El nou Compromís

Avui hi ha hagut a València la presentació de la nova coalició Compromís, on Bloc, Iniciativa i els Verds ens conviden a participar d'un tercer espai a la política valenciana al marge de PP i PSOE.

Si heu anat llegint el bloc no han faltat ocasions on he parlat de l'antic Compromís, aquella sopa de lletres (EUPV-Bloc-EVPV-EVEE-IR) que es va presentar a les eleccions a les Corts Valencianes de 2007 amb una sort amb prou feines discreta. Allò era una cosa mal feta, tard i sense ganes, que transpuava oportunisme i molt, molt mal explicada. El logo era una suma dels logos dels cinc partits que la composaven, els partits van fer campanya per separat i van haver fortes polèmiques internes al respecte.

Analitzem la nova coalició. No en són cinc, en són tres. Quasi els mateixos però canviant Esquerra Unida per una escissió que ningú sap quants en són. L'objectiu és paregut: entrar a les Corts. Almenys ara el tempo és correcte. Però, què ens transmet l'acte de presentació? Que la cosa acabarà malament perquè és la versió 2.0 del mateix fracàs. M'explique.



El nom previst és Compromís. Enric Morera defensa que és un valor i jo crec que està equivocat. El mot Compromís evoca discusions, escisions i desmais. I si evoca alguna cosa positiva és l'oratòria de Mònica Oltra, quan el cap de llista és Morera. Que per cert, la tardança en el relleu del Síndic al grup parlamentari és per estudiar a les facultats...

Ho han fet els tres "líders" (tres partits, tres líders de la maneta) i mostrant un cartell on es llegia Compromís i es veien tres logos. Si no tens nova imatge gràfica no et presentes, i si la imatge gràfica han de ser els tres logos no et presentes, però ni a les eleccions directament.

Els tres líders han estat sols, amb una taula menuda i en un escenari... cutre. L'escenografia ha brillat per la seua absència. El vídeo del Bloc comença amb una frase de Morera que no té res a vore en l'acte, fent broma als periodistes, que ja em dirà algú què pinta al vídeo del web. I no hi ha nota de premsa.

Els missatges transmessos pel tres han estat diferents, però no complementaris. Ja s'ha parlat de pactes postelectorals. El mateix conte de la lletera que se li va trencar al cap a Glòria Marcos. Aquestes coses, juntament amb altres detalls amb els que no m'estendré, donen la impressió inequívoca que s'estan repetint els errors de fa tres anys. Massa cares, massa logos, manca de missatge nítid, incoherència comunicativa, sensació d'improvisació i, sobretot, d'amateurisme. En compte de canviar un relat perdedor, s'ha decidit reforçar-lo.

El que se'ns escapa a més d'un és per què s'empenyen en fer les coses malament de nou. Enquestes a la mà, hi ha gent suficient per articular un espai nacionalista i de progrés al País Valencià. Però si la gent no t'ha comprat la primera part del llibre, per què vens la segona? No serà millor mirar d'escriure un llibre diferent, amb més autors i un altre argument, i que, sobretot, tinga un altre final?

Desenllaç de la primera part

Que alguna cosa passa a Catalunya és molt evident. Si li expliques a algú que un país té la seua norma superior entre l'espasa i la paret a un tribunal durant tres anys li costaria de creure, però a l'Espanya de les autonomies aquestes coses passen. És ben bé com una pel·lícula que arriba al seu desenllaç.

Dotze diaris, dotze, amb seu central a Catalunya han fet una editorial conjunta reclamant dignitat pel seu país. És un fet insòlit. A mi personalment em pareix molt bèstia que tants rotatius, que no precisament comparteixen línia editorial ni interessos, es posen d'acord en una cosa com aquesta.

El retard de la sentència és intolerable, i tant que sí. Però el problema va més enllà, molt més enllà. Tot açò són símptomes que, de sis anys ençà, alguna cosa ha canviat en els ciments de la vida política catalana. No pretenc fer una causística lineal, però esclar que tota pedra fa paret.

El pas del nacionalisme de centredreta a una oposició "alliberadora" des d'un punt de vista nacional i l'arribada d'un pacte d'esquerres que incorpora una força netament independentista empenta el país a una reforma estatutària que ha de redefinir dues coses: l'etern encaix, com a concepte metafísic, i la clau de la caixa, qui mana sobre els xavos. Per unes coses o per altres, no és intenció d'aquest escrit assenyalar res ni ningú, cap de les dues batalles acaba bé. La proposta pactada al legislatiu català s'escapça amb violència a les Corts de Madrid, i tot i així els borralls que queden són considerats una amenaça a la integritat de l'Estat per amplis sectors i poders fàctics espanyols. Una cosa pareguda passa amb el nou finançament: la primera proposta del Parlament i el resultat final són com un ou i una castanya.

El retard en la sentència dels magistrats del TC, que tenen els bolis ben esmolats per retallar, és una espècie de preparació per la massacre final de la película. No quedarà ni l'apuntador.

Però mentre hi haurà gent que es quedarà a terra llepant-se les ferides de la batalla perduda i maldaran perquè s'allargue el metratge prolongant l'agonia d'un film que ja té desenllaç, alguns guionistes ja estan preparant la segona part del film. La trama serà ben diferent, no anirà de lleis d'encaix ni pactes, sinó que tractarà sobre una cosa ben simple: quedar-se o marxar. I aquest serà el marc on s'hauran de moure els actors i guionistes, alguns amb més traça que d'altres, segur. Més val començar a escriure el guió de la segona part ara que ja sabem com acabarà la primera, per molt que alguns s'entesten en fer-la més i més llarga.

I arribats a aquest punt és preferible que la història l'escriguen guionistes honestos i no determinats encantadors de serps amb intencions i finançament inconfessables, que per més que parlen de la segona part continuen jugant amb el guió i els papers de la primera pel·lícula. No penseu?

Presentació de la SCCIEP

Alguna cosa es mou sota el sol. El gremi de la comunicació política, si és que li podem dir gremi, viu baix els efectes d'una dispersió en la formació i de manca de definició de l'activitat professional. Els que ens en dediquem venim de camps molt diferents (periodisme, ciència política, publicitat, relacions públiques, dret...) i falta com una mica d'ou per relligar la maionesa.

Doncs el mite Toni Aira ha decidit posar-s'hi a fons i ha empès la creació de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política (SCCIEP), que es presenta dimarts 20 d'octubre a les 19 hores al Palau Robert de Barcelona. Aquesta iniciativa, emparada pel Col·legi de Publicistes, vol ajudar a definir i modelar la professió, a juntar-nos, conéixer-nos i parlar i preocupar-nos dels nostres problemes i dèries.

Convençut per l'amic Aira (no li va costar gens, no ens enganyem) ens hem posat a dins, perquè com diu un bon amic, "tu imagina't que passa alguna cosa i jo no hi sóc".

Ens veiem demà al Palau Robert!

El Mundo diu Filesa

Plou al cap de Francisco Camps. Després de l'arxivament polèmic de la causa dels tratges, El País torna a carregar després de l'enèsima filtració d'un informe policial, i ara la cosa és ben seriosa: finançament ilegal amb diners negres del Partit Popular de la Comunitat Valenciana. I que comencen a tremolar perquè El Mundo ha comprat el tema qui sap si per posicionar-se al conflicte intern dels de la gavina (albatros, per ser més exactes).

Realment açò que diu l'informe és molt fort. El Mundo, sense pèls a la llengua, ho ha comparat en Filesa, paraula tòtem de l'antifelipisme. I a portada, poca broma. Filesa. La comparació no és casual. Va ser dels primers casos greus de corrupció política i finançament ilegal a Espanya, i té una forta càrrega simbòlica per la dreta espanyola, que s'hi va agafar com a un clau ardent en uns temps durs on Felipe arrassava sense contemplacions i el PSOE dominava pràcticament totes les institucions públiques.

Per tant, ja no estem parlant que Interior, suposadament, filtre informes a El País. Significa que el principal diari de la dreta espanyola pot estar a punt de començar una cacera contra Camps, a qui avui demana veladament la dimissió en l'editorial. Cert és que a elmundo.es s'està donant protagonisme a les reaccions de Costa i cia, però la portada i l'editorial quedaran per sempre.

Ja al seu moment, El Mundo es va comportar com un mitjà de comunicació aparentment normal al cas Fabra, on va fer un seguiment més que digne, de la mateixa manera que els companys de Levante de Castelló, la SER i altres mitjans provincials que escapaven al control de don Carlos. Hi ha qui hi va veure la mà de Zaplana, i hi ha qui la està veient ara.

Pedro J. sabrà per què juga a este joc. Jo sóc malpensat de mena respecte als interessos de les empreses de comunicació, que com totes les empreses el que volen són beneficis, això de la deontologia ho deixen pels pocs periodistes que es poden permetre el luxe de desafiar un superior per raons de consciència. La majoria no ho poden fer, que arribar a final de mes i estalviar des de llocs precaris de redactors sense contracte és bastant complicat.

Però, amb tot, Francisco Camps sap que li plou al cap. I no és poc.

Finlàndia, un viatge en tags i algun vídeo

Hei. Louna, Haukipudas, Charlie Brown, rubiales. Llacs. Boscos.

Mil vuit-cents quilòmetres, Hyundai Accent, Radio Rock, Radio Aalto, Radio Nova. Metal. Finés. Arbres. Molts arbres. Senyals de trànsit. Radars. Molts radars. Més radars encara. Alces? Arce (sic).

Kaupakattori. Suomenlinna, comarca, Hobitton. Motellet. Alvar Aalto. Moomin. Kioski. Design District. Horaris: 11-18 (???). Stockman.

Pluja, vent, Mordor. Fred. Sol. Crepuscle. Dies eterns.

Rauma, Oulu, Porvoo, Jyvaskyla. Vasa, Pori, Turku. Unesco.

Carles. Maria. Eli. Cervesa. Erasmus. Big kitchen. Continental, cinquet, escoba. Second hand.

Re, salmó. Sauna. Banyador.

Metal, Guns'n'Roses, Green Day, Metallica. Rage Against the Machine. Suudellan. Killing Time.

Air Guitar. Music Video Festival. Epic metal.

Wifi, iPhone, Facebook, Twitter, Gmail, xarxa.

Air France, maleta, enllaç, avaria, avió. Charles de Gaulle. Campanile. Shuttle. Espera.

Suomi. Kiitos!!

Hei hei.