Sentència i discurs

Bé, ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí. La sentència del TC sobre l'Estatut, és clar. Mentre la fase autonomista s'esgota definitivament i Zapatero rivalitza amb Aznar per ser una manufactura d'independentistes de primer ordre, m'agradaria fer una certa puntualització a algunes reaccions de cronistes i analistes seriosos d'aquest (ex?)país que es diu Catalunya.

Diuen que la sentència (retallada, afrenta, ofensa, com li vulgueu dir) marcarà la precampanya i la campanya. Doncs bé, no ho crec. És un instrument més de legitimació de discurs, però els seus efectes ja estan descomptats del total. És a dir, que sí que se'n parla, per suposat, però no ha variat ni un pam el posicionament dels partits polítics catalans en res de res.

Analitzem i justifiquem. Quina ha estat la reacció del president Montilla i el PSC? En dues coordenades: mirar de seguir legitimant la figura del Molt Honorable com a líder (figura presidencial) i continuar buscant el cos a cos amb l'arxienemic dels socialistes, el pèrfid Partit Popular. Només cal que escoltem les intervencions dels seus portaveus i veurem que és això el que intenten. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.

Observem ara la reacció de Convergència i Unió: seguir navegant en l'esquizofrènia del sobiranisme vs. autonomisme, desprestigiar el Govern per confrontar-lo a la figura sensata de Mas i al mateix temps oferir-se com a garant de la dignitat de Catalunya que altres no saben defensar, afirmen. Canvis respecte a fa tres mesos? Cap.

El torn d'Esquerra. S'ha acabat el bròquil autonòmic i l'engany de l'Estatut, és l'hora del referèndum de la independència però ja. És a dir, busca encapçalar la nebulosa independentista, sense amo conegut, que ja fa temps que veuen que en part no agafa la seua papereta per posar-la a l'urna. Canvis en tres mesos? Cap ni un.

Iniciativa? Volen repetir un referèndum, marcant perfil però sense passar-se. Com sempre. I el PP dient que ja veus tu si calia l'Estatut si el que li importa a la població és el "paro, despilfarro y corrupción". Com en el 96, si m'apureu.

És a dir, la sentència del TC ha arribat, sí, però no ha modificat ni un mil·límetre l'eix discursiu dels partits. Tots fa temps que ja van definir estratègia i, com manen els manuals, la mantindran fins el final.

Give me numbers, mrs. Lanningham

Aquesta és la frase que li diu Joshia Bartlett a Dolores Lanningham en un dels flashbacks del magistral i monumental últim capítol de la segona temporada de The West Wing. La llavors secretària del seu pare vol que el jove Bartlett defense la igualtat de sous entre homes i dones al seu institut. En la ment del futur Premi nobel d'Economia i president dels EUA (parlem de ficció, esclar) només els números podien demostrar un argument. I ella li ho demostra.

Give me numbers és la frase que em ve al cap quan veiem la suposada futura atomització de l'arc parlamentari català. Els números ajuden, i molt. El panorama polític de l'última legislatura ha estat especialment mogut pel que fa a sigles. Tenim fins a quatre o més noves ofertes, dues d'elles escissions en origen de partits parlamentaris: RCat (o com es vulguen dir quan entre en escena Laporta) i Alternativa de Govern, el divertit nom de la candidatura de Montserrat Nebrera. La tercera és Plataforma per Catalunya, el partit de Josep Anglada, que al seu torn ha patit una escissió que es diu Partit per Catalunya. També ha arribat UPyD.

Tots els partits tenen espais electorals potencials, que fan frontera amb els espais dels altres partits. En cada espai hi ha una gent que vota i una altra que no, i una altra que ho fa segons li vinga en gana. Tradicionalment, a Catalunya s'ha emprat l'esquema del doble eix (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme), i tot i que crec que continua vigent ens movem cap a un escenari més de vot temàtic, per issue.

Doncs bé, si ens podem comptar per espais electorals, per circumscripcions i per percentatges de vot real, vot en blanc i abstenció podem començar a esclarir l'escenari. Qui té espai per entrar al Parlament de Catalunya i qui no?

A Catalunya regeix la LOREG, és a dir, mínim del 3% provincial per obtenir representació. La llei i l'experiència diuen que amb poc més del 3% pots obtenir un escó per Barcelona, que en té molts (85). Així li va ocórrer a Ciutadans en les passades eleccions, amb 80 mil vots i un 3,5% tres escons. Per Girona, Lleida i Tarragona la cosa és molt més peluda. Es necessita sobre un 6,5-7,5% per tenir diputats, que són uns 12 mil vots a Lleida i uns 20 mil a Girona i Tarragona.

Per tant, qui dels "nous" pot superar aquestes xifres i tenir escons al Parlament? Quin és l'escenari perquè un sistema parlamentari hiperfragmentat (sis partits!) siga encara més ampli? És la desafecció suficient? Una crisi econòmica dispersa el vot o el fa més fixe? La cavalcant abstenció facilita l'entrada dels partits xicotets? Quin percentatge de vot perdut per les opcions clàssiques pot acabar en mans de noves ofertes? Qui ha de perdre vots i quants n'ha de perdre perquè els outsiders agafen suficient botí? Quins són els espais de competició que poden moure escons?

Donar resposta a totes aquestes preguntes, a part de meréixer un sopar pagat al Set Portes, faria d'aquest post una cosa massa llarga i no és qüestió d'escriure jo tota l'estona. Per tant, queda obert el debat. Què en penseu?

El nou Compromís

Avui hi ha hagut a València la presentació de la nova coalició Compromís, on Bloc, Iniciativa i els Verds ens conviden a participar d'un tercer espai a la política valenciana al marge de PP i PSOE.

Si heu anat llegint el bloc no han faltat ocasions on he parlat de l'antic Compromís, aquella sopa de lletres (EUPV-Bloc-EVPV-EVEE-IR) que es va presentar a les eleccions a les Corts Valencianes de 2007 amb una sort amb prou feines discreta. Allò era una cosa mal feta, tard i sense ganes, que transpuava oportunisme i molt, molt mal explicada. El logo era una suma dels logos dels cinc partits que la composaven, els partits van fer campanya per separat i van haver fortes polèmiques internes al respecte.

Analitzem la nova coalició. No en són cinc, en són tres. Quasi els mateixos però canviant Esquerra Unida per una escissió que ningú sap quants en són. L'objectiu és paregut: entrar a les Corts. Almenys ara el tempo és correcte. Però, què ens transmet l'acte de presentació? Que la cosa acabarà malament perquè és la versió 2.0 del mateix fracàs. M'explique.



El nom previst és Compromís. Enric Morera defensa que és un valor i jo crec que està equivocat. El mot Compromís evoca discusions, escisions i desmais. I si evoca alguna cosa positiva és l'oratòria de Mònica Oltra, quan el cap de llista és Morera. Que per cert, la tardança en el relleu del Síndic al grup parlamentari és per estudiar a les facultats...

Ho han fet els tres "líders" (tres partits, tres líders de la maneta) i mostrant un cartell on es llegia Compromís i es veien tres logos. Si no tens nova imatge gràfica no et presentes, i si la imatge gràfica han de ser els tres logos no et presentes, però ni a les eleccions directament.

Els tres líders han estat sols, amb una taula menuda i en un escenari... cutre. L'escenografia ha brillat per la seua absència. El vídeo del Bloc comença amb una frase de Morera que no té res a vore en l'acte, fent broma als periodistes, que ja em dirà algú què pinta al vídeo del web. I no hi ha nota de premsa.

Els missatges transmessos pel tres han estat diferents, però no complementaris. Ja s'ha parlat de pactes postelectorals. El mateix conte de la lletera que se li va trencar al cap a Glòria Marcos. Aquestes coses, juntament amb altres detalls amb els que no m'estendré, donen la impressió inequívoca que s'estan repetint els errors de fa tres anys. Massa cares, massa logos, manca de missatge nítid, incoherència comunicativa, sensació d'improvisació i, sobretot, d'amateurisme. En compte de canviar un relat perdedor, s'ha decidit reforçar-lo.

El que se'ns escapa a més d'un és per què s'empenyen en fer les coses malament de nou. Enquestes a la mà, hi ha gent suficient per articular un espai nacionalista i de progrés al País Valencià. Però si la gent no t'ha comprat la primera part del llibre, per què vens la segona? No serà millor mirar d'escriure un llibre diferent, amb més autors i un altre argument, i que, sobretot, tinga un altre final?

Desenllaç de la primera part

Que alguna cosa passa a Catalunya és molt evident. Si li expliques a algú que un país té la seua norma superior entre l'espasa i la paret a un tribunal durant tres anys li costaria de creure, però a l'Espanya de les autonomies aquestes coses passen. És ben bé com una pel·lícula que arriba al seu desenllaç.

Dotze diaris, dotze, amb seu central a Catalunya han fet una editorial conjunta reclamant dignitat pel seu país. És un fet insòlit. A mi personalment em pareix molt bèstia que tants rotatius, que no precisament comparteixen línia editorial ni interessos, es posen d'acord en una cosa com aquesta.

El retard de la sentència és intolerable, i tant que sí. Però el problema va més enllà, molt més enllà. Tot açò són símptomes que, de sis anys ençà, alguna cosa ha canviat en els ciments de la vida política catalana. No pretenc fer una causística lineal, però esclar que tota pedra fa paret.

El pas del nacionalisme de centredreta a una oposició "alliberadora" des d'un punt de vista nacional i l'arribada d'un pacte d'esquerres que incorpora una força netament independentista empenta el país a una reforma estatutària que ha de redefinir dues coses: l'etern encaix, com a concepte metafísic, i la clau de la caixa, qui mana sobre els xavos. Per unes coses o per altres, no és intenció d'aquest escrit assenyalar res ni ningú, cap de les dues batalles acaba bé. La proposta pactada al legislatiu català s'escapça amb violència a les Corts de Madrid, i tot i així els borralls que queden són considerats una amenaça a la integritat de l'Estat per amplis sectors i poders fàctics espanyols. Una cosa pareguda passa amb el nou finançament: la primera proposta del Parlament i el resultat final són com un ou i una castanya.

El retard en la sentència dels magistrats del TC, que tenen els bolis ben esmolats per retallar, és una espècie de preparació per la massacre final de la película. No quedarà ni l'apuntador.

Però mentre hi haurà gent que es quedarà a terra llepant-se les ferides de la batalla perduda i maldaran perquè s'allargue el metratge prolongant l'agonia d'un film que ja té desenllaç, alguns guionistes ja estan preparant la segona part del film. La trama serà ben diferent, no anirà de lleis d'encaix ni pactes, sinó que tractarà sobre una cosa ben simple: quedar-se o marxar. I aquest serà el marc on s'hauran de moure els actors i guionistes, alguns amb més traça que d'altres, segur. Més val començar a escriure el guió de la segona part ara que ja sabem com acabarà la primera, per molt que alguns s'entesten en fer-la més i més llarga.

I arribats a aquest punt és preferible que la història l'escriguen guionistes honestos i no determinats encantadors de serps amb intencions i finançament inconfessables, que per més que parlen de la segona part continuen jugant amb el guió i els papers de la primera pel·lícula. No penseu?

Presentació de la SCCIEP

Alguna cosa es mou sota el sol. El gremi de la comunicació política, si és que li podem dir gremi, viu baix els efectes d'una dispersió en la formació i de manca de definició de l'activitat professional. Els que ens en dediquem venim de camps molt diferents (periodisme, ciència política, publicitat, relacions públiques, dret...) i falta com una mica d'ou per relligar la maionesa.

Doncs el mite Toni Aira ha decidit posar-s'hi a fons i ha empès la creació de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política (SCCIEP), que es presenta dimarts 20 d'octubre a les 19 hores al Palau Robert de Barcelona. Aquesta iniciativa, emparada pel Col·legi de Publicistes, vol ajudar a definir i modelar la professió, a juntar-nos, conéixer-nos i parlar i preocupar-nos dels nostres problemes i dèries.

Convençut per l'amic Aira (no li va costar gens, no ens enganyem) ens hem posat a dins, perquè com diu un bon amic, "tu imagina't que passa alguna cosa i jo no hi sóc".

Ens veiem demà al Palau Robert!