sistema és molt més que això. Si el resultat ha de ser una altra capelleta, amb el seu secretari d'organització i candidat, joventuts subvencionades i transparència limitada o nul·la, la representativitat democràtica no guanya massa.

I personalment em preocupa això que es comenta molt últimament, que cal deixar de parlar de dretes i esquerres i parlar només d'independència. Mmmm... Això sona molt i molt lleig. I no em val "un d'això ja en parlarem" quan siguem independents. I mentrestant? Què? Fem hospitals públics o deixem la salut a la iniciativa privada? Protegim els espais naturals o que ho decidisca el mercat? Ensenyem religió a l'escola o no? Rodalies o trànsit rodat? Polítiques socials i endeutament o acomiadament lliure i arques públiques sense tocar? La política, com a art de la gestió de la res pública, va molt més enllà de la independència. Si en tot el camí que li pot quedar a una hipotètica independència no parlem de res més... açò és la selva!

En definitiva, presentar un partit amb un únic punt programàtic em sembla temerari. Votar-los, vaja, és el que em sembla temerari.

PS: Fins ara a Carretero certa gent li reia les gràcies perquè el que feia només afectava a Esquerra. Però si fa un partit i pot robar vots a més gent, especialment a l'ala sobiranista de CDC o UDC, ja veurem si té tanta cleca. De moment, opinadors de referència a l'espai sobiranista de CiU ja han deixat de riure's tant.

PS2: En cap moment qüestione la legitimitat d'una persona, que de fet em sembla bastant respectable, per mirar de construir una alternativa política. Respectable com a persona i com a intent. Parle d'estratègia i de discurs, només.