De tratges, factures i altres tonteries

Bé amigues i amics, després d'un mes ben estrany, tornem a la càrrega amb el bloc. En este març que portem han passat coses ben significades. Moltes coses. El cos em demana bramar sobre Patxi López i el PSE, però no ho faré. Només em remetré al meu post anterior (del 6 de març!) i a refermar el que allà hi deia. Només afegiré que en un gran exercici de defensa de la independència dels mitjans públics de comunicació, els futurs inquilins d'Ajuria Enea s'han atrevit a dir qui pot eixir i qui no a la tele que paguen tots els bascos i com han de ser els mapes del temps. I la brunete mediàtica no només no piula, sinó que es mostra propera a l'orgasme rojigualdo.

En fi, ja m'he liat, però és que la hipocresia d'aquesta gent no entén d'estètica. Però l'objectiu del post al bloc d'avui no era una altra que dir-li a certs sectors madrilenys que així no es canvia el govern al País Valencià. M'explique.

La ja famosa Operació Gürtel és una sobirana tonteria. Si a d'algú se li ha acudit que pot tenir alguna espècie d'afectació negativa al PPCV està fent volar coloms. Però com és possible? Com podem els valencians ser tan masoques de votar a pressumptes lladres?

Dues raons bàsiques i algunes més secundàries. Creiem realment que el fet que Camps haja cobrat uns eurets en el tratge de l'emperador importa realment? Que Castellano adjudique sistemàticament obres a empreses de colegues? Ací estem entrant en raons morals, i crec jo que estem en condicons de donar poques lliçons. En coses de moralitat, valors i principis, el que has de fer és preguntar-te què faries tu. Evidentment no crec que cap dels lectors del bloc siga president autonòmic (tindria gràcia) però transpassem-ho al nostre nivell.

Si has de fer obres a casa, quants de vosaltres demaríeu si pot ser que no vos facen factura? Això és, a xicoteta escala, una estafa a Hisenda, un frau. La llei diu que has de declarar un pagament i abonar el corresponent impost i no ho fas. Això quina moralitat implica? És la integritat i la honradesa un valor que regisca la teua vida? No. I llavors per què demanes que se li exigisca a qui mana l'ètica que tu no tens?

Si el valor de la integritat no existeix socialment, com pot afectar electoralment a un partit polític? És estúpid com a plantejament. Almenys a mi m'ho pareix.

I en segon lloc, el discurs. Sóc un fanàtic de les construccions discursives, ja ho sabeu. Doncs bé, que el sr. Garzón, excandidat socialista i estrella del rock, impute al president dels valencians en un cas de corrupció sense proves evidents és fàcilment encaixable en el discurs troncal popular: El PP defensa els interessos dels valencians i el seu benestar. Els socialistes estan contra els interessos dels valencians i per això ataquen als que els defensen.

Si esta falla discursiva val per un transvasament faraònic i insostenible, per què no ha de valer per un encausament dubtós del Molt Honorable? Per tant, obviant que el president de la institució que ha de jutjar Camps és amic seu, i que els ritmes de la justícia són els que són i que les acusacions són difícilment demostrables, qui pense que el fet que no existisquen tres factures de roba farà caure el PP al País Valencià està en una altra dimensió.

Per tant, qui vulga substituir el PP al Consell s'haurà d'inventar alguna cosa millor que enviar jutges a fer la feina bruta.

La gran ressaca

El cos em demanava postejar sobre açò que ha passat en Galiza i Euskadi. Sentimentalment estic més tocat pel tema gallec. Tot i que ja vaig avisar en un post anterior que hi havia que agafar-se poques confiances, no he pogut més que sorprendre'm. Sobretot per les característiques de la davallada del bipartit, que pot ser un exemple dels errors estratègics: per exemple, el BNG ha crescut moderadament a les zones rurals clàssiques, però s'ha esfondrat literalment a Corunya, Ferrol, Vigo i Santiago. Així no es pot anar enlloc a un país, sense força a les ciutats. Recordem només per un segon que Vigo i Ferrol foren les primeres ciutats (primera i tercera per habitants de Galiza) que van ser arrabassades al PP, les dues amb alcaldes del Bloque.

Una possible reflexió és que per guanyar-se un electorat aliè s'ha perdut el propi, allà on tenies la musculatura. Però al PSdG, que m'importa bastant menys, no ens anem a enganyar, li ha passat el mateix. A Galícia, el vot progressista abandona les ciutats, però no entra al camp. S'ho haurien de fer mirar, això.

I la Comunitat Autònoma Basca? Bé, ací hem vist les demostracions de cinisme polític més grans que he vist mai. Perdó per parlar des del fetge, que no s'ha de fer, però vaja, "el bloc es mío y me lo llevo". Tot comença l'any 2002, si no recorde malament. Després del fracàs de l'operació unionista més gran mai executada, la que volia portar Mayor Oreja a la lehendakaritza, a d'algú se li va ocórrer treure uns centenars de milers de vots del Parlament de Gasteiz. Llei de partits, en digueren.

I avui tenim els resultats. Sense allò que s'anomena mediàticament "esquerra abertzale" (com si EA o Aralar no ho foren, d'esquerres i abertzales!) al Parlament, PSOE i PP sumen. La premsa del règim constitucional s'ha afanyat a dir que el nacionalisme ha estat derrotat. Fem números. "No hay más ciego que el que no quiere ver". Si es compten els vots nuls del nacionalisme d'esquerra radical a mi no em surten aquests números... Però és que si no es compten tampoc! Coses del sistema confederal igualitari, 25 escons per província. Numèricament, i comptant per blocs, l'obediència nacional a Euskadi és superior a l'obediència nacional a Espanya. El nacionalisme espanyol supera en escons, però no en vots, al nacionalisme basc. Això és un fet.

Però vaja. Per conseqüència directa de l'aplicació de la Llei de partits, una construcció legal d'aquestes que tufen a ilegalitat i, sobretot, a ilegitimitat (recordem que CiU hi va votar a favor), hi haurà un lehendakari socialista a Ajuria Enea. A veure, l'alternància de per se no és roïna. Però el que no veig clar és com un president "transversal" pactarà un programa de govern de consens si depèn dels vots del PP per ser investit i aprovar els pressupostos. Què passarà amb el model educatiu basc? I amb ETB? Lakua dissoldrà els ajuntaments que no siguen del seu gust? Són coses que anaven al programa del PP. I en aquest món, gratis no hi ha res. Això no és transversalitat. És frontisme i trinxera. I ataca l'exèrcit perdedor.

A més, el gran problema d'aquesta estranya coalició és que els seus principals defensors són l'artilleria de la trinxera. Són El Mundo, El País, ABC, La Razón, els presidents de la Rioja, Cantàbria, Madrid, C-LM... són els primers que cascaran a Patxi López quan vulga contemporitzar i temperar el tint espanyolista, si és que vol. La Brunete mediàtica voldrà que roden caps, i no acceptarà nos per resposta.

Per no parlar que ara, de totes totes, Gasteiz serà un escenari absolutament secundari de Madrid. Supeditat i rendit. I dels tripijocs en la pugna per la presidència espanyola dependrà en bona part l'actualitat de la política basca. El dia que al PP no li interesse aprovar els pressupostos, o els hi pose un preu massa alt, el que rodarà serà el cap de López. Han posat el llop a cuidar del corral.

El "cambio fresco" ha resultat ser una aliança PP-PSOE. Una cosa novíssima, espectacular.

En fi, que diumenge passat va ser un dia horrible. El pitjor de tot és que vam perdre a un humorista sense igual (i això sí que posa trist, collons), però en el terreny mundà l'esquerra gallega va decidir anar-se'n a dormir una generació més i els tancs de la Brunete mediàtica van conquerir Gasteiz. Per no alçar-se, vaja.


PD: Un apunt d'una cosa que se m'escapa. La gent del PSC (partit independent del PSOE, es diu) està exultant amb el tema de Patxi López. Crec que algú els hi hauria d'explicar que el pacte PSOE-PP va justament en contra del seu motiu de subsistència com a cos estrany al sistema espanyol de partits, que és el fet diferencial del país. Si cada cops hi ha menys diferències, els diferents són acceptats pitjor. Companys i companyes socialistes, al loro! A no ser que l'argumentari bàsic de CiU siga veritat i sigueu una sucursal de Madrid i ja us vaja bé. En aquest cas, res tu, a esperar si els números donen amb Alícia Sánchez-Camacho...

Politika 2.0

Com ja he dit, divendres marxem uns quants cap a Euskadi a seguir in situ les eleccions al Parlament de Gasteiz. No és poca cosa, aquest viatge. Ja us anirem contant com van les trobades.

Una de les primeres activitats que farem serà assistir a l'Aurreko Eguna, a la seu d'EITB, organitzat pel grup Politika 2.0. És aquesta una suma d'activistes i bloggers polítics, ja estiguen vinculats a organitzacions polítiques o no, que demostra l'impuls de la utilització de les noves tecnologies i la cultura 2.0 al debat polític. L'esdeveniment Aurreko Eguna, traduït al català "el dia d'abans", es fa coincidint amb la jornada de reflexió tant a Euskadi com a Galiza, i diferents membres de Politika 2.0 o convidats, com nosaltres mateixos (Els 16 de Washington), explicaran les seues experiències en els processos electorals des d'un punt de vista 2.0.


Us recomane el post del company de viatge Xavier Peytebí al respecte. Quin gran fitxatge, el Xavier!

A més, cal afegir que la gent de Politika 2.0 han col·laborat molt activament per emplenar-nos l'agenda de trobades i recepcions interessantíssimes.

Eskerrik asko, lagunak!

De Parlaments autonòmics

Uf, feia ja dies que no publicava res. Entre viatges, canvis de feina i d'horari i excés d'activitats he anat molt liat. Però bé, hi ha moltes coses a explicar.

Vaig estar a l'inici de la campanya de les eleccions al Parlament de Galícia. Va ser un viatge collonut, per inesperat. Vaig tenir una setmana de vacances per sorpresa i res, un avió i cap a Compostela. Hi conserve molt bons amics del meu Sèneca allà, fa ja cinc anys. Un d'ells és coordinador de zona de la campanya del BNG, a la Costa da Morte. Per tant, vaig fer un intensiu d'organització a nivell de base, un parell de mitins amb el candidat Anxo Quintana i m'ho vaig passar d'allò més bé. També vaig tenir converses més que interessants amb periodistes locals sobre el paper dels mitjans en certs aspectes d'aquesta campanya, com el conflicte lingüístic nou de trinca o l'animadversió extrema que li ha agafat La Voz al Bloque, que pot estar relacionada amb algun concurs eòlic i amb algun nou mitjà de comunicació que ha aparegut al panorama gallec.

I com ja vaig dir al seu moment en un article al Crònica, la cosa no està tan clara com sembla. La desmobilització és una seriosa amenaça pel bipartit. Feijóo està espectant, mentre Touriño segueix en la seua línia, és a dir, ninguna, i Quintana ha esbarat i caigut amb un mitin amb gent gran. Compte amb diumenge.

Però el tour electoral segueix. The show must go on. Divendres vinent la matriu dels Setze de Washington, més algun fitxage estrella del mercat d'hivern, agafem els trastos i cap a Bilbao, que hi ha eleccions al Parlament de Gasteiz i tenen un alt interès comunicatiu i polític. L'agenda de trobades fa enveja, amb candidats de diferents partits, assessors i analistes de primer nivell. I visitar Euskadi sempre és un gust. A més, en aquest viatge ja no tindrem la unanimitat en el desig que hi havia a les eleccions nordamericanes. Hi haurà discussions, i enceses, sobre el pronòstic electoral.

Avui precisament observava amb atenció les enquestes d'El Mundo i El País. Si bé totes coincideixen a marcar una evident tendència a l'alça del PSE, que podria arribar a disputar l'hegemonia al PNB, hi ha certes dades interessants. Pel que fa a valoració de gestió, de líders i de confiança, Ibarretxe i PNB són els clars vencedor. Així doncs, hi ha dues tendències a les enquestes: el PSE va amunt però el PNB es percep com el partit que ha de governar. El lehendakari, que hauria d'estar cremat, supera en valoració a Patxi López, el fresc i modern.

En tot cas, com l'altre dia xarrava amb una bona amiga que es dedica a açò dels estudis de camp, si les enquestes sempre s'han d'agafar amb pinzes, a Euskadi encara més.

Ho explicarem, i tant que ho explicarem!

Primer article a l'Observatori Obama

Us penge el meu primer article, publicat ahir, a l'Observatori Obama. I us deixe que me n'he d'anar a l'aeroport perquè me'n vaig a viure, en viu i en directe, l'inici de campanya a les eleccions al Parlament de Galícia. Ja sabeu que a mi m'agrada, allò. Estaré per tant uns dies desconnectat. Salut!

Per si algú en tenia algun dubte, els primers mesos d’Obama a la presidència estaran dedicats gairebé exclusivament a la crisi econòmica. Ho va deixar ben clar ahir a la nit, en la primera conferència de premsa en directe des de la nova oficina, en prime-time. La crisi va per davant de qualsevol cosa, també de la cooperació bipartita a les cambres. Si els republicans no volen actuar, allà ells. “La inactivitat pot convertir la crisi en catàstrofe”, va dir textualment.

Això no és més que un exercici perfecte de coherència comunicativa i política. La preocupació dels nordamericans és la crisi econòmica. No és la política exterior. No és la cooperació entre partits. No és la seguretat i el terrorisme. Ara mateix res d’això fa ombra en importància a la crisi econòmica i al depauperament de la classe mitjana.

Justament aquí va dirigir el gruix dels seus missatges l’equip d’Obama a la recta final de la campanya. La crisi i l’afectació a la middle class. Només cal mirar l’infomercial de 27 minuts quan faltaven pocs dies per l’elecció. Per tant, coherència. S’està dedicant al que va prometre dedicar-s’hi.

I comunicativament gesticula amb encert. Abans de la roda de premsa, ha explicat el seu pla a una reunió a l’ajuntament d’Elkhart, una xicoteta localitat d’Indiana impactada per l’atur. Presenta les mesures primer a aquesta classe mitjana, la que pateix, la que demana atenció.

Després, a la Casa Blanca, davant els mitjans, explica bé les dades, sense maquillar, amb símils efectius: l’últim mes s’han perdut gairebé 600.000 llocs de treball, l’equivalent a tots els llocs de treball a l’estat de Maine. Per això hi ha el seu pla, i per això hi dedicarà tots els esforços de la seua presidència.

Comença la legislatura i el nou president s’arromanga decidit i diu “anem per feina”. És el que va prometre. Ho fa i ho explica, utilitza símbols potents i comunica bé. Un president que treballa contra la crisi i trepitja fort. És el que els nordamericans volen i és pel que molts d’ells el van votar. I per això el que fa està ben fet.