Dénia

Ja tenim una nova moció de censura aprovada a un ajuntament valencià. I ara no estem fent conya, no és qualsevol poble: Dénia, capital de la Marina Alta, ciutat amb vora 45.000 habitants.

Hi havia un pacte de govern PSOE amb el Bloc. 9 +2, 11. Ara, tota l'oposició junta (PP, dos partits independents, foscos al meu entendre, i el PSD, una invenció subvencionada des del Consell per fer forat al PSOE) s'han ajuntat a un trànsfuga del PSOE i han arrebatat la batllia a Paqui Viciano.


De nou, interessos tèrbols pel mig. El govern municipal havia frenat alguna actuació urbanística important. I el factor humà, el fer l'egipci, ha tornat a ser determinant.

Es demostra per enèsim cop que el Pacte Antitransfuguisme és una mentida de l'alçada d'un campanar. Uns i altres s'aprofiten de trànsfugues constantment, i ningú presta atenció a una cosa: si en global s'entén ja com a normal fer el "tamayo" als ajuntaments, poca cosa ens queda. El municipalisme és la primera trinxera de la democràcia representativa, i la credibilitat del sistema és la principal perjudicada. Quan vas a votar a les municipals (especialment a la costa valenciana) mai saps per a què servirà el teu vot.

Ha d'haver formes legals de millorar la qualitat democràtica als ajuntaments. Han d'haver reformes possibles per evitar que els plens municipals siguen escenaris on la voluntat popular és trepitjada per actuacions individuals (i col·lectives també) que posen en dubte tota pàtina de justícia al sistema representatiu.

Si no, tot és un gran i enorme camp de cultiu per als populistes sense escrúpols que, directament, van amb la cara descoberta.

Un poc de música

Buscant pel món youtube, he trobat aquesta peça de Pau Casals interprentant la suite n. 1 per violoncel de Johan Sebastian Bach. La meua intenció original era buscar Rostropovic intepretant Bach, però si hi ha el mestre Casals, que a més de ser un geni musical era nostre, el mestre Casals es queda.

La qualitat de so de la gravació, feta el 1954 a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Prada de Conflent, no és excessiva com es pot esperar, però m'agrada molt l'escenografia de la peça.

Ja vaig comentar en un post anterior que m'he convertit al barroc, ací teniu una nova mostra.

Disfruteu-la.

Posicionament, la clau de l'èxit

Ja han passat els congressos dels dos grans partits espanyols. Tot i que arribaven en situacions ben diferents i més enllà de disquisicions internes, tant populars com socialistes han aprofitat per enviar missatges ben clars sobre el seu posicionament en l'escena política.

El PP ha volgut tornar a la recepta de l'èxit dels noranta: moderació en les formes, imatge d'eficiència, recanvi necessari davant de la incapacitat dels socialistes. És per això que s'estan esforçant en un nou viatge al centre. Adopten un perfil d'oposició ben diferent a la del periode 2004-2008. Com ja hem comentat en un post anterior, s'han posicionat com a un partit modern en l'àmbit social, responsable en l'àmbit econòmic i intransigent en l'àmbit territorial. I s'han preocupat d'enviar missatges per vendre aquesta idea.

El PSOE, per la seua part, ha reaccionat ràpid. Si el PP ja no és cavernari en qüestions socials, té a dues dones com a secretària general del partit i portaveu al Congrés dels Diputats, si la crisi no perdona i el PP conserva la imatge d'eficiència econòmica... Què fer? Com diferenciar-se de l'oposició? Doncs amb un nou posicionament, en aquest cas eminentment social.

Reforma de la llei de l'avortament per ampliar-ne els supòsits legals, obertura del debat públic sobre el dret a una mort digna, la proposta del vot dels immigrants... Tot són mesures per impulsar la imatge de progressisme en temps foscos en l'economia. Situant aquests temes de caire social a l'agenda pública, on fins ara tenien poca incidència, estableixes una diferenciació evident entre les dues marques que en principi t'ha d'anar a favor i aprofites per deixar menys espai a altres temes més incòmodes.

El PP mai acceptarà certes reformes socials que van frontalment en contra del seu ideari d'extracció cristiana, i això ajudarà a tornar a situar-lo en el cantó dret de la partida. O almenys això és el que es pretén.

Crònica d'una mort anunciada

Per fi, després d'any i pico de fer el ridícul més espantós a les Corts valencianes, el grup parlamentari de Compromís es desfà. Vaja, en virtud del reglament intern, Glòria Marcos, coordinadora d'EUPV i candidata a presidenta de la Generalitat per la coalició, serà expulsada, i amb ella marxaran els altres dos d'EU. Quedaran llavors dos escons del Bloc i dos d'IPV.

Acaba així el sainet del Compromís? L'esquerra nacionalista valenciana treballarà sense perdre energies en batalles estèrils? Hi haurà una aposta per la creació del ja mític tercer espai? Se sabrà ja quina és l'aposta estratègica del Bloc? Iniciativa clarificarà quin paper juga? Esquerra Unida podrà trobar el seu espai? El PCPV continuarà la deriva unitarista? PP i PSOE tindran una alternativa seriosa a les Corts i a les urnes?

O no? O pel contrari seguiran el ridícul, les batalletes, les filtracions interessades a premsa, les escenificacions teatrals, les contradeclaracions, la risa en les bancades de PP i PSOE i, en definitiva, la inexistència de fet d'una alternativa al règim canovista encobert dels nostres dies?

Els responsables de tot açò, fins ara, no han donat massa motius per l'esperança. I no queda massa temps, perquè una de les coses que més costa guanyar (i més encara recuperar) en el circ polític és la credibilitat. I d'això, als actuals dirigents de Bloc i Iniciativa, els en queda ben poca.

Clarificació estratègica i canvi de cares. O el desert.

La roja

Bé, no opinaré sobre la victòria d'Espanya a l'Eurocopa. És públic que per mi, no era desitjada. Però m'han vingut ganes de fer un parell de reflexions pseudosemiòtiques sobre la moda de "la roja".

Ha estat una gran tàctica comercial per part de Cuatro, indiscutible. És una bona marca, té atributs guerrers, passionals, motivadors. I té una clara connotació política que és interessant. Més encara quan qui governa és Zapatero.

Tot això ja ho ha explicat molta gent, i prou millor que ho faria jo, segur. Però, què és per a mi "la roja"?

La roja és la bandera dels que durant segles han lluitat per les classes populars, per l'emancipació de la classe obrera, dels que creien que el treball era un dret i el camí cap a la l'alliberament de classe, el color d'aquells que han mort pels drets dels seus iguals a viure amb dignitat, el color dels que han lluitat contra l'opressió, contra les desigualtats, contra l'explotació de l'home per l'home. És el color del motor de la història, d'una lluita que alguns creuen que ha reeixit, i d'altres que creiem que s'ha quedat a mitges per recular a poc a poc. Una lluita que sempre ha estat més el somni que una realitat. Una lluita que ha estat aprofitada per alguns dels majors assassins de la història per fer barbaritats i genocidis trepitjant els drets que deien defensar.

Però una lluita, un somni, que ha fet caminar la història d'Occident. I de quan en quan, a alguns, com diria Lakoff, se'ns activa la interpretació "roja" de la realitat.

Així, per moltes eurocopes que guanye el país veí i moltes cadenes de televisió pesades que hi haja, per mi la roja serà la bandera de la lluita per la llibertat dels oprimits. Ho sent.